Reflexionant sobre la innovació al tercer sector

...de Jaume Albaigès

Fa uns dies em van demanar una sessió sobre innovació al tercer sector per a un postgrau. Els assistents no eren persones d’entitats i per això vaig centrar l’exposició en exemples directes d’organitzacions que fan coses innovadores. Com a remor de fons, però, van anar apareixent una sèrie d’idees que poden ser d’interès per a les entitats que s’estiguin qüestionant sobre aquest fenomen i sobre com aplicar-lo.

Us en deixo unes quantes en forma de llista:

- La innovació es pot practicar a escala personal, organitzacional o social. Això sí, el seu impacte és directament proporcional al nombre de persones a qui arriba.

- S’encomana: la innovació genera innovació. Quan veiem innovació al voltant nostre se’ns acudeixen idees per innovar a casa. Per tant, val la pena estar atents a l’entorn.

- Es realimenta: quan s’innova sobre un procés, un producte o un servei, s’acostuma a generar una espiral d’innovació al seu voltant per la suma de les aportacions d’altres persones no inicialment involucrades.

- Ha de ser transversal. L’entitat que vulgui innovar ha de promoure-ho com a part de la seva pròpia cultura organitzativa i cada persona ha de ser conscient del valor d’aportació individual. Difícilment una entitat innovarà si ho deixa a mans d’un departament creat per a tal fi.

- Ni tota la innovació necessita tecnologia, ni tota la tecnologia genera innovació. Ara bé, la tecnologia, ben orientada i aplicada, pot ser una gran facilitadora de la innovació.

- A diferència del clàssic binomi R+D, la innovació no requereix una gran inversió. Això la fa especialment interessant per al tercer sector. Grans o petits, tots podem innovar.

- Al tercer sector és més practicable la innovació evolutiva (millora contínua basada en el pas a pas a curt-mig termini) que la disruptiva (que suposa un canvi global en les regles de joc).

- A diferència de la innovació en el camp empresarial, les entitats no innovem pensant en obtenir benefici econòmic (tot i que sí que podríem fer-ho pensant en clau d’eficiència econòmica), sinó, sobretot, en incrementar la satisfacció dels nostres col•lectius destinataris.

A tall de resum, podem dir que les organitzacions del tercer sector som innovadores quan -en comptes de tenir una actitud reactiva fonamentada en la demanda de recursos externs per poder actuar- mostrem un esperit creatiu i, compromeses i motivades per les causes que defensem i promovem, ens avancem a treballar-hi mitjançant solucions imaginatives.

Fotografia: galeria de Flickr de Jordi Graells

Llegir més...

Vine i decideix! Cap a un nou pla nacional de joventut

... d'Oriol Illa

Si pogués resumir quines són les principals motivacions per les quals hauria de vetllar un govern en relació amb la població, en destacaria tres: el benestar, la cohesió social i el progrés. Aquests grans reptes, compartits per la majoria com a objectius universals, són de naturalesa heterogènia i requereixen de diferents tipus de recursos –humans, materials, institucionals...-. Però si bé aquests reptes són diferents i tenen implicacions socials i econòmiques que els singularitzen, hi ha un element a tots tres que els és comú: la planificació. En cap d’ells hi pot haver marge per a la improvisació, ni per a l’espontaneïtat.

El benestar, la cohesió social i el progrés, són fites que s’aconsegueixen desplegant polítiques sostingudes en el temps, amb importants dotacions pressupostàries i amb un seguiment i execució d’un cos de professionals capacitat per dur-les a terme. En aquest llarg trànsit cap a una societat forta, l’educació s’erigeix com a vertebral. Sobre ella recau gran part de l’èxit o fracàs d’una societat. I dins l’educació tenen especial importància les polítiques de joventut –aquí n’excloem l’escola i la família-. La joventut és un concepte indeterminat i imprecís però del tot imprescindible en la nostra societat. La joventut és el mirall on es reflecteix com serà el nostre futur.

