3 claus d’èxit en una avaluació

...de Roger Buch i Joan Cuevas

Durant els últims mesos l’interès per l’avaluació està creixent, sobretot en l’àmbit de l’acció social. És un fet que té molt de sentit, ja que les organitzacions del tercer sector i les administracions públiques que fan polítiques socials es troben en un context de necessitats socials creixents i recursos econòmics decreixents.

L’avaluació apareix com una eina que ens permet millorar la nostra intervenció i la nostra estratègia de tal manera que siguem més eficients i que millorem l’impacte. No obstant això, una avaluació ha de tenir molt clars 3 elements que permeten l’èxit d’aquest tipus de projectes o processos. Aprofitem la finalització de l’avaluació de l’execució del Pla Nacional d’Associacionisme i Voluntariat de Catalunya (PNAV) per exemplificar aquests 3 elements.

Transparència
Les dues principals finalitats d’una avaluació són millorar la rendició de comptes i generar coneixement per millorar la gestió. Si els responsables de l’organització no estan disposats a ser transparents –sobretot amb els resultats de l’avaluació- el procés perd gran part del seu sentit.

Vivim en un context de constants canvis i on l’accés a la informació cada cop és més fàcil. Voler amagar les vergonyes i resistir-se al canvi en aquest context és una postura que només porta l’organització a perdre oportunitats i a enrocar-se. L’avaluació permet als responsables de les organitzacions agafar el timó a l’hora d’identificar mancances i a l’hora de resoldre-les.

En el cas del PNAV, la Generalitat de Catalunya va fer públics diferents materials de resultats de l’avaluació, fet que suposa un bon exercici de transparència. Podeu consultar els materials fets públics a Es fa pública l’avaluació del Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat.

Comunicació
Els projectes d’avaluació permeten analitzar processos i organitzacions molt complexes. Si els resultats d’una avaluació també són  complexes i difícils d’entendre el procés perd part del seu sentit. Per aquesta raó és molt important que les avaluacions generin materials que sigui entesos per les persones que els han de llegir. En el cas de l’avaluació del PNAV, a banda d’un extens informe final, també s’han elaborat materials dirigits a perfils menys tècnics, que no estan tant al dia del que ha estat el PNAV.

Millora contínua
El tercer i últim punt és potser el més difícil d’assolir. Es tracta d’aconseguir que el procés d’avaluació faci que l’organització entri en una lògica de millora continua. Això significa distribuir els esforços de manera similar entre les 4 fases de la cadena PDCA (En anglès: Planificar, Desenvolupar, Avaluar, Ajustar). La cultura organitzativa que tenim ens ha portat fins ara a focalitzar-nos molt en els punts inicials de la cadena, dirigint esforços immensos a la diagnosi del context i a la construcció d’una planificació de màxims. La millora contínua implica que restem esforços a aquestes fases inicials i les dirigim a implementar millor els nostres plans (Desenvolupar), a avaluar, i a anar incorporant les millores detectades a través d’aquesta avaluació (Ajustar). Els processos d’avaluació i la millora continua pretenen millorar la gestió a través de l’anàlisi de la nostra pràctica i no tant a través de la investigació més tradicional.

L’avaluació, doncs, ha de tenir en compte que s’emmarca en un dels 4 punts d’aquesta cadena PDCA. Per tant, els materials resultants han de ser útils no només per a rendir comptes, sinó per a poder identificar aspectes de millora tant en la planificació com en la manera en que implementem. En el cas del PNAV s’han elaborat diferents informes que permeten als agents involucrats (Generalitat, administració local, Consell de l’Associacionisme i el Voluntariat de Catalunya...) detectar punts de baixa eficiència o aspectes on els organismes es poden coordinar millor. Un exemple d’aquest tipus de materials són els informes de Grau de Resposta als reptes del PNAV per als anys 2010 i 2011.

“Sense ànim de lucre” vol dir “plenament compromesos amb la societat”

...de Pau Vidal

Tradicionalment s’ha definit les entitats del tercer sector pel que no són (ONG – Organitzacions No Governamentals – o ONL – Organitzacions No Lucratives) i la pròpia expressió del “tercer sector”, que no és res més que un ordinal no descriptiu. En els darrers temps, sobretot a Estats Units i a Llatinoamèrica, ha sorgit amb força un intent de cercar un nom amb significat com és OSC – Organitzacions de la Societat Civil-.

