puntCAT: impulsant les TIC amb aroma social

... de Jaume Albaigès

El dia 16 de desembre es va fer oficial el resultat dels primers ajuts de l’Obra Social de la Fundació puntCAT per donar suport a projectes innovadors potenciadors de la societat de la informació en l'àmbit catalanoparlant. Comparteixo amb vosaltres quatre idees recollides durant l’acte de lliurament:

• Tot i ser una primera convocatòria, hi havia més de 70 propostes presentades, de les quals se’n van escollir 7. Essent la convocant una organització jove, podria haver existit la temptació de premiar molts d’aquests projectes, o si més no els d’entitats de més renom, com a vehicle per a l’obtenció d’una major difusió. És de celebrar que no fos el cas.

• Alhora que anunciava les iniciatives triades, l’organització, en un gest poc usual, es va permetre d’explicar algunes de les raons que van descartar certs projectes, entre les quals la no utilització d’eines lliures o gratuïtes ja existents. Em sembla un encert haver aprofitat l’ocasió per fer pedagogia i recordar que hi ha raons objectives per afavorir o deixar de banda certes propostes. Un exemple per als finançadors que segueixen la màxima del cafè per a tothom.

• Fundació puntCAT també va manifestar la seva percepció que molts dels projectes presentats eren redundants entre si, fet que al seu parer evidenciava una certa necessitat de consolidar el treball conjunt de les entitats que els proposaven. Quantes vegades més ens ho hauran de fer notar?

• Durant l’estona de tertúlia posterior a l’acte vaig constatar com entitats de perfils i àmbits molt diferents -que ni tan sols tenien coneixement previ de la mútua existència- començaven a esbossar possibilitats de col•laboració. Barret! Anar de bracet amb altres entitats que fan coses molt semblants a nosaltres pot generar cert valor afegit, però cercar punts de connexió amb d’altres que no ens són tan properes ens permetrà crear espais híbrids d’on emergiran propostes realment innovadores.

Les set entitats premiades: Amical Viquipèdia, Amics de la Lectura i dels Llibres, Associació Provincial de Paràlisi Cerebral, Fundació Comtal, Fundació Guifi.net, Tecnologia per a Tothom i Associació per a l'Expansió de la Xarxa Oberta.

"És bastant freqüent que sectes coercitives es facin passar per entitats per tal de no cridar l’atenció"

Entrevista a Vega González, Psicòloga i Gerent d’AIS (Atenció i Investigació de Socioadiccions)

AIS és una entitat privada, independent, sense ànim de lucre i declarada d’utilitat pública. L’entitat va ser creada l’any 1977 i des de llavors s’ha dedicat a l’assessorament, investigació, formació i atenció terapèutica de les famílies i persones afectades per la pertinència a un grup de manipulació psicològica (secta coercitiva) Recentment, ha entrat a formar part de la xarxa de Salut Mental i Addiccions de la xarxa pública.


1. Per què cal l’existència d’una entitat com AIS?

AIS és pionera en el tractament de les sectes. Va néixer gràcies a l’interès i inquietud de familiars d’adeptes a sectes. Neix atès que no hi ha cap entitat que pugui oferir-los, en aquell moment, cap tipus d’ajut relacionat amb aquesta problemàtica.

Actualment, tot i que existeixen entitats professionals relacionades amb la problemàtica dels grups de manipulació psicològica, cal dir que aquestes entitats no ofereixen tractament psicoterapèutic, mentre que AIS ofereix un tractament integral del tema grups de manipulació psicològica (investigació, formació a professionals del món del dret i de la salut, prevenció, assessorament i atenció terapèutica).

2. Quina és la situació actual del fenomen del sectarisme a Catalunya?

El fenomen sectari es troba en constant evolució i canvi.

AIS va realitzar un estudi sociològic l’any 2005 i en aquell moment hi havien uns 89 grups considerats actius i un total de 54.316 adeptes. Dels 89 grups: 16 eren de rang d’intensitat alt i 73 presentaven nivells d’incidència baixos.

Els grups de nivell alt generen més demanda d’intervenció terapèutica i són molt actius pel que fa a activitats

Fa 30 anys els grups eren més de caire ufològic i actualment la demanda de tractament ve més derivada per persones que han estat en contacte amb grups de caire psicoterapèutic (teràpies alternatives).

Així mateix, amb la immigració de l’est d’Europa i des d’Amèrica Llatina, s’ubiquen al nostre país, altres cultes d’arrel molt fanàtica, que utilitzen per captar o retenir els seus adeptes, la manipulació psicològica.

3. Les sectes aconsegueixen fer-se passar per entitats? Com ho fan? N’hi ha moltes?

És bastant freqüent que grups de manipulació psicològica o sectes coercitives es facin passar per entitats de diversa índole per tal de no cridar l’atenció i passar desapercebudes per a l’opinió pública.

Moltes s’emparen sota diverses formes de legalitat, es registren en el registre del Ministeri del Interior o en el registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia, com a ONG, com a entitats de cooperació al desenvolupament, com a teràpies alternatives, com a associacions d’ajut al toxicòmans, etc.

A Espanya hi ha al voltant de 200 grups de manipulació psicològica.

4. Què es pot fer per evitar que les sectes es facin passar per entitats? Com s’ho fan en d’altres països? Existeixen entitats com les vostres en altres països?

Amb un major control i regulació dels Registres d’Entitats Religioses o Associacions. En alguns països europeus (encara que molt pocs), com França, s’elaboren informes anuals que es lliuren al Govern on es parla de la situació de les sectes en aquell país.

En alguns països europeus i a Amèrica hi ha entitats formades per professionals o exadeptes que es dediquen a assessorar i investigar sobre les sectes, però no ofereixen tractament terapèutic als adeptes, exadeptes i familiars afectats.


5. Quins són els reptes de futur per millorar/evitar el fenomen del sectarisme?

Conscienciar i sensibilitzar els juristes sobre el perill de les sectes i les conseqüències tan negatives que provoquen als adeptes i familiars.

És important fer prevenció en el marc dels programes escolars per tal d’evitar situacions de manipulació, mitjançant l’aprenentatge en la resolució de situacions conflictives, tot informant els adolescents sobre el perill de les sectes i com actuen, etc.

Els col·legis professionals també haurien de tenir alguna mena de control, per tal de detectar d’intrusisme. Per exemple: en el camp de les psicoteràpies alternatives.

També és important i convenient formar una comissió interdepartamental o observatori de les sectes, a escala europea, estatal i autonòmica.

