Estimats Reis Mags,

... de Irene Borràs 

CAUSES

Imatge d'Esti a Flickr.

Aquest any m'he portat molt bé. Com totes les persones que treballem en el Tercer Sector, he treballat més hores de les que he cobrat. Clar, que també he rebut molt més del que he donat, per tant, no em queixaré.

De totes maneres, aquest any, no voldria demanar per mi, sinó per totes les entitats que lluiten per millorar la vida de tantes i tantes persones.

Voldria demanar més inconformistes. Més persones que surtin al carrer i cridin ben fort que ja n'hi ha prou. No tenim una societat justa i cal dir-ho ben alt.

També voldria més utòpics. Aquells que imaginen que un món millor és possible. Persones que troben noves maneres d'organitzar-se i de buscar solucions. Però no els utòpics de sofà, sinó dels que s'arremanguen i es posen a treballar.

I uns quants més voluntaris. Aquelles persones que dediquen hores i hores a fer coses pels demés. Ja n'hi ha molts, però encara queda feina per fer.

Voldria que les entitats aprenguessin a comunicar. Per compartir i per existir. Obrir les portes i finestres cap a fora per trobar més inconformistes, més utòpics i més voluntaris.

Més dosis de creativitat, planificació i constància. De creativitat en tenen molta, les entitats. Sinó no s’entendria que fessin tanta i tanta feina amb tants pocs recursos... Però una mica més de planificació les ajudaria a canalitzar la creativitat i organitzar-se millor. La constància permetria treballar sense desinflar-se i sense caure en el fer per fer, sinó sent conscient de que tant aviat s’acaba, s’ha de tornar a començar.

També voldria més professionalització en la gestió... Ja sé que hi ha entitats molt professionalitzades... Però centrar-nos tant en la causa ha fet oblidar la gestió dels recursos econòmics, dels recursos humans, de la captació de fons, de l’organització interna, dels processos estratègics,... Les causes, les organitzacions no lucratives, necessiten gestió per funcionar, per viure i per sobreviure.

Em sembla que, per aquest any, ja n'hi ha prou. Moltes gràcies. Jo, em seguiré portant bé.

PS. Voldria donar les gràcies a totes les entitats mediambientals, culturals, de familiars de malalts mentals o de persones amb discapacitat, entitats socials, associacions de veïns o de mares i pares que m’he anat trobant al llarg de l’any. Persones que treballen amb i per als altres. A tots vosaltres, feliç any nou ple grans desitjos.

Cròniques del Tercer Sector al Regne Unit (1)

 ... de Joan Cuevas 

Quan arribes al Regne Unit una de les primeres coses que salten a la vista és la gran quantitat de charity shops que hi pots trobar. Tot tipus d’entitats tenen tendes: des d’organitzacions internacionals com Oxfam, fins a entitats locals, com és el cas de St. Pete’s Hospice a Bristol.

Imatge extreta de thisisbristol.co.uk

Les charity shops fan que les entitats siguin presents en el dia a dia de la vida dels ciutadans britànics. Es poden trobar botigues d’entitats a tot arreu: des dels barris de l’extraradi fins a les main street de totes les ciutats. Només l’entitat St. Peter’s Hospice té 50 establiments a Bristol, una ciutat d’uns 400.000 habitants. Us imagineu una entitat local que tingués 25 tendes a una ciutat com Sabadell o Terrassa?

Aquesta forta presència ja deixa entreveure que el Tercer Sector al Regne Unit no és cap broma. I les dades ho recolzen. L’any 2005 el total de la societat civil (el que nosaltres diríem Tercer Sector més el voluntariat) representen un 8% del PIB al Regne Unit, i el percentatge de persones que realitzen activitats de voluntariat durant l’últim mes és del 25% durant l’any 2009. Recordem que el Tercer Sector a Catalunya (sense comptabilitzar el valor generat pel voluntariat) representa un 2,8% del PIB (any 2009), i que el percentatge de persones que han realitzat voluntariat en el darrer mes és del 12,8% segons dades de 2010. Amb aquestes dades podríem dir que la força del Tercer Sector al Regne Unit és al voltant de dues vegades la del sector a Catalunya.

Aquest important sector no s’ha creat en dos dies. La trajectòria del sector sense afany de lucre ve de molt lluny, en un país amb estructures polítiques democràtiques que han permès l’existència –i també l’han fomentat- d’organitzacions ciutadanes des de fa més d’un i dos segles.

Tots aquests elements fan que el Regne Unit sigui un bon exemple en què fixar-nos a l’hora d’aprendre. Durant les properes setmanes publicarem un seguit de posts analitzant els principals reptes que el Tercer Sector ha tingut recentment a Gran Bretanya i com els ha anat solucionant.

