1 jul. 2016

Xarxanet.org estrena nova secció d'opinió!



Xarxanet.org engega una nova secció d'opinió en substitució d'aquest bloc que d'avui en endavant deixarà de publicar nous continguts. En aquesta secció, integrada dins la pàgina, trobareu una publicació setmanal així com tots els articles elaborats durant els darrers anys al bloc.




L'espai d'opinió neix amb l'objectius de generar reflexió sobre temes transversals de l’associacionisme i el voluntariat, plantejar nous reptes d’actualitat i visualitzar els debats presents dins del sector.

Els temes que s'hi tractaran seran continguts transversals que puguin ser d’utilitat a les associacions, independentment dels seus àmbits. Es vetllarà sempre perquè la temàtica dels articles representi el màxim nombre d’àmbits del voluntariat i l’associacionisme i per dotar la secció d'un ampli ventall d'opinadors/es per afavorir així els punts de vista i les diferents visions que engloba el sector.

A l'espai també hi trobareu una fitxa de cada opinador/a on podreu consultar tots els seus articles publicats.

Contingut relacionat: I tu, què en penses? 

23 juny 2016

"La Festa Major una bona eina per fer créixer la comunitat des de les entitats"

... Josep Maria Font i Font



La festa popular, és aquella que neix del poble per al poble. Un dels seus màxims exponents en són les festes majors , és dir la festa més important de cada barri, poble, vila o ciutat.


Les festes majors són el punt de trobada de la comunitat local que es reuneix anualment per compartir i afirmar la seva existència i identitat com a col·lectiu, tot partint d'uns referents simbòlics compartits.

D'antic aquesta festa és aquella en que la comunitat bolcava tots els seus recursos i esforços en la celebració simbòlica de veneració i agraïment patronal, de finals de feines agràries, de celebració estacional, de la seva història o tradició. En ella la comunitat viu i comparteix l'espai públic, organitza, participa, convida, engalana, i celebra el goig festiu com un espai "de no treball" i de retrobament, d'esbarjo, d’àpat : de FESTA en el seu màxim exponent. En ella es generaven les trobades intergeneracionals, veïnals i familiars, es construïen tradicions i reafirmacions locals, joves i grans compartien el protagonisme de la festa i la comunitat aprenia, arrelava, evolucionava i es reafirmava. I tot això és feia des dels col·lectiu social.

Amb la industrialització i les emigracions moltes localitats van perdre aquells que organitzaven i eren els promotors de la festa i en molts casos va arribar la decadència, però varen ser els espais reivindicats de vacances que varen fer possible el retorn a les arrels, als llocs d'origen i així els pobles i viles tornaven a viure, durant uns dies en la seva Festa Major, la grandesa comunitària que havia perdut amb el pas del temps. I en molts casos aquesta nova realitat va permetre incorporar i importar nous conceptes i activitats festives que varen crear mestissatge i arrelament amb el fet popular tradicional i local.

Amb l'arribada de la democràcia el concepte de festa Major es generalitza a barris i comunitats, associacions de veïns i entitats emprenent un nou camí festiu vers la identitat pròpia i participativa, però les subvencions de l'administració pública de l'activitat festiva generarà un nou "buit" participatiu de la comunitat en la seva organització. La població es convertirà en molts casos en una consumidora de serveis oferts per l’administració local que és la que passa a organitzar les festes en moments de bonança econòmica. El poble passa a ser un usuari del fet festiu.

En l'actualitat i davant "la crisi econòmica", la globalització i la complexitat social, des de la festa tenim una nova realitat de créixer comunitàriament parlant. Les entitats han de ser els de nous agents promotors i actius de la FESTA, han de saber esdevenir eines d'inclusió i participació en la vida social de la comunitat i la Festa Major és la gran oportunitat per donar-nos a conèixer, pel treball en grup, per fer activitats compartides amb altres entitats, per ajudar arrelar i crear sentiment de pertinença, per tornar ocupar i reinventar l'espai públic festiu del poble per al poble.
Les entitats han de ser els nous promotors que donin a la festa el sentiment col·lectiu i identitari que la Festa Major sempre havia tingut. Han de prendre consciencia "que sols et sents membre d'una comunitat quan participes en les seves festes, en formes part i et sent peça clau del teixit que la configura".