Fa 10 anys es va elaborar el primer Pla Nacional de la Joventut (PNJ) amb uns resultats francament bons. Els canvis de govern i els diferents responsables que ha tingut la Secretaria General de la Joventut, no han estat inconvenients per, des del matís i la diferència, assumir com a propi un projecte que transcendia conjuntures. El principal èxit del PNJ ha estat, justament, que és un acord nacional.

Amb el segon Pla Nacional de la Joventut 2010-2020 es torna a repetir l’èxit de la recepta que el va fer un projecte pioner en els Governs de la Generalitat. Després n’han vingut d’altres més complexos i, segurament més importants, com el Pacte Nacional per l’Educació, el Pacte Nacional per a la Recerca i el Desenvolupament, el Pacte Nacional d’infraestructures, etc. Però el PNJ va crear escola, i ho va fer, com ho torna a fer ara, sent fidel al diàleg, a l’acord i consens entre totes les parts implicades.

Un pla és nacional, quan les polítiques que es despleguen són fruït de la concertació social, és a dir, que hi ha participació dels diferents agents –govern, administració local, entitats i organitzacions de la societat civil, ciutadania...-, que l’acord és integral – o interdepartamental en terminologia de l’administració- i que té incidència social –que incideix directament en la quotidianitat d’un nombre rellevant de persones-. Les polítiques de joventut són polítiques socials que defineixen el futur. És durant la joventut que els individus adquireixen habilitats, forgen actituds i incorporen experiències. Molts dels valors d’una societat o la mancança d’ells s’encunyen durant la joventut. Invertir en ella, és garantir cohesió social i progrés.

Llegir més...

La participació ciutadana a Barcelona. Nous barris, nous consells. Més participació?

... de Pep Martí

Actualment s’estan constituint els consells de barri en diferents indrets de Barcelona. La iniciativa ve com a conseqüència de la nova distribució territorial de barris que s’ha portat a terme des de l’Ajuntament.

El fet de dividir la ciutat en 73 barris, en principi no és contraproduent, si s’ha fet per racionalitzar els equipaments i serveis públics i per donar més coherència a les zones estadístiques en què es divideix la ciutat i es pot encertar millor en la detecció de necessitats de la població, sobre la base de les seves característiques socioeconòmiques.

Tot i això, cal plantejar-se si aquesta nova divisió no s'hauria d'haver fet mitjançant un procés participatiu, amb aquelles organitzacions socials que varen recuperar el sentit de barri, li varen donar dinàmica pròpia i, sobretot, varen inculcar sentiment de pertinença. Hom té la impressió que la divisió territorial s'ha fet exclusivament basant-se en criteris tècnics i això pot debilitar l'exercici de compromís de la població amb el seu entorn més immediat.

Els consells de barri

La creació dels Consells de barri, com a òrgans de participació, plantegen seriosos dubtes, tant pel que fa a la seva funció com per la seva relació i coordinació amb altres formes de participació establertes pel mateix Ajuntament.

D'entrada, cal assenyalar que algunes de les formes de participació que contemplen les actuals Normes Reguladores de la Participació ciutadana, encara no s'han portat a terme, o com a mínim no s'han explicitat: memòries participatives i/o informes participatius, per aquells projectes urbanístics de rellevància de ciutat en el primer cas o específicament sectorials en el segon cas.

En aquest context, la creació de nous òrgans de participació, no semblen, en si mateixos, abocats a garantir l'eficàcia ni de qualitat de participació. I el Consell de barri, hauria de ser l'espai on es fessin públics aquests informes participatius.

Els dubtes pel que fa a l'eficàcia i la qualitat de participació, es plantegen quan (prenent com a exemple, la constitució del Consell de Barri de Prosperitat, al Districte de Nou Barris) la Comissió de seguiment és configurada per les mateixes persones i entitats que conformen el Consell. I, curiosament, només es va prendre nota de les entitats assistents i no de les persones interessades en participar.