Aquest fet de vegades porta a fixar-se precisament en allò que no ets, enlloc de centrar l’atenció en el que és la raó de ser. Així, l’altre dia llegia un tuït provocatiu que deia quelcom semblant a: “Què vol dir sense ànim de lucre? Que no necessiten ingressos com qualsevol empresa?”. Evidentment, és cert que les entitats del tercer sector, com qualsevol altra organització, necessiten ingressos per sobreviure i poder complir la seva missió; però la diferència fonamental és que aquests diners són instrumentals, i la raó de ser de les organitzacions no lucratives és el compromís amb la societat; és a dir, treballar per a la millora social o la millora de la convivència. Aquest compromís amb la causa (sigui ambiental, educativa, social, cultural, de cooperació internacional etc.), és el motiu pel qual les persones escullen una forma jurídica no lucrativa pels seus projectes enlloc de fer-ho amb una forma mercantil clàssica. En la seva activitat no busquen el repartiment dels beneficis a uns accionistes particulars ni generar un patrimoni que deixar als seus hereus.

Aquest fort compromís social és el que les entitats no lucratives hem de posar en evidència amb força perquè és el que diferencia i dóna valor a les entitats. Els milers d’organitzacions no lucratives que existeixen al nostre país són el resultat de persones compromeses amb la societat que han decidit lliurement apostar per la societat per sobre dels beneficis personals que poguessin generar els seus projectes. La força d’aquest compromís es manifesta tant en els emprenedors socials que han creat les associacions, fundacions i cooperatives d’iniciatives socials existents; com en els milers i milers de persones que treballen en aquestes organitzacions, conciliant diàriament carrera professional i compromís social.

Evidentment, les organitzacions no lucratives no tenen ni pretenen tenir l’exclusiva del compromís social: també hi ha empreses amb un fort compromís social. Però és cert que l’absència de l’ànim de lucre és una aposta valenta i radical que els permet no haver de conjugar equilibris entre el lucre personal (legítim) i compromís social.

Històricament, aquest fet ha justificat una atenció preferent en forma de subvencions i algunes exempcions. Això obliga a un seguiment públic i obert per garantir el seu caràcter i, de fet, per això el propi tercer sector s’ha dotat d’eines en aquest sentit (autoregulacions, codis, entitats de segon nivell, etc.). El nostre sector és el primer interessat en identificar i desmarcar-se d’aquelles organitzacions que no compleixin realment amb les seves finalitats missionals i que es facin servir pel benefici personal. Afortunadament, són una minoria de casos que no entelen la bona feina quotidiana de milers i milers d’entitats.

No és fàcil ser organització no lucrativa avui dia. Les entitats tenen molts reptes per endavant per adaptar-se a les exigències del canvi d’època que estem vivint. En l’exigent entorn actual no val només tenir aquest compromís social, sinó que per rebre el suport social les organitzacions han de ser capaces de mostrar la seva utilitat social i que la seva aportació és valuosa i val la pena. Així aconseguiran el compromís de la ciutadania, les administracions públiques i tots els actors socials envers les seves activitats. I en això estan treballant activament les entitats, reconeixent la necessitat de mesurar l’impacte social i trobar altres maneres de mostrar el valor aportat. Afortunadament, el nostre país compta amb desenes de milers d’entitats i persones compromeses amb la societat que cada dia aixequen les seves persianes per treballar de manera compromesa i desinteressada en que la nostra societat sigui un lloc millor i més agradable per viure. De fet, és gràcies al treball històric pioner de moltes entitats no lucratives que hem anat avançant en el reconeixement i cobertura de moltes necessitats socials. I això continua passant cada dia. Organitzacions sense ànim de lucre, organitzacions compromeses amb la societat.

Article original publicat al Bloc TercerSector.net

Una globalització de la resistència

...de Santi Torres

Cristianisme i Justícia

La setmana post-Fòrum Social Mundial és sempre una setmana  de ressaca. La intensitat d’aquests dies tunisians ens deixa amb la sensació d’haver assistit a un torrent d’idees, conflictes, solucions, possibilitats, límits… Aquesta percepció, que és comuna a tots els Fòrums, a Tunis s’ha multiplicat per deu, degut a les circumstàncies que allà s’hi viuen, i que donen a la ciutat un caràcter febril de laboratori polític i d’idees. La primavera àrab té, salvant totes les distàncies, quelcom de revolució dels 60 amb esperances i incerteses mobilitzades a la vegada. El laïcisme més militant de substrat francès, conviu aquests dies a l’arena pública amb les propostes islamistes, i entre ells una gamma immensa de grisos que, per al no iniciat, donen lloc a un panorama com a mínim sorprenent.