Continguts relacionats:
- Estudi "Grupos de manipulación psicológica en Catalunya: situación y conceptos"

A favor del "bonisme"

... de Juan Mezo

Veus les notícies a la televisió i obren amb titulars de mort de dones a mans de les seves parelles, atrapen estafadors, cauen xarxes de pedòfils i un llarg reguitzell de notícies macabres. Notícies que no acabo d’entendre què pretenen. Sensibilitzar, segur que no. En tot cas, diuen, que s’aconsegueix l’efecte contrari. Però no em quedaré parlant d’aquest tema sobre el qual puc aprofundir en un altre moment.

Avui, a pocs dies de Nadal, vull fer un homenatge al “bonisme”. Paraula que utilitzo per fer referència a les persones i coses bones.

Els qui tenim el privilegi de viure de prop el món de la solidaritat, la col•laboració pública–privada, l’intent de molts empresaris per fer empreses millors, la filantropia, etc, tenim la immensa sort de veure l’altra cara de la moneda, la que no surt als mitjans de comunicació social.

Davant un món mediatitzat per exaltar els desastres i la immundícia humana, davant un món que prefereix els programes on la gent s’escridassa i es baralla, hi ha també, al nostre costat, un món de persones, entitats, empreses que lluiten cada dia per aportar alguna cosa positiva a la societat, per millorar el nostre planeta, per la salut, l’educació i un sense fi de causes nobles.

Em revelo contra la poca sensibilitat omnipresent i reclamo que la bondat, el “bonisme”, ocupi un espai en el titulars de premsa, radio i televisió. I no només per Nadal. Perquè, tot i que faci menys soroll, el “bonisme” és infinitament més gran i el seu efecte seria molt més profitós per tota la societat.

Així que, aprofitant les festes nadalenques, felicito totes les persones que des del seu lloc de treball han contribuït durant tot l’any a incrementar el “bonisme” al món i, confio que el proper any, l’Any Europeu del Voluntariat, serveixi per donar un major èmfasi i rellevància social al “bonisme”.

BON NADAL!

Actualitzar el pessebrisme

... d'Enric Benavent

A mitjan segle passat el món del pessebrisme va experimentar un canvi en els seus costums. Les associacions de pessebristes fundades majoritàriament al voltant dels anys 50 es van constituir per practicar un pessebrisme molt diferent d’aquell que habitualment es fa, amb suro i molsa, a les cases. Els pessebres fets amb guix i en format diorama van ser una realitat a partir de l’any 1912 en què el barceloní Antoni Moliné va iniciar aquesta nova i trencadora tècnica.

Amb la recuperació de la cultura popular als anys 80 es va constituir una nova fornada d’associacions de pessebristes que l’any 1985, ara en fa vint-i-cinc, van fundar la Federació Catalana de Pessebristes amb la intenció de coordinar les associacions i fomentar el pessebrisme. Les activitats emblemàtiques d’aquesta federació han estat la Trobada anual de pessebristes i la Biennal del Pessebre Català.

En aquest quart de segle la nostra societat ha canviat molt i molt de pressa. El pessebrisme, especialment pel seu rerefons religiós, té un encaix a la societat molt diferent del context de nacionalcatolicisme que va veure néixer moltes associacions i del context de recuperació identitària que envoltava la fundació de la Federació.

Els reptes de futur passen per posar èmfasi en el paper aglutinador que ha de tenir una federació, el pessebrisme és un món divers i complex en el qual tots els seus elements es retroalimenten. Cal també dedicar esforços a visualitzar aquesta activitat d’una forma moderna, atractiva, que lligui amb el nou context social i cultural en què ens trobem. Finalment, és important apostar per l’exploració de nous llenguatges artístics en el pessebrisme tal com ha fet el Grup Pessebrista de Castellar del Vallès en la 13a Biennal del Pessebre Català on s’ha dedicat una exposició als artistes que treballen el pessebrisme de forma diferent a la tradicional.

El cos em demana Wikileaks

... de Jaume Albaigès

Molt em temo que aquest breu article no afegirà res de nou a tot allò que aquestes darreres setmanes es publica arreu del món sobre l’afer Wikileaks. Segur que tots els qui llegiu aquestes línies sabeu perfectament a hores d’ara a què es dedica aquesta organització, esteu al corrent de les espontànies decisions d’algunes grans corporacions (Amazon, Paypal, Visa/Mastercard...) de deixar de prestar-li serveis, coneixeu els detalls de la detenció de Julian Assange, etc.

No voldria entrar en detall sobre les grandeses i les misèries de Wikileaks: Internet en va plena i no és aquest l’espai on tractar-les ni jo la persona adequada per fer-ho. D’allò que no tinc cap dubte, però, és que l’acció global de governs i multinacionals contra aquesta organització és la més ben coordinada i efectiva de totes les que he vist en molt de temps, malgrat que sabem de tantíssimes situacions on el dolent era molt més evident i, en canvi, poc esforç i menys èxit es va tenir en la seva persecució. Veient la desproporció de la cosa no em puc estar de pensar, digueu-me simplista, que en aquest moment el costat dels bons és el de Wikileaks.

Amb tot, un punt d’optimisme per destacar que, més enllà del lamentable assetjament contra Wikileaks que difícilment es pot justificar per raons d’interès general, trobem una gran quantitat de persones disposades a defensar la llibertat d’expressió... també a casa nostra.

Alhora, però, em preocupa el silenci o la manca de posicionament en aquest assumpte per part de les organitzacions clàssiques de drets humans i, en general, de la pràctica totalitat del teixit associatiu... també a casa nostra.

Fa cosa d’un any em preguntava si des de les nostres entitats, antany capdavanteres en les lluites prodemocràtiques, sabríem reconèixer i defensar les noves fronteres de la llibertat. Avui, gràcies precisament a Wikileaks, sabem quins interessos s’amagaven darrere d’aquelles preocupants iniciatives polítiques.

Ens urgeix, doncs, perdre la por als misteris de la tecnologia i començar a construir un discurs sòlid en la defensa d’una Internet lliure, en què predominin els valors pels quals hem lluitat tradicionalment en el nostre dia a dia.

El voluntariat del segle XXI

... de Mònica Sabata

L’inici del mes de desembre ha estat marcat per la celebració, a Barcelona, del Congrés Internacional del Voluntariat. Aquesta trobada, coorganitzada entre la COCAT (Coordinadora d'Organitzadors de Camps de Treball Internacionals de Catalunya) i la xarxa internacional CCVIS (Coordinating Committee for International Voluntary Service), ha coincidit amb el Dia Internacional del Voluntariat (5 de desembre) i ha estat el tret de sortida per a la celebració de l’Any Europeu del Voluntariat (2011). Per tant, Catalunya ha tornat a ser pionera en aquesta mena d’iniciatives!

