Jocs sense joguines

Sebastià Que (Àrea joc i lleure de la Plataforma per la Llengua) 

Un dels àmbits decisius perquè una llengua perduri, perquè s’adapti als temps, perquè la gent la faci seva, és que es transmeti en l’àmbit familiar, passi de pares a fills, d’avis a néts. Des que els infants són ben petits, els cantem les cançons de sempre, els amanyaguem… i juguem amb ells. Hi ha molts jocs per als quals no cal comptar amb cap mena d’estri o joguina, és a dir, que només ens cal l’acció corporal; jocs que moltes vegades són qualificats de tradicionals perquè existeixen des de temps immemorial, són d’orígen popular i es transmeten oralment a través de les generacions.

En els territoris de parla catalana en tenim un munt; ”un, dos, tres, pica paret”, ”corretgeta la ning, ning”, ”fet i amagar”, ”el pare carbasser”, ”trencar fils”, ”arrencar cebes” i molts d’altres, i encara hi podem afegir les cantarelles i els jocs de falda adreçats als més petits.

Amés de desenvolupar aptituds de destresa, atenció, enginy o altres qualitats personals, aquests jocs tenen la característica que s’hi juga de forma col·lectiva i amb intervenció constant de la comunicació verbal: repetició de frases, expressions singulars, cançons, recitatius, etcètera, que impliquen l’ús lúdic de la llengua, afavorint la consolidació del grup i la sociabilització cultural dels infants, ja que si per alguns pot representar la seva iniciació en l’aprenentatge del català, per altres pot significar la millora a ampliació del seu vocabulari, afermant alhora l’ús social de l’idioma en el pati de l’escola o altres espais de joc dins d’un ambient de normalitat.

El fet que per jugar a aquest tipus de jocs no es necessitin joguines, representa a la vegada un avantatge i un inconvenient. Avantatge perquè permeten iniciar-los en qualsevol lloc i moment, però també inconvenient en el sentit que la seva pervivència no rep cap impuls ni té cap relació amb l’omnipresent acció comercial del sector de la joguina. Sou els pares, avis, mestres, monitors, etcètera, els encarregats de fomentar, difondre i mantenir aquests jocs com a eina formativa ben útil i a la vegada també perquè constitueixen un innegable patrimoni cultural català. Nombrosos llibres, altres publicacions especialitzades i moltes pàgines web on s’hi pot trobar informació valuosa us poden ajudar en aquesta tasca. I és que convé tenir en compte que les llengües, i el català no n’és cap excepció, perviuen per l’acció diària de cadascun dels seus parlants.

[Article publicat originalment al bloc "El Català suma" del diari Ara (5/05/2015)]

Un Nadal especial per als que viuen al carrer

Ferran Busquets (director d'Arrels Fundació) 

Les primeres nits dormint al carrer són nits especialment complicades. Quan algú arriba al carrer no es pot creure el que li està passant. Dies o mesos enrere no s'imaginava que podria arribar aquest moment. Un moment en que comença una vida sense descans. De dia, pendent de buscar menjar, roba o un miracle que permeti sortir d'aquest forat. De nit, intentant dormir en un estat d'alerta constant per si passa qualsevol intent d'agressió o robatori. Vint-i-quatre hores al dia sense descans.

El passat cada cop està més lluny perquè cada cop és més difícil que torni la vida fora del carrer. I el futur també està lluny perquè la incertesa és absoluta i costa molt aconseguir la garantia de no haver de tornar a patir per on dormir. I encara que s'aconsegueixi deixar el carrer, la por a que pugui tornar a passar perdura durant molt de temps.

Es manté un fort sentiment de pèrdua i culpabilitat. Les mirades de les persones pesen molt, perquè en l'expressió d'aquestes mirades un veu el reflex d'aquesta distància tan gran entre la vida d'un i la de la resta.

Els dies passen. Els mesos també. I quan arriben les festes de Nadal es torna tot força més complicat. La nostra cultura ha dissenyat el Nadal per a que sigui una època de felicitat, de retrobament, de regals, una època especial. Però malauradament també és especial per als que viuen al carrer, és una època trista i fins i tot molt dolorosa.

Si algú que està al carrer ja es troba lluny de tothom, els dies de Nadal són dies que constaten com és de gran la solitud que l'acompanya. I aquesta sensació de solitud és tan gran que encara és manté molt viva fins i tot per als que fa temps que ja no dormen al carrer.

Bones Festes a tothom. Però molt especialment als que les passaran dormint al carrer. Aquest Nadal, i qualsevol nit de l'any, unes 900 persones a la ciutat de Barcelona.

Per un Nadal anticonsumista!

Laura Muixí (Pam a Pam)* 

Ara que s'acosta la sempre 'màgica' època de Nadal us vull explicar que a Pam a Pam hem elaborat el qüestionari de criteris per a les iniciatives d'Economia Social i Solidària (ESS) però  ens hem descuidat el qüestionari de criteris de les persones consumidores! No existeix! De fet, ni se'ns havia acudit (crec)! Això ho hem de solucionar JA i és el que em proposo avui.

Abans, però, vull compartir-vos d'on parteix aquesta necessitat. I és que EM NEGO a reduir l’Economia Social i Solidària a un cognom. Sí, un cognom que afegeixes còmodament darrere de qualsevol activitat o producte i… tatxan! Per art de màgia transforma ràpidament tot allò que fins ara era capitalista en solidari. I no crec que sigui un supòsit inimaginable, de fet, ja ens ha passat amb el gènere (afegeix /es a qualsevol paraula i ja has incorporat la mirada de gènere en el que sigui que facis!). Deixarem que ens passi també a l’ESS? I temo que això ens estigui passant amb el Nadal. Afegiu ‘ètic’, ‘solidari’ o ‘sostenible’ a Nadal i no us qüestioneu aquesta bogeria: crec que ens estan colant un gol. O ens l’estem colant nosaltres en pròpia porta.

Si després de tanta història amb el consum com a eina (o arma) de transformació social només canviem el supermercat per la botiga de barri, l'energia nuclear per la renovable i la roba feta a Bangladesh per roba de dissenyadores locals, però NO REDUÏM EL NOSTRE RITME DE CONSUM, haurem canviat molt en aparença per finalment no canviar res i, després de tot, estarem contribuint senzillament a un intent de domesticació i humanització de la fera ferotge que és el sistema capitalista. Que en tant que fera, és indomesticable i ho hem de tenir clar.

Que tenim necessitat de fer-nos regals perquèsí, d'ajuntar-nos amb la família nuclear (radioactiva) o la família escollida, d'expressar desitjos de prosperitat a gent de la qual fa temps que no en sabem res, de ser solidàries amb persones que passen dificultats?? FEM-HO!! Ho podem fer qualsevol dia de l'any! No està prohibit! Proveu-ho!

El que proposo és que deixem d'intentar 'convertir' a formes 'alternatives' tot allò que ve del sistema contra el qual estem lluitant. A mi em recorda quan els vegetarians fem hamburgueses de verdures... NO CAL.

I sense més preàmbuls, m’animo a fer una primera proposta de qüestionari de criteris de consumidores de Pam a Pam (o tot allò que crec que ens hauríem de preguntar abans de buscar una iniciativa a Pam a Pam):

1. Quina necessitat o desig vull satisfer amb l'adquisició d'aquest producte o servei? És necessari o podria passar sense això?