Des del treball amb xarxa, des de la creació col·lectiva, des de la implicació participativa i el compromís social, les entitats tenen la responsabilitat compartida amb l’administració local que la Festa Major esdevingui una eina creativa, integradora i social que faci arrelar el sentiment de pertinença i d'identitat en la comunitat a la qual va adreçada. I això es fa participant i implicant-s’hi!

17 juny 2016

Dret d'asil? Crisi humanitària i racisme institucional

... Alba Cuevas


La inacció de la Unió Europea en donar resposta a la situació de milers de persones que busquen protecció internacional és un exemple del racisme institucional, present en les polítiques de la Unió i dels Estats Membres, que pren diferents fórmules segons el nivell de l'administració competent des d'on és perpetrat.

Estem constatant el dramàtic fracàs del Sistema Europeu Comú d'Asil, i podem anomenar tres elements clau que l'evidencien. En primer lloc, la priorització de la seguretat davant del compliment dels drets humans: les partides que els Estats Membres de la Unió van destinar al control de fronteres són escandalosament més elevades que les destinades a l'acollida de persones refugiades. Cal tenir en compte que el 85% de les persones refugiades es troba en països empobrits, en molts casos emissors de persones refugiades. 

En segon lloc, la ineficàcia del Conveni de Dublín.[1] El “sistema de Dublín” es basa en la suposició que, com les lleis i els procediments d'asil en els Estats de la UE estan fonamentats en uns mateixos estàndards comuns, permeten als sol·licitants d'asil gaudir d'uns nivells de protecció similars en tots ells. Però a la pràctica, s'està deixant a càrrec dels països del Sud de la Unió (principalment Grècia e Itàlia) l'acollida de les persones refugiades.

I com a tercer element, la ineficàcia de les polítiques de «reubicació» per quotes de les persones sol·licitants d'asil - a més a més de la clara violació al dret internacional d'asil que la política de les quotes suposa: els països de la UE no estan complint la quota, assignada per la Comissió Europea.

Davant de la inacció dels estats, cal anomenar la mobilització ciutadana que s'ha solidaritzat amb el patiment de milers de persones, que ha pres consciència i que ha decidit organitzar-se en moviments per a defensar els drets humans i per a exigir responsabilitats i canvis a les autoritats competents.

Enguany les conseqüències de guerres, de situacions de misèria, de manques d'oportunitats i de futur en molts països del món... han picat a les portes dels països europeus. Han deixat de ser titulars llunyans amagats a les pàgines d'internacional, per convertir-se en notícies de portada, perquè aquestes persones arribaven a platges i fronteres de moltes ciutats europees.

Però la UE i els seus estats membre miren cap a una altra banda, l'aposta és consolidar l'Europa fortalesa: amb el blindatge, la militarització i l'externalització de fronteres.




[1]
        El Conveni de Dublín és un acord dels Estats membres de la Unió Europea, pel qual s'estableix a quin Estat correspon examinar una sol·licitud d'asil segons les circumstàncies d'accés als països membres. Es va signar en 1990 i va ser ratificat per l'Estat espanyol en 1995. En 2003 va ser substituït pel Reglament 343/2003 del Consell Europeu per a la determinació de l'Estat responsable de l'examen d'una sol·licitud d'asil, encara que en l'argot jurídic se segueix al·ludint a aquest reglament com “Dublín II”. Un nou reglament (Dublín III) va ser aprovat el 26 de juny de 2013, i té com a objectiu teòric millorar l'eficàcia del sistema i la protecció concedida a les persones sol·licitants.