Més enllà de la conjuntura local, el Fòrum és un enorme aparador de les grans causes globals. Aquelles causes que s’han anat teixint com a resistència a un model polític i econòmic que està tensant la corda de la inhumanitat fins a límits insospitats. El Fòrum va néixer al Sud quan aquest Sud experimentava en la seva pròpia carn les contradiccions d’un sistema que en aquell moment, semblava l’únic possible, el final perfecte de la història. Brasil, llavors un dels anomenats països en vies de desenvolupament, i més en concret una ciutat, Porto Alegre, van aixecar la bandera de la contra-globalització, o millor de l’altermundialització. La intuïció segueix sent vàlida: davant la globalització liberal i capitalista, que mercantilitza i destrueix als ésser humans, una globalització de la resistència i dels damnificats.

Avui el Fòrum ressona o hauria de ressonar també al Nord. A partir de la crisi financera que va esclatar el 2008 i de la deslocalització de part del nostre teixit industrial, despertem d’un somni, i prenem consciència de què, per culpa d’un deute impagable, les nostres polítiques ja no es decideixen ni a Barcelona ni a Madrid, sinó en altres llocs del món, al dictat dels anomenats “mercats financers”. Cap país en solitari pot fer front a aquesta nova dictadura del capital, i necessitem articular-nos amb altres per fer força junts. Avui dia, els moviments altermundistes, amb totes les seves debilitats, són l’únic contrapès real a una situació que no para de generar violència, pobresa i desigualtat. Una pedra petita a la sabata del sistema, però una pedra que molesta i incomoda.

No obstant no només el sistema econòmic i el deute demanen d’actuacions i contrapesos globals:

1. La qüestió del canvi climàtic, per les seves causes i pels seus efectes, únicament pot ser abordada a partir de tractats vinculants a nivell mundial. Els fracassos de les recents cimeres climàtiques no han fet sinó corroborar tant el pes de determinats lobbies, com la poca o nul·la capacitat dels governs per a afrontar un tema en el qual es juga alguna cosa tan “insubstancial” com la supervivència del planeta.

2. Referent a la sobirania alimentària, el Fòrum va apostar una vegada més per les petites explotacions agràries que destinen la producció al consum de base local. Explotacions respectuoses amb la terra i que extreuen d'ella, només el necessari per a l'alimentació de les comunitats que hi viuen. Fenòmens com l'acaparament de terres, la producció destinada a biocombustibles, el paper de les agroindústries, l'especulació amb el preu dels aliments... a més a més de provocar en algunes zones l'escassetat d'aliments i la fam, estan accelerant el desmantellament de les estructures agrícoles tradicionals, impulsant el desplaçament de milions de persones cap a les ciutats i generant models de desenvolupament econòmic basats en l'explotació agrària que no són sostenibles a llarg termini. Organitzacions com Via Campesina han  recollit experiències de resistència en diferents llocs del planteta, i han denunciat l'enorme pressió que s'està exercint sobre les estructures agràries tradicionals.

3. La immigració va ser una altra de les qüestions globals presents al Fòrum. Tot i que la lliure circulació és un dels drets humans fonamentals (Art 13), la realitat és que aquesta mobilitat ha quedat reduïda al comerç amb éssers humans. La immigració és avui simplement un fluxe de mà d'obra que s'obre quan existeix demanda de força i braços, però que es tanca amb grans murs, en el moment en què el fluxe migratori no es pot assumir. Una pastera de la qual sorgia una llista amb més de 16.000 noms, víctimes totes elles d'un intent desesperat per arribar a Europa, era el signe visible d'una realitat inabordable només amb polítiques migratòries restrictives.

4. La declaració final del Fòrum va incloure una referència als mitjans de comunicació, propugnant la seva democratització i reconeixent en ells un actor clau de l'altermundització. La poca presència que els mitjans oficials van tenir a Tunis, en relació a la cobertura que es dóna, per exemple, a esdeveniments com el Fòrum Econòmic de Davos, és un exemple clar del llarg recorregut que existeix encara per a què aquests temes que amenacen la humanitat tinguin un merescut espai en els mitjans de comunicació convencionals.

