Anys de quatre mesos

... de Jaume Albaigès

El debat sobre la (parcial) dependència de les organitzacions no lucratives pel que fa al finançament procedent de les administracions públiques ve de lluny i ha estat tractat a bastament des de diferents perspectives: la necessitat de diversificar les fonts i, particularment, d’equilibrar les d’origen públic i privat; la potencial falta d’autonomia per parlar i actuar críticament davant de les polítiques públiques, etc.

També és conegut el drama recurrent que suposa per a moltes entitats convertir-se en finançadores de la mateixa administració cobrant factures i subvencions a llarg termini però pagant sous i IVA al comptat.

A aquestes qüestions que descriuen les relacions entre ambdós actors m’agradaria afegir-n’hi una altra de la qual no es parla tant però que és de gran transcendència: la irregularitat del calendari anual.

Ja és costum que fins ben entrada la primavera, la major part de recursos públics estiguin tancats sota pany i clau. Entre maig i juliol hom sol notar una certa eufòria prevacances que obliga a córrer tothom. Superada la pausa estiuenca sembla que, finalment, s’agafa la velocitat de creuer. Les convocatòries es multipliquen, això sí, amb terminis de concurs i de justificació extremadament curts, especialment per totes aquelles partides assignades al pressupost de l’exercici en curs, les quals convé deixar liquidades, a tots els efectes, tot just abans del llarg aqüeducte de primers de desembre.

Aquest és un mal que afecta tots els nivells de l’administració: estatal, autonòmica o municipal, ningú no se’n lliura. Treballar d’aquesta manera suposa, en no poques ocasions, que els diners públics s’acabin gastant de forma precipitada i poc eficient: es quadren pressupostos a una banda i a l’altra i, sobretot en el cas de les entitats, es respira profundament per poder acabar de pagar les nòmines. Però, i de l’impacte social què? De què serveixen missions i plans estratègics si a l’hora de la veritat la gestió quotidiana és com és?

I per si això no fos poc, enguany, per causa de la crisi, les aixetes han estat encara més tancades que mai i en aquestes darreres setmanes, constatant que l’any s’acaba, s’han obert a tota pressió (entenguem l’expressió amb un toc de relativitat) provocant un cert efecte riuada. Conec casos de dotacions consignades explícitament als pressupostos públics des de l’1 de gener que no s’han fet efectives fins entrat l’octubre, subvencions convocades amb menys de dues setmanes de marge per presentar-s’hi i d’altres que porten mesos anunciant-se i que encara no tenen data d’oficialització.

Potser que al proper pla de suport al tercer sector s’hi inclogui una proposta per aprofitar els dotze mesos de l’any i no només els quatre últims.