10 juny 2016

Reptes socials en constant evolució



... Enric Morist


El Tercer Sector encara té múltiples reptes en l’àmbit social, tot i que alguns indicadors apuntin una certa millora de la situació econòmica. Si bé és cert que la taxa d’atur ha baixat del 22,1% al 17,4% des de principis de 2014, no tota l’ocupació que es crea és de qualitat. Un 15% de les persones que tenen feina viuen sota el llindar de la pobresa (8.000 euros anuals). A més, a Catalunya hi ha 378.700 persones en situació d’atur de llarga durada i més de 100.000 llars no tenen cap mena d’ingrés.
Per això, un dels principals reptes del Tercer Sector serà lluitar contra la pobresa severa i cronificada, ajudar les famílies que, tot i els signes de recuperació econòmica, segueixen excloses del mercat de treball.
No cal dir que haurem de ser capaços de compaginar aquest repte amb el que suposa la crisi de població refugiada més greu des de la II Guerra Mundial. A casa nostra, haurem de fer una important tasca de sensibilització per afavorir la convivència en la diversitat i facilitar la integració de la població refugiada i, evidentment, demanar a les institucions públiques que facin tot el possible per facilitar l’arribada d’aquestes persones a les societats d’acollida i perquè inverteixin els recursos necessaris per oferir-los una atenció de qualitat.
Cal que les entitats socials seguim guanyant en incidència sobre els agents polítics, econòmics, socials... per aconseguir la seva complicitat a l’hora d’ajudar les persones en situació de vulnerabilitat i fomentar la cultura de la corresponsabilitat. El treball en xarxa entre el Tercer Sector, l’administració pública i les empreses és clau per aconseguir solucions efectives per facilitar la inclusió social d’aquestes col·lectius.
Les entitats socials sempre ens hem mostrat predisposades a col·laborar amb l’administració, quan es tracta d’oferir respostes a les persones que més ho necessiten. Ara bé, també els hem de seguir demanant que ens ajudin a fer-ho possible. Cal que seguim insistent en incloure les clàusules socials en la contractació pública i que es garanteixin formes de finançament públic més estables a les entitats socials, com els convenis plurianuals. També faig extensiva aquesta oferta de col·laboració mútua al teixit empresarial o comercial, on el Tercer Sector pot contribuir a fomentar la cultura de la responsabilitat social.

Naturalment, les pròpies entitats socials també tenim el deure de ser cada vegada més exigents amb nosaltres mateixes. Cal que seguim avançant en la cultura de la transparència, i més encara després de l’aprovació de les lleis estatal (2013) i catalana (2014) sobre aquesta matèria, i en la diversificació de les nostres fonts de finançament. També hem d’estar permanentment en constant evolució, responent a les necessitats emergents de la societat, adaptant-nos a les noves tecnologies i aprofitant les seves potencialitats per comunicar-nos amb la ciutadania i cercar el seu suport i solidaritat. Per créixer socialment, com diu el lema d’aquest V Congrés del Tercer Sector Social, també hem de ser cada vegada més persones que empenyem en aquesta direcció.

3 juny 2016

Transparència i rendició de comptes, claus per enfortir les entitats


4 de cada 10 entitats que han participat en el Panoràmic de Catalunya es mostren d’acord en què la Llei de transparència que va entrar en vigor al desembre de 2014 està contribuint a millorar la rendició de comptes i la transparència de l’organització. Aquesta dada posa de relleu que encara queda molt camí per recórrer dins del tercer sector i fer realment un canvi en la cultura organitzativa que ens permeti fer front, d’una vegada per totes, als reptes que arrosseguem des de fa anys.

Com deia Albert Einstein, no podem pretendre tenir resultats diferents si fem sempre el mateix. I aquí és on està part del tercer sector, demanant que hi hagi una major participació i implicació de la ciutadania, però sense fer canvis en la manera de fer i d’explicar-se a la societat per trencar aquesta tendència.

La Llei de transparència esdevé una oportunitat de canviar la política comunicativa, obrir-nos a l’entorn i explicar com i per què fem les coses, amb quins recursos comptem i quins resultats aconseguim. Avançar en aquests aspectes ens permetrà generar confiança en l’entorn, ampliar la base social, guanyar legitimitat i explorar noves vies per a la captació de fons. Es tracta de quatre elements essencials per continuar desenvolupant la nostra activitat de forma sostenible en el temps.

Aquest canvi en la política comunicativa passa per modificar les formes de fer fins ara i destinar temps i recursos a la millora de la gestió i visibilització. Unes tasques sovint oblidades i on nous perfils de voluntariat, no lligats pròpiament a l’activitat de l’entitat, ens poden ajudar i enfortir-nos com a organització.