5. I finalment, Tunis va ser també el Fòrum de la dona. El volum d'activitats dedicades a la qüestió de gènere, la nombrosa presència i participació de les dones en ponències i debats... han estat un signe de què alguna cosa està canviant de facto en la situació mundial. Perquè moltes de les qüestions tractades en el Fòrum, són causes que afecten directament a les dones de tot el món. Aquestes acostumen a ser la darrera anella en la cadena dels efectes i les conseqüències dels problemes que hem anat enumerant. Elles són també les més interessades en el canvi, per una particular vinculació a la Vida i una especial empatia amb el patiment.

Cal fer esment també de la discreta però significativa presència de la teologia i l'espiritualitat en el Fòrum, presència que des de Cristianisme i Justícia entenem com una mostra de la íntima i profunda vinculació entre els temes discutits i l’essencial que hi ha en totes les religions: respecte profund per la justícia, la creació i la vida humana.

La “tensa corda de la inhumanitat” acaba per afectar tota la humanitat, i només des d'aquesta humanitat sencera podran generar-se en el futur alternatives portadores d'esperança.

 Podeu llegir la declaració final del Fòrum Social Mundial de Tunis 2013 aquí.

Article original publicat al Bloc de Cristianisme i Justícia

Prevenir, gestionar, resoldre i transformar conflictes

... de Xavier Pastor

Struggle - Imatge de Cristian V a flickr.

Tot i que l'acció de l'associacionisme sobre els conflictes de la societat ve de lluny, avui, el fet que l'espai públic ja no sigui patrimoni exclusiu dels governs permet que aquests i altres actors, davant d'una munió de problemes i conflictes, es redefineixin per tal d'adaptar-se a les exigències i necessitats que els nous canvis socials imposen, intensificant el seu paper públic, consolidant les seves funcions socials i adquirint més reconeixement en la societat.

Mentre que a l’any 1996, un 64,9% dels catalans afirmava que “seria desitjable que les associacions poguessin tenir més protagonisme en la resolució de problemes socials”; l’any 2001 era ja d’un 82, 3%.  Al 2010, estic convençut que seria d’un 90%.

Al meu entendre i de forma breu, 7 són les claus del rol associatiu i del voluntariat en la resolució de conflictes públics:

1) Detectar. Hi ha la voluntat i la capacitat per part de les associacions i de les persones voluntàries de detectar els conflictes.

2) Actitud Positiva. Un manera de percebre, pensar i actuar davant dels problemes i de les persones. Les associacions aporten aquesta visió, recursos i suport.

3) Immediatesa i escalada conflictual. Els conflictes són processos amb fases. Les associacions detecten conflictes, donen una resposta immediata i proposen vies de solució abordant les seves causes. També, recorden l'existència de conflictes present no resolts.

4) De baix cap a dalt. Les associacions canalitzen demandes i necessitats col·lectives, vehiculant el malestar ciutadà i són un espai de formació democràtica a través del diàleg i la participació.

5) De dalt a baix. Les associacions s'impliquen en plans i programes amb l'administració per a la millora del sector associatiu i de la societat.

6) Transformar. Les associacions aconsegueixen resultats, plantegen noves propostes, ideen nous projectes, acosten als ciutadans cap al consens.

7) Reivindicar. Les associacions reivindiquen, sovint per mitjà de la generació de conflictes, una acció pública concreta per assolir una societat més democràtica i més plural.

Un mirall que ens reflecteix

...de Sergi Rovira

La meva organització va bé? Com percebo que la meva organització funciona? Quines referències faig servir per valorar-ho? (i no em refereixo a un reguitzell d’indicadors ben alineats). Des de l’entitat, podem donar un bon servei i veure que hi ha coses que grinyolen. La relació entre la Junta i el cos tècnic es desincronitza, els treballadors no fan “el que haurien de fer”, els usuaris diuen “sí, però...”. A vegades ho plasmem de formes molt diverses i diem: “ No parlem el mateix llenguatge”, “no ens estem entenent”, “no anem alhora”, etc.