Del poble i pel poble

 ... d'Oriol Toro 

Per tots és coneguda i ben sabuda la dita que diu que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. En un context de crisi com el que estem vivint la cultura popular s’ha tornat cada vegada més necessària. Lluny queden les èpoques en que els ajuntaments es podien permetre subvencionar al 100% les festes majors i encara més contractar a grups forans per actuar-hi. Davant d’aquesta perspectiva es fa cada cop més necessari tornar a l’autèntic origen de la cultura popular, és a dir, el poble. 

El fet de ser autosuficients i autogestors de la propia cultura propicia la cohesió dels diferents agents que hi participen, així com la unió de les diferents entitats locals i l’intercanvi intergeneracional. I és que la cultura sempre ha esdevingut una eina de promoció econòmica per als municipis a nivell de gastronomia, hoteleria, comerç, turisme, desenvolupament local i, especialment, ha actuat com a oportunitat d’integració de les persones nouvingudes. Però sobretot, crea un sentiment de pertinença i identitat que permet una major implicació dels habitants en el projecte municipal o supramunicipal i, així, s’aconsegueix la perdurabilitat del mateix i es reconeix socialment el fet festiu. Precisament aquesta implicació personal de tots els integrants és el que afavoreix el seu creixement personal i el treball en xarxa, que enforteix els vincles creats, ja siguin individuals o col·lectius. 

Són moltes les iniciatives que intenten recuperar el vell “del poble i pel poble”, una de les més destacades és la que porta uns quants anys impulsant la Generalitat de Catalunya i que duu per nom Tallers per a la Festa. Aquest programa ofereix als municipis un conjunt de talleristes que formen a les entitats municipals per tal d’enfortir les seves capacitats i dotar-los de les eines necessàries per tal de desenvolupar per si sols les seves pròpies festes. Programes com aquest són una gran oportunitat per als municipis que veuen així com poden assolir grans objectius amb pocs recursos i basant-se únicament en les pròpies capacitats. A més l’actuació durant un sol any en un municipi ha donat resultats molt positius en quant a la continuïtat dels projectes endegats. 

Quan la cultura cada vegada es veu més amenaçada des de l’àmbit econòmic, però també des del polític, cal que ens arromanguem i ens posem a treballar des del poble i per al nostre poble.

Comunicació: ara més que mai

... de Irene Borràs 

CAUSES

Persones intentant comunicacio, de P Shanks a Flickr

Quan els recursos escassegen es posen sobre la taula totes les partides de despeses per veure quines es poden reduir. Cert és que les entitats, acostumades a treballar sota mínims, treuen un gran rendiment als seus pressupostos... Però hi ha un moment en què qualsevol despesa entra en el punt de mira.

Vull fer una crida per salvar la comunicació. Aquesta partida és fàcilment eliminable per què:

• És difícil mesurar el seu retorn, i sí la despesa que representa.
• No s’és conscient de la seva importància i acostuma a ser un tema més, en els millors dels casos, dins la direcció i gestió de les entitats.

Però cal salvar la comunicació, en la mesura del possible, de les retallades. Alguns motius (de prou pes, espero):

1. Comunicar és existir. En la mesura que deixem de comunicar estem signant la nostra pròpia desaparició.
2. Comunicar obliga a mirar cap enfora. Ser conscients de qui són els nostres públics i tenir-ne cura en ajudarà a enfortir-nos, imprescindible en aquests moments.
3. Comunicar permet compartir. La situació, la problemàtica, la causa per la qual estem treballant. Sinó comuniquem, com podrem saber quina és la situació que volem canviar? Com demanarem compromís i suport?
4. Comunicar és explicar què fem, però sobretot, és explicar l’impacte de la nostra feina. Quins són els resultats que estem aconseguint amb la nostra tasca? Quina és la situació que hem estat capaços de canviar? Sovint el Tercer Sector es queixa que no es reconeix la seva feina però, hem estat capaços d’explicar-la?

És fàcil: només cal posar-s’hi. Petites recomanacions amb poc cost (però sí esforç):

1. Per vacances, no deixis de comunicar. La teva causa no en fa, de vacances, i els teus públics poden estar més receptius que quan tenen molta feina.
2. No comuniquis com a entitat. Comunica com a una persona que té coses a dir. Dóna veu als voluntaris, als socis, als donants, als professionals i, per descomptat, a les persones que atens.
3. Revisa quins són els teus públics i quin és el millor canal per arribar-hi. Recorda que hi ha vida més enllà de facebook i twitter.
4. Tingues clar quin és el teu objectiu i el teu missatge. No et quedis amb els elements (tríptics, memòries, bloc,...) queda’t amb els objectius i treballa per aconseguir-los!