Una comissió de seguiment hauria de poder disposar d'informació permanent, hauria de poder entrevistar-se amb els tècnics que executen els projectes, i hauria d'incidir en la determinació de l'ordre del dia. Quan “tots som tot” és molt difícil garantir el seguiment acurat, per poder valorar l'acció de la política local. A no ser que s'entengui la celebració d'un Consell com un simple tràmit per complir.

De segur, cal una seriosa anàlisi d’allò que s’interpreta per participació ciutadana, perquè després de les experiències que s’han portat a terme en diferents municipis amb noves formes de participació: Nuclis d’Intervenció participativa – NIP, Pressupostos participatius, democràcia digital, consultes ciutadanes, etc. etc. Plantejar els consells de barri com un espai on l’Ajuntament informa de les obres realitzades i escolta puntualment els veïns, sembla reduir la participació a una audiència pública de barri.

La participació és, al meu entendre, l’exercici de compromís de la ciutadania amb la seva ciutat i amb la societat. I les formes de participació són els instruments per portar a terme aquest compromís. I això implica: proposar, debatre i consensuar les polítiques que afecten el conjunt.

La implicació de la ciutadania en els afers públics, que afecten a totes i tots, hauria de ser una prioritat de qualsevol govern i establir els mecanismes adients per tal que els veïns la puguin exercir. Altrament, les notes a la premsa continuaran tenint més ressò i sent molt més efectives.

Enllaços d'interès:

• Constitució dels consells de barri d'Horta-Guinardó (vídeo)
• Regulació i funcionament dels consells de barri, que modifiquen les normes reguladores de la participació als Districtes de Barcelona
• Constitució del consell de barri d'Horta (bloc "El parcial")

Llegir més...

El microvoluntariat, una via més per ajudar a fer el món millor

...de Jaume Albaigès

El microvoluntariat (MV) posa en relació una persona amb una organització durant un període molt curt de temps per a la realització d’una activitat molt concreta. Pot ser des d’uns minuts fins a unes hores, però no sol anar més enllà. Això no vol dir, però, que una persona no pugui realitzar diverses accions de MV al llarg del temps en una mateixa organització. El MV, fins i tot, pot ser la porta d’entrada per a una relació més compromesa entre persona i entitat.

Internet ha facilitat que el MV es desenvolupi amb força els darrers temps, però és una pràctica que ja existia anteriorment i que se segueix practicant al món físic: no és estrany trobar demandes d’entitats que necessiten una persona per explicar contes en una festa infantil o un grup de voluntaris que acompanyi els beneficiaris en una excursió.

A Internet el MV pren altres formes, igualment eficaces per tal que les entitats puguin desenvolupar amb èxit la seva missió: una traducció, el disseny d’un logotip, l’actualització d’un web, un simple consell jurídic... Fins i tot hi ha organitzacions, com Imagen en Acción, que es basen en aquesta manera de fer.

El MV s’exerceix de forma individual o en petit grup, però cada cop més van apareixent dinàmiques de crowdsourcing: voluntariat massiu, no necessàriament simultani, amb un sol objectiu. També d’això ja en teníem mostres, com les accions de neteja o reforestació de boscos. Internet, un cop més, les potencia i n’ofereix de noves.

El MV ha permès la incorporació al voluntariat de persones que mai no n’havien fet, per falta de temps o per desconeixement. També possibilita que les persones facin un ús social de les seves habilitats tècniques, un factor cada cop més valorat pel voluntariat.

Algunes referències que podem vincular al MV: Microvoluntarios i The Extraordinaries es defineixen directament amb aquest terme. També SolucionesONG n’és una mostra que, a més, permet el reaprofitament del coneixement més enllà de la relació inicial persona – entitat. Als canals habituals més coneguts (A l’abast, HacesFalta) s’hi publiquen algunes propostes en aquesta línia, tot i que no s’anomenin així.