A totes les organitzacions hi ha diferents maneres d’entendre-les. De fet, n’hi ha tantes com persones; tot i que no s’expliciti, cadascú té la seva pròpia visió. Tots els membres entenem o interpretem la missió de l’organització d’una manera personal i específica. Això ens porta a que cadascú tenim una idea de com hauria de ser l’organització, què hauria de fer, com hauria de prioritzar. No és tant si la tasca es fa bé o malament, si no, què ha de fer.

Ara, la crisi econòmica genera tensions i aflora dilemes soterrats. Mentre l’organització rutlla, no cal preocupar-se excessivament i tots som més condescendents amb aquelles qüestions que grinyolen o no s’acaben d’ajustar. En el moment que apareixen els conflictes, tots ens aferrem a la pròpia concepció de l’organització i, justament, quan cal prendre decisions més transcendents, sembla que estiguem més allunyats. Tots volem ajudar l’organització i ho fem des de la nostra visió personal de l’organització, per tant, emergeixen propostes diverses, fins i tot, contradictòries i es produeixen col·lisions. Això, en bona mesura, incrementa la tensió i genera més crispació.

Com abordem aquestes discrepàncies? Cadascú veu l’organització des de la seva concepció, i com sé quina visió de l’organització tenen els membres de l’entitat? És difícil fer una diagnosi acurada des de dins de l’organització, la pròpia visió i els filtres que ens posem ens entelen la imatge global i, per això, és bo escoltar persones externes. En aquests casos, tendim a cridar als que “ens coneixen” o a experts, però no deixen de ser massa propers, i hi ha un perill significatiu: es fa difícil posar el dit a la nafra quan ets massa proper. També podem comptar amb ajuts de persones i organitzacions preparats amb tècniques que permeten aflorar les visions, les maneres d’entendre una organització, tot i que, no estem habituats a fer-les servir. Exposar la nostra situació, sovint davant de desconeguts, amb dinàmiques específiques, ens permet saber com se’ns veu, és com posar-nos davant del mirall: ens hi podem veure, tot i que potser no ens hi reconeixem. Tenim el valor de veure’ns en allò que no ens agrada de nosaltres?

Tot el que en treiem, no ho hem de prendre com una veritat absoluta, ni com un atac a l’organització, sinó com el que és: un punt de vista i una informació que podem tenir en consideració. A vegades, apareixen qüestions que sabem i no hem acabat d’encarar, però també sorgeixen visions, que tot i ser més o menys agradables, tenen un gran valor per introduir transformacions reals i en profunditat a la nostra entitat.

Prendre temps i sortir de la immediatesa permet que emergeixin propostes que el dia a dia no ens deixa veure, portes que tenim davant i no veiem, oportunitats inimaginades, però cal ser valents!

L’avaluació, el pragmatisme i el Tercer Sector al Regne Unit

...de Joan Cuevas

Evaluation- Imatge de u068711 a Flickr

La cultura de l’avaluació és més present a les entitats del Tercer Sector del Regne Unit que a les entitats catalanes. Navegant per Internet és fàcil trobar recursos i organitzacions angleses de referència en quant a l’avaluació d’entitats. 

L’avaluació no és fiscalització, és seguiment
Que l’administració pública vulgui fiscalitzar les entitats no està bé. Però que l’administració faci un seguiment exhaustiu de com les entitats gestionen recursos públics hauria de ser obligatori. Lamentablement, en el Tercer Sector català és fàcil trobar gent que a la que es parla de monitorització pública es posen les mans al cap i acusen la proposta de fiscalitzadora. A Anglaterra les entitats tenen molt assumit que quan els seus projectes són finançats per fons públics, l’administració ha de fer el seguiment dels processos, resultats i impacte del programa.

Per cert, les memòries que sovint s’encarreguen aquí per part de l’administració no són de gaire utilitat, sobretot si per a l’únic que serveixen és per decorar prestatgeries. Les dades que l’administració recull haurien de tenir un doble objectiu: rendir comptes i millorar de manera continua la gestió i estratègia del programa o servei. 