El Congrés celebrat a Catalunya ha estat un èxit de participació. Convé assenyalar que ha aplegat set xarxes internacionals i vuitanta organitzacions d’arreu del món −amb una presència molt rellevant d’entitats africanes i asiàtiques−, cosa que fa evident que l’esforç per avançar en la internacionalització ha estat notable. Durant els dies del congrés, el treball a la ciutat comtal i al Prat del Llobregat s’ha estructurat al voltant de diversos objectius: aprendre dels altres participants i ser font d’inspiració per a nous projectes, campanyes i programes existents; establir xarxa entre les diferents organitzacions internacionals; definir i construir els nous reptes i les noves estratègies globals del voluntariat internacional per als propers deu anys i, finalment, visualitzar el treball que duen a terme els voluntaris de Catalunya i al món.

Al mateix temps, el Congrés també ha ofert una doble oportunitat. En primer lloc, ha tornat a posar sobre la taula el fet que el voluntariat té una dimensió global i universal, per bé que encara hi hagi diferències en relació amb la presència a cada país. Així doncs, si consulteu l’Eurobaròmetre de la Comissió Europea (capítol 5) us adonareu que el 30% dels europeus fan tasques voluntàries, tot i que els ciutadans nòrdics (els principals Estats són els Països Baixos, Dinamarca i Suècia) són els que més temps hi destinen.

Tot i això, és una constant inapel•lable que massa sovint el voluntariat és considerat a tot arreu com una activitat exclusivament de suplència, que ofereix serveis que no podenser assumits per les administracions. En aquest sentit, un dels canvis pel qual advoquen els qui es dediquen al voluntariat és que volen ser considerats com un actor social més i, en conseqüència, que se’ls reconegués com a tals i tinguessin més suport. En segon lloc, durant el Congrés també es va abordar l’efecte que la crisi econòmica global ha tingut sobre el voluntariat. Segons els experts, el creixement de l’atur afavoreix un important increment del nombre de voluntaris en diverses organitzacions. Aquest fenomen ofereix la possibilitat de reforçar algunes activitats, alhora que també podrà ajudar a aproximar-se als Objectius del Mil•lenni que les Nacions Unides van fixar per al 2015 perquè aquest serà el gran repte dels propers cinc anys.

Dones al tercer sector

... de Mònica Sabata

La imatge de les quatre monges que eixugaven l’oli de la consagració de l’altar de la Sagrada Família durant la visita del papa Benet XVI va provocar una forta polèmica sobre la presència de les dones a l’Església. Hi va haver opinadors que es van gosar afirmar que la presència i la igualtat de les dones al món és, a diferència d’allò que passa a l’Església, plenament garantida. Encara més, aquests mateixos opinadors afirmaven que la presència pública de la dona és igual a la de l’home. Servidora creu que aquesta afirmació és falsa. I a més, que ho és en àmbits molt variats de la nostra societat. L’anècdota papal em servirà per parlar de la participació de la dona al tercer sector.

Teòricament, el tercer sector —i la societat civil en general— garanteix la presència de les dones en l’espai públic. Però això no és del tot cert. Precisament perquè sovint les entitats o les organitzacions del tercer sector es dediquen a promoure els drets i els reivindiquen i, a més, proclamen la igualtat com a principi bàsic, caldria creure que l’equitat de gènere hi és garantida sense excessius problemes. Amb el benentès que la participació de la dona en la societat civil ha de comportar una estratègia d’apoderament i capacitació en el lideratge en les organitzacions socials, aquestes mateixes organitzacions de la societat civil han d’ajudar al desenvolupament de les qualitats i les capacitats de la dona.

En comparació amb el món de l’empresa privada o en àmbits en què la dona té menys presència, la participació de les dones en aquests espais hauria de a ser molt més important i equilibrada. Doncs no, la realitat és molt tossuda i ens mostra que la situació de la dona en el tercer sector no és satisfactòria. Així ho demostra un estudi de la Universitat de Castelló, Gènere i Tercer Sector, que demostra que dues terceres parts de les persones que col•laboren voluntàriament o bé que treballen com a assalariades en una ONG, són dones. Dones en gran part joves i amb una formació relativament alta. L’estudi confirma una dada que coneixem bé: el tercer sector està molt feminitzat. I si bé això és cert, la contradicció és que siguin els homes els qui ocupin els càrrecs directius, reproduint allò que passa en altres àmbits professionals. Una dada que confirma la "Coordinadora de ONG de Desarrollo de España" quan afirma que només el 30 % dels càrrecs directius de les ONG són dones. A "Reflexions i propostes per a la millora dels òrgans de govern al tercer sector", l’Observatori del Tercer Sector conclou —i proposa— que “[...] les dones són encara poc presents en els òrgans de govern de les entitats. Sense haver de promoure una política de quotes, es vol posar de manifest aquesta situació per tractar d’avançar en la incorporació de la dona en càrrecs de caràcter més polític i de responsabilitat”.

Així doncs, queda molta feina per fer. No vull entrar en el debat que han encetat diverses organitzacions de base de l’Església catòlica. No en va, col•lectius com les Dones en l’Església ja fa molts anys que es manifesten per aconseguir la paritat entre l’home i la dona. Ara bé, sí que crec que cal fer un debat molt seriós a l’entorn de la presència de les dones en el tercer sector i a la qualitat d’aquesta presència. I és que estic convençuda que la feminització tant de l’estil de treball com de la manera de liderar les organitzacions, a més de fer créixer el nombre de dones en els càrrecs directius del tercer sector, contribuiria positivament a l’avenç d’aquestes entitats. I també, és clar, de la societat.

Avançant en la gestió de la base social

... de Jaume Albaigès

Fa aproximadament un any reflexionava en aquest mateix blog sobre el valor de desenvolupar una cultura de recollida sistemàtica de dades en totes les àrees d’activitat de les entitats.

I abans de les vacances d’estiu d’enguany vaig fer alguns comentaris sobre les raons -parcialment errònies o insuficients, segons com es miri- que duien a moltes organitzacions a voler eixamplar la seva base de socis i donants com a alternativa a la reducció dels pressupostos dels grans finançadors públics i privats per causa de la crisi.

Fem ara un pas més i suposem que a la nostra entitat tenim (o voldríem incorporar) la cultura esmentada i que, a més, volem aplicar-la precisament a fer una bona gestió de la nostra base social i, en general, de tots aquells col•lectius involucrats en la nostra activitat. Quines són les eines que ens poden ajudar en aquesta important tasca?

Encara avui hi ha força entitats que emmagatzemen la seva informació en fulls de càlcul. Aquest ha estat, probablement, el punt de partida de la major part de les organitzacions. Però ja és sabut que aquesta no és una bona opció.