Comunicar: ara més que mai... i durant tot l’any. Per molts anys de feina ben feta i bon estiu!

Repensar el tercer sector social

... de Rafael Ruiz de Gauna

Engranatges - Claudio Quezada-Pintamono - Flickr

Estem en un canvi d'època. Alguns dels paradigmes amb els que fins ara hem actuat han canviat substancialment, i segurament ja no seran com els havíem conegut. Hem de cridar fort que les entitats del tercer sector estem desconcertades, que necessitem resituar-nos en aquest nou context, per tal de garantir la nostra utilitat a les persones més vulnerables de la nostra societat, i la supervivència de les organitzacions. Havíem confiat massa en seguir la roda de les administracions públiques, i anar-nos ocupant de la prestació dels seus serveis, oblidant l'origen de la iniciativa social.

En aquesta cruïlla no es tracta d'abandonar la defensa de drets, i aquest llarg camí d'humanització, sinó de veure com es poden atendre en un nou entorn.

Del debat de tots aquests mesos entre moltes persones de dins i de fora del sector, hi ha algunes idees que poden ser rellevants:

1. Revisar les nostres actuacions a la llum de la utilitat social (missionalitat) i la sostenibilitat, i concentrar-nos en allò essencial. Han estat anys de dispersió, de recerca de recursos públics per a poder ocupar espai, allunyant-nos potser d'allò que ens donava sentit. Cal refundar-nos i deixar de fer algunes coses, per a concentrar-nos en allò on podem aportar

2. Connectar amb la societat
Hem de ser capaços d'identificar la nostra contribució específica, el valor que oferim  i d'explicar-lo a la societat, dedicant esforços a comunicar, amb els múltiples canals que les tecnologies permeten ara. Valor en les activitats i serveis desenvolupats d'una manera pròpia d'acord amb les conviccions, amb qualitat, i en les reflexions sobre la situació de les persones i social, per a introduir canvis.

3. Tenir una estratègia pròpia de captació de recursos
Si hem arribat a explicar i a emocionar amb la nostra causa,  serem capaços de dissenyar i d'implementar una estratègia de captació de recursos, més enllà de la prestació de serveis públics, que caldrà continuar fent sempre que sigui possible. Aquesta estratègia ens donarà més autonomia, a mig plaç. Ara no s'improvisa,  i costa començar a veure els fruits

4. Ser emprenedors socials
Identificar veritables necessitats en aquest context, i estudiar maneres de fer-les sostenibles i viables, amb la contribució econòmica de diferents agents, fins i tot dels propis usuaris amb fórmules diverses (contribucions modestes, crèdits,...) D'iniciatives de l'anomenat tercer món, podem aprendre molt.

5. Col·laborar amb altres organitzacions
No podem ser bons en tot, ni tant sols tenir un tamany per a optimitzar alguns dels nostres serveis. Necessitem conèixer com ho fan altres, i aprofitar les sinèrgies que es puguin derivar de mecanismes de compres o activitats conjuntes.

6. Defensar un model que permeti autonomia a les entitats
El sector públic s'ha de concentrar en aquells aspectes més rellevants dels drets socials, els quals hem de reivindicar en el conjunt de les actuacions de les administracions. Ara bé,  hem de potenciar un model que permeti la complicitat de la societat en el benestar, entre d'altres sistemes a través de la desgravació fiscal (mecenatge) que tants bons resultats ha donat a països com Estats Units o França

7. Mobilitzar la ciutadania
Implicar de manera voluntària a persones compromeses amb la nostra raó de ser, per a aportar servei i credibilitat al nostre projecte. I també per a defensar conviccions socials.
Bé, fins aquí unes idees, ara toca el veritable repte d'acabar de consensuar-les, i especialment de portar-les a la pràctica.


Article extret de: social.cat

Peatges, sí gràcies

Arran de la polèmica generada per la Campanya No Vull Pagar, creiem que és interessant recuperar un article publicat l’any 2006 per Sergi Rovira.

... de Sergi Rovira

San Pagando - per CPGXK - Flickr

Arran de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i el seu inici de posada en marxa va tornar a ser notícia el rescat dels peatges. Els peatges són un tema recurrent en què es recorda el greuge comparatiu amb les autovies de l’Estat, etc. No negaré que existeixi aquest greuge, però a vegades de la necessitat se’n pot fer virtut, i ja que tenim els peatges mirem, també, quins avantatges aporten.

