Una reflexió sobre els ninis

... d'Oriol Illa

La primera vegada que vaig sentir parlar algú dels ninis, pensava que feia referència a una mena de nihilisme, allò que Nietzche anomenava “el més inquietant dels hostes”, que existia entre determinats joves sobre la societat que els envoltava i que precisament descobrien en aquesta franja d’edat com a conseqüència del rebuig que sentien cap a un món que no els agradava. De manera que en oposició frontal a la seva condició de joves, optaven per una actitud despresa, allunyada, quasi destructiva amb el present no desitjat que els havia tocat viure. Que fer-se adult era el preu alt, altíssim, a pagar per tal de ser considerat un home/dona de profit a qui se li exigia una feina reputada, parella estable i, a poder ser, família clàssica.

Aviat va caure’m a sobre el més pur pragmatisme filosòfic que domina la premsa d’avui i vaig aprendre que els ninis són, diàfanament, els i les joves que ni treballen ni estudien. Simplement això. Ni nihilismes, ni disconformitats, ni reflexions crítiques envers l’entorn. Tan sols dues negacions. No treball i no estudi.

Avui, a Catalunya, els ninis es xifren a la vora de 154.000 joves d’entre 16 i 24 anys, quan fa tres anys era de tan sols 97.000, segons l’estudi recent “Jove=Precari” de l’Avalot-Joves de la UGT de Catalunya. És aquest un estudi més, que perpetua els joves com a persones per a les quals el futur és una fosca nebulosa, sobre la que inevitablement han de fer-se camí, però que manca de traces clares sobre les quals volem o pretenem construir la nostra projecció o futur desitjat.

Tanmateix, les enquestes sobre la joventut són, molt sovint, impersonals i mancades de referències sobre les quals trobar elements que ajudin a implementar polítiques actives a favor de llurs demandes. Són enquestes, al meu parer, amb un punt de neutralitat que fa que hom se les miri amb certa distància, com si aquelles xifres i percentatges no definissin hàbits, conductes o valors que poden acabar determinant el futur de la nostra societat, sinó simples xifres demoscòpiques amb les que alimentem els titulars de les notícies diàries, esporàdiques, efímeres i a punt pel consum –i per l’oblit- ràpid.

Sóc escèptic sobre determinada informació conjuntural al voltant de la situació vital dels joves –casats, solters, aturat o estudiant, nivell d’estudis, autòcton o immigrant, etc.-. Continuem reproduint els mateixos esquemes i prejudicis dels joves que fa vint anys. Innovant poc i tractant el context com una imatge inalterable que ignora o no percep el moviment rapidíssim que experimenta la societat avui.

No crec que sigui d’interès el debat sobre la bondat o la maldat de l’existència dels ninis. Abans, els ninis, es deien hippies, punks o repetidors de curs... la qüestió no és etiquetar una etapa de la persona ja demostrada científicament com la més rebel i la més inconformista de la nostra existència, sinó descobrir una mica més què passa amb determinats joves d’avui que prefereixen o es veuen obligats a seguir dreceres equivocades. Com són i què pensen. Més important que reconèixer l’existència de ninis en una societat, que no deixa de ser una situació més o menys conjuntural, em sembla més important l’aportació de quins valors transmeten als i a les joves, fet aquest que sí que condicionarà el nostre futur, i com, dimensionant millor aquest 154.000 joves, podem oferir alternatives o millor encara, fer-los partícips d’un itinerari sobre el que ells/elles mateixos vegin o hi trobin alguna mena d’interès o il•lusió.

La motivació suposa una actitud essencial sobre la qual treballar el futur dels nostres joves. I per fer-ho, els hem de conèixer amb més profunditat. Som capaços de llistar qüestions sobre els que poden mostrar interès?, sobre quins aspectes els sembla que la nostra societat no els té en compte?, quines aficions –per esotèriques que ens semblin a nosaltres, els adults- tenen?, quins portals són els que més visiten?, quins locals freqüenten i què hi troben? Quins valors troben referents? Per què determinat nivell de nihilisme sempre ha triomfat entre els i les joves? De què parlen al xat? Com viuen les experiències relacionades amb el sexe, la mort, la família, el treball...?