El següent pas sol consistir en l’adopció d’alguna aplicació més o menys comercial de gestió de socis o el desenvolupament d’una base de dades a mida. Això ja suposa un gran salt endavant perquè la informació desable és molt més rica i s’estructura d’una manera que en permet una bona explotació posterior. Aquests sistemes, però, solen tenir també algunes limitacions: enfocament a públics molt concrets, necessitat d’exportar dades freqüentment (per exemple, per a la realització d’enviaments electrònics), accés limitat a la seu física on hi ha l’ordinador que allotja l’aplicació, etc.

Per intentar superar aquests obstacles, cada cop hi ha més organitzacions que aposten per dotar-se d’eines CRM (de l’anglès Customer Relationship Management). Sense entrar en detalls, podríem traduir-ho, en el nostre cas, per "Gestió de les Relacions amb la Base Social". Aquestes eines integren tot el procés de treball, des de l’enregistrament de les dades identificatives i de contacte fins a la gestió completa de les comunicacions electròniques, passant per l’historial de relació o d’aportacions econòmiques.

Actualment es disposa de moltes aplicacions d’aquest tipus basades en web, de manera que l’accés pot ser ubic i permanent. Igualment, n’hi ha també que, alhora, són lliures i de codi obert (CiviCRM, vTiger, SugarCRM Community Edition, etc.).

Més enllà de les eines, però, i reprenent el punt inicial, per a una bona gestió cal tenir una bona cultura, tot situant en el focus les persones amb qui ens relacionem i fent-nos responsables col•lectivament de tenir cura d’aquestes relacions.

Gandia o quan el que fem, és útil!

... de Jordi Armadans

Fa un mes em van invitar a Gandia per participar en una taula rodona sobre Drets Humans al Triangle Jove.

Quan te les demanen, les xerrades fan il•lusió. Quan les tens al damunt, t’agafen tots el mals ("amb la feinada que tinc! amb el cansament que porto!"). Però quan les fas, solen ser un plaer: perquè et motiva el tema, per l’interès del debat i el contrast, per la coneixença d’altres persones i realitats, etc.

La xerrada a Gandia va resultar-me especialment plaent.

En primer lloc, perquè tot i que no sol ser notícia és remarcable trobar més de 120 joves ben diversos (per edat, procedència i sector associatiu) passant un cap de setmana compartint experiències i debats sobre els drets humans i com reflectir-los en la seva pràctica quotidiana.

També, pel fet de constatar que, de mica en mica, el treball per la pau i els drets humans deixa de ser cosa de 4 convençuts.

I, també, en clau de país: veure parlars catalans ben variats vivint i convivint, treballant i projectant, xerrant i rient, amb tota naturalitat i normalitat, és un plaer. Fer-ho a Gandia, vil•la plena d’història i cultura compartida, encara més.

Però, també, per una petita satisfacció personal que, en el fons, és col•lectiva: constatar que, sovint, la feina que fem és una passa petita però necessària en un camí més llarg. Ara fa 16 anys, recordo que el bon amic Xavier Mora em va parlar que es volia crear un espai d’interrelació d’àmbit de Països Catalans. Semblava absurd que coincidint en perspectives (lleure, ensenyament, etc.), lluites (ecologisme, antimilitarisme, etc.) i àmbits, no hi haguessin espais formals de coordinació. Ens hi vam implicar i es van fer tres trobades preliminars. En el fons, aspiràvem a què algun dia els tres consells de joventut (català, valencià i balear) prenguessin el relleu i ho organitzessin formalment. I bé, uns anys més tard... em trobo participant a la XII edició del Triangle Jove!!

Qui diu que el treball associatiu no serveix per a res?

Llegendes urbanes sobre la immigració

... d'Enric Canet

Les llegendes urbanes són habituals en les nostres societats. Amb les crisis econòmiques aquests relats s’incrementen i tenen els immigrats com a diana del malestar col•lectiu. La immigració és un dels primers caps de turc en la nostra societat excloent. No n’hi ha prou amb condemnar-los a ciutadans de segona i alguns, ni considerats ciutadans. Cal generar històries creïbles, simples, que facilitin allò que el mercat ja promou: un grup mal vist i així justificar l’exclusió.

Sovint ens manca la memòria històrica quan aquestes llegendes anaven a d’altres col•lectius. Durant la crisi dels anys 70 del segle passat, es va decidir desplaçar els immigrants que vivien en barraques cap al nou barri de La Mina. L’Administració a tall de justificació deia: "La población que inicialmente residirá en el polígono es, de todas las de inmigración a la Ciudad, la menos integrada, tanto económica como socialmente; y hasta internamente está falta de estructuración social que la aglutine. En definitiva, se trata, en muchos casos, de gentes que a lo sumo tienen conciencia de sus necesidades materiales elementales, pero que, debido precisamente a su falta de integración, no sienten como una necesidad el acceso a una vida realmente social y de igualdad en el marco de la gran ciudad".

I ve de més antic. Chris Elham en el seu llibre "La lucha por Barcelona" i comentant la immigració dels anys 1910 a 1930, ens diu: "Según el estereotipo de 'murciano inculto' los inmigrantes eran una tribu inferior de degenerados, como los miembros 'retrasados' y 'salvajes' de las tribus africanas (…) se atribuía el origen de todos los problemas sanitarios y sociales de La Torrassa, como el tracoma y la delincuencia juvenil, a la promiscuidad de la mujer murciana. Desgraciadamente, para el resto de los parados, estos inmigrantes 'vegetantes' eran una carga 'asfixiante' sobre unos recursos de asistencia social ya de por sí al límite de sus posibilidades: 'Cuando llegan a la ciudad lo primero que preguntan es dónde está la oficina de beneficencia para robar el pan a nuestros niños catalanes'".

Com totes les llegendes, tothom assegura que és real. Els habitants de La Mina no podien conviure perquè solament tenien consciència de necessitats materials. I els murcians eren primitius, però amb una gran picaresca.

Ara tenim altres llegendes urbanes: reben els ajuts socials els primers, les seves botigues no paguen impostos, obren les hores que volen... i, de tant en tant, arriben altres notícies d’especialistes, en lletra petita: els espanyols passen per la consulta dels Centres de Salut en 8,3 ocasions a l’any de mitjana enfront de les 4,7 dels immigrants.

Però la llegenda hi és i queda. Omple el discurs simplista i populista que atreu vots. L’any 1930 es va tapar la corrupció després de l’Exposició Universal: la crisi venia dels murcianos. El 1970 el Sr. Porcioles va especular amb espais ocupats per barraques i guetitzar en un nou barri els col•lectius que allà hi habitaven.

Moltes llegendes urbanes són l’excusa per excloure qui no interessa. L’argument és la seguretat dels de sempre, de les persones com cal, enfront de la maldat dels altres. Com diu una amiga meva, sempre que passa igual... succeeix el mateix. N’aprendrem alguna vegada?

