La Mireia és una
associacionista exemplar. És de les mares més actives de l’AMPA, porta els fills a la coral infantil i el seu marit, en Ton, és el puntal dels castellers del seu poble. I, fins i tot, hi ha qui assegura que va votar a la consulta independentista de l’any passat.
La Mireia
no és xenòfoba. Coneix bé en Jamal, casteller, i creu que és d’allò més simpàtic. També té una molt bona opinió d’en Julián Wilfredo, que regenta la botiga de queviures del costat de casa i que fa més hores que un rellotge per poder tirar-la endavant. Tan sols li molesta que els diumenges al vespre tingui tancat, perquè llavors ha d’anar a comprar el pa a la botiga de la Repsol dels afores de la ciutat, que és oberta les 24 hores els 365 dies de l’any.
Ara bé, tot això no treu que, a les eleccions del 22 de maig,
decidís votar una formació obertament xenòfoba. I la formació va irrompre a l’ajuntament amb un 5,4% dels vots. Tot un èxit, va pensar.
I t’explica obertament que no ho va pas fer perquè estigués d’acord amb cap tesi racista, ni molt menys, però sí que pensa que els nens marroquins que van robar la bicicleta al seu fill gran, l’Aniol, haurien de ser expulsats del país. Enmig de la dissertació, arriba l’Aniol, vestit amb una samarreta d’allò més
fashion que “va prendre” fa uns dies de dins d’una caixa on hi guardaven el material per a una passarel•la de moda que es va fer a la plaça de l’ajuntament. Segons que explica, “n’hi havia moltes més”.
La Mireia és una petita empresària d’èxit, però no suporta que els comerços regentats per nouvinguts puguin obrir fins les 9 del vespre d’un dia festiu. També
creu que cap dels partits actuals no la representa, i en canvi el seu nou vot sí que pensa que va servir per a escarmentar-los.
Hi ha qui assegura que aquestes formacions han recollit el vot captiu dels ‘del pueblo’ que votaven PSOE, no pas PSC. Aquesta interpretació, a la Mireia ja li està bé. I també ho pensa. Ella, de fet,
ja va dient que a les properes eleccions tornarà a votar els de sempre, perquè tothom l’ha acusat de xenòfoba i ella
vol ser vista com una ciutadana exemplar, implicada a fons en el teixit associatiu del seu poble. I, com a tal, ha de ser tolerant amb la diferència i amb els nouvinguts. Ara bé, en la intimitat de la cabina de votació,
té seriosos dubtes de quina serà la papereta que acabarà escollint.
I és que
tothom té un 5,4% de potencials votants d’aquests partits xenòfobs al seu entorn. No s’hi val acomodar-se en l’argument que aquests votants són els de tal o qual barri, o en els de tal o qual classe social, o que tots són obertament racistes. A més d’un i més de dos municipis del país, els partits amb discursos xenòfobs o bé governen, o bé són els líders de l’oposició. I, quan ho preguntes, allí ningú no es proclama racista.
En la darrera dècada, la societat civil d’aquest país ha endegat
iniciatives més que lloables a favor de la cohesió social –sia el
Voluntariat per la Llengua, sien els
Pastorets del Centre de Normalització Lingüística d'Osona, sia el
Quedem?–, però potser és moment de preguntar-nos si n’hi ha prou actuant només en aquesta línia.
D’un temps ençà, d’altres entitats han decidit combatre els rumors que giren a l’entorn de la immigració –SOS Racisme amb els seus
Mistos electorals, l’Ajuntament de Barcelona amb
BCN antirumors, Òmnium Cultural-Anoia amb
Tots som de casa, l’Institut Diversitas amb
Vacuna’t contra els rumors...–. En definitiva, han decidit fer un pas més en la línia d’evitar una esquerda social, ara
focalitzant-se en la població autòctona.
Si volem evitar més casos com el de la Mireia,
caldrà entendre-la, amb tots els seus raonaments i les seves contradiccions. I continuar fent la tasca d’integració, sí. Però, alhora, també caldrà parlar del fenomen migratori. De tots els reptes, oportunitats i problemes que planteja.
I caldrà parlar-ne molt.