Les enquestes ens haurien de descobrir què pensa un adolescent o un jove i, sobretot, com viu determinats estímuls que dóna la societat a través dels múltiples ressorts que utilitza. Per què no els interessa la política? Com podríem saber més d’ells i d’elles sense que se sentin fiscalitzats o tutelats?

Si no adaptem el nostre llenguatge al de les noves generacions, perdrem oportunitats valuosíssimes de saber si entre aquests 154.000 joves hi ha excel•lència o, per contra, només hi ha una simple i doble negació.

L’entitat que només omplia formularis

...de Jaume Albaigès

Abans de començar un taller sobre captació de fons a través d’Internet m’agrada preguntar als assistents perquè volen tenir més socis i/o donants. Aquests darrers dies m’han donat diverses respostes, de les quals en voldria destacar les següents:

“A causa de la crisi econòmica la dotació de les convocatòries habituals, tant d'organismes públics com privats, ha baixat considerablement”.

Aquesta és una afirmació que actualment se sent sovint i ve a dir que les entitats intenten fer créixer la seva base social per tal de substituir el forat que els grans finançadors estan deixant.

Particularment, hi veig un greu error estratègic: sempre hi ha excepcions, però en general les entitats haurien de voler tenir una base social com més àmplia que es pugui perquè això, sobretot, els aporta legitimitat (En nom de qui parleu?).

També proporciona independència de criteri a l’hora de prendre decisions sobre on i com invertir els diners disponibles. A més ajuda a poder planificar a llarg termini perquè garanteix la viabilitat de l’organització més enllà de les conjuntures associades als grans finançadors.

En línia amb l’anterior, dues més:

“Nosaltres no volem més socis. Quan necessitem diners per fer un projecte busquem algun finançador i llestos”. Per tant, quan no trobem finançador no farem cap projecte o, en el millor dels casos, només farem els projectes que el finançador vulgui.

“Quan no has d’omplir un formulari, has de presentar una justificació i quan no llegir-te les bases de la propera convocatòria. Tot això de la comunicació i la captació està molt bé, però nosaltres no tenim temps per dedicar-hi”. Ja hi tornem a ser: el carro davant dels bous!

Cap entitat ha nascut per omplir formularis. Cada organització té una missió per la qual treballar, una visió del món per assolir i uns valors per difondre i compartir. Si la nostra estratègia de sosteniment econòmico-financera ens allunya d’aquesta premissa, no deu ser que hem de repensar alguna cosa?

Un congrés per a l’associacionisme i la ciutat

... de Ramon Torra

Som a finals de juliol. Segurament tots anem molt enfeinats i tenim ganes de parar, encara que sigui per uns dies. Ens cal agafar aire perquè el que us volem explicar s’ho val.

Es tracta de la realització del 2n Congrés de les Associacions de Barcelona que s’iniciarà a la tardor. Han passat nou anys del primer i, a diferència de l’anterior, aquest serà liderat pel mateix sector associatiu de la ciutat. El Consell d’Associacions de Barcelona (CAB) porta la iniciativa, però volem que aquest congrés sigui el de totes i tots sense excepció, i per això ens cal incorporar noves visions per treballar els valors que ens uneixen, perquè ens fa més forts i ens permet explorar nous sistemes de col•laboració; cal que continuem demostrant al conjunt de la ciutat la nostra aportació en la qualitat de vida i aprofitem el context actual en què vivim per plantejar nous escenaris de present i de futur i així continuar creixent i fer front als nous reptes, sent-ne els protagonistes.

Les primeres passes es van donar el passat 19 de maig en l’acte “Construïm el 2n Congrés de les Associacions de Barcelona” a l’Orfeó Martinenc. Vam comptar amb la presència d’en John Casey, expert i estudiós de les relacions entre l’associacionisme i les administracions de diferents països, el qual va donar una visió actualitzada de l’estat i les tendències que es van desenvolupant en diferents països.