Avui en dia els polítics i els tècnics dels països desenvolupats i rics, com el nostre, tenen un problema gros per gestionar el creixement de la mobilitat de les persones. D’entrada, cal dir que la mobilitat de si mateixa és bona: facilita l’intercanvi, el coneixement, el comerç i la indústria, etc., però el model de mobilitat basat en el transport individualitzat té grans inconvenients, per això, en un model de país sostenible, els peatges són un element positiu.

Si traiem els peatges estaríem millor?

Un país sense peatges:

- no seria més fàcil circular, senzillament si traiem aquest element dissuasiu més gent agafaria el cotxe i encara es col·lapsarien més les vies,

- no seria més econòmic, les autopistes s’han de mantenir igualment, per tant, pagaríem el mateix (dels pressupostos de tots) i seria a costa d’altres serveis,

- no seria ambientalment millor perquè amb l’augment de la circulació de cotxes, la contaminació i el soroll augmentarien més.

Els peatges ens aporten elements positius?

- Els peatges solen ser un fre a un creixement desbocat del transport individualitzat i, l’exemple més clar és la implantació d’un peatge nou a les entrades de Londres.

- Els peatges fan justícia, perquè paguen aquells que fan servir les infrastructures. Els peatges serveixen per pagar un servei que utilitza només una part de població i, per tant, no és just que els haguem de pagar entre tots. Els joves, la gent gran i tots aquells que no tenen cotxe (en general, gent amb menys recursos econòmics) han de mantenir les autopistes?

- A més, els usuaris de les vies de peatges són, majoritàriament,  persones de perfil socioeconòmic alt i benestant, per als qui no representa una dificultat excessiva.

-  A més, els peatges ajuden a posar aturador al transport desmesurat de mercaderies per carretera. Tinc una frase gravada que li vaig sentir dir a un enginyer de camins com una gran descoberta: “Cal potenciar el tren de mercaderies, perquè sinó convertim les autopistes en vies de tren on cada vagó té la seva pròpia màquina, i això és molt car”. Ben vist! Ara només falta que qui dissenya les infrastructures, també ho vegi. Si el peatge de camions costés 10 vegades més, el transport de mercaderies per tren creixeria de cop.

- Som un país de pas (ho hem estat sempre i cada cop més) i hi ha moltes persones foranes que fan ús d’aquestes infrastructures i que, si són de franc, no paguen res. Per tant, així contribueixen.

Per tant, si reclamem el rescat dels peatges perquè a l’Estat espanyol no tenen peatges, el que cal és afrontar aquest problema i no sortir per la tangent amb solucions que no corresponen.

Un canvi de mentalitat, una nova mobilitat

Avui per avui, canviar el paper social que juguen els cotxes és molt complicat. El cotxe és un indicador molt estès (potser el que més) de l’estatus social de cada persona (aquell té un Audi o un BMW: és ric, té “pasta”).

Tot i això, les alternatives són molt clares:

- el transport públic, és molt més eficient, menys contaminant, més segur i, tot i que demani una mica més de previsió i d’organització personal, és més ràpid.

- Això sí, el transport públic ha d’estar a l’alçada de les circumstàncies i cal que hi hagi una pressió dels ciutadans per reclamar que sigui de qualitat i que les inversions es corresponguin amb l’increment d’utilització. Els polítics han de fer els seus deures.

- Cal facilitar la multimodalitat (potenciar que hi hagi diversos sistemes de transport, tenint en compte també la bicicleta i la gent que fa trajectes a peu) i la intermodalitat (és a dir, que es pugui canviar d’un sistema de transport a l’altre amb facilitat com dur la bicicleta al tren o a l’autobús).

- Hi ha d’haver una política de transport de mercaderies per tren. Especialment necessitem que hi hagin polítiques europees en aquest sentit, perquè som un país de pas i en patim les conseqüències, però nosaltres també hem de potenciar les xarxes internes.

- Els peatges han de ser més cars i, si cal, es pot fer que les persones que hi viuen a la vora paguin menys.

Altres enllaços:

- Associació per la Promoció del Transport Públic.

- Campanya Novull Pagar.

10 punts per evitar convertir-se en una granota bullida

... de Irene Borràs 

CAUSES

Existeix una petita història que diu que si poses una granota en un pot d’aigua i comences a pujar-li la temperatura la granota, per la seva capacitat d’adaptació a l’entorn, acabarà bullida. En canvi, si tens un pot d’aigua bullent i hi llences la granota, sortirà fent un salt.

És la capacitat d’adaptació a l’entorn la que farà que la granota no pugui sobreviure. Aquesta història em sembla aplicable al sector d’associacionisme i voluntariat del nostre país. Hi ha crisi, d’acord, ja ho sabem i ho vivim cada dia... Però què puc fer?