2. Puc satisfer aquesta necessitat o desig d'una manera alternativa a l'adquisició d'un producte nou o d’una forma que tingui menor impacte social i ambiental?
- Ja tinc alguna cosa semblant.
- Puc demanar alguna persona de l'entorn que me la deixi.
- Puc aconseguir-la de segona mà.
- Puc reparar-ne alguna d'espatllada.
- ...
Recordeu les 3 erres, que després n’eren 5? Es veu que ja anem per les 10 erres: Reduir, reparar, recuperar, reformar, repensar, reorientar, rebutjar, reutilitzar, reciclar, respectar.

3. En el cas que finalment opti per comprar una cosa nova, podré mantenir-la, netejar-la o reparar-la jo mateixa? Com me’n desfaré un cop acabi de fer-la servir (alguna altra persona se'n podrà beneficiar, i no ens referim al fet que quan estigui espatllada ho enviarem als abocadors que hi ha a països empobrits)?

Si finalment opteu per satisfer aquesta necessitat o desig adquirint un bé o servei, ara sí, a Pam a Pam trobareu totes aquelles que compleixen els criteris que hem definit d'Economia Social i Solidària.

Que passeu uns bons dies (de festa o currant, amb família o sense) i sobretot gaudiu (com sempre) del noconsum!


*[Podeu llegir l'article complet "L'ESS serà anticonsumista o no serà" al bloc de Pam a Pam]

2016, seguirem lluitant!

Irene Borràs, CAUSES

M’encanta el món de les associacions, fundacions i de les causes perdudes i de les causes guanyades. Les persones que dediquen hores i hores a les entitats, siguin del tipus que siguin, tenen trets en comú que no puc sinó admirar i lloar:

• Idealistes
• Somiadors
• Utòpics
• Inconformistes
• Apassionats
• Proactius
• Constants
• Tenaços
• Decididament tossuts

Persones que milloren el seu entorn, els seus barris, el medi ambient, les oportunitats dels infants, el dia a dia de les persones grans, la salut, el patrimoni històric, la cultura, inclouen persones amb discapacitat i tantes altres accions que fan que el món sigui un lloc una mica més just i agradable.

Queda molt per fer... però el tercer sector és ple de recursos i eines que segur que podem aprofitar i fer que la feina avanci cap a bon port. Per al 2016, llenço algunes preguntes que permetin reflexionar i moure’s:

• Quines 3 coses fa la meva organització molt bé?

• Quins 3 aspectes hauríem de millorar?

• Quines 3 accions posarem en marxa per a millorar?

Algunes pistes que poden ajudar a assolir els objectius de les entitats poden ser:

• Participació: un tema clau dins les entitats... que costa fomentar i treballar. Ens agradaria que tothom fos súper implicat: sempre s’estigués disponible, amb ganes de treballar, traient feina,... però la realitat és diferent i costa motivar i incentivar a participar. Cal fer-ho. No obstant, com qualsevol altre tema requereix mètode i constància.
• Planificació. Citant a Sèneca, podem dir que cap vent és favorable per a aquell que no sap on va. Com vols ser quan siguis gran? Com imagines l’entitat a 3 anys vista? I a cinc? Defineix els grans objectius i estructura les línies de treball per arribar-hi.
• Organització de tasques i funcions. Divideix tasques, funcions, reparteix joc, busca aliats, surt de la zona de confort i busca nous col·laboradors. Hi ha gent que té ganes de fer coses, sovint no saben què ni com... Segur que hi ha una persona ideal per fer cadascuna de les feines de l’entitat... però no arribarà sola. Busca, posa-ho fàcil, obre l’entitat. Comunica per compartir.
• Formació: nous marcs fiscals, comptabilitat, obligacions legals, voluntariat, comunicació, captació de fons... tot requereix de coneixements específics. La formació ens permet fer més i millor i treballar optimitzant recursos. Busca el teu curs i no paris mai d’aprendre!
• Suma. No inventis de nou. Mira què estan fent les organitzacions que tens a la vora. Feu activitats conjuntes, compartiu recursos, feu xarxa amb altres entitats similars o amb objectius comuns,... Com sempre, sumar esforços multiplica resultats.

El dia a dia a les entitats sovint és dur però sempre val la pena la meta i, per descomptat, el camí. Parar de tant i tant (reflexionar) i definir petites accions (3 per a aquest any que entra, ja saps quines?) permetrà avançar en pas ferm i decidit. Seguirem lluitant. Per nosaltres, pels altres, pels qui vindran. Per un món més amable per a tothom. Per un món just.

Causes perdudes i causes guanyades. Tenacitat i esforç. Lluitadors. Per a totes les persones que feu un món millor, feliç 2016.

El món no funcionaria sense els voluntaris

Carles Capdevila

 (publicat originalment al diari Ara el 10/11/2015) 

Cada cop que, com el passat dimarts 10 d'aquest mes van fer els esplais i agrupaments, un col·lectiu de voluntaris es veu obligat a demanar més reconeixement, em posaria a plorar. És trist que, a sobre de la feinada que fan gratis, hagin de dedicar energies a fer notar que existeixen. És lamentable que els donem per suposats, que no entenguem que mereixen suport i sense ells el món s’ensorra.

No és que les coses funcionarien pitjor sense totes les entitats del tercer sector, sense tantes organitzacions. Simplement no funcionarien. Sense les AMPAs les escoles no sabrien com gestionar els menjadors o les extraescolars. Bona part dels serveis del que anomenem estat del benestar, ara amenaçadíssim, els presten entitats, es fonamenten en part en donatius i en feines voluntàries, i són drets obtinguts gràcies a la persistència d’associacions de familiars de malalts o discapacitats. I penja tot bastant d’un fil, del de la resistència i coratge d’un actiu social impagable. I impagat. I a sobre ignorat, massa sovint.

Tot el que dic és obvi: no entenc que ho oblidem. Que menystinguem un teixit que és el millor que té el país, i que a vegades els hi posem tan difícil, en moments com aquests, de reculada de drets.

Els esplais i agrupaments reclamen, per cert, que l’educació en el lleure té un component desigual, que les famílies més afavorides fan més i millors extraescolars. Si no garantim que en l’anomenat fora classe, al marge dels horaris lectius, la canalla tingui igualtat d’oportunitats, adéu meritocràcia. Tenim milers de voluntaris disposats a garantir això. Només exigeixen, i és lamentable que hagin de pidolar-ho, que es reconegui el que fan. Reconèixer-ho és el pas imprescindible per mantenir-ho, per assumir que no és cosa d’ells, que ells carreguen bona part del mort, però els cal més que un copet a l’esquena. Calen recursos públics, de tots.

El dol com a oportunitat

Enric Benavent Vallès

La limitació, la pèrdua, el fracàs, la malaltia, la mort totes aquestes són qüestions ineludibles en l’existència humana, ja sigui individual o col·lectiva. L’experiència de la finitud és una realitat antropològica transversal de la quan ningú s’escapa al llarg de la vida. La finitud se’ns presenta de diverses formes i en diferents moments: canvis de domicili, trencaments afectius, pèrdua de poder adquisitiu, frustració en l’assoliment d’objectius, malalties, morts... i també en les associacions: davallament de col·laboradors, manca de relleu, desinterès de l’activitat que oferim, desaparició de l’entitat...

