28 de juny 2011

Xenòfobs a les associacions? Au va!



La Mireia és una associacionista exemplar. És de les mares més actives de l’AMPA, porta els fills a la coral infantil i el seu marit, en Ton, és el puntal dels castellers del seu poble. I, fins i tot, hi ha qui assegura que va votar a la consulta independentista de l’any passat.




La Mireia no és xenòfoba. Coneix bé en Jamal, casteller, i creu que és d’allò més simpàtic. També té una molt bona opinió d’en Julián Wilfredo, que regenta la botiga de queviures del costat de casa i que fa més hores que un rellotge per poder tirar-la endavant. Tan sols li molesta que els diumenges al vespre tingui tancat, perquè llavors ha d’anar a comprar el pa a la botiga de la Repsol dels afores de la ciutat, que és oberta les 24 hores els 365 dies de l’any.

Ara bé, tot això no treu que, a les eleccions del 22 de maig, decidís votar una formació obertament xenòfoba. I la formació va irrompre a l’ajuntament amb un 5,4% dels vots. Tot un èxit, va pensar.

I t’explica obertament que no ho va pas fer perquè estigués d’acord amb cap tesi racista, ni molt menys, però sí que pensa que els nens marroquins que van robar la bicicleta al seu fill gran, l’Aniol, haurien de ser expulsats del país. Enmig de la dissertació, arriba l’Aniol, vestit amb una samarreta d’allò més fashion que “va prendre” fa uns dies de dins d’una caixa on hi guardaven el material per a una passarel•la de moda que es va fer a la plaça de l’ajuntament.  Segons que explica, “n’hi havia moltes més”.

La Mireia és una petita empresària d’èxit, però no suporta que els comerços regentats per nouvinguts puguin obrir fins les 9 del vespre d’un dia festiu. També creu que cap dels partits actuals no la representa, i en canvi el seu nou vot sí que pensa que va servir per a escarmentar-los.

Hi ha qui assegura que aquestes formacions han recollit el vot captiu dels ‘del pueblo’ que votaven PSOE, no pas PSC. Aquesta interpretació, a la Mireia ja li està bé. I també ho pensa. Ella, de fet, ja va dient que a les properes eleccions tornarà a votar els de sempre, perquè tothom l’ha acusat de xenòfoba i ella vol ser vista com una ciutadana exemplar, implicada a fons en el teixit associatiu del seu poble. I, com a tal, ha de ser tolerant amb la diferència i amb els nouvinguts. Ara bé, en la intimitat de la cabina de votació, té seriosos dubtes de quina serà la papereta que acabarà escollint.

I és que tothom té un 5,4% de potencials votants d’aquests partits xenòfobs al seu entorn. No s’hi val acomodar-se en l’argument que aquests votants són els de tal o qual barri, o en els de tal o qual classe social, o que tots són obertament racistes. A més d’un i més de dos municipis del país, els partits amb discursos xenòfobs o bé governen, o bé són els líders de l’oposició. I, quan ho preguntes, allí ningú no es proclama racista.

En la darrera dècada, la societat civil d’aquest país ha endegat iniciatives més que lloables a favor de la cohesió social –sia el Voluntariat per la Llengua, sien els Pastorets del Centre de Normalització Lingüística d'Osona, sia el Quedem?–, però potser és moment de preguntar-nos si n’hi ha prou actuant només en aquesta línia.

D’un temps ençà, d’altres entitats han decidit combatre els rumors que giren a l’entorn de la immigració –SOS Racisme amb els seus Mistos electorals, l’Ajuntament de Barcelona amb BCN antirumors, Òmnium Cultural-Anoia amb Tots som de casa, l’Institut Diversitas amb Vacuna’t contra els rumors...–. En definitiva, han decidit fer un pas més en la línia d’evitar una esquerda social, ara focalitzant-se en la població autòctona.

Si volem evitar més casos com el de la Mireia, caldrà entendre-la, amb tots els seus raonaments i les seves contradiccions. I continuar fent la tasca d’integració, sí. Però, alhora, també caldrà parlar del fenomen migratori. De tots els reptes, oportunitats i problemes que planteja. I caldrà parlar-ne molt.

22 de juny 2011

Les empreses no donen diners

Imatge extreta de la galeria de Davichi a Flickr.


“Les empreses no donen diners” deu ser la frase que he sentit més en els últims temps. Aquesta frase s’acompanya d’un to llastimós i es deixa en punts suspensius…

És veritat, les empreses no donen diners. I ara, menys que mai.