L’avaluació com a millora contínua: Plan, Do, Check, Act (PDCA)
Un altre dels elements que sorprenen de les entitats angleses és que els esforços en l’anomenada cadena PDCA (Planificar, Implementar, Avaluar, Actuar) estan més distribuïts que aquí, i m’explico! Sovint aquí dirigim molts esforços a diagnosticar i bastir un pla que a nivell teòric és irrefutable. Però després ens oblidem del “com” implementar el pla i del “com” avaluar-lo. A Anglaterra els plans tendeixen a ser menys ambiciosos i amb menys base teòrica, però en canvi es pensa més en la implementació i en la posterior avaluació. Aquesta distribució més homogènia en la Cadena PDCA permet entrar en un cercle de millora continua, en què cada cop que avaluem podem “actuar” per començar el cercle una altra vegada havent replanificat.

Estudis “evidence based”, en creixement
És força sabut que el món anglosaxó es diferencia sobretot pel seu pragmatisme, enfront una cultura continental molt més teòrica. Segurament és aquesta diferència la que permet aquesta distribució de forces en la cadena PDCA (amb una planificació menys teòrica i menys ambiciosa). En aquest context, durant l’última dècada els estudis “evidence based” estan en ple creixement. Aquests estudis busquen evidències en base a metodologies basades en la pràctica, sobretot en base a assajos aleatoris controlats, fugint d’un tipus de recerca més teòrica. Aquests tipus d’estudis estan ajudant a moltes entitats i decisors polítics a l’hora de dissenyar i impulsar nous projectes socials. El creixement d’aquests estudis se circumscriu a una cultura anglosaxona que fuig dels debats teòrics més purs i es focalitza en el pragmatisme i l’efectivitat d’allò que fem.

Molt per aprendre, però no oblidem la nostra base!
En definitiva, la cultura del pragmatisme, de l’efectivitat i de l’avaluació és molt present en el Tercer Sector anglès. Això els evita grans debats teòrics alhora que els permet aprendre constantment de la pràctica. Ara bé, no tot són flors i violes. El gran handicap que té aquesta cultura és que sovint l’excés de pragmatisme impossibilita mirar a llarg termini. El debat de grans idees de vegades també és molt important, malgrat a mig termini no ens reporti un benefici directe. I aquest és un punt en què nosaltres tenim un avantatge comparatiu. Agafem les bones pràctiques de l’exemple anglès però mantenim el nostre punt fort!

Consulta els posts publicats fins ara de "Cròniques del Tercer Sector al Regne Unit"

Corrupció associativa

...de Bernat Ferrer

Portem setmanes criticant la classe política que ens governa des de fa trenta anys. Qui més qui menys, s'ha apuntat al pim-pam-pum contra el polític de torn. Deixant clar que cada mala acció s'ha de castigar, també s'ha de tenir present que és el sistema, en el seu conjunt, el que ens ha dut aquí. Les llistes tancades i bloquejades han impedit fer un marcatge dels càrrecs electes, la dificultat per seguir el recorregut del diner públic ha estat esparverant, la proliferació de finestretes públiques ha augmentat exponencialment. I ara que hi ha vaques magres, ens en lamentem.

Critiquem sovint el polític que acumula càrrecs, dietes i sous, sense adonar-nos que, des de l'associacionisme, tot plegat també ha servit per viure molt bé. Fins ara, es demanaven subvencions a l'ajuntament propi i al veí, al consell comarcal, a la diputació, a l'organisme autònom i a diversos departaments de la Generalitat. I, si no rajava d'una mamella pública, rajava de l'altra. I el més espavilat aconseguia fer-les rajar totes. I encara hi havia associacions que rebien subvenció de la Junta d'Andalusia, posem per cas.

Ara reclamem que els partits facin públics els seus comptes i que els polítics ensenyin la seva declaració de renda. Totalment d'acord. Però no ens quedem aquí. L'associacionisme seria capaç de fer el mateix exercici de transparència? En tant que bona part del finançament d'associacions, federacions i confederacions prové de les arques públiques, seria lícit aplicar-hi el mateix barem. Quantes entitats tanquen l'any amb un superàvit més que notable i protesten quan se'ls retalla la subvenció? Tenint clar que ni el president ni la junta posen la mà a la caixa, la federació X s'atrevirà a penjar a Internet quines són les seves vies de finançament i quant cobra el seu tècnic i el seu gerent? Quina part de la subvenció va a estructura i quina part va a projectes?

Si les demandes de transparència envers els representants públics s'estan endurint, l'associacionisme del país hauria de prendre la iniciativa i mostrar-se a tothom tal com és, en quant al diner públic es refereix. Perquè no té res a ocultar. O sí?

Post original publicat a NacioLaFlama.cat