De la mateixa manera que diem que això és inevitable, podem dir que l’experiència del fracàs és imprescindible per a la maduració personal i col·lectiva. Una persona que no hagués tingut mai un contratemps en la seva vida tindria mancances maduratives importants. Enfrontar-se a un mur que no et deixa caminar cap on somiaves ofereix l’oportunitat de pensar en alternatives al camí. Les situacions amarades de provisionalitat són sempre creatives mentre que les que desprenen sensació de seguretat i estabilitat acaben sent anquilosades, repetitives i empobrides.

El procés de dol és el temps que necessitem per ressituar-nos davant la pèrdua. No podem evitar passar per aquest procés, que demana inevitablement un cert temps de reconstrucció. La societat de la immediatesa és poc amant de dilatar els processos, però és evident que hi ha coses en la vida que demanen temps, i una d’elles són els processos de dol. Poder fer-se’n la idea de que allò que està passant és de veritat, poder sentir pena o dolor i expressar-lo, poder incorporar la situació de pèrdua a la pròpia vida per finalment reconèixer que la vida agafa una nova perspectiva incorporant la situació de pèrdua, és tot el procés que cal seguir per afrontar de forma sana un contratemps.

Els processos de dol són, per tant, ocasions per avançar, per reconstruir, per conèixer-nos millor. Cal donar el temps necessari per a fer el procés, tenint en compte que no es tracta d’un temps de resignació o de tancament sinó d’un temps actiu i de construcció interior. Ningú tria les coses negatives de la vida, però si que podem triar la forma d’afrontar-les.

Blaus, grocs i taronges, diferents voluntaris en defensa del bosc

Marc Ferrer i Murillo (autor del bloc "Sóc bomber Voluntari") 

Tot i que el foc és beneficiós per l’ecosistema, actualment, tal i com està configurat el nostre país, amb boscos abandonats i urbanitzacions enmig de massa forestal, un incendi forestal pot esdevenir una de les pitjors amenaces posant en risc vides i béns.

Al nostre país fa més de 150 anys que existeixen els bombers i fa més de 150 anys que es dediquen a l’extinció de focs forestals, entre d’altres tasques. Els primers cossos de bombers van néixer amb personal que tenia el seu propi ofici i el combinava amb la participació en tasques d'extinció i salvament quan eren requerits. Aquesta vinculació –que avui en diríem voluntària– era, en realitat, un treball remunerat, amb particulars retribucions, premis i gratificacions. Amb el pas dels anys, alguns d’aquests cossos es van professionalitzar, és a dir, els seus membres van esdevenir funcionaris, i van dedicar-se exclusivament a fer de bomber, amb parcs oberts les 24 hores. Tot i així, en moltes viles es va continuar amb la fórmula inicial del bomber eventual i voluntari.

Actualment a Catalunya, els bombers de la Generalitat estan formats per bombers funcionaris i bombers voluntaris, un model mixt similar a França, Alemanya o Estats Units, per exemple. Els voluntaris no tenen la consideració de funcionaris ni de personal laboral i es regeixen per un reglament, regulat pel Decret 8/2015, de 27 de gener. Els bombers voluntaris, igual que els funcionaris, estan enquadrats dins la Direcció General Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments del Departament d’Interior on la única diferència és que uns són funcionaris i d’altres voluntaris, amb un sistema d’accés i una vinculació dissemblant, però compartint la mateixa formació, equipament, material, vehicles, ordres, comandament, etc. Existeixen 77 parcs de bombers voluntaris i 73 parcs de bombers funcionaris i el nombre de bombers voluntaris que hi ha a Catalunya, és de 2.218, el 48% del nombre total de bombers. Capitals de comarca com El Pont de Suert, Vielha, Les Borges Blanques o Puigcerdà tenen només bombers voluntaris. I ciutats turístiques importants com Sitges, Tossa de Mar o Cadaqués, també només tenen bombers voluntaris. A la regió de Lleida els bombers voluntaris representen el 75% del nombre total.

Molts dels actuals cossos de bombers voluntaris es van crear a partir de la segona meitat del segle XX, i alguns d’ells resultat d’un gran incendi forestal que va afectar el seu terme, conseqüència, entre d’altres factors per l’abandonament dels boscos i l’emigració del camp a la ciutat. En d’altres llocs, però, es van crear associacions o grups d'extinció d'incendis que amb el pas dels anys, acabarien transformant-se en una Agrupació de Defensa Forestal (ADF).

Les ADF estan regulades mitjançant l’Ordre de 6 d’octubre de 1986 i estan sota l’organització del Servei de Prevenció d'Incendis Forestals del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.  Estan formades per propietaris rurals (que han de ser mínimament el 20% de l’agrupació) i per voluntaris, amb una activitat altruista i desinteressada i sense rebre cap tipus de retribució econòmica.

Les tasques principals que realitzen les ADF són elaborar programes de vigilància i prevenció d'incendis forestals, campanyes de divulgació de prevenció i lluita contra els focs forestals i suport a l’extinció. Durant l’extinció, les ADF estan sota les ordres dels bombers i la seva col·laboració és imprescindible tant per l’aportació de personal com de material.

A més a més, cal dir que una ADF és d’un gran valor ja que per una banda els seus membres tenen un exquisit coneixement del territori, vital per fer front a un foc forestal i per altra, realitzen sobretot a l’hivern tasques de prevenció, neteja, i conservació del bosc, camins, franges de seguretat, punts d’aigua, etc. A Catalunya existeixen 301 ADF, amb unes 6.000 persones que cobreixen a 675 municipis.  

I paral·lelament als bombers voluntaris i les ADF, trobem una tercera instància a nivell de voluntariat, que són les Associacions de Voluntaris de Protecció Civil (AVPC), dins la Direcció General de Protecció Civil del Departament d’Interior.  Les AVPC estan formades per persones que col·laboren de forma voluntària i altruista en tasques de protecció civil dins del seu municipi, igualment sense cap remuneració, i aquestes tasques també inclouen el suport en la prevenció, en la vigilància i en l’extinció d’incendis forestals. Aquestes associacions de voluntaris es regeixen per un reglament, regulat pel Decret 27/2001, de 23 de gener. Ara per ara hi ha registrades oficialment 102 Associacions de Voluntaris de Protecció Civil amb uns 1.230 membres acreditats.

Cal dir que el voluntariat de protecció civil i el voluntariat en matèria de prevenció, extinció d’incendis i salvaments, estan exclosos de Llei 25/2015, del 30 de juliol, del voluntariat i de foment de l'associacionisme, ja que tenen la seva normativa específica corresponent com hem vist.

Observem també que trobem unes 9.400 persones que de manera voluntària i altruista dediquen el seu temps lliure a ajudar a la seva gent, i també a col·laborar, a primera o segona línea, a l’estiu o a l’hivern, en la prevenció i extinció d’incendis forestals, juntament amb la resta de professionals de bombers, agents rurals o mossos. Aquest voluntariat representa pels seus coneixements i capital humà, un actiu molt important que mai s’hauria de perdre. 

La RS, una oportunitat per a les entitats no lucratives

Elena López (directora Ingenieria Social) 

La 6ª edició de la Setmana de la Responsabilitat Social a Catalunya, que se celebrarà del 10 al 14 de novembre, se situa com un espai idoni per totes aquelles entitats que volen impulsar i/o avançar en la Responsabilitat Social Corporativa (RSC).