No obstant, quan algú em diu això, sempre tinc una pregunta que no goso verbalitzar: “i per què te n’haurien de donar?”. És suficient que algú tingui diners perquè te’n doni? Això vol dir que totes les persones que vivim en societats “desenvolupades” hauríem d’estar donant diners a persones que en tenen menys. O les de rendes superiors donar-ne a persones amb rendes baixes per tal de redistribuir ingressos. No? És a dir, els que tenen diners en donen als que no en tenen.

Doncs, no. Clar, algú dirà que no és el mateix. Sobretot si sentim que és la nostra butxaca la que es veu qüestionada.

Més enllà del que decideixi fer cadascú, crec que el fet que les empreses tinguin diners no és un argument suficient per esperar que ens en donin.

Torno a la pregunta: Per què te n’haurien de donar?
Perquè volem que més joves trobin feina
Perquè volem que les dones que surten de la presó tinguin una nova oportunitat
Perquè volem que els nens que estan als hospitals tinguin una millor recuperació
Perquè volem mantenir la biodiversitat dels espais naturals
Perquè volem acostar la cultura a tothom
Perquè...

Doncs expliquem això i mirem com ho podem fer junts. Amb diners o sense. Hi ha moltes formes d’ajudar. Diferents maneres d’aconseguir que els nostres projectes, les nostres activitats, el fi fundacional acabi sent una realitat. Segur que trobem empreses disposades a fer-ho: promoció i difusió entre els seus empleats, donacions de material, cessió de temps d’empleats per fer voluntariat professional, cessió d’espais...

No hem de demanar diners. Hem d’explicar el projecte, què volem i l’impacte que esperem aconseguir. Busquem aliats. Empreses (i persones) disposades a compartir el projecte, a lluitar vers el mateix objectiu. Cal treballar en aquesta línia: explicar, compartir, comunicar, buscar formes de col•laboració.

Perquè no hi ha ningú que doni diners però sí hi ha moltes persones que volen que el món canviï.

17 de juny 2011

El món és el nostre món? Ens hem d’internacionalitzar


A hores d’ara encara sembla que la crisi no sigui cosa de tots (he de dir que està canviant ràpid). Ho dic perquè mentre l’empresa, el món econòmic i la indústria fa temps que malden per trobar solucions i busquen sortides a tort i a dret, el tercer sector, fins que no li han tocat el crostó de veritat amb la retallada del 2011, ha semblat que no li tocava. No vull dir que no s’hagi fet res, sinó que hi ha una actitud a la defensiva, a mirar d’aguantar el cop, en lloc de llençar-nos a buscar solucions.



Ho dic en un camp molt concret, el món industrial sap que s’ha d’internacionalitzar si vol sobreviure, el tòpic d'“el mercat és el món”. Això ens afecta a tots. El tercer sector no el veig en aquesta sintonia i és simptomàtic que en el 3r Congrés del Tercer Sector Social la presència de projectes internacionals i propostes d’internacionalització fos irrisòria, testimonial.

El potencial és molt important: hi ha coneixement, experiència, capacitat de gestió, i tot això es pot exportar o, dit d’una altra manera, no exportar-ho és llençar un valor. Sovint és senzill, fer uns contactes, traduir una documentació per poder fer una formació o curs de gestió, etc. No podem deixar perdre aquesta oportunitat.

És més, la internacionalització no la podem entendre com una qüestió merament econòmica. Hem de ser al món amb veu pròpia i parlant amb tothom. Les associacions hem de ser capaces de formar part de xarxes internacionals i fer-les créixer, de formar-nos a l’estranger i fer-hi formació, esdevenir referents per la qualitat de feina feta.

Avui els reptes globals es juguen a l’esfera internacional i no podem esperar resoldre’ls només manifestant-nos a la plaça Catalunya. Els drets humans (de les persones) o el canvi climàtic, la regulació del sistema financer o l’abolició de la pena de mort, un model econòmic nou o la regulació dels preus dels aliments són els reptes que haurem de fer front en els propers anys i dècades. Tot això i altres, només es resoldran a l’esfera internacional i nosaltres hem de decidir si som actors o espectadors.

Ara hem de ser en espais internacionals, és un moment especialment intens, en el que està havent-hi molts canvis (només amb el temps i la distància podrem veure la profunditat dels canvis), això vol dir que sorgiran moltes oportunitats, però cal estar molt atent i liderar els canvis per poder ser capdavanters.

Mirant al futur, el 4t Congrés ha de ser un devessall de propostes internacionals i internacionalitzadores.