29 maig 2016

El moviment ecologista, clau en la protecció de la natura a Catalunya

Enric Cortiñas
Associació de Naturalistes de Girona


Amb l’arribada de la democràcia es van constituir a Catalunya diferents organitzacions d’estudi i conservació de la natura. Inicialment, moltes d’aquestes entitats tenien com a objectiu principal divulgar la natura local, però a finals de la dècada dels 70, la majoria van convertir-se en entitats ecologistes, i es va iniciar el procés d’extensió i dispersió territorial de l’ecologisme català.

En els darrers 40 anys a Catalunya s'han produït reaccions explícites de la societat civil i dels moviments ecologistes a projectes urbanístics i industrials. Alguns dels casos més significatius de protecció de la natura i del territori, han estat les urbanitzacions de Port Llevant i Fluvià Marina, la presa de Mont-rebei, la urbanització de Gallecs o el transvassament de l’Ebre, entre d’altres.  

Aquests casos, com la majoria de conflictes territorials, tenen un fil argumental comú. Les administracions o la iniciativa privada impulsen un projecte que topa amb el bé comú de la població. Les entitats de defensa del territori llavors es mobilitzen formant plataformes o coordinadores, i assumeixen diferents accions per aturar aquestes iniciatives. 

Sovint la narrativa dominant presenta aquestes entitats com a “NIMBY" (no al meu pati del darrere), per així deslegitimar les seves demandes. Per això, cal recordar que sense l’acció dels moviments ecologistes no gaudiríem de la natura dels Aiguamolls de l’Empordà o del Delta de l’Ebre. 


Els moviments ecologistes i de defensa del territori han produït un canvi social clar en estendre certs valors democràtics entre la ciutadania: una reafirmació de la sobirania ciutadana, un compromís individual i col·lectiu per protegir el territori, una major comprensió dels efectes de les nostres accions i de la realitat ambiental que ens envolta. En definitiva, aquests moviments han estat claus en la protecció dels espais naturals de Catalunya, i segueixen defensant un canvi de model social i econòmic envers un sistema més sostenible i respectuós amb la natura.

27 maig 2016

Som Natura

Laia Botey


Hi ha moltes maneres d’explicar per què ens agrada passejar per un bosc, contemplar un paisatge, buscar la lluna de nit o banyar-nos en un riu d’aigua clara. Cada cop hi ha més estudis que constaten que és indissoluble el nostre benestar del contacte directe amb la natura. Però més enllà de la ciència, el que també ens demostra que aquesta connexió és vital per a nosaltres és que ho sentim així.


La ciència ho explica

En les últimes dècades, han sorgit nombrosos estudis científics d’arreu del món i des de disciplines diferents com la medicina, la sociologia o la psicologia ambiental, que demostren els beneficis del contacte entre les persones i la natura, i que evidencien efectes beneficiosos sobre la nostra salut tant física, com psicològica i emocional.

Tenir una relació directa amb la natura afavoreix la nostra recuperació física, millora el nostre sistema immunològic, però també ens rebaixa l’estrès i ens genera confiança. Fins i tot, ens ajuda a connectar amb nosaltres mateixos i amb el transcendent. Alhora, aquest vincle ens propicia oferir un retorn respectuós amb ella.

Tot i això, en una societat cada cop més urbana i més tecnificada, estudiosos com José Antonio Corraliza, de la Universidad Autónoma de Madrid, expliquen que cada cop hi ha més persones que viuen desvinculades del medi natural i que pateixen l’anomenat síndrome de “dèficit de natura“, tal com anunciava ja Richard Louv el 2005 en el seu llibre “The last child, in the woods” i que desenvolupava en “The Nature Principle”.

I no només això, sinó que aquesta desvinculació va acompanyada d’un emergent analfabetisme natural o la incapacitat, fins i tot, de sentir i interpretar estímuls que vénen de sistemes naturals, com poden ser el so d’un riu o el cant dels ocells.