La integració de la RSC en el dia a dia de les entitats se situa com un dels reptes de futur; des de com duem a terme la gestió interna de la nostra plantilla fins a com seleccionem a les nostres empreses proveïdores o com treballem per ser organitzacions més transparents. La llei de transparència ja ha obligat a iniciar o avançar en aquest sentit.  

Debatrem entorn a si hi ha empreses compromeses amb el seu entorn social, laboral i mediambiental, a què aporta el voluntariat corporatiu a les entitats  o com poden incorporar a nivell intern les entitats un sistema de gestió ètic que vagi més enllà del seu fi social.

Estic fermament convençuda que la RSC és una oportunitat per les entitats. Cal que articulin mesures per a treballar activament amb els seus grups d’interès, pel bon govern o per la incorporació d’estratègies mediambientals que els ajudin a fer un ús més sostenible dels recursos.

A més, la RSC és un punt clau de connexió amb el món empresarial. L’acció social que es desenvolupa des de les empreses necessita també i sobretot de les entitats i aquí és on espais com la Setmana prenen sentit.

Articulem espais com el Networking RSC en el qual treballarem per generar espais de relació empresa - entitat que siguin un primer inici de relacions més estables o el diàleg de voluntariat corporatiu en el qual, per exemple, la Fundació Joia ens explicarà com ha adaptat el seu Pla de Voluntariat per acostar-se a l’empresa i rebre persones voluntàries.

Són moltes, doncs, les entitats que ja han iniciat accions en aquest sentit. Algunes estaran presents en els diferents espais de la Setmana; bé recollint el distintiu Etiqueta Responsable que identifica i posa en valor a aquelles organitzacions que aposten per una gestió responsable; bé participant en les conferències de bones pràctiques explicant la seva aposta per l’economia del bé comú, per l’eina del balanç social o bé obrint les seves portes perquè la ciutadania conegui què fan i com ho fan en el seu dia a dia. A més, n'hi ha d'altres que participaran oferint activitats de voluntariat corporatiu pels assistents a la Setmana.

Animar doncs a les entitats a sumar-se a la Setmana de la RS a Catalunya per a avançar en la integració de la RSC i establir sinèrgies de col·laboració  per poder afrontar els nous reptes socials com a organitzacions responsables i sostenibles.

4 models de relació entre Juntes Directives i Equips Tècnics

Roger Buch

Seguint la lògica jurídica, a les associacions la junta directiva és qui pren les decisions entre assemblees. Però si repassem la realitat de les associacions d’una certa grandària, en trobem moltes que hi ha un equip tècnic fort, professionalitzat, que passa moltes hores a l’entitat, moltes més que el propi president i que els vocals de la junta. En aquests casos, pot ser interessant saber qui acaba prenent, a la pràctica, les decisions importants de l’organització i qui pren les iniciatives que fan que l’entitat millori.

Fent un repàs a diferents associacions que he conegut, d’entrada ja se m’apareixen diferents models. En primer lloc pensem en la junta. Hi ha les juntes directives actives que prenen decisions i donen directrius clares a l’equip tècnic que les executa. Les anomenarem Juntes Fortes. En altres entitats, la junta actúa de manera més “consultiva” i va a remolc de l’activitat professional que aquesta té. Les anomenarem Juntes Dèbils. 

Per altra banda, tenim equips tècnics que lideren i prenen iniciatives sobre què hauria de fer la  pròpia organització. Un equip tècnic que vibra amb la missió i que opina sobre com podria millorar l’entitat. En direm Equip Tècnic Fort. En canvi, d’altres, l’equip tècnic encara que pugui ser professionalment molt eficient es dedica a aplicar acríticament el mandat de la junta tot complint l’horari laboral. En direm Equip Tècnic Dèbil.

Si combinem els dos tipus de junta i els dos tipus d’equip tècnic d’entrada ja ens surten 4 models. Si heu estat en alguna associació mitjana o gran com a vocals o treballadors, segur que mentre les repassem us hi sentireu identificats...

1) Junta forta – Equip tècnic fort 

D’entrada pot semblar la combinació ideal perquè si l’engranatge funciona es pot donar una autèntica “màquina associativa”. Això si, caldrà anar amb molt de compte de no trepitjar espais i evitar friccions. La Junta haurà de ser prou hàbil per aprofitar l’energia i les idees que vinguin de l’equip tècnic i saber-ho reconèixer. L’equip tècnic haurà de ser pacient i respectar els tempos que necessiti la junta. En aquests casos una relació fluïda entre presidència i gerent/director pot ser clau.

2) Junta forta – Equip tècnic dèbil

En principi és un escenari de poca fricció interna i que pot anar bé per a moltes associacions. La Junta pren decisions i l’equip tècnic les aplica acríticament, això sí, sense massa passió i sense posar-hi gaire valor afegit.

3) Junta dèbil – Equip tècnic fort

Aquest pot ser un escenari prou estable si la junta deixa marge d’acció a l’equip tècnic i no atura les iniciatives que provenen dels professionals. El pitjor cas és el d’una Junta dèbil que no faci ni deixi fer. Es a dir, que frenant les iniciatives de l’equip tècnic l’acabés desmotivant. Aquest escenari ens recordaria el funcionament d’algunes fundacions de Tercer Sector on l’equip tècnic “ret comptes” al patronat, en aquest cas junta, que es limita a donar algunes indicacions generals o a actuar a la pràctica com un consell consultiu.

4) Junta dèbil – Equip tècnic dèbil

Tot i que pugui semblar la combinació menys atractiva pot ser positiva per a associacions que tinguin molt estabilitzades les seves activitats. Això sí, si ni la junta ni l’equip tècnic són forts, difícilment podran innovar si canvia el context social en el que estan treballant i es veuran abocats a una crisi important.

Crec que totes quatre combinacions són força habituals en associacions grans que tenen un equip professional. En alguns casos el model de relació és “buscat” com quan per exemple es seleccionen treballadors molt identificats amb la missió de l’associació o algun dels membres de la junta treballa com a director o gerent. Però no sempre és així, a vegades que la junta o l’equip tècnic siguin forts o dèbils no ho podem preveure tant. Més que optar per un model o altre, potser hauríem de pensar quines recomanacions podríem donar perquè tots quatre models, quan els reconeixem a les nostres associacions, acabessin sent aprofitats de la millora manera.

En continuem parlant?

5 claus per entendre la nova llei de voluntariat de Catalunya

... Víctor García

El passat 8 d’agost, quan una gran part de nosaltres estàvem gaudint de les vacances d’estiu, va entrar en vigor la llei del voluntariat i de foment de l’associacionisme. El fet de que la llei s’aprovés a finals de juliol i es publiqués al DOGC durant el mes d’agost, la va privar segurament d’un debat i d’una rellevància als mitjans de comunicació que hauria estat del tot merescuda.

Recentment des de Suport Associatiu hem organitzat una jornada de presentació de la nova llei amb representants de l’administració i representants del sector cultural, social i esportiu. D’aquesta jornada, em vaig quedar amb 5 idees que crec que ens poden ajudar a entendre les claus d’aquesta nova regulació.

1.    És una llei de consens i de tot el sector

Una de les coses que s’han de destacar d’aquesta llei, és que durant la seva tramitació ha sabut recollir moltes de les aportacions que han fet les entitats no lucratives. Avui en dia no és fàcil trobar una llei aprovada al Parlament per unanimitat, sense cap vot en contra de cap grup parlamentari. 