El Voluntariat per la Llengua, una eina eficaç pel català

... de Laura Camps

El Voluntariat per la Llengua o voluntariat lingüístic ja fa temps que existeix. És un programa fantàstic que va néixer als serveis lingüístics d’algunes universitats catalanes i que després s’estengué oficialment gràcies a la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i també gràcies a entitats i sindicats d’arreu del territori, com la Plataforma per la Llengua.

M’agrada aquest programa! Durant deu setmanes dues persones, una que parla el català amb fluïdesa i una altra que l’entén però que per la raó que sigui encara no ha fet el pas per parlar-lo, es troben una hora i mitja a la setmana amb la finalitat de posar-lo en pràctica. Les activitats són molt diverses i van a gust del consumidor: passejar, anar al cinema, fer un cafè, anar al mercat... o bé preparar el dinar junts!

M’agraden les activitats que s’hi practiquen perquè estan fetes a la mida de cadascun dels participants, i és una manera amena de viure la trobada. M’agrada tot el que respira el programa, ja que en el seu afany de posar en pràctica la llengua catalana es fa d’una manera quotidiana i amena. I és aquest el fet que fa que la llengua sigui viva i d’ús al carrer... que vindria a ser el gran pati de l’escola! M’agrada que a través d’aquest voluntariat pugui assumir altres connexions amb la Plataforma per la Llengua com en altres campanyes de normalització lingüística. Això permet ampliar el voluntariat en altres temes i campanyes més transversals de la Plataforma per la Llengua i implicar-se més dins de l’associacionisme i de la societat catalana. M’agrada perquè el material didàctic que acompanya el voluntariat és útil i amb qualitat. I m’agrada perquè més enllà de qui és el que aprèn o ensenya el català, és un intercanvi de totes totes... i en això, tothom hi surt guanyant!

Tot indica que a la proposta de llei de creació de l’Agència Catalana del Voluntariat, que segurament s’aprovarà a la propera legislatura, el voluntariat lingüístic apareixerà com un dels subàmbits emergents. Aquest reconeixement a aquesta modalitat de voluntariat cal entendre-la com la constatació que la llengua no és només un tret cultural sinó també un vehicle social que ens permet conviure a tots amb igualtat d’oportunitats.

“L’Agència Catalana del Voluntariat és necessària per assolir els reptes prioritaris del sector en la propera legislatura”

Entrevista a Ramon Terrassa, membre del Consell Català de l’Associacionisme i el Voluntariat




Després de les Jornades de Voluntariat, celebrades l’1 i 2 d’octubre de 2010, on el sector de l’associacionisme i el voluntariat va consensuar la proposta d’avantprojecte de llei de l’Agència Catalana del Voluntariat, Ramon Terrassa, representant de Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d'Esplai al Consell, fa balanç de la situació actual del sector a Catalunya i en destaca els principals reptes de futur.

• Quin paper ha tingut el sector associatiu en l’elaboració de la proposta de llei de l’Agència Catalana de Voluntariat?

El sector associatiu ha tingut un paper de veu i de contrast a través del Consell Català de l’Associacionisme, o els òrgans previs a l’existència d’aquest Consell. Al sector se’ns van anar presentant les propostes de text i vam anar opinant al voltant de la seva idoneïtat, però sobre el text ja elaborat per l’Administració, que és a qui toca fer-ho. El procés s’ha fet amb certa pressa, perquè s’ha volgut enllestir abans d’acabar la legislatura i amb una filosofia derivada del treball del Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat (PNAV). El paper d’assessorament que ha tingut el sector ha acabat convergint amb les Jornades de Voluntariat, de principis de la tardor d’aquest any, on hi va haver realment més possibilitats de conèixer i d’esmenar aquest projecte de llei.

• Per què cal una Agència del Voluntariat a Catalunya?

El que cal és, a través d’una agència o de la forma que sigui, governar aplicant i executant el Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat vigent, que tants esforços va comportar al sector associatiu i a la mateixa Administració, i que va ser un bon exemple de treball conjunt. I, en definitiva, és necessària per tal de recuperar el paper que va tenir l’Incavol en èpoques anteriors i per assolir els reptes prioritaris del sector en la propera legislatura.

• A què ens referim quan parlem de model català de voluntariat?

Evidentment, allò que és fonamental és que el voluntariat és una realitat vinculada al món associatiu, privat i no lucratiu. A més, hi ha altres elements tangencials al voltant d’aquesta descripció com que els voluntaris són persones amb drets i deures, que les organitzacions vetllen pel desenvolupament personal d’aquests voluntaris, que no són socis sinó que són persones que fan acció continuada. La gratuïtat també és un tret propi del model català del voluntariat, en contrast amb definicions del voluntariat que hi ha a Europa, on té una remuneració, com per exemple a França. El model català se sustenta en què tot allò que pugui fer la societat civil a través de l’associacionisme i el voluntariat, no ho manlleva l’Administració per fer-ho directament o a través del món mercantil.

• Quin és el principal repte del sector associatiu actualment?

Per a mi n’hi ha tres. El primer és créixer en fortalesa, és a dir, hem d’intentar que el sector associatiu sigui més fort, entès com a més possibilitats de fer més accions, tenir més incidència en la societat en un moment en què es demanda a causa de la crisi i, per tant, requereix de poder fer més coses. També cal fortalesa en la capacitat de fer activitats que impliquin un risc econòmic. Un segon repte seria el de créixer en la independència davant dels poders públics i, en genera, pel que fa a allà on poden haver-hi influències. I un tercer, és guanyar en visibilitat social, és a dir, havíem arribat a tenir un nivell de coneixement des de la societat més alt del que tenim ara. I això es deu a què es van aturar determinades línies de promoció del voluntariat i no s’han reprès o ho han fet escassament.

• Quins han de ser els temes prioritaris durant la propera legislatura?

El primer, que hauria de ser un repte continuat –no només de la propera legislatura, sinó que hauria d’haver estat de l’anterior i ha de ser de la següent– és el suport al voluntariat i al món associatiu. L’administració pública s’ha de comprometre a tenir unes polítiques actives permanents de suport al sector associatiu i a les entitats de voluntariat. El segon repte, per a mi, seria circumstancial del moment: realitzar amb èxit tot allò que és dins de l’Any Europeu del Voluntariat, tot allò que es pugui fer des de Catalunya. La premissa és sempre actuar d’acord amb les entitats del sector, anar plegats, fer un programa d’activitats pactat. El tercer repte és una qüestió una mica tècnica però important perquè és bastant de substrat del sector, i apareix clarament indicat al Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat. Es tracta del tema de remodelar i reactivar el Pla de Formació del Voluntariat de Catalunya. És una manera més d’acomplir el primer dels reptes que he dit, el suport. És a dir, hi ha feina a fer en relació amb el Pla de Formació del Voluntariat de Catalunya que; no és que vagi malament, però actua d’inèrcia i ara tocaria fer un punt i a part. I el quart repte, que és genèric però també està vinculat amb el moment en què ens trobem, seria acabar executant tot allò que queda pendent del Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat.

