
La primera vegada que vaig sentir parlar algú dels ninis, pensava que feia referència a una mena de nihilisme, allò que Nietzche anomenava “el més inquietant dels hostes”, que existia entre determinats joves sobre la societat que els envoltava i que precisament descobrien en aquesta franja d’edat com a conseqüència del rebuig que sentien cap a un món que no els agradava. De manera que en oposició frontal a la seva condició de joves, optaven per una actitud despresa, allunyada, quasi destructiva amb el present no desitjat que els havia tocat viure. Que fer-se adult era el preu alt, altíssim, a pagar per tal de ser considerat un home/dona de profit a qui se li exigia una feina reputada, parella estable i, a poder ser, família clàssica.
Aviat va caure’m a sobre el més pur pragmatisme filosòfic que domina la premsa d’avui i vaig aprendre que els ninis són, diàfanament, els i les joves que ni treballen ni estudien. Simplement això. Ni nihilismes, ni disconformitats, ni reflexions crítiques envers l’entorn. Tan sols dues negacions. No treball i no estudi.
Avui, a Catalunya, els ninis es xifren a la vora de 154.000 joves d’entre 16 i 24 anys, quan fa tres anys era de tan sols 97.000, segons l’estudi recent “Jove=Precari” de l’Avalot-Joves de la UGT de Catalunya. És aquest un estudi més, que perpetua els joves com a persones per a les quals el futur és una fosca nebulosa, sobre la que inevitablement han de fer-se camí, però que manca de traces clares sobre les quals volem o pretenem construir la nostra projecció o futur desitjat.
Tanmateix, les enquestes sobre la joventut són, molt sovint, impersonals i mancades de referències sobre les quals trobar elements que ajudin a implementar polítiques actives a favor de llurs demandes. Són enquestes, al meu parer, amb un punt de neutralitat que fa que hom se les miri amb certa distància, com si aquelles xifres i percentatges no definissin hàbits, conductes o valors que poden acabar determinant el futur de la nostra societat, sinó simples xifres demoscòpiques amb les que alimentem els titulars de les notícies diàries, esporàdiques, efímeres i a punt pel consum –i per l’oblit- ràpid.
Sóc escèptic sobre determinada informació conjuntural al voltant de la situació vital dels joves –casats, solters, aturat o estudiant, nivell d’estudis, autòcton o immigrant, etc.-. Continuem reproduint els mateixos esquemes i prejudicis dels joves que fa vint anys. Innovant poc i tractant el context com una imatge inalterable que ignora o no percep el moviment rapidíssim que experimenta la societat avui.
No crec que sigui d’interès el debat sobre la bondat o la maldat de l’existència dels ninis. Abans, els ninis, es deien hippies, punks o repetidors de curs... la qüestió no és etiquetar una etapa de la persona ja demostrada científicament com la més rebel i la més inconformista de la nostra existència, sinó descobrir una mica més què passa amb determinats joves d’avui que prefereixen o es veuen obligats a seguir dreceres equivocades. Com són i què pensen. Més important que reconèixer l’existència de ninis en una societat, que no deixa de ser una situació més o menys conjuntural, em sembla més important l’aportació de quins valors transmeten als i a les joves, fet aquest que sí que condicionarà el nostre futur, i com, dimensionant millor aquest 154.000 joves, podem oferir alternatives o millor encara, fer-los partícips d’un itinerari sobre el que ells/elles mateixos vegin o hi trobin alguna mena d’interès o il•lusió.
La motivació suposa una actitud essencial sobre la qual treballar el futur dels nostres joves. I per fer-ho, els hem de conèixer amb més profunditat. Som capaços de llistar qüestions sobre els que poden mostrar interès?, sobre quins aspectes els sembla que la nostra societat no els té en compte?, quines aficions –per esotèriques que ens semblin a nosaltres, els adults- tenen?, quins portals són els que més visiten?, quins locals freqüenten i què hi troben? Quins valors troben referents? Per què determinat nivell de nihilisme sempre ha triomfat entre els i les joves? De què parlen al xat? Com viuen les experiències relacionades amb el sexe, la mort, la família, el treball...?
Les enquestes ens haurien de descobrir què pensa un adolescent o un jove i, sobretot, com viu determinats estímuls que dóna la societat a través dels múltiples ressorts que utilitza. Per què no els interessa la política? Com podríem saber més d’ells i d’elles sense que se sentin fiscalitzats o tutelats?
Si no adaptem el nostre llenguatge al de les noves generacions, perdrem oportunitats valuosíssimes de saber si entre aquests 154.000 joves hi ha excel•lència o, per contra, només hi ha una simple i doble negació.
















