Tots per sumar i avançar pel medi ambient

...de Juan Mezo

El passat 12 de juliol, el Departament de Territori i Sostenibilitat va presentar, al Palau de la Generalitat, el Pla de Suport al Tercer Sector Ambiental de Catalunya 2011-2014 (TSAcat).

Hi ha molts aspectes positius a ressaltar del Pla de Suport al TSAcat, entre d’altres, l’existència del Pla en sí mateix; el procés participatiu amb el que ha estat elaborat; l’austeritat, eficàcia i eficiència en el seu procés d’elaboració i, per descomptat, la qualitat del Pla de Suport i les seves línies i actuacions.

Hi ha un tema que em sorprèn agradablement i en el que voldria posar especial atenció: la corresponsabilitat. És un Pla promogut pel Departament de Territori i Sostenibilitat en el qual hi ha tingut cabuda i participació, tant en el procés com en la comissió de seguiment: entitats medi ambientalistes, altres entitats del tercer sector, ens locals, altres Departaments de la Generalitat de Catalunya com ara el Departament de Benestar Social i Família, universitats, empreses grans, com ara “la Caixa” i d’altres de petites...

Una àmplia representació, doncs, de la societat. Un procés que ha permès que la distància entre les entitats medi ambientals i la societat disminueixi. Un acostar-se, des de llocs i interessos diferents, envers un mateix objectiu: la cura del medi ambient. En totes les intervencions de la presentació, que podeu veure aquí, hi havia un comú denominador: la necessitat d’intervenció de tots els agents per tal que el medi ambient esdevingui un objectiu estratègic. Els agents que van intervenir en la presentació, així com els que van participar del procés de treball, ho deixaven clar: cal comprometre’s, cadascú des de la seva funció, capacitats i habilitats per enfortir el medi ambient. De ben segur que el camí no farà baixada, ans el contrari. Hi haurà moments difícils i de cul de sac però la confiança i el bon fer de tots refarà la direcció correcta.

El compromís social, la responsabilitat, hi és. El camí està per fer. Cal avançar en pas ferm i decidit. Segur que es podrà fer millor. Però la voluntat i les ganes de fer les coses bé, per part de tots, hi és. Empreses, sector públic, tercer sector (més enllà de l’ambiental),... tots per sumar i avançar pel medi ambient!

Felicitats pel punt de partida i endavant!

Del 2n Congrés d’Associacions a les assemblees ciutadanes

... de Ramon Torra

Han passat un parell de mesos des de la cloenda del 2n Congrés d’Associacions de Barcelona i durant aquest temps hem tingut l’oportunitat de començar a presentar-ne els resultats i fer-ne valoracions amb els diferents actors implicats. Una de les coses que diem en un moment o altre és que el procés participatiu no ha acabat, que tot just som al començament. M’explico...

Els 2n Congrés ha suposat l’oportunitat de treballar com a associacions –des de la diferència i des dels àmbits de treball– en l’elaboració d’un discurs comú basat en tres eixos: el reconeixement, el finançament i els espais/equipaments que necessitem.

Aquest procés, obert i basat en la participació de les associacions de base existents al territori, ha servit per construir relacions i trobar interessos comuns a partir de les diferents trobades territorials, així com per anar descobrint altres realitats.

Per fer-ho possible es van constituir equips motors per liderar el procés, que han estat un suport logístic i d’ajuda molt valuós; que ens ha servit per obrir noves relacions i potenciar, al mateix temps, les coordinacions territorials existents.

El resultat de la cloenda del 30 d’abril al CCCB ja el sabeu, s’aproven 8 línies estratègiques, 20 objectius específics i 188 mesures que ara són l’estratègia per convertir aquestes propostes en les bases del futur Pla de suport a l’associacionisme de Barcelona. Ara, la reflexió generada al 2n Congrés ha de permetre treballar internament com associacions per poder arribar a nous objectius.

I, finalment, el Congrés Permanent, l’eina que ens ha d’ajudar a mesurar els resultats obtinguts d’aquí a quatre anys, amb l’objectiu d’anar creixent com a moviment associatiu alhora que anem complint els objectius proposats.