Més informació:
- Pla Nacional de l'Associacionisme i el Voluntariat
- IV Jornades de Voluntariat
- Consell Català de l'Associacionisme i el Voluntariat

Joan Cuevas i Marta Fabián

Anys de quatre mesos

... de Jaume Albaigès

El debat sobre la (parcial) dependència de les organitzacions no lucratives pel que fa al finançament procedent de les administracions públiques ve de lluny i ha estat tractat a bastament des de diferents perspectives: la necessitat de diversificar les fonts i, particularment, d’equilibrar les d’origen públic i privat; la potencial falta d’autonomia per parlar i actuar críticament davant de les polítiques públiques, etc.

També és conegut el drama recurrent que suposa per a moltes entitats convertir-se en finançadores de la mateixa administració cobrant factures i subvencions a llarg termini però pagant sous i IVA al comptat.

A aquestes qüestions que descriuen les relacions entre ambdós actors m’agradaria afegir-n’hi una altra de la qual no es parla tant però que és de gran transcendència: la irregularitat del calendari anual.

Ja és costum que fins ben entrada la primavera, la major part de recursos públics estiguin tancats sota pany i clau. Entre maig i juliol hom sol notar una certa eufòria prevacances que obliga a córrer tothom. Superada la pausa estiuenca sembla que, finalment, s’agafa la velocitat de creuer. Les convocatòries es multipliquen, això sí, amb terminis de concurs i de justificació extremadament curts, especialment per totes aquelles partides assignades al pressupost de l’exercici en curs, les quals convé deixar liquidades, a tots els efectes, tot just abans del llarg aqüeducte de primers de desembre.

Aquest és un mal que afecta tots els nivells de l’administració: estatal, autonòmica o municipal, ningú no se’n lliura. Treballar d’aquesta manera suposa, en no poques ocasions, que els diners públics s’acabin gastant de forma precipitada i poc eficient: es quadren pressupostos a una banda i a l’altra i, sobretot en el cas de les entitats, es respira profundament per poder acabar de pagar les nòmines. Però, i de l’impacte social què? De què serveixen missions i plans estratègics si a l’hora de la veritat la gestió quotidiana és com és?

I per si això no fos poc, enguany, per causa de la crisi, les aixetes han estat encara més tancades que mai i en aquestes darreres setmanes, constatant que l’any s’acaba, s’han obert a tota pressió (entenguem l’expressió amb un toc de relativitat) provocant un cert efecte riuada. Conec casos de dotacions consignades explícitament als pressupostos públics des de l’1 de gener que no s’han fet efectives fins entrat l’octubre, subvencions convocades amb menys de dues setmanes de marge per presentar-s’hi i d’altres que porten mesos anunciant-se i que encara no tenen data d’oficialització.

Potser que al proper pla de suport al tercer sector s’hi inclogui una proposta per aprofitar els dotze mesos de l’any i no només els quatre últims.

La retòrica de la participació escolar i les eleccions del 3%

... de Carles Armengol

Aquest trimestre, a banda de les eleccions de les quals tothom parla, hi ha també eleccions per renovar els consells escolars de centre de totes les escoles públiques i concertades. Unes eleccions que cal fer cada dos anys i que, pel que fa als pares i mares, mai no han superat el 3% de participació mitjana.


Fa 25 anys que existeix aquest òrgan ens els centres, introduït per una llei orgànica (la LODE de 1985). 25 anys sense superar aquesta participació seria com per revisar alguna cosa, però la retòrica sembla encara més tossuda que la realitat i així seguim impassibles i vantant-nos de la democratització de la vida escolar que suposen aquests consells.

No sé què ho fa que l’educació sembla un espai més propici a altres per aquesta retòrica. En aquest cas arrenca des de la mateixa Constitució, on a l’apartat 7 de l’article 27 trobem que “Los profesores, los padres y, en su caso, los alumnos, intervendrán en el control y gestión de todos los centros sostenidos por la Administración con fondos públicos...”. No dic si ha de ser així o no, però no cerqueu res de semblant en altres àmbits, com per exemple la sanitat, perquè no ho trobareu pas. Sembla que amb l’educació tothom s’hi atreveix.

No estaria de més aprofundir en quina pot ser aquesta participació i quins els millors mecanismes que la facin possible, però pel que fa als consells escolars de la legislació orgànica espanyola, i també de la llei d’educació de Catalunya, el diagnòstic és molt clar.

Entre la hiperregulació que pesa sobre tota l’activitat escolar i la llibertat de càtedra de cada professor l’espai de decisió del centre escolar és mínim. Ho és per a la direcció de l’escola, ho és per a la titularitat en els centres concertats i, per tant, què pot decidir realment un consell escolar? Per contra, se li donen atribucions contradictòries com en el cas de la disciplina escolar o atribucions del tot impròpies com, en el cas dels centres privats, intervenir en l’acomiadament d’un professor.

Per tant, no és estrany que la gent no vagi a votar. I quina bona fe la d’aquest 3% i la dels pares i mares que es presenten com a candidats! La inoperància dels consells escolars és evident però cal salvar el mite de la participació i qui dia passa any empeny, i ja en portem 25!

Però a pitjor sempre s’hi pot anar i encara hi ha uns organismes més inoperants; es tracta dels consells escolars municipals (o de districte a Barcelona!) i dels inefables consells escolars territorials. No cal posar en dubte, ni per un moment, la bona fe dels qui hi són i dels qui els impulsen. Aquella bona fe de la qual, segons la dita, l’infern n’és empedrat. Molts d’aquests organismes no són ja solament inútils sinó que, malgrat ells, poden acabar ser contraproduents. No pel que fan, que és poca cosa, sinó pel soroll que generen sobre el fet educatiu. Necessitem menys soroll a l’educació i més feina concreta, menys xerrameca i discursos, menys retòrica i més suport concret als centres. Els centres educatius són el centre de l’educació i com menys satèl•lits o mosques o borinots tinguin al voltant millor.

A l’inici d’aquest curs es va celebrar un acte institucional del XXè aniversari de la constitució del Consell Escolar Municipal de Barcelona i dels Consells Escolars Municipals de Districte. Un acte solemne, convocat per l’alcalde, al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. 20 anys. Algun balanç? Alguna aportació remarcable al llarg de 20 anys de reunions i més reunions de molt bona gent? Això si, l’Ajuntament hi dedica un infrastructura i una secretaria tècnica permanent. I si deixéssim de fer perdre el temps a la gent i dediquéssim els recursos de l’administració a l’educació i no a la parafernàlia educativa?