El 2n Congrés té tres eixos que es complementen amb diferents ponències i s’acabaran enriquint amb el debat territorial i virtual. Els eixos són:

- El reconeixement per part de les persones que aglutinem, perquè és el nostre capital més important i cal tenir-lo en compte. El reconeixement entre les mateixes associacions, del que som i del que fem i, finalment, el reconeixement per part de l’administració i el sector privat com uns actors més en la construcció de ciutadania.

- El finançament per millorar les nostres activitats i accions, una millor legislació per obtenir un finançament, tant públic com privat, que ens ajudi a ser més actius i ens dugui a una veritable autonomia financera.

- Els espais i equipaments. Són diverses les nostres activitats i necessitats, així com diverses les nostres formes d’ús i gestió d’espais municipals i privats. De la mateixa manera que cal preservar la nostra singularitat en la utilització de l’espai públic per reforçar el nostre model de ciutat i de relacions humanes.

En aquests darrers mesos s’han visitat moltes persones i membres d’associacions, i malgrat que som conscients de no haver arribat a tothom i tenir algunes incerteses econòmiques, s’han anat configurant les línies de treball, perquè creiem que ara és el moment de fer-ho.

Tot just ara ha finalitzat el procés participatiu, on hi han intervingut diferents entitats federatives, plataformes i xarxes de la ciutat de Barcelona les quals, d’acord amb els seus interessos i la realitat de les seves entitats associades, ens han ajudat a configurar la proposta definitiva. D’aquí surten les ponències que es presentaran en l’acte d’obertura del 2n Congrés i que seran els punts de partida dels debats previstos en els diferents districtes. Els debats són pensats per les persones associades o interessades en el moviment associatiu i es faran majoritàriament de forma presencial, en els Districtes, i virtual, en la web. El recull del conjunt de propostes en resulti es durà a votació en l’acte de cloenda del mes d’abril vinent; per tant, els resultats aprovats pel conjunt de les entitats de la ciutat, seran les accions que marcaran l’agenda política i associativa dels propers quatre anys.

La voluntat és mantenir el procés obert per poder incorporar noves propostes, si cal. Coneixem els diferents ritmes existents en el moviment associatiu i les realitats existents i canviants. Per aquest motiu insistim en la voluntat d’incorporar el màxim de complicitats en el projecte, perquè creiem que serà la forma d’arribar a uns resultats comuns i beneficiosos per a tots, potser no en seran molts, però com a mínim haurem iniciat un diàleg que haurem construït junts i que farà evident tot allò que tenim en comú i que ens enfortirà.

Finalment, destacar l’oportunitat que suposa fer aquest 2n Congrés, tant pel moment com pel context social en què vivim. Creiem que no podem deixar perdre aquesta ocasió com a moviment associatiu ja que tenim molt a dir i aportar, tant en la nostra proximitat com en el nou discurs de la ciutat.

Per tot això, i moltes coses més, volem que hi sigueu. Ara vénen dies de vacances per trencar les dinàmiques, però tornarem al setembre. Tindreu noves notícies.

Bon estiu !!

10 J i Societat Civil

... de Mònica Sabata

La manifestació del proppassat 10 de juliol va ser un èxit de participació, la qual, a més, no té gaires precedents al món catalanista ―i especialment en el sobiranista. L’antecedent més clar és la marxa organitzada per l’Assemblea de Catalunya l’Onze de Setembre de 1977 amb el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Aquesta mobilització va ser aleshores cabdal per al moviment democràtic antifranquista, sobretot pel moment polític de transició que vivia el país. El moviment de l’Assemblea de Catalunya va aconseguir aplegar sectors ben diversos de l’oposició antifranquista i va contribuir a aplanar el camí cap a l’autogovern i l’excarceració dels presos polítics. A l’igual que va ser-ho la manifestació del 1977, la mobilització del 10-J també esdevindrà un referent i d’alguna manera farà canviar coses. Hi haurà un abans i un després de la manifestació. N’estic segura. Les raons per afirmar-ho són moltes, però tan sols vull aturar-me en aquelles que fan referència a la societat civil.