Una altra de les novetats és que la llei recull fins a 17 àmbits de voluntariat: gent gran, esport, cultura, lleure, medi ambient, veïns, etc. És, per tant, una llei que afecta tot el sector.

2.    Ni les empreses ni les administracions poden tenir voluntaris ni gestionar programes de voluntariat

Aquesta llei ha estat capaç de definir i consensuar una forma de fer voluntariat a Catalunya, és a dir, un model català de voluntariat. La tasca de voluntariat només pot desenvolupar-se en el si d’una entitat no lucrativa. 

Les administracions i les empreses no poden tenir voluntaris ni gestionar programes de voluntariat; poden fomentar el voluntariat però no portar-lo a terme. D’aquesta manera s’eviten males pràctiques i es clarifica també la diferència entre treball remunerat i voluntariat. Ni les administracions ni les empreses poden substituir llocs de treball amb personal voluntari. 

3.    Socis vs. Voluntaris

La llei aborda i traca la dicotomia existent al món associatiu entre les persones associades i aquelles persones voluntàries que no són sòcies. La llei diferencia entre el model associatiu que es fonamenta en la participació col·lectiva dels socis en el dia a dia de la seva entitat, d’aquella relació que poden tenir els voluntaris dins d’una entitat no lucrativa que disposi d’un programa de voluntariat.

La llei reconeix aquestes dues realitats i un exemple clar, és que la llei es va començar tramitant amb el nom de llei del voluntariat i finalment es va aprovar com a llei del voluntariat i de foment de l’associacionisme.

4.    Es redueix la “burocratització” de les entitats de caire associatiu

Una de les preocupacions que tenien moltes entitats de base associativa és que la llei comportés una excessiva carrega de gestió i burocratització, més enllà de les obligacions recollides als seus estatuts relacionades amb els drets i deures de les persones sòcies. En aquest sentit, la llei redueix al mínim les obligacions d’aquestes entitats.

Feta la llei, feta la trampa!. En breu, segur que una de les coses que ens trobarem, serà que algunes entitats que actualment tenen voluntaris no socis, els incorporaran com a socis simplement per poder fugir de l’aplicació dels drets i deures regulats al capítol II de la llei.

5.    Drets i deures dels voluntaris, entitats i destinataris: tanquem el cercle

La llei recull bàsicament els drets i deures que ja es recollien a la Carta de voluntariat de Catalunya però és important assenyalar que aquests deixen de ser una recomanació per tenir rang de llei. És important perquè aporta seguretat a les persones voluntàries. 

La normativa regula també els drets i deures dels destinataris de l’acció voluntària així com de les entitats i, tot i que en aquest darrer cas, haurem d’esperar a tenir la redacció final del reglament que preveu la llei i que ha d’establir el seu grau de compliment en funció de la tipologia i dimensions de les entitats.

 

Per acabar volia plantejar dos reptes que penso que haurem d’abordar entre tots. Tot i ser una llei de consens i transversal, segurament hi ha un primer repte que tenim sobre la taula i és que tots els àmbits i sectors se sentin identificats amb la redacció de la norma i no la vegin com una llei que afecta només a les entitats d’acció social perquè potser no acabi de recollir totes les particularitats del voluntariat esportiu, medi ambiental, cultural, etc.

Un segon repte, és que hem de ser capaços de treballar i concretar mesures de foment i suport a l’associacionisme que vagin més enllà de les simples bones intencions. Quan podrem fer una reforma real de la fiscalitat de les entitats? I de les obligacions de caire laboral?

Els grups de consum agroalimentari

Ricard Espelt (investigador a l’IN3 UOC)

Assemblea a Cal Notari Foto Carlos Rull (Google +)

Els grups de consum agroalimentari com a emblema (real) de l’Economia Social i Solidària

Malgrat li sobren motius per a la seva existència, l’Economia Social i Solidària (ESS) s’ha d’explicar i argumentar permanentment. El model de consum imperant, el (neo)capitalisme, s’ha infiltrat de tal manera, en els hàbits de gran part de la ciutadania, que la proposta d’una alternativa implica una labor pedagògica constant. Revisats els arguments, la lògica de promoure un escenari diferent, que no nou,  és, cada cop per a més persones, una evidència.

En aquest marc, la tasca que fa la Xarxa d’Economia Social i Solidària (XES) a Catalunya, per a conceptualitzar i, al mateix temps, fomentar uns valors econòmics més socials, és rellevant. A través del Pam a Pam, un mapa que es construeix de forma col·laborativa per voluntàries, la XES i SETEM donen visibilitat a aquelles iniciatives de consum que promouen l’ESS.

Actualment, el sector agroalimentari està submergit en una campanya per vincular el consum a uns determinats valors (proximitat, ecologisme) i marques  (Km 0, slow food) que, moltes vegades, tenen poca correspondència amb la realitat. Més enllà d’aproximacions sovint interessades, si fem una anàlisi dels criteris que s’avaluen en profunditat en la realització del mapa de l’ESS Pam a Pam, ens adonarem de la importància que han tingut els grups de consum en la revalorització dels valors socials associats al consum de productes agroalimentaris.

Dels quinze criteris considerats en l’avaluació, els grups de consum assoleixen l’excel·lència en molts d’ells: proximitat, comerç just, transparència econòmica, reducció de l’impacte mediambiental, participació... És a dir, no només els grups de consum desintermedien entre productor i consumidor, sinó que incentiven una economia més social i solidària, a través d’espais d’aprenentatge i debat.

Una aproximació holística possibilita que l’ESS sigui un punt de trobada de persones que, conscients del poder que representa l’acció de consumir, volen ser agents d’una revisió (real) dels valors (o no) que hi ha darrera dels seus hàbits de consum.

En el sector agroalimentari, aquesta mirada crítica s’articula de manera destacada en els grups de consum agroalimentari, hereus de les cooperatives de consum nascudes a la segona meitat del segle XIX.

Reptes actuals del lleure educatiu. Hi pensem?

Anna Arrufat (Cap d’estudis de lleure FPT)

En el nostre país el món associatiu té una àmplia tradició i una consolidació que fa que Catalunya durant molts anys hagi destacat per una forta presència i implicació d’entitats i organitzacions de diferent caire: moviments d’educació en el lleure, clubs esportius, centres excursionistes, entitats socials i culturals, entre altres.

La riquesa d’aquesta varietat d’organitzacions rau en que entre totes elles es fomenten valors tan preuats com la participació, el treball en equip, la solidaritat, la cooperació, l’atenció a la diversitat, el respecte cap a la natura, la participació, etc. i en molts casos el compromís cap a la transformació social.

De fet, una societat es fa més humana quan aporta aquests valors. I encara que aquests no són patrimoni exclusiu de ningú, sí que des del lleure educatiu s’hi fa una gran contribució. Els esplais, els caus, els casals  infantils, les activitats extraescolars, les colònies, els menjadors escolars, algunes activitats de caire cultural i esportiu,… tenen un denominador comú: contribuir al creixement integral dels nostres infants i joves a partir d’activitats que, a més de lúdiques, tenen una intencionalitat educativa i són potenciadores dels valors que hem esmentat.