Som o no som democràtics?

... de Sergi Rovira

Els catalans som menys democràtics que a la resta de l’Estat com es feia ressò un diari d’una enquesta del CIS? Ha estat un titular (amb tot el que representen els titulars de diari) que m’ha fet rumiar força. Per a mi, no deixa de ser sorprenent, diria xocant, que la qualitat de la democràcia la mesurem sobre la base d’una enquesta; però encara em desorienta més que no tan sols és menys democràtica que la resta de l’Estat sinó que l’alternativa és una dictadura.

Em sembla que plantejar que un país és més o menys democràtic en funció d'una enquesta és més que qüestionable. D’entrada, em venia la necessitat de veure les dades, d’entendre el plantejament, però m’he sentit caient de quatre grapes en la dinàmica que planteja el titular i ho he deixat.

Com que estic en desacord amb el titular he volgut mirar-m’ho amb distància. D’una banda, no crec en el plantejament que han fet algunes veus que justifiquen aquests resultats perquè realment el que vol la ciutadania és “implicar-se més” i ser partícip de la construcció de la democràcia. Em sembla que qui vol implicar-se més té moltes vies per explorar i provar. Per altra banda, no crec que sigui una febre passatgera. Crec que ens hem de plantejar seriosament resultats d’aquests tipus, perquè no pensar-hi ens deixa en un limbe d’autocomplaença, d’autoemmirallament, que pot ser perillós.

La democràcia és la forma política més col•lectiva i inclusiva que tenim. Si la política és la gestió col•lectiva del bé comú, tota implicació en la construcció del bé comú, d’allò que és de tots, del col•lectiu, és democràcia. Per això, l'associacionisme és una base democràtica del país, perquè tots i cadascú gestionem la nostra vida privada, però en un espai col•lectiu gestionem la vida comuna.

Allò que fem a les associacions (una assemblea, una reunió, un projecte) són eines polítiques i construeixen la democràcia. Per això, quan es dubta de la qualitat democràtica no podem deixar de dir allò que fem i com ho fem i tenir molt en compte les accions amb les quals construïm la nostra democràcia:

1. pensar el futur: fer propostes sense límits a la imaginació i fer-les amb rigor, ben fonamentades, ben argumentades, és més “si no les fem nosaltres, ens les faran els altres” i no necessàriament a favor nostre.
2. difondre i compartir les propostes: les associacions, especialment les de base voluntària, hem de fer un pas endavant per explicar-nos i explicar-nos bé, no cal sortir a les portades de tots els diaris, però és molt important que els mitjans propers, les revistes, les webs, els amics del Facebook, sàpiguen què estem fent i puguin explicar-ho fàcilment (és a dir, ho hagin entès)
3. explicar-les als polítics: els responsables polítics són els gestors del bé comú i cal que coneguin bé les nostres propostes, que no puguin dir que no ho sabien i si ens prenent alguna idea, voldrà dir que anàvem ben encaminats.
4. fer xarxes: construir alternatives i treballar per fer que les propostes esdevinguin realitat, però això només serà possible si teixim complicitats, si compartim i creem propostes col•lectives.
   

I tot això, és democràcia i la democràcia es construeix cada dia.

I això que em passa… és molt greu?

... de Juan Mezo

Sovint, en la meva feina de consultor en comunicació i captació de fons per a organitzacions no lucratives, faig de pare confessor. Ja sigui en les mateixes entrevistes associades a alguna de les feines o perquè saben a què em dedico, professionals i voluntaris de les organitzacions no lucratives m’expliquen les seves penes. M’agafa complex de pare confessor.


Recullo algunes frases a títol d’exemple:

• Les delegacions de la nostra entitat no ens informen de la feina que fan.

• Nosaltres ja fem comunicació, ja. Tenim un voluntari, que sap de disseny i ens fa els fulletons.

• Hem començat vàries bases de dades però no en trobem cap que s’adapti a les nostres necessitats.

• Tenim un blog, però no sabem què fer-ne.

• És que la gent és molt poc solidària i no dóna diners.

• A la nostra entitat, la captació de fons amb les empreses no ens funciona.

I tantes d’altres... !!! Podria sistematitzar el tipus de dubtes que se’n deriven en funció de la temàtica.

No obstant això, hi ha un comú denominador: es tenen les eines, se’n reconeix la seva importància, però la urgència del dia a dia, la sobresaturació de feina, les limitacions de recursos, econòmics i humans, fa que la gestió diària es converteixi en una odissea. Sovint, al meu interlocutor li recomano que pari. Que miri l’organització en perspectiva, que visualitzi el resultat final que vol i que posi les eines, i els recursos, al servei de la causa. És necessari tenir moments de reflexió que permetin al director, al responsable, al gerent, saber cap a on va caminant. Quan saps on vas, quan saps quin és el resultat que n’esperes, és quan pots mirar les eines com a mitjans i no com a fins en ells mateixos.

Una web, un blog, una acció de captació, un grup de voluntaris, un projecte, una base de dades,... són elements que ens permeten assolir la missió. Dirigim tots els esforços a una.

El meu complex de pare confessor no desapareix. Només a vegades queda substituït pel complex de metge... quan tothom m’explica què li passa i m’acaben preguntant.... això que ens passa aquí... és molt greu?

Els teus pares encara voten per tu?

... d'Oriol Illa

El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) fa deu anys que promou la participació política mitjançant el vot per aquells i aquelles joves que tenen per primera vegada el dret i la responsabilitat d’exercir aquest dret.

Aproximadament 200.000 joves votaran per primera vegada el proper 28 de novembre a les eleccions al Parlament. Una xifra gens menyspreable que, previsiblement, veurà en l’abstenció l’opció preferible entre aquest col•lectiu.

Cada cop més, les institucions inaccessibles governen més aspectes de la nostra vida sense que nosaltres, amb el vot, hi puguem fer gran cosa. Entenc per institució inaccessible aquella que és lluny de l’àmbit de decisió directe i, en general, del principi de subsidiarietat –Bancs centrals, Organismes internacionals, Consell de la UE...-. Però el debat sobre quin és el poder real que tenim com a ciutadans, no hauria de ser una excusa per allunyar-se cada cop més dels deures que tenim envers la res pública. I un d’aquests, és el vot.