Com a persona puc fer 3 coses:

      a) Esperar un miracle (no gens recomanable).

     b) Dir prou (necessari).
      c) Treballar! (Imprescindible, sempre i quan sàpigues en quina direcció).

Si el finançament associatiu és una necessitat de vital importància, com a entitats, tenim diferents opcions. Totes passen per un canvi de model de gestió i organització i un nou model relacional.

*  Nous plantejaments, per exemple, finançament entre particulars.

*  Compartint recursos, espais, materials, persones, coneixements,...

*  Fent projectes conjunts.

*  Amb fusions d’entitats.

*  ...

A nivell pràctic hi ha una sèrie de reptes i oportunitats que el tercer sector té a l’abast i que necessita posar en marxa. Aquí teniu els 10 punts necessaris per evitar convertir-se en una granota bullida!

1.      Definir projectes relacionats amb la missió.

2.      Pensar, estratègicament, el model de finançament.

3.      Demanar involucració, no diners.

4.      Construir i gestionar una bona base de dades.

5.      Comunicar, comunicar i comunicar.

6.      Posar per endavant la missió, els valors i les CAUSES!

7.      Persones. Passar del fundraising al friendraising.

8.      Ampli ventall d’eines (TIC, per exemple), però que necessiten una estratègia.

9.      Diners, arriben al final d’un procés.

10.   Fer xarxa.

De tot això en varem parlar en el VIII Fòrum Primavera de les Associacions que va organitzar el Consell d’Associacions de Barcelona i Torre Jussana. Podeu veure les diferents intervencions per streaming. Concretament, reptes i oportunitats per al finançament associatiu (a partir del minut 22) o veure la presentació en detall aquí.

Certament, el moment no és fàcil, però el camí està per fer i és possible fer-lo! Cal pensar estratègicament i actuar de forma planificada i continuada. Sort i bona feina!

Llei de mecenatge, pacte fiscal i Fòrum primavera de les associacions

... de Ramon Torra

Codi Ètic de les Associacions de Barcelona

Dilluns 14 de maig s'anunciava per part del Secretari d'Estat de Cultura, José Maria Lassalle l'aprovació de l'esborrany de la nova Llei de “participación social y mecenazgo", una reforma de l’actual llei 49/2002. Aquesta llei vol ser pactada amb el grup parlamentari de CiU, amb la idea que a finals de setembre pugui aprovar-se en el Congrés.

La llei té dos grans blocs: Mesures tributàries i estímuls per al reconeixement públic del mecenatge, amb l’objectiu de ser una llei:

1. Singular i específica. Com a complement a la iniciativa pública, no substitutòria.

2. Que reguli "integralment" el mecenatge i el micromecenatge que es faci a les entitats, el tipus de donatius, el règim fiscal, el reconeixement públic dels mecenes i la creació d’un Consejo Estatal del Mecenazgo.

3. Amplia i transversal per atendre a diferents sectors: social, cultura, educació, innovació, científic, esports, medi ambient...

Paral·lelament, el Govern català planteja un nou punt d’interès si atenem les declaracions fetes pel president Mas en la sessió de control del Parlament, on avisava que el camí cap a una hisenda pròpia per a Catalunya és "irrenunciable" i s'aconseguirà o bé a través d'un pacte fiscal amb el Govern de l'Estat o bé "per la via de la pròpia decisió" del poble català. Això suposa que les exempcions fiscals també haurien de ser competència del Govern de la Generalitat com passa a Euskadi, per tant, tot el treball que es faci en aquests moments, incloses les propostes que no quedin acceptades per part del PP, podrien ser plantejades de nou si arribem a tenir una hisenda pròpia. De moment s'ha anunciat que abans de final de maig és convocarà una cimera de partits sobre el pacte fiscal, amb el propòsit de votar les conclusions de la comissió parlamentària en ple el mes de juny i de juliol.

I finalment, per saber-ne una mica més de com pot afectar aquesta nova llei a les entitats en general, si això del pacte fiscal va de debò i com haurem d'acabar posicionant-nos les associacions, enguany, en el marc del XVIII Fòrum Primavera de les associacions s'organitza una taula de debat sobre "El mecenatge, llums i ombres per les associacions". Aquesta és farà l'1 de juny a Torre Jussana amb la participació d’en Carles Campuzano, diputat al Congrés per CiU, Elena Lauroba, exdirectora de Dret i Entitats Jurídiques del Departament de Justícia i professora de Dret Civil UB i Salvador Casals, president de la Federació d’Ateneus de Catalunya. La taula la moderarà en David Camps, membre de la Junta directiva de l’Associació Espanyola de Fundraising.

