Una crisi, dues societats?

... Òscar Mateos  

Pot canviar una societat en tres anys? I de quina manera i en quins aspectes? Segurament existeixen indicadors i estudis en profunditat que serien capaços de respondre a aquesta pregunta de manera molt més detallada, però jo els hi proposo un senzill experiment personal, que no els hi portarà més d’una hora. Un experiment que, de manera fortuïta, vaig portar a terme a l’assignatura d’Estructura i desigualtats socials i que em va portar a constatar una obvietat que m’atreveixo a afirmar: la nostra societat no és la mateixa des de l’inici de la crisi. I no només ho dic pel greu i visible impacte social que ha tingut la crisi en termes d’increment de la pobresa o de polarització socioeconòmica, sinó també, i de manera esperançadora, en termes de ciutadania.

L’experiment consisteix en veure dos documentals que el programa ’30 minuts’ de TV3 ha emès en els últims anys. El primer, emès al principi de 2011, es titula “Escanyats per la hipoteca” i aborda el fenomen dels desnonaments i la primera reacció ciutadana al respecte. El segon, “Els nous okupes”, apareixerà a les pantalles 32 mesos més tard que el primer, al desembre de 2013. El drama que plantegen ambdós documentals és el mateix: persones desnonades per les entitats bancàries, moltes de les quals anys abans de la crisi no podien ni imaginar-se una situació d’aquest tipus. En ambdós, també apareix un actor fonamental en els últims temps: les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques (PAH). Comparant els dos documentals hom pot copsar que l’actitud de les persones afectades, però també del conjunt de la societat davant aquesta problemàtica, ha canviat substancialment, almenys en tres aspectes essencials:

- En primer lloc, es constata com les PAH han aconseguit sensibilitzar i polititzar al conjunt de l’opinió pública sobre aquesta qüestió, construint un relat que ha proposat entendre la problemàtica dels desnonaments com quelcom estructural i amb unes arrels determinades i no simplement com un problema de responsabilitats individuals, tal i com es feia creure al principi de la crisi amb allò de que “havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats”

- Segon, aquest canvi es fa palès en molts casos en el plànol personal. Mentre que al primer documental l’actitud de les persones afectades era de por i desesperació, en una societat fragmentada i desconcertada pel primer impacte de la crisi, al segon documental es pot corroborar una major confiança d’aquestes, donat que són més conscients dels seus drets, de les possibilitats reals de canviar les coses (#síespot) malgrat algunes institucions insisteixin en repetir que l’status quo és inamovible o, entre d’altres coses, en la constància de les persones afectades de que no estan soles, ja que existeixen espais de solidaritat, d’escolta, d’empatia i d’ajuda mútua.

- Tercer, crida especialment l’atenció com en aquests gairebé tres anys de distància entre un i altre documental la ciutadania, en aquest cas a través de les PAH, ha estat capaç de trobar solucions reals i pràctiques a situacions extremes de moltes persones, mitjançant, per exemple, l’ocupació de pisos buits (fet que és aprofitat per assenyalar una altra contradicció del sistema) i reallotjant a aquelles famílies que s’han quedat al carrer (l’anomenada “Obra social de la PAH”). Aquest fet contrasta clarament amb la lentitud o, sovint, la impotència de les Administracions o d’altres actors socials davant la greu situació social, tal i com alguns protagonistes del segon documental reconeixen obertament.

En front d’una societat creixentment dualitzada i amb menys presència de l’Estat com a conseqüència de les retallades (aspectes ambdós que sembla que s’aguditzaran o enquistaran en els propers anys, tal i com nombrosos informes venen assenyalant), estem davant d’una societat més forta, més cohesionada, més políticament conscient de les causes dels problemes i més socialment disposada a mobilitzar-se i a seguir pensant de manera conjunta possibles solucions? Com a mínim, paga la pena veure i comparar els dos documentals i treure conclusions al respecte.


Podeu trobar l'article original al web de social.cat.

5 motius per a creure en el Fòrum Social Mundial

Article d'Oscar Mateos publicat al bloc del Centre d'estudis Cristianisme i Justícia