Hi ha un discurs estès entre els i les joves sobre la nul•la importància que té el vot i, encara, sobre la irreversible situació de la política en el seu conjunt. Però cal explicar, també, que l’abstenció és una opció ideològica encara que sigui el resultat de la desídia, molt més que el mateix vot –en blanc o per algun partit- perquè acaba beneficiant un determinat tipus de pensament que nega la participació popular en l’activitat política. La desafecció, la crisi econòmica o la corrupció, no poden ser mai arguments per a l’abstencionisme. Aquest, no perjudica ni castiga les males pràctiques, ans al contrari; l’abstenció carrega durament contra les victòries socials a favor dels drets que ens han permès gaudir d’un grau de benestar i protecció social com mai havíem gaudit abans.

Ens hem preguntat mai a qui molesta les eleccions i tot el trasbals que suposa? Què vol dir quan sentim que els mercats esperen una resposta responsable en unes eleccions? O, dit d’altra forma, sobre qui i sobre qui no, és fàcil fer pagar tota la responsabilitat quan a les nostres societats se succeeix una crisi profunda com l’actual situació econòmica?

L’abstenció és una opció contemplativa i còmplice amb els intents de regressió social i nacional. “Còmoda indiferència la dels pobles que exigeixen que se’ls doni els problemes resolts” afirmava Aristòtil, ja que en nom de l’abstenció en pot parlar qualsevol i es pot legitimar qualsevol política contrària a l’interès general. El fet que sigui una opció legal no la fa menys perillosa. En canvi, el vot és una opció transparent a la qual se li poden passar comptes i reclamar responsabilitats.

El CNJC aposta per la participació ciutadana i per això sap que el vot no és ni l’única ni, probablement, la més efectiva de les formes de participar. Però és conscient que la participació comença per la convicció que totes les formes d’expressió ciutadana són vàlides i necessàries en una societat que es reconeix com a democràtica i, el vot és el primer dret i deure que cal exercir en aquest propòsit.

No anem bé de matemàtiques

... de Jaume Albaigès

Seguint el fil d’un article anterior en què parlava de la necessitat de reivindicar l’aportació de valor del tercer sector al conjunt de la societat, voldria apuntar un altre dels deures que em penso que tenim pendents en aquest camí: les xifres.

Fa uns dies apareixia publicada a CanalSolidari.org una entrevista a Francesco Ambrogetti, captador de fons d’ONUSida. Cito un fragment d’una resposta seva: “en els darrers 5 anys les ONG espanyoles han experimentat un creixement increïble en termes de donants i donacions. 136.000 treballadors i 110 milions d’euros d’ingressos fan avui del tercer sector a Espanya una de les indústries amb creixement més ràpid”.

Sembla ser que les xifres citades procedeixen d’unes declaracions del senyor Francisco Moza, secretari general de Política Social i Consum del Ministeri de Salut i Polítiques Socials, segons el qual “el Tercer Sector factura 110 milions d’euros l’any, ha creat 136.000 llocs de treball i té 11 milions de persones associades”. Quedem-nos amb la part econòmica, que ja dóna per a molt.

• 110 milions d’euros repartits entre 11 milions de socis són exactament 10 euros per soci i any, menys d’1 euro al mes. La generositat dels socis és espectacular!

• Els fitxatges de Cristiano Ronaldo i Zlatan Ibrahimovic la temporada passada van suposar un import més elevat que els ingressos de tot el tercer sector estatal.

• Només la suma dels pressupostos del 2009 de la Fundació Catalana de l'Esplai, de la Fundació Pere Tarrés i de la Creu Roja de Catalunya, ja representen els 110 milions.

Oi que ja es veu que això no quadra per enlloc? Doncs resulta que algú dóna una xifra i d’altres la repeteixen com aquell qui res i els mitjans la publiquen amb la mateixa alegria. Allò pitjor, però, és que és el mateix sector qui en surt malparat, ja que al capdavall transmetem una imatge inconsistent i poc seriosa.

Necessitem, de totes, totes, dades que mereixin una mínima credibilitat i cal que qui les proporcioni expliqui com les ha obtingudes. En l’àmbit català, la Taula del Tercer Sector Social i l’Observatori del Tercer Sector van promoure l’Anuari 2009, on sí que apareixen algunes d’aquestes dades, però només relatives a les ONG d’acció social, és a dir, no s’hi inclou ni la cooperació al desenvolupament ni el medi ambient ni cap altre subsector. Així doncs, fins i tot a Catalunya, on anem un pas per davant, ens trobem lluny encara de tenir la fotografia completa.

Per cert, i com a dada final, a l’Anuari 2009 es diu que les entitats del tercer sector social català mouen un volum anual de 5.500 milions d’euros, un 3% del PIB català. 110 milions a tot l’Estat, deien?

Un virus intern ataca el sistema! "Hi ha res de nou sobre allò meu?"

... de Roger Buch

Inauguració del 2n Congrés de l’Associacionisme de Barcelona, el passat divendres a l’acollidora Aliança del Poblenou. Enceta Fernando Vallespín sobre el hardware i el software de la democràcia. El hardware són les institucions, la democràcia formal, l’estat de dret i la garantia dels drets fonamentals. El software és l’esperit, la participació, el sentiment de pertinença a la comunitat; en definitiva, la responsabilitat comuna sobre l’esfera pública. No n’hi ha prou de tenir un bon hardware sinó que també cal cuidar el software. La democràcia no només la garanteix un sistema jurídic.

Vallespín, amè i brillant, ens enumera diferents virus que ataquen el sistema democràtic actual, alguns que provenen de dalt, de l’esfera política i d’altres que provenen de baix, d’una ciutadania cada vegada més individualista i que només es mobilitza per interessos particulars. Davant d’aquest trist panorama, l’associacionisme i la societat civil, en general, se’ns presenten com a bons antídots. Per lluitar a favor de l’esfera pública, en un món en desafecció, l’associacionisme aporta una bona dosi de compromís generós amb els interessos col•lectius.

De tot això i més parlem quan concretem la reflexió després en els eixos de ponències, molt interessants i prometedores. I el problema ve quan s’obre el debat als assistents, sovint segons els moderadors, la part més interessant perquè es dóna la veu al poble. Passa en moltes altres ocasions. Es planteja un debat d’idees sobre l’associacionisme i els seus reptes. Les entitats disparen i baixen al nivell de sota terra: “hi ha res de nou sobre allò meu?”. Aprofiten per intentar vendre la seva moto. No entren en el debat, no aprofiten la perspectiva d’es d’on apunten els ponents, aprofiten la possessió del micro per explicar allò què fan i dir que “la seva” entitat és fantàstica. És com dos móns que parlen diferents llenguatges. El de la reflexió i el pensament abstracte i el de les associacions, preocupades només pels seus temes. De fet, ja ho va apuntar indirectament Vallespín quan alertava del perill del cofoisme, i és que el fet que l’associacionisme pugui ser la solució al problema, no vol dir que de vegades formi part del problema mateix.