15 de juny 2011

Aprenentatges 2.0 del 15M i les acampades (i II)




Seguim amb la llista d’aprenentatges 2.0 derivats del moviment del 15M i les acampades que les entitats podríem aprofitar en la nostra activitat habitual. Per cert, si no vau llegir la primera part de l’article, feu-ho ara!




Explosió creativa
De dissenyadors, fotògrafs i videocreadors n’hi ha des de sempre, però la possibilitat que moltes persones puguin contemplar les obres que hom fa sense haver de maldar per aconseguir un espai als mitjans o a les galeries d’art és un gran incentiu a la creació. El vídeo "La revolució comença" ara n’és un bon exemple.



'Crowdsourcing' informatiu
Recopilar i mantenir actualitzada certa informació pot ser una tasca molt feixuga per a una persona o un grup petit. Però si tothom hi pot aportar alguna cosa llavors se simplifica. Cada cop hi ha més eines genèriques o fetes a mida que intenten aprofitar aquest potencial a Internet, com aquest mapa on qualsevol persona pot afegir dades sobre una acampada que s’estigui fent a qualsevol lloc del món.

Facilitació de la participació
Un repte etern de les entitats és promoure la participació de les bases socials en els processos i en la presa de decisions. En altres casos, com a les assemblees de les acampades, la situació pot ser just la contrària. El tweetòmetre és un bon experiment de com les eines 2.0 poden ajudar també en processos deliberatius i decisoris.

Memòria individual i col·lectiva
El testimoni de les persones grans, de les que mai no han pogut fer sentir la seva veu, de les que no interessen al 'prime time', pot ser d’un gran valor sociològic, historiogràfic, emancipatori o personal. S’ha viscut a les acampades i Internet en guardarà memòria.

Sensibilització

Aprofitar el context d’actualitat i generar continguts amens són dos idees clau per sensibilitzar sobre qüestions de fons que a voltes resulten complexes. És el cas d’aquest vídeo d’animació sobre la bombolla immobiliària, amb gairebé tres milions de reproduccions.

Voleu compartir algun altre ús rellevant que hagueu observat? Feu-ho a través dels comentaris!

9 de juny 2011

Aprenentatges 2.0 del 15M i les acampades (I)


 
Del moviment del 15M i les diverses acampades que se n’han derivat en podem aprendre moltes coses en àmbits molt diversos. Avui m’agradaria destacar l’ús intensiu que han fet i encara fan de les xarxes socials i les eines 2.0 per a usos de tot tipus. Les entitats en traurem molt de suc si ens hi fixem una mica. Us en suggereixo alguns exemples:


 


Crida a l’acció
La Junta Electoral Central va prohibir les concentracions i, per tant, les acampades, durant els dies de reflexió i de les eleccions. En pocs minuts, a través de la plataforma Actuable, es va iniciar una petició de revocació de la decisió de la JEC que va reunir més de 200.000 signatures en menys de 24 hores. Una acció senzilla de construir i fàcil de viralitzar.

Comunicació alternativa
Quan ni premsa ni ràdio ni televisió dedicaven cap mena d’atenció a les primeres acampades, mitjans digitals alternatius com Periodismo Humano en van fer les primeres cobertures, emetent en directe (a vegades amb un simple telèfon mòbil) via plataformes gratuïtes d’streaming. Aquestes emissions van ser seguides per milers de persones. Posteriorment, les mateixes eines han estat utilitzades per les pròpies comissions de comunicació de les acampades per emetre assemblees, xerrades i concerts.

Contracomunicació
Però no només s’ha pogut fer difusió dels fets sense haver de passar pel filtre dels grans mitjans (públics o privats) i dels seus interessos. Fins i tot quan des d’aquests s’han emès informacions o opinions amb les quals les persones acampades estaven en desacord, aquestes han pogut generar continguts que ajudessin a difondre la pròpia versió dels fets, arribant a moltíssima gent. A tall d’exemple, un vídeo sobre el desallotjament del dia 27, amb més de 2 milions de visualitzacions.

Organització
Coordinar tantes persones reunides informalment i atendre les seves diverses necessitats és un repte important. En aquest escenari, una cosa tan simple com una piulada pot ajudar a resoldre un problema organitzatiu o logístic.

Informació accessible
Seguint el punt anterior, un repte no menys important és facilitar l’accés a la informació de forma senzilla al major nombre possible de persones. Visualitzar-la en format gràfic pot ser una bona manera de fer-ho, com en aquest mapa de les assemblees de barris de Madrid, on resulta fàcil trobar la més propera al propi domicili o esbrinar quins territoris encara no en tenen.