Però en el sector del lleure educatiu actualment se’ns presenten una sèrie de reptes dels quals en vull destacar alguns:

•   Què pot aportar el lleure educatiu en relació a la lluita contra la pobresa?

•    Com podem potenciar que les famílies participin activament en la dinàmica i el funcionament   dels centres de lleure on assisteixen els seus fills i filles?

•    Quines mesures caldria impulsar per poder garantir l’accés al lleure educatiu a tots els infants?   I per atendre la diversitat?

•    Com podem motivar que els nostres adolescents i joves participin i s’involucrin en espais de lleure educatiu o en altres entitats amb cert compromís social quan la societat els xucla cap a altres tipus d’activitats sovint consumistes i més individualistes?

•    El lleure pot ser un espai adequat per a l’adquisició de competències professionals?

•    Al lleure educatiu, li cal una renovació pedagògica?

•    Com podem aprofitar l’entorn digital en el món del lleure educatiu?

•    Com ho podem fer per garantir l’objectiu educatiu en les activitats de lleure mercantil?

Segurament podríem seguir fent una llista més llarga de preguntes. En qualsevol cas, no tindria sentit que en aquest article donéssim resposta a aquestes qüestions  ja que demanen temps per reflexionar-hi i per intercanviar impressions entre els diferents agents que intervenen en el sector del lleure. El 3r Congrés de lleure educatiu se’ns presenta com una bona oportunitat per reunir-los, parar un moment i reflexionar sobre quina és la contribució que fa l’educació en el lleure en la  societat del segle XXI, compartir experiències i bones pràctiques i identificar noves propostes educatives.

Us convidem a participar-hi per fer el diàleg més enriquidor i per posar en comú estratègies de futur entorn del lleure educatiu.

Gent gran voluntària, una oportunitat per a les entitats socials

... Marc Cadafalch

El dia 1 d’octubre, des de l’any 1990, es commemora el dia internacional de la gent gran. Aquesta diada és promoguda per les Nacions Unides per tal de reflexionar sobre els reptes socials i polítics que suposa el creixent envelliment demogràfic i proposa vetllar per una vellesa digna.

Amb la finalitat d’anar avançant en els reptes del creixement de l’envelliment l’any 2002 l’Organització Mundial de la Salut  va definir el model de l’envelliment actiu en que un dels pilars fonamentals en les propostes d’acció és la participació i on concretament es promou les oportunitats per a que les persones grans siguin voluntàries.

Catalunya, com és sabut, compta amb una important xarxa associativa i en que les persones grans, enteses com a persones majors de 65 anys, participen activament com a voluntàries. En el darrer anuari del Tercer Sector Social de Catalunya (any 2013), s’explicita que el nombre de voluntaris majors de 65 anys representa el 18% dels voluntaris de Catalunya en l’àmbit social. Si tenim en compte que els voluntaris d’edats compreses entre els 51 i 65 anys representen el 32% dels voluntaris de Catalunya és previsible que en els propers anys el nombre de persones grans que s’impliquin en programes de voluntariat s’incrementin i caldrà que des de les organitzacions estiguem preparades per tal de poder realitzar-ne el seguiment necessari.

Si ens fixem en les dades ofertes per l’enquesta de l’ús del temps de la Generalitat de Catalunya (2011), les persones majors de 65 anys són les que més temps destinen a treballs voluntaris i reunions. És una dada significativa que mostra la incidència del col·lectiu en les tasques de voluntariat. També s'assenyala que el 12.2% de les persones grans afirmen haver realitzat alguna activitat de voluntariat al darrer mes i es concentren en activitats en confessions religioses, en assistència social, en activitats artístiques i adreçades a ciutadans o veïns.

Per tant la possibilitat de disposar de temps lliure i la voluntat de participar a través d’entitats de voluntariat fa preveure que les persones grans cercaran la oportunitat de continuar participant en tasques de voluntariat o bé d’incorporar-s'hi per primera vegada. Aquesta oportunitat els hi ofereix la possibilitat de tenir un paper actiu i tindrà beneficis personals i socials.

És per aquest motiu que les organitzacions del tercer sector tenen l'oportunitat d’incorporar a persones motivades que seran un actiu important per tal d’assolir els seus objectius. Les entitats que comptin amb un Pla de Voluntariat que tinguin en compte la diversitat en relació a l’edat ho tindran millor per facilitar un espai de sensibilització i cohesió social. Podran oferir un espai compartit amb persones d’altres edats en una dinàmica de treball intergeneracional molt positiva per a tothom.

Del bonisme a l'impacte

... Alfred Vernis (ESADE)

Fa dos mesos, un terratrèmol de magnitud extrema va afectar el Nepal. Durant els primers dies, els mitjans de comunicació ens van inundar amb imatges de la devastació a Kàtmandu, Bharatpur, Kodari... Avui, centenars de milers de persones segueixen sense casa, moltes dormint en tendes precàries sota la pluja monsònica. És ara quan necessiten atenció mèdica, aigua potable, aliments…

Situacions com la que es viu al Nepal ens les intenten recordar moltes de les organitzacions no governamentals d'ajuda al desenvolupament. Són la nostra consciència solidària perquè no oblidem que vivim en un món global. En efecte, el nostre món és global per al telèfon d'Apple, la cadira d'Ikea i els pantalons de Zara, però també ho és per al terratrèmol del Nepal, la tragèdia dels refugiats sirians al Mediterrani o la devastació de l'epidèmia de l'Ebola a l'Àfrica occidental. Per això, no deixa de sorprendre'ns que, en una societat relacional global, moltes persones segueixin posant en dubte l'existència d'organitzacions no lucratives serioses i compromeses amb la constant transformació social.

Segurament, part del problema és degut a la sacsejada que han experimentat les societats occidentals l'última dècada arran de la crisi econòmica, en què hem pres consciència que els recursos públics i privats són molt limitats i que cada euro compta. Per això, volem insistir en el fet que és molt important que les organitzacions del tercer sector, tant les que treballen al nord com les que porten a terme la seva tasca al sud, expliquin molt bé quin és l'impacte real de la feina que porten a terme.

Ho intentarem il·lustrar amb un exemple real. El mes passat, un directiu d'una multinacional espanyola ens explicava que havia intentat constituir un fons de col·laboració d'impacte amb una de les grans organitzacions del tercer sector que es dedica a crear ocupació a Espanya. L'aproximació de la multinacional era molt simple i molt enfocada a resultats: «Digueu-nos quant costa crear un nou lloc de treball per a una persona jove i nosaltres finançarem la creació de 1.000 llocs de treball». El fons no es va arribar a crear perquè l'organització no lucrativa no podia comprometre's a crear aquests 1.000 llocs de treball. Les preguntes que sorgeixen immediatament són: aquesta organització que es dedica a lluitar contra l'atur ¿no sap com crear un lloc de treball? ¿Què fa, llavors?