Tot plegat un conjunt de temes que fan que aquesta jornada sigui prou atractiva per poder parlar del finançament associatiu i de les seves perspectives de futur.

Tercer Sector, cap on anem?

... d'Enric Madrigal 

Soci Fundador d'Entre2Mons

Si entréssim a valorar els orígens i detonants de la crisi segurament no ens posaríem d'acord i aquest post no acabaria mai. Però sí que podem veure com ha arribat al Tercer Sector, entendre per què està patint tant i plantejar-nos els canvis necessaris. Perquè sense reacció la situació del sector no millorarà, ans al contrari, està condemnada a empitjorar.

Crec que puc afirmar que la causa immediata de la crisi al Tercer Sector ha estat la seva relació de dependència econòmica amb l'administració i les caixes. Una tanca l'aixeta de les subvencions i les altres es veuen forçades a transformar-se en bancs, fent perillar les obres socials. La crisi no recula i en aquest model no hi ha recursos per les entitats. No es tracta de ser alarmistes ni pessimistes. Es tracta de reaccionar, d'adaptar-se a la nova situació i sobreviure.

Els Territoris Socialment Responsables, el nou model?
El Tercer Sector necessita un nou model de funcionament, una manera diferent de relacionar-se amb els altres agents de la societat. Va sent hora de que parlem d'una relació d'iguals entre Administració, Empreses i Tercer Sector, on cada un d'ells col·labora amb els altres i treballen junts per assolir objectius comuns.

Una manera de coordinar esforços que ja s'ha començat a posar en pràctica és la dels Territoris Socialment Responsables. És un model que dia a dia va guanyant punts perquè els tres actors, a partir d'aplicar polítiques de responsabilitat social, comparteixen i treballen per una mateixa visió sostenible del territori.

Lluny de treballar en paral·lel, uneixen forces i recursos. Col·laboren i en treuen més profit en les seves activitats. Es posa fi a la relació de dependència. Però al Tercer Sector no li serà fàcil pujar a aquest tren. Per fer-ho, des de les entitats, s'ha de fer un esforç d'anàlisi intern i de canvi de relacions i estructures important, que no totes seran capaces de fer.

Carta a Luciano Poyato, president de la Plataforma del Voluntariado de España

... de Francina Alsina, 

Presidenta de la FCVS

 

Francina Alsina, Presidenta de la FCVS

Benvolgut Luciano Poyato,

President de la Plataforma del Voluntariat d'Espanya:

Des de La Federació Catalana del Voluntariat Social (FCVS) lamentem la lectura que s'està fent a la Plataforma del Tercer Sector d’un fet que per a nosaltres és de justícia i de vital importància. Considerem que un posicionament tan contundent s’hauria d’haver consensuat prèviament amb els membres que ens hem incorporat a la nova coordinació estatal.

No entenem les vostres pors a una organització territorial i autonòmica ni a que els recursos obtinguts a través de l'IRPF que marquen els ciutadans per a que reverteixin en benefici de les entitats socials, no puguin ser gestionats pels governs respectius.

"Només a Catalunya som més de 4000 entitats i la FCVS representa 300 d’elles, moltes de les quals amb l’actual model no poden tenir accés a cap quantitat." 

No compartim tampoc el raonament sobre l'encariment de la gestió, ni el que fa referència a que els recursos no arribaran als destinataris. Finalment, no comprenem que la sentència afavoreixi al desmantellament del model de l'Estat de les autonomies.

Aquesta sentència beneficia a l’actuació local de les nostres entitats i a més a més, si es gestiona bé, permetrà l'accés d'entitats de primer i segon nivell de Catalunya a un repartiment més equitatiu. L’any 2010 es van beneficiar de l'IRPF 1000 projectes de 405 entitats. Només a Catalunya som més de 4000 entitats i la FCVS representa 300 d’elles, moltes de les quals amb l’actual model no poden tenir accés a cap quantitat.Creiem fermament que sortirem reforçats i beneficiats amb el nou model, ja que hi haurà més proximitat i equitat en el repartiment.  

Ens agradaria que fessis extensible la nostra opinió a la resta de companys del Consell Directiu de la Plataforma. A més a més, et demanem que incorporis aquest punt en el proper ordre del dia de la comissió permanent de la PVE.

Cordialment,

Francina Alsina,

Presidenta de la FCVS.