D’aquestes cinc idees, fa uns dies en parlava el professor Marshall Ganz, de la Harvard Kennedy School of Government, considerat l'arquitecte de la campanya de Barack Obama. Ganz va dir que aquests passos van ser les pautes que es van utilitzar en la campanya presidencial dels EUA. Escoltant-lo, anava trobant coincidències amb el 2n Congrés.

Aquestes pràctiques també podrien ser un bon punt de partida per a les assemblees de barris que s’estan fent en diferents municipis, arran del moviment del 15-M. A Barcelona, de la inèrcia de treball que ja tenim pel que fa a l’elaboració de les mesures associatives, hem passat a participar en les assemblees ciutadanes dels nostres barris. Hem entrat en el bucle que ha de tenir tota estratègia, com deia Marshall Ganz, per entrar de la millor manera possible en el canvi d’època que s’entreveu. Esperem, entre tots plegats, saber trobar les complicitats que hi ha entre la frescor de la proposta actual i el bagatge existent, per fer realitat un món socialment més just i millor.

Col·laboració público-privada, més enllà dels diners

... de Jaume Albaigès

He tingut l’oportunitat d’assistir a una xerrada de Wendy Kopp, fundadora i directora general de Teach for America, una organització no lucrativa dels EUA que proporciona professors i professores a les escoles de les zones més pobres del país, on les probabilitats d’èxit acadèmic dels infants i joves són molt baixes.

En síntesi, Teach for America promou que persones que acaben de llicenciar-se en qualsevol disciplina amb bons expedients, en comptes de cercar feina en el seu àmbit professional natural, dediquin els seus dos primers anys de vida professional a l’exercici de la docència en aquests centres educatius.

Malgrat que en un altre lloc de treball guanyarien molts més diners, cada any milers de joves acabats de graduar demanen poder participar d’aquesta iniciativa. A tall d’exemple, el 2010 hi hagué 50.000 candidatures per a 4.000 places. Una altra dada cridanera: el 15% dels llicenciats de Harvard s’hi presenten.

Amb els anys la iniciativa ha anat estenent-se pel món i actualment ja hi ha 19 països amb propostes similars, agrupats a la xarxa Teach for all. El proper curs començarà la primera experiència d’aquestes característiques a l’Estat, concretament a Catalunya i a Madrid, a través de la fundació Empieza por educar.

Al final de la sessió, una persona del públic preguntà a Kopp per quina raó no s’apostava per millorar la formació de mestres en actiu o de persones que estudiaven per ser-ho, és a dir, per gent amb vocació, en comptes de fer-ho per d’altres que, malgrat els seu talent, no havien orientat la seva carrera cap a l’àmbit educatiu. Amb cordialitat però també amb fermesa Kopp va respondre: “Quan decidim treballar amb una determinada escola és perquè els seus alumnes no estan obtenint bons resultats acadèmics que els permetin continuar els seus estudis en les etapes següents. Al nostre país molts docents d’aquests centres de zones deprimides no són persones de talent”.

Més enllà del cas concret, voldria destacar la naturalesa d’aquest sistema: una organització no lucrativa privada col·labora amb el sistema educatiu públic per millorar-ne els resultats.

Què passaria a casa nostra? Trobaríem entitats que pretenguessin aportar valor sobre l’espai públic sense la signatura del corresponent conveni remunerat de prestació de serveis? I de l’altra banda, hi hauria administracions, cossos professionals i sindicats oberts a col·laborar o potser apareixerien certs discursos queixosos per la privatització encoberta i l’intrusisme? 

Jo ho tinc clar: davant d’un problema, compten les ganes de resoldre’l. Si aquest és el punt de partida, segur que ens entendrem i avançarem. Què en penseu?

Xenòfobs a les associacions? Au va!

... de Bernat Ferrer

La Mireia és una associacionista exemplar. És de les mares més actives de l’AMPA, porta els fills a la coral infantil i el seu marit, en Ton, és el puntal dels castellers del seu poble. I, fins i tot, hi ha qui assegura que va votar a la consulta independentista de l’any passat.