Tot té la seva explicació i, en concret, aquesta organització es dedica a acompanyar les persones a l'atur proporcionant-los formació, ajuda psicològica i ajuda econòmica. I la veritat és que ho fa extraordinàriament bé, i aquest és un primer esglaó fonamental per a la creació d'ocupació. El repte és que l'organització necessita comunicar-ho adequadament. Segurament, aquest és el gran desafiament que afronten les organitzacions del tercer sector: en una societat acostumada a resultats, cada vegada és més difícil quedar-se solament amb les bones intencions. A més, el bonisme segueix fent molt de mal a les oenagés. Moltes organitzacions no lucratives diuen: «El que nosaltres fem és bo», com si el que fessin altres organitzacions públiques i privades fos dolent. Si som una organització que té com a missió la creació d'ocupació, necessitem dir a les persones i a les organitzacions que ens recolzen quants llocs de treball hem aconseguit crear o, millor encara, quantes persones estan treballant gràcies a les nostres accions. Avui en dia les persones volen visualitzar el verdader impacte de l'esforç de les organitzacions del tercer sector.

Mesurar els resultats

La pregunta que ens fem tots és: Com sabem si una oenagé treballa més pensant en l'impacte que en el bonisme? La millor forma de saber-ho és analitzant com defineix el que fa. Seguint amb l'exemple anterior, és molt diferent dir: «Nosaltres ens dediquem a lluitar contra l'atur», que expressar la missió en aquests termes: «Nosaltres combatem l'atur creant nous llocs de treball, facilitant préstecs a interès molt baix a persones i/o organitzacions». O comunicar la missió dient: «Nosaltres portem a terme un servei d'acompanyament en la recerca de feina basat en la personalització i l'assessorament a persones que des de fa temps no troben un lloc de treball». El primer exemple és bonisme en estat pur; el segon i el tercer són d'organitzacions que busquen un impacte molt determinat, ja sigui creant realment llocs de treball o bé acompanyant persones en situació d'atur de llarga durada. En el primer exemple, és impossible conèixer l'impacte; en els altres dos, es pot mesurar amb una sèrie d'indicadors.

Si una organització exposa molt bé el que pretén fer i, a continuació, demostra el que ha fet i l'impacte real de les seves actuacions, molt probablement serà una organització que treballa pensant més en l'impacte del que fa que en el bonisme. Aquestes són les organitzacions no lucratives que necessitem en el segle XXI: amb més impacte i menys bonisme. A aquestes oenagés, la societat espanyola no els girarà l'esquena perquè, per sobre de tot, és una societat solidària. I si, al Nepal, a curt termini es necessiten tendes de campanya i aliments, i a llarg termini reconstruir escoles i hospitals, ho haurem d'exposar bé, demostrar el resultat de les accions empreses i, finalment, explicar l'impacte aconseguit. Llavors hi contribuirem tots, ¿oi?

Article publicat el 30 de juny de 2015 a El Periódico

La vacunació dels infants i les activitats d'estiu

... Xavi Nus (MCECC)

Estem a les portes de l’estiu, de fet ja s’han iniciat les colònies, rutes, casals, campaments que durant el mesos de juliol, agost i principis de setembre mobilitzaran a desenes de milers d’infants del nostre país acompanyats dels seus monitors/es, en molts casos voluntaris. En els últims dies, la premsa escrita, els telenotícies i els programes de tertúlia d’actualitat s’han omplert amb el debat de VACUNES SI o VACUNES NO, arran dels fet ocorreguts en una casa de colònies a la Garrotxa, on va sorgir un brot de diftèria.

En aquestes èpoques de l’any, el debat s’hauria de centrar en ACTIVITATS D’ESTIU SI o ACTIVITATS D’ESTIU NO, i per tant en la importància que aquestes tenen en el desenvolupament del infants i joves que hi participen. Són espais educatius on els infants i joves i, en molts casos, per que no dir-ho, l’equip educatiu (dels més petits els adults en tenim molt a aprendre) aprenen, comparteixen i gaudeixen al costat d'altres companys. Des dels centres d’esplai, i en concret del Moviment de Centres d’Esplai Cristians de la Fundació Pere Tarrés, s’ha de vetllar per continuar treballant amb el rigor i qualitat fet fins ara i complint la normativa vigent en aquestes activitats de lleure, prenen les mesures necessàries perque es desenvolupin en la màxima normalitat i sense incidents.

Com ja portàvem fent en els darrers anys, en les activitats d’estiu es recull el carnet de vacunes i se’ls fa omplir a les famílies una fitxa de salut del participant, que garanteix que el nen està bé de salut i té les vacunes adequades. Si la família ha decidit no vacunar-lo cal firmar un full on assumeixen la responsabilitat d’aquesta decisió i aquesta informació només s’utilitzarà en cas d’anar al metge si la situació ho requerís.

Iniciem l’estiu amb la il•lusió d’aquests infants que passaran deu dies fantàstics, Sota el lema l’Estiu, vacances per créixer, maduraran amb els seus companys. Per tot això i molt més, ACTIVITATS D'ESTIU SI!!!

I si (no) parlem de diners?

... Irene Borràs (Causes)

Recentment, he participat en un cicle de tallers sobre el finançament de les entitats no lucratives, organitzades per finan3. Finan3 és una entitat que té com a missió l’enfortiment del finançament del Tercer Sector i l’objectiu de les sessions és parlar sobre les dificultats financeres de les entitats per tal de proposar solucions.




A partir d’aquestes xerrades, algunes reflexions per compartir.

Primer de tot, és necessari distingir per què necessitem diners:

• Volem posar en marxa un nou projecte?
• Hem de cobrir tensions de liquidesa i fer front als pagaments?
• Per tal que els activitats que fem no tinguin un cost tant elevat per als usuaris o persones ateses?
• Necessitem fer obres o adequar els locals?

En funció del per què necessitem diners el què haurem de fer serà una cosa o una altra... És a dir, identifiquem primer el problema per trobar la solució adient.

Si tenim un problema de liquidesa, haurem de buscar diners de “forma puntual o temporal”. Per exemple:

• Anar a la banca tradicional 
• Anar a la banca ètica (Triodos Bank o Fiare).
• Acostar-se a cooperatives de crèdit, com ara Coop 57.
• Estructurar fórmules de finançament col·lectiu (títols participatius o préstecs personals de petits imports).

Si necessitem tenir més recursos per fer més activitats o posar en marxa nous projectes, podem necessitar un pla de màrqueting que ens ajudi a tenir més socis. Aquesta fórmula és vàlida per a ateneus, clubs esportius, associacions culturals, festives  o excursionistes, entre d’altres.... Fes créixer el nombre de socis i tindràs més diners.

I si el tipus de persones que atenem no poden pagar els serveis o necessitem més fons, llavors hem de treballar una campanya de captació de fons (fundraising), ja sigui de particulars o buscant la col·laboració de les empreses.

Resumint, hem de saber si necessitem algú que s’ocupi de:

• Les finances
• El màrqueting
• La captació de fons

El resultat final serà el mateix (+ diners) però el què fem no... És com anar a comprar unes sabates... per què són? Per córrer? Per passejar? D’estiu o d’hivern? Ja anirem calçats, ja, però anar a una botiga d’esports a comprar unes sabates de festa, no és un bon encert. Això és el que fem sovint les entitats: buscar solucions en els llocs equivocats.

Parlar de diners, i esperar que arribin, comporta una sèrie de premisses a tenir present:

• La inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant. Que és tant com dir que els diners hi són, però no vénen sols.
• Caldrà invertir temps i, també, diners encara que pugui semblar un contrasentit...
• No es pot improvisar.
• I la més important... si volem diners, hem de parlar de diners! I aquest últim punt sembla que provoqui urticària al món associatiu...