Reforma de la Llei de Mecenatge SÍ però…

... de David Camps, 

Cofundador de l'Associació Espanyola de Fundraising

Hi ha una gran expectativa entre gestors i directius d’institucions de tots els sectors: cultura, educació superior, R+D, salut, àmbits socials, etc. en relació a una propera reforma de la Llei 49/2002 coneguda per tots com Llei de Mecenatge.

La pèrdua del suport públic de les organitzacions no lucratives (fundacions, associacions declarades d’utilitat pública) de tots aquests sectors ha creat grans esperances en què una reforma de la Llei de Mecenatge resolgui la delicada situació econòmica de moltes institucions per raó d’un increment del mecenatge empresarial. En molts casos, però, aquestes esperances es convertiran en “miratges” perquè molts gestors i directius no han posat l’èmfasi en la generació d’ingressos i en la visibilitat de les institucions que governen: diversifició d’ingressos, orientació al client, desenvolupament d’estratègies de màrqueting relacional, difusió de la singularitat i atributs diferencials de la seva pròpia organització, innovació en activitats, serveis, programes, etc. Això val per tots els sectors però especialment per al cultural.

També perquè la situació delicada d’algunes institucions culturals respon a raons més estructurals: convenis col·lectius insostenibles, models de governança obsolets, nul·la implicació dels gestors –i els òrgans de govern polític– en la recerca de mecenatge…

L’actual Secretari d’Estat de Cultura, Jose María Lassalle, va presentar el gener del 2011 una Proposició de Llei esborrany de reforma de Llei en què s’apuntaven moltes novetats: increment molt ambiciós dels percentatges de deduccions per a donacions de particulars tant en IRPF (70%) com de persones físiques (60%) en IS, deduccions per adquisició, difusió i conservació del patrimoni històric, increment de les bases de les quotes... i suggeria dos instruments de foment de la cultura de la filantropia i el mecenatge: la creació d’un observatori permanent sobre la situació del mecenatge i la instauració d’uns premis que permetéssin fer un reconeixement públic als mecenes. La Proposició de Llei no va ser admesa a tràmit per 171 vots en contra i 16 abstencions.

Per la seva banda el PSOE a través de la Direcció General de Belles Arts va elaborar una proposta de reforma de la Llei 49/2002 que va quedar bloquejada al Ministeri d’Hisenda. El passat 21 de desembre CIU va entrar al Congrés un borrador de proposta de reforma de la Llei 49/2002 en el que s’aporten novetats molt destacables: la deducció del 100% en IRPF pels 150 primers € donats a una organització no lucrativa, la creació de la figura dels fons indisponibles (model similar a “l’endowment”), les donacions de serveis –consultoria, publicitat...– com a subjecte de deducció, la incorporació dels consorcis promoguts per l’administració pública com a subjectes de deducció, la modificació del reconeixement per a la declaració d’utilitat pública de les associacions fins ara totalment arbitrari, entre d’altres.

Hi ha un context, doncs, que afavoreix un acord parlamentari de diferents partits polítics de forma que aquesta reforma de la Llei vegi la llum en aquesta primera legislatura que tot just s’acaba d’iniciar. El nou marc normatiu ha de poder incentivar i atraure inversió privada i facilitar la gestió als qui ens dediquem professionalment al 'fundraising'. Benvinguda serà la nova Llei si permet incrementar el compromís de la ciutadania i l’empresariat en les activitats d’interès públic en tots els àmbits. Però seria un error pensar que una reforma de la Llei portarà en el mig termini a un canvi en el mix de finançament en aquelles institucions on no s’operin també canvis en els models de governança i no siguin capaces d’incorporar instruments de gestió empresarial que permetin avaluar l’impacte, fer-les més eficients i eficaces i garantir la transparència i la rendició de comptes a tots els seus grups d’interès.

Cal avançar cap a noves formes jurídiques que reflecteixin la realitat associativa

... de Ramon Torra,

Codi Ètic de les Associacions de Barcelona

A partir de l’article d’en Roger Buch, “Tres models d’entitats de voluntariat”, plantejo el debat sobre la necessitat de fer un pas més i ser capaços, entre totes les parts implicades, de crear noves formes jurídiques que donin cabuda a aquestes realitats i d’altres existents. La societat ha canviat de la mateixa manera que ho han fet les entitats i per això avui podem trobar una varietat de propostes, formes d’organització i societats diverses dins el sector. Tot plegat ve donat per l’abandó institucional, la necessitat de trobar noves fonts de finançament per part de les entitats i com a resultat, sota el paraigües d’entitats sense afany de lucre, tot hi cap.