1. El Fòrum Social Mundial (FSM) és un espai consolidat. En els seus 10 anys de vida, l’FSM ha aconseguit erigir-se com un espai de referència en el que moviments socials de tot el món articulen denúncies cap als efectes del sistema neoliberal (ecològics, socials, democràtics, etc.), comparteixen experiències de les seves estratègies i resistències, i discuteixen sobre possibles alternatives al sistema. Darrere de la idea de que “Un altre món és possible” hi ha propostes polítiques i econòmiques concretes, amb caràcter local i global, que plantegen una lògica diferent a l’actual, posant els drets de les persones i els pobles al mig del debat. És cert, l’FSM ha perdut rellevància i transcendència mediàtica. També ho ha fet el seu antagònic Fòrum Econòmic Mundial celebrat tradicionalment a Davos (Suïssa). L’explicació pot ser doble: mentre que la lògica mediàtica ha condemnat l’FSM a un cert ostracisme (tot i que a principis de la dècada les reunions a Porto Alegre podien ocupar nombroses pàgines), també l’FSM ha experimentat certes divisions internes en com aquest espai podia seguir concitant l’atenció tant de moviments socials com de mitjans de comunicació i altres actors polítics i socials. Però la nau va, i prova d’això són les milers de persones que viatjaran a Dakar en aquests dies.

2. L’FSM és un espai heterogeni i plural. Encara que per alguns aquest fet podria haver-li restat capacitat d’articular propostes unitàries, el cert és que la diversitat sobretot li dóna una gran credibilitat. Les trobades de l’FSM no plantegen solucions maniquees ni pamfletàries. La diversitat de moviments socials, sindicats o ONG fan que des de diferents sensibilitats, amb discrepàncies i moltes vegades amb punts de vista oposats, es vagin teixint discursos que, això sí, apunten en una direcció contrària al del sistema neoliberal actual. I aquest és el gran potencial del Fòrum. Encara que el full de ruta pugui ser en ocasions difícil de consensuar, l’agenda de partida és inqüestionable: més equitat en un món cada vegada més desigual (tant al nord com al sud) i sostenibilitat, en un planeta que es dirigeix cap al ecocidi .

3. L’FSM i els diferents fòrums regionals i locals que han tingut lloc en l’última dècada han estat revulsius. La històrica manifestació contra la guerra de febrer de 2003 es va gestar precisament en els fòrums socials previs a aquesta data. Aquí, els diferents moviments socials van tenir la capacitat d’articular la que per a alguns ha estat la major protesta col·lectiva de la història, 100 milions de persones que de manera simultània van dir “no a la guerra” i no a una manera determinada d’entendre el món. Aquest fita històrica és gràcies al Fòrum social, i lluny de representar un simple galó en el seu historial, és la prova de que l’acció col·lectiva per construir un món més just i sostenible és possible.

4. L’FSM és una iniciativa esperançadora. Enmig d’un clima en què s’ha acceptat fins a cert punt un dogma que assegura que no hi ha altra manera de fer les coses (retallada d’alguns drets socials, primacia dels mercats en detriment de la capacitat de decisió de governs suposadament sobirans, etc.), l’FSM vol reivindicar que la història diu tot el contrari. Han estat els moviments socials al llarg de la història, la seva capacitat de reivindicar millores i aconseguir conquestes socials, els que han fet que un altre món hagi estat possible i sempre una mica millor a l’anterior. Qui afirmi que les mesures implantades pels governs europeus -ue ens exposen a una involució social i democràtica de les nostres societats- són l’única de les respostes possibles, no té en compte ni la història ni la capacitat dels éssers humans a imaginar, somiar i articular alternatives. L’FSM vol reivindicar que no és “la fi de la història” com molts han pronosticat (i com el poble egipci o tunisià, de manera emocionant, ens estan demostrant en el cas de Mubarak i Ben Ali), sinó un punt d’inflexió en el que lo social pot prevaler per sobre dels interessos individuals i de la capacitat de decisió i influència d’uns pocs.

5. L’FSM és necessari en el context d’aquesta crisi històrica. En una conjuntura en la qual nombroses persones estan empitjorant les seves condicions de vida (increment de l’atur, augment de la pobresa i l’exclusió social, etc.), en què la desafecció política creix i les solucions populistes (moltes vegades de caràcter xenòfob) s’erigeixen en perillosa alternativa, en què els governs semblen ridículament noquejats per uns mercats capaços de condicionar les polítiques socials i d’apallissar les conquestes socials de moltes societats o en què les solucions adoptades afavoreixen a aquells que van tenir una enorme responsabilitat en l’origen de aquesta crisi, Dakar, el Fòrum Social Mundial, és un espai imprescindible per prendre aire, per agafar impuls, per cridar ben alt i, sobretot, per teixir xarxes, propostes i estratègies de l’altre món que és possible, d’aquest que de vegades de manera invisible ja existeix (en les lluites de les organitzacions camperoles brasileres o en les dels treballadors de les fàbriques de l’Índia) i de l’altre que volem que sigui. Un món que des de Dakar volem reivindicar amb força.


Més informació:
Article publicat per Cristianisme i Justícia sobre el Fòrum Social Mundial de 2007, celebrat a Nairobi (Kènia).