Voleu compartir algun altre ús rellevant que hagueu observat? Feu-ho a través dels comentaris!

I ben aviat la segona part de l'article!

3 de juny 2011

Negació i efecte rebot: tenim o no tenim "problemes"?






Les recents eleccions municipals han posat en evidència una correlació molt directa entre la manca d’abordatge dels problemes o desajustaments relacionats amb el fenomen migratori dels darrers anys i la crisi econòmica (o fins i tot la negació primària de poder parlar de “problemes”) i els rèdits electorals d’aquells que n’han fet bandera i han proposat falses solucions de marcat caràcter xenòfob.




Quan intentar abordar qüestions problemàtiques és tallat de soca-rel amb l’acusació de “racista” per qui gosa plantejar-les, no ens ha d’estranyar l’efecte rebot que estem experimentant. Quan en ares a la correcció política hem recargolat tant el llenguatge que ningú ens entén, aleshores a qui pot sorprendre que la gent es cregui a qui promet solucions simples que, tot i que tramposes, són enteses per tothom. No serà que actituds com la de SOS Racisme –i la d’altres entitats socials i polítiques– podrien haver esdevingut, sense voler-ho, aliats de Plataforma per Catalunya –i dels seus èmuls–.

Que els immigrants són persones i no problemes, no treu que el fenomen migratori no en comporti de problemes o, si es vol filar més prim, comporta noves situacions que requereixen una gestió diferent i que no sempre es fàcil d’encertar. Que al capdavall la crisi ho posa tot més difícil, qui ho pot ignorar? Ja sabem que les dificultats sempre venen més per la condició de pobre que no pas per la d'estranger.

L’àmbit que més conec, l’escola, és un dels que una millor tasca d’acollida i treball positiu amb la immigració ha fet i està fent. I val a dir que anem sortint-nos-en prou bé. Però qui pot negar que està suposant un sobreesforç de grans dimensions a tot el sistema? El creixement sobtat de la població escolar amb saturació d’aules; el creixement paral·lel i igualment sobtat de població escolar amb carències socials, econòmiques i culturals; la multiplicació idiomàtica i de referents culturals a les aules... No es tracta de dir si tot això és bo o és dolent, però negar que tots aquests canvis comporten allò que normalment entenem com a “problemes” és d’una ceguesa o d’una inconsciència sense límit.

En altres moments he procurat anar divulgant exemples, que sempre fan més comprensible un fenomen, però parlar d’exemples no treu que la situació no sigui molt generalitzada. I sí, a les escoles, malgrat l’esforç i l’èxit d’integració i convivència que es va assolint, tenim problemes!

1 de juny 2011

El dit, la lluna i les acampades



Mentre en Nino intenta entendre una pista que Amélie li ha posat, un nen li recorda el lúcid proverbi: ‘quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit’. És el que ens passa, crec, en molts debats socials i polítics. Enlloc d’anar al fons, ens quedem amb la forma.

En el període més salvatge de la bombolla immobiliària (promoguda pel govern, aplaudida pel sector, incentivada pels bancs i participada alegrement per la gent) el debat sobre l’escàndol moral, polític i econòmic de l’especulació va ser mínim. En canvi, vam debatre molt sobre d’on sortien, com eren o com es vestien els ‘okupes’. I si eren violents o no. Ara, enmig d’una crisi brutal generada per l’esclat d’aquella bombolla, convé recordar que vam preferir els passatemps a fer els deures.

Amb les acampades, comença a passar el mateix. Es discuteix sobre qui són, què voten, quina llengua parlen. Si ocupen injustament un espai públic o si van rebre una dura repressió policial. Ep, debats interessants i pertinents!

Però... no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi haguem fet tant poc, fa temps que ho sabem que no funcionen.

Un exemple petit i secundari. Fa una pila d’anys que líders de tots els partits diuen que cal reformar el sistema electoral per a fer-lo més permeable a la voluntat ciutadana. I, en tots aquests anys, no s’ha fet res. Doncs bé, el moviment 15M ha aconseguit que molta gent, polítics i periodistes n’hagin de parlar. No tot el que es mou a les acampades, és clar, val la pena o ho comparteixo. Però m’és igual: si serveixen per a remoure debats amagats o aparcats, és fantàstic!

Sí, podem continuar parlant sobre la gent que acampa. Però sobretot, parlem i abordem les múltiples misèries i precarietats que defineixen el nostre present polític, econòmic i mediàtic. Sinó ho fem, aquestes misèries definiran, també, el nostre futur.