La proposta consisteix en posar sobre la taula la necessitat de regular el sector i les formes d’associacionisme en particular. Aquesta podria partir de les actuals sigles ONG, ONL, ESAL, etc. amb les que ens definim segons la conjuntura sociopolitica, per definir de forma clara el que significa cada una d’aquestes i dotar-les d'un marc jurídic propi, amb els diferents drets i deures per a cada model. D’aquesta manera, les entitats podrien aixoplugar-se sota la definició que creguin més convenient i si cal, plantejar-se un nou marc jurídic, com pot ser la transformació en una cooperativa.

La idea possiblement no és nova i, entre altres espais, també ha estat proposada com una de les mesures del 2n Congrés d’Associacions de Barcelona dins l’eix de reconeixement (concretament la núm 17). La voluntat no és complicar l'existència amb el fet d'organitzar-se col·lectivament –que avui ja comença a ser prou difícil–, sinó ajudar a ser més transparents, eficaços i coherents en els objectius fundacionals.

En aquest moments fundacions, ONG de desenvolupament, AMPA i entitats esportives ja disposen d’una legislació jurídica i fiscal pròpia. L’associacionisme cultural està plantejant la creació d’una llei única que reguli la seva singularitat. Tot plegat pot ajudar a posar ordre i, per a de cada sector, també facilitaria el fet de saber la tipologia d’entitats que acull i representa, i en el seu conjunt simplificaríem el panorama d’acció i incidència.

La proposta és agosarada perquè com deia al principi, s’ha deixat fer, i tornar endarrere pot resultar difícil en alguns casos, contemplem-ho; però segurament el resultat final ens ajudarà a trencar amb l’atomització existent i guanyar credibilitat com a col·lectiu. El Consell de l’Associacionisme i el Voluntariat de Catalunya o el mateix Consell Municipal d’Associacions de Barcelona poden ser espais que entomin aquest debat, a més de fer-ho les mateixes entitats a través de les seves federacions i entitats sectorials de referència.

Els nous temps reclamen nous marcs de relació, però també noves formes d’organització i de reconeixement.

Tres models d'entitats de voluntariat

... de Roger Buch

 Quan parlem d’associacionisme, voluntariat o Tercer Sector estem parlant d’una realitat amb moltes semblances i algunes diferències. Estem parlant d’un sector no lucratiu, organitzat per entitats i que té un interès per la incidència social. Depenent de la importància del voluntariat, podem distingir tres models d’entitat. 

Hi ha entitats que són sobretot de voluntariat. Els projectes i les activitats realitzats per voluntaris són el centre de la seva activitat. Els assalariats poden ajudar a organitzar i coordinar tasques, però l’entitat es basa en el treball voluntari. Un cas prou conegut és el de l’educació en el lleure. Els monitors i caps són voluntaris que planifiquen, executen i avaluen la seva pròpia activitat. A la seu central de l’entitat hi ha un petit equip professional, ara més complet que fa vint anys, que gestiona  la comunicació de l’entitat, les assegurances o altres temes logístics. Però els caps i monitors, no necessiten cap “coordinador” assalariat de voluntariat que els capti, els fidelitzi o que els acompanyi...

A l’inversa, trobem que hi ha moltes entitats no lucratives que funcionen sobretot amb personal assalariat. Són entitats que s’emmarquen en el Tercer Sector i són en bona part proveïdors de serveis per l’administració en el camp de l’atenció a persones amb necessitats específiques. La majoria dels projectes són realitzats per personal contractat. El voluntariat, quan n’hi ha, pot fer tasques de reforç i complement, però sempre subordinat al treball professional. En els darrers anys moltes entitats nascudes inicialment amb treball voluntari en l’àmbit social han tendit cap al creixement basant-se en aquest model i han col·laborat a la consolidació del potent Tercer Sector Social a Catalunya.

Hi ha moltes entitats que se situen en un punt mig entre aquests dos models i compten amb un equilibri entre professionals  i voluntaris. Conviuen projectes propis de l’entitat desenvolupats per voluntaris, projectes professionalitzats i també projectes mixtes. És en aquests darrers on cal afinar més la convivència i els rols que desenvolupen voluntaris i assalariats. Algunes entitats conegudes amb aquest model poden ser el Casal dels Infants per a l'acció social als barris que compta amb 180 tècnics assalariats i 860 voluntaris o Creu Roja Catalunya, amb 16.000 voluntaris i gairebé 1.300 tècnics assalariats.

Tots tres models exposats poden funcionar molt bé. No són unes entitats més altruistes, més autèntiques o més pures que les altres. Ni tampoc unes altres més serioses, més eficaces o més eficients. El que és important és que cada entitat decideixi lliurement quin és el model que vol seguir, ho expliciti i actuï amb conseqüència per arribar-hi.