La jornada “La salut i els espais naturals” organitzada per la Fundació Catalunya – La Pedrera, ja va fer una mirada a casa nostra sobre l’evidència d’aquests efectes. També va posar en valor algunes iniciatives que estan ja en marxa actualment a Catalunya com el projecte Sèlvans, impulsat ara per Accionatura, pensades per potenciar l’efecte terapèutic dels boscos madurs com ho fan els “banys de bosc” japonesos, al mateix temps que són una estratègia de conservació.

Córrer, saltar, observar, crear

Aquest vincle és important en els adults però encara ho és més en els nens, ja que la infantesa és una etapa especialment vulnerable.

Així, en la darrera jornada de la Fundació Roger Torné, dedicada a “Infància, salut i ciutat: un repte social del nostre futur“, diferents professionals de la salut explicaven que cada cop hi ha més nens que viuen allunyats dels espais naturals en el seu dia a dia i que pateixen problemes respiratoris, obesitat, estrès, trastorns d’aprenentatge o hiperactivitat. També ho explica el mateix Corraliza a “Conciencia Ecológia y Bienestar en la Infancia” publicat recentment.

Lluny del cotxe, les activitats extraescolars, les videoconsoles o els mòbils, el contacte més estret amb la natura els millora la salut en general, la seva capacitat d’atenció, el desenvolupament motor i cognitiu, la creativitat i l’autonomia. També els fa sentir més lliures i relaxats, i fins i tot els augmenta la seva capacitat d’afrontar els esdeveniments adversos.

Pel que fa al sistema educatiu actual, la psicòloga i referent d’”Educar en verd” Heike Freire pensa que calen escoles obertes a l’aire lliure i als espais naturals i que treballin amb elements naturals. També considera que estar més arrelat a la natura, els desperta als nens sentiments més positius sobre si mateixos i sobre els altres, i que així “desenvolupen un sentiment d’amor i d’harmonia amb el món”.

Justament per promoure aquest vincle des del naixement hi ha iniciatives com el “Bosque por la Salud” impulsat per la Unidad de Salud Medioambiental Pediátrica del Hospital de La Arrixaca (Múrcia), amb Juan Antonio Ortega García. Després de néixer, els nadons són agermanats amb un arbre que planta la familia, amb la intenció que siguin per als nens una referència de vida, i alhora aportin salut entorn de l’hospital.

A més, ho sentim

Tots aquests estudis són imprescindibles per documentar i fer visible la necessitat de reconnectar amb la natura de la societat actual. Tot i això, per adonar-nos-en només ens cal fixar-nos en el que sentim en la nostra pròpia pell. Quan portem plantem en el nostre balcó, descobrim una mallerenga al parc o, sobretot, quan sortim de la ciutat i veiem cel, horitzó, mar, bosc o muntanyes, ens sentim bé. Així de senzill.

I, sovint, a més de sentir aquesta connexió innata, molts de nosaltres conservem records d’infantesa que ens la reforcen més encara. I d’això segurament es tracta: de no perdre aquesta connexió amb el que sentim i de deixar aquest llegat als nostres fills, perquè, impregnats d’aquest vincle amb la natura, se sentin part d’ella i la puguin preservar.

Justament això és el que promou la xarxa internacional Children and Nature Network, co-fundada pel mateix Richard Louv, que aquest any posa la força en promoure que les famílies apropin els seus fills a la natura, ja que és un fort llaç d’unió entre pares i fills i també per a les comunitats. De fet, el seu llibre “Vitamin N”, “n” de natura, explica fins a 500 maneres de fer-ho.

Una setmana per gaudir

Com diu l’ambientòleg Xavi Besora a la revista Descobrir, la Setmana de la Natura comença d’aquí a uns dies. I justament s’obre amb la presentació del llibre “Tornar a la natura” de Josep Gordi de la Universitat de Girona, que dóna eines per recuperar aquesta connexió.

A més, la setmana -que s’organitza a Catalunya del 27 de maig al 5 de juny- pretén ser una oportunitat per apropar-se i gaudir de l’entorn natural, de la mà de 150 entitats ambientals. Durant 10 dies, oferiran més de 200 excursions, tallers, visites guiades, activitats familiars i infantils, exposicions o sortides de camp, sense ànim de lucre.

Post original publicat a la web de la Setmana de la Natura