Cal reflexionar, pensar, proposar, moure’s, criticar, enfadar-se, replantejar el model actual, pensar amb el sector (les xerrades organitzades per finan3 són un bon moment per fer-ho) però, també, hem de parlar de diners.

Perquè la cultura, el medi ambient, la gent gran, la infància, els joves, la solidaritat... és important, necessari, imprescindible! Però perquè sigui sostenible, hem de trobar la manera de fer-ho. Bancs del temps, monedes socials, intercanvis,... hi ha propostes alternatives. Però mentre, o alhora, com vulgueu, també hem de parlar de diners... O no?

En parlem?

L'empremta associativa, una marca per a tota la vida

... Carles Viñas i Aulet

Al llarg de la nostra vida vivim experiències de tota mena i que ens van omplint de records, d’habilitats, de sentiments, de coneixements... Com a éssers semigregaris que som, necessitem els nostres espais i vivències individuals, però també les col·lectives. Els agents socialitzadors, ja siguin els primaris o els secundaris, juguen un rol cabdal per a desenvolupar la nostra part més individual, però també la social (adquirint valors, normes socials, identitat i sentiment de pertinença, etc.).

Sense cap mena de dubte, ser membre d’una associació és un dels mecanismes que forgen la personalitat d’un individu i, també, les seves capacitats per a relacionar-se amb els altres. El contacte amb persones diferents, amb altres necessitats, cultures o interessos fa augmentar la capacitat de comprensió, d’empatia, l’altruisme... I a més, per què no dir-ho, ens sentim bé formant part d’un grup. Al capítol de Redes “todo por la tribu” l’Eduard Punset mira d’explicar-nos el perquè amb les experiències del Slow Food, el Grup d’Esperanto Auroro i el Club Català de Naturisme, tres associacions amb seu a Barcelona.

En el capítol citat es parla de confiança social, de xarxa relacional i de normes socials, els tres elements que, principalment, conformen l’anomenat “Capital Social”. La majoria dels estudis sobre aquest concepte se centren en avaluar l’impacte d’aquest en el desenvolupament democràtic dels països i regions, però... va més enllà el seu impacte? Com afecta en l’individu el fet de tenir més o menys capital social? I com afecta a un territori el fet que hi hagi més o menys agents que, com les associacions, el desenvolupen?

L’enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) i de l’Institut d’Estudis regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) ens indica que les persones que formen part d’associacions són mes felices, però hi té relació? Cada vegada hi ha més estudis que intenten esbrinar fins a quin punt el capital social té o no una influència directa en el benestar de les persones i les comunitats, i quina mena d’influència. A més, aquests estudis sobrepassen els àmbits de la sociologia, de l’antropologia o de la psicologia, i són diverses perspectives acadèmiques les que descriuen el valor del capital social. Un exemple és el món de l’economia, i l’anomenada “economia de la felicitat”. Marta Portela, economista de la Universitat de Santiago de Compostela, conjuntament amb Isabel Neira, ha desenvolupat diverses investigacions sobre l’impacte del capital social, arribant a afirmar que:

“L’estudi economètric  ens mostra la influència positiva i significativa, de les variables del capital social i humà en el creixement econòmic. (...) Aquests resultats suggereixen que s’han d’afavorir les xarxes socials perquè amb això s’aconsegueix un augment de la confiança general, que repercuteix en el desenvolupament del país”  ^[1]

  

“El capital social es pot considerar com un determinant important per a la felicitat, la satisfacció i el benestar, sobretot en el seu aspecte de confiança i xarxes socials (...). Així doncs, seria desitjable que s’intentés potenciar aquests aspectes del capital social al demostrar-se que contribueixen a l’augment del benestat a Espanya” [2]

Justament l’economista Marta Portela, amb el psicòleg social Lupicinio Íñiguez (UAB) obriran, el dia 10 de juny, la 21a edició del Fòrum La Primavera de les Associacions que se celebrarà al Museu d’Història de Catalunya i que impulsa el  Consell d’Associacionisme i Voluntariat de Catalunya (Generalitat de Catalunya) i el Consell Municipal d'Entitats de Barcelona (Ajuntament de Barcelona) amb l’execució de Torre Jussana, centre de serveis a les associacions que enguany compleix 20 anys.

Enguany el Fòrum duu per títol “Societat i felicitat: l’empremta associativa en les persones i les comunitats” i pretén posar de relleu el valor únic i en alça que tenen les associacions en un territori i en les persones que en són membres.

El dia 11 de juny s’aprofundirà en aquests aspectes a través de dues taules rodones en les quals s’hi explicarà la campanya “associar-se té sentit” (dedicada al foment de l’associacionisme juvenil), l’impacte dels coneixements i habilitats adquirides en les associacions en el mercat laboral, i la transformació personal que es desenvolupa al formar part d’una entitat. En la segona de les taules, l’impacte de les associacions en les comunitats i territoris serà el fil conductor, tot mostrant el paper de les associacions de veïns i veïnes de Barcelona en els anys 80 i 90, la funció d’integració i de construcció de “ciutadania social” de les associacions, i també la generació d’identitat i sentiment de pertinença a un territori.

Podeu trobar més informació i realitzar les inscripcions en el següent enllaç.

---

[1] Portela Maseda, M., & Neira Gómez, I. (2003). Capital Social: Las redes sociales afectan al desarrollo. Barcelona: Instituto Internacional de Governabilidad de Cataluña. Working Paper.

[2] Portela M. & Neira, I. (2012). Capital social y bienestar subjetivo. Un análisis para España considerando sus regiones. Revista Investigaciones Regionales, nº 23. Otoño 2012

Preservem les entitats socials dels nous marcs normatius

... Josep Oriol Pujol

Sovint es creu que donar suport a un sector és fer lleis per al mateix. Es parteix del convenciment que una norma preserva els voluntaris, el tercer sector, l'economia social... i, si bé és cert que ho pot fer, sovint els complica la vida amb registres, condicions i nova burocràcia. És a dir, el problema per a les entitats socials acostuma a generar-se des d'altres marcs normatius. Simplificant, ha fet més mal a les entitats no lucratives l'increment del tipus d'IVA, en ser consumidores finals, que no pas bé les lleis del tercer sector, l'economia social i el voluntariat juntes.

Pretendre que qualsevol associació hagi de presentar l'impost de societats, o amb un pressupost superior als 50.000 euros/any com sembla que ara es rectificarà, és posar-ne moltes al marge de la llei o complicar i encarir la seva gestió, detraient per a costos de gestoria recursos de les finalitats ordinàries. A més, algú creu de debò que aquesta exigència pot reportar ingressos a la hisenda pública o evitar el frau fiscal? La llei de la transparència és un altre exemple de complicació. Si bé és obvi que les organitzacions d'interès general han de ser transparents, el treball per a ser-ho no ha de suposar una càrrega o un cost massa elevat com per detraure energies significatives de la missió de l'entitat. És difícil que algú s'enriqueixi i abusi d'entitats que puguin rebre 50.000 euros de subvencions públiques, i menys ara, quan la justificació de les mateixes és d'un rigor que, en algun cas, arriba a qüestionar el sentit de demanar-les.

Suggerim que els programes electorals futurs contemplin el suport a la societat civil, a les entitats d'interès general. Ajudar-les passa, abans que res, per no fer més complexa la seva gestió i no tant per promoure legislacions que les afavoreixin.

Article publicat al Punt Avui el dia 15 de març