Primera qüestió. Crec que mai com fins ara una marxa organitzada per la societat civil no havia tingut tants suports. Amb Òmnium Cultural al capdavant i rere el lema Som una nació, nosaltres decidim, la manifestació va rebre l’adhesió de 1.723 associacions i entitats d’arreu del territori. Si fan un cop d’ull a aquesta llista d’adhesió, de seguida s’adonaran de la pluralitat d’organitzacions que van voler sumar-se a la iniciativa. Aquesta diversitat demostra que la societat civil d’aquest país és viva i que és capaç de bellugar-se de forma unitària.

Segona qüestió. El moment polític i social del nostre país és interessant, important per al futur i per això és apassionant. Malgrat tot, però, ningú no pot amagar el descrèdit de la política i dels partits polítics en particular. En aquest context, considero fonamental que les organitzacions de la societat civil siguin prou fortes com per encapçalar moviments que d’alguna manera indiquen el camí a seguir per uns partits que, de vegades, sembla que no saben on van. Fins i tot aquesta societat civil forta pot esdevenir l’esquer que faci bellugar les institucions cap al sobiranisme.

Per acabar, una conclusió. El pluralisme de la societat civil i la seva capacitat d’incidir en qüestions socials, nacionals, econòmiques, educatives o de qualsevol altra mena només serà possible si les associacions són capaces de mantenir una independència respecte dels partits polítics i de les institucions que controlen. Si aquesta societat civil fomenta lideratges forts, si aconsegueix solvència econòmica, si perd la por a participar en política i si es creu portadora d’una certa capacitat de capgirar la història, és evident que el paper que tindrà en la transició sobiranista serà decisiu. Que això no s’aturi!

Què demanaríeu a les obres socials de les caixes d’estalvis?

...de Jaume Albaigès

Fa uns dies em van convidar a participar en un grup de treball impulsat per la CECA. Se’ns demanava que aportéssim la nostra visió sobre el paper de les seves obres socials (OS) en l’actual context econòmic i social, concretant-ho en les necessitats sobre les quals caldria actuar i com caldria fer-ho.

La crisi financero-econòmica (deixeu-m’ho posar en aquest ordre), el nou mapa de caixes resultant, la menor disponibilitat de recursos a curt termini, la progressiva desvinculació de les caixes pel que fa als territoris on van néixer, etc. són alguns dels factors interns que, afegits als grans canvis socials dels darrers anys, intervenen en la presa de consciència d’una necessària redefinició del rol de les OS.

M’agradaria compartir amb vosaltres algunes idees, que, per descomptat, us convido a debatre. Ja us avanço que algunes de les propostes tindrien repercussions clares sobre la manera actual de treballar de moltes entitats beneficiàries de les OS.

• Coherència entre el model de negoci de les caixes i les actuacions de les OS, precisament ara que paradoxalment veiem com persones i famílies senceres que eren clients de les caixes van passant a ser beneficiàries de les OS.


• El sector privat (OS + ONL) ha realitzat funcions de substitució del sector públic, especialment a partir de la detecció precoç de noves necessitats socials. En comptes d’anar-nos passant la pilota seqüencialment, caldria apostar fortament perquè des d’un primer moment s’estableixin les complicitats intersectorials necessàries per tal que administracions, grans finançadors privats i experts sectorials (tercer sector, universitats, etc.) treballin conjuntament per donar les millors respostes a les problemàtiques de tot tipus.


• Els sectors prioritaris d’inversió de les OS haurien de ser aquells que són estratègics per al progrés de la societat en el seu conjunt. L’educació, en aquest sentit, és l’actiu clau. Deixem-ho aquí.


• Aposta per l’impacte. Les caixes han retornat a la societat una part dels seus beneficis mitjançant les OS, ja sigui en projectes propis o subvencionant a tercers. Però massa sovint la distribució de fons ha estat arbitrària o condicionada a objectius d’expansió o presència de marca, i no ha tingut tant en compte l’impacte real que es produïa. Les OS haurien de ser capaces, no de respondre la pregunta de quantes places de residències o de centres de dia han creat, sinó quantes persones han ajudat a sortir de l’exclusió.


• Aposta per finançar models i projectes que ja s’han demostrat reeixits en altres contextos o que aporten elements innovadors. Alhora, desaparició de l’originalitat –que, en tot cas, és un valor- com una condició necessària per a l’obtenció de finançament.