Un apunt final: el MV no hauria de fer oblidar ni pretendre substituir el valor profund del compromís que suposa un voluntariat de llarga durada. Ans al contrari, hauria de facilitar, precisament, que més persones s’hi apropessin.

Llegir més...

Voluntariat en família: un projecte oportú

... de Carles Armengol

En el 2n Congrés de l’Associacionisme i el voluntariat, ja llunyà en el temps, una de les novetats abordades va ser la necessitat de trobar nous formats al compromís voluntari i noves formes d’articulació d’aquest, davant del possible estancament dels models més tradicionals.

Entre aquestes noves formes o estratègies de voluntariat es parlava, per exemple, del voluntariat corporatiu o del voluntariat familiar. A la pràctica, però, aquestes idees, especialment la segona, varen restar en poc més que idees. És per això que m’ha sorprès molt favorablement i m’ha interessat força el Projecte Voluntariat en família Pare Manyanet, promogut per dues AMPAs d’escoles de Barcelona: la del Col·legi Pare Manyanet del barri de les Corts i la del Col·legi Jesús Maria i Josep del barri de Sant Andreu.

La idea és molt bona ensems que simple. Es tracta que el compromís voluntari sigui del conjunt de la família o d’una part d’aquesta i no tan sols individual com ho és habitualment. Poden ser pares i fills conjuntament, avis i néts, la parella... totes les combinacions possibles tot i que serà més ric quan més àmplia sigui la participació dels elements familiars i especialment si es manté una composició intergeneracional.

Les característiques del compromís (durada, intensitat...) poden ser variables en funció de la diversitat de projectes en els quals hom pugui participar. Els àmbits de voluntariat on intervenir també poden ser diversos. Per tal d’encaixar en una dinàmica familiar cal prioritzar aquells en què el perfil del voluntari pot ser intergeneracional i l’activitat es pot desenvolupar en petit grup.

En l’exemple que ens ocupa, la selecció d’àmbits i projectes de voluntariat inclou voluntariat ambiental (col·laboració amb el Projecte rius i amb el Centre d’acollida d’animals de companyia), voluntariat social (col·laboració amb Amics de la Gent Gran, amb residències de geriàtriques dels barris respectius i amb campanyes de recollida d’aliments) i voluntariat educatiu (suport escolar i activitats extraordinàries a l’escola). Tot analitzant aquesta selecció podem veure també que ofereix una diversitat pel que fa a durada, intensitat, temporalitat i altres condicions de l’activitat a realitzar i facilita, per tant, l’encaix amb les possibilitats i interessos d’un gran nombre de famílies o nuclis familiars.

Més enllà de possibilitar una major presència de voluntaris i dels beneficis (no econòmics, és clar!) que tota acció voluntària comporta a qui la realitza, els beneficis per a la família també poden ser molt importants. M’agradaria anar-hi a fons en un altra ocasió; quedem-nos, ara, amb allò més evident: el voluntariat en família és una excel·lent alternativa d’oci familiar. Un àmbit on l’oferta és més exigua del que ens pot semblar a primera vista.

Per acabar aquesta primera noticia sobre el Projecte, voldria destacar-ne encara dues virtuts.

En primer lloc que l’opció no ha estat crear nous projectes de voluntariat o noves entitats en un món ja prou marcat pel minifundisme sinó col·laborar amb entitats ja existents. La segona virtut la trobo en l’origen de la iniciativa: dues AMPAs. La funció de les AMPAs no pot ser només, ni principalment, promoure activitats extraescolars per als alumnes per tal d’ocupar-ne com més temps millor. Preocupar-se per la vida familiar és important i amb un projecte com el voluntariat en família es pot estar explorant una beta molt fructífera. Tant de bo el projecte reïxi i en puguem seguir parlant.

Llegir més...