El món no funcionaria sense els voluntaris

Carles Capdevila

 (publicat originalment al diari Ara el 10/11/2015) 

Cada cop que, com el passat dimarts 10 d'aquest mes van fer els esplais i agrupaments, un col·lectiu de voluntaris es veu obligat a demanar més reconeixement, em posaria a plorar. És trist que, a sobre de la feinada que fan gratis, hagin de dedicar energies a fer notar que existeixen. És lamentable que els donem per suposats, que no entenguem que mereixen suport i sense ells el món s’ensorra.

No és que les coses funcionarien pitjor sense totes les entitats del tercer sector, sense tantes organitzacions. Simplement no funcionarien. Sense les AMPAs les escoles no sabrien com gestionar els menjadors o les extraescolars. Bona part dels serveis del que anomenem estat del benestar, ara amenaçadíssim, els presten entitats, es fonamenten en part en donatius i en feines voluntàries, i són drets obtinguts gràcies a la persistència d’associacions de familiars de malalts o discapacitats. I penja tot bastant d’un fil, del de la resistència i coratge d’un actiu social impagable. I impagat. I a sobre ignorat, massa sovint.

Tot el que dic és obvi: no entenc que ho oblidem. Que menystinguem un teixit que és el millor que té el país, i que a vegades els hi posem tan difícil, en moments com aquests, de reculada de drets.

Els esplais i agrupaments reclamen, per cert, que l’educació en el lleure té un component desigual, que les famílies més afavorides fan més i millors extraescolars. Si no garantim que en l’anomenat fora classe, al marge dels horaris lectius, la canalla tingui igualtat d’oportunitats, adéu meritocràcia. Tenim milers de voluntaris disposats a garantir això. Només exigeixen, i és lamentable que hagin de pidolar-ho, que es reconegui el que fan. Reconèixer-ho és el pas imprescindible per mantenir-ho, per assumir que no és cosa d’ells, que ells carreguen bona part del mort, però els cal més que un copet a l’esquena. Calen recursos públics, de tots.