La Mireia no és xenòfoba. Coneix bé en Jamal, casteller, i creu que és d’allò més simpàtic. També té una molt bona opinió d’en Julián Wilfredo, que regenta la botiga de queviures del costat de casa i que fa més hores que un rellotge per poder tirar-la endavant. Tan sols li molesta que els diumenges al vespre tingui tancat, perquè llavors ha d’anar a comprar el pa a la botiga de la Repsol dels afores de la ciutat, que és oberta les 24 hores els 365 dies de l’any.

Ara bé, tot això no treu que, a les eleccions del 22 de maig, decidís votar una formació obertament xenòfoba. I la formació va irrompre a l’ajuntament amb un 5,4% dels vots. Tot un èxit, va pensar.

I t’explica obertament que no ho va pas fer perquè estigués d’acord amb cap tesi racista, ni molt menys, però sí que pensa que els nens marroquins que van robar la bicicleta al seu fill gran, l’Aniol, haurien de ser expulsats del país. Enmig de la dissertació, arriba l’Aniol, vestit amb una samarreta d’allò més fashion que “va prendre” fa uns dies de dins d’una caixa on hi guardaven el material per a una passarel•la de moda que es va fer a la plaça de l’ajuntament.  Segons que explica, “n’hi havia moltes més”.

La Mireia és una petita empresària d’èxit, però no suporta que els comerços regentats per nouvinguts puguin obrir fins les 9 del vespre d’un dia festiu. També creu que cap dels partits actuals no la representa, i en canvi el seu nou vot sí que pensa que va servir per a escarmentar-los.

Hi ha qui assegura que aquestes formacions han recollit el vot captiu dels ‘del pueblo’ que votaven PSOE, no pas PSC. Aquesta interpretació, a la Mireia ja li està bé. I també ho pensa. Ella, de fet, ja va dient que a les properes eleccions tornarà a votar els de sempre, perquè tothom l’ha acusat de xenòfoba i ella vol ser vista com una ciutadana exemplar, implicada a fons en el teixit associatiu del seu poble. I, com a tal, ha de ser tolerant amb la diferència i amb els nouvinguts. Ara bé, en la intimitat de la cabina de votació, té seriosos dubtes de quina serà la papereta que acabarà escollint.

I és que tothom té un 5,4% de potencials votants d’aquests partits xenòfobs al seu entorn. No s’hi val acomodar-se en l’argument que aquests votants són els de tal o qual barri, o en els de tal o qual classe social, o que tots són obertament racistes. A més d’un i més de dos municipis del país, els partits amb discursos xenòfobs o bé governen, o bé són els líders de l’oposició. I, quan ho preguntes, allí ningú no es proclama racista.

En la darrera dècada, la societat civil d’aquest país ha endegat iniciatives més que lloables a favor de la cohesió social –sia el Voluntariat per la Llengua, sien els Pastorets del Centre de Normalització Lingüística d'Osona, sia el Quedem?–, però potser és moment de preguntar-nos si n’hi ha prou actuant només en aquesta línia.

D’un temps ençà, d’altres entitats han decidit combatre els rumors que giren a l’entorn de la immigració –SOS Racisme amb els seus Mistos electorals, l’Ajuntament de Barcelona amb BCN antirumors, Òmnium Cultural-Anoia amb Tots som de casa, l’Institut Diversitas amb Vacuna’t contra els rumors...–. En definitiva, han decidit fer un pas més en la línia d’evitar una esquerda social, ara focalitzant-se en la població autòctona.

Si volem evitar més casos com el de la Mireia, caldrà entendre-la, amb tots els seus raonaments i les seves contradiccions. I continuar fent la tasca d’integració, sí. Però, alhora, també caldrà parlar del fenomen migratori. De tots els reptes, oportunitats i problemes que planteja. I caldrà parlar-ne molt.

Les empreses no donen diners

...de Juan Mezo

Imatge extreta de la galeria de Davichi a Flickr.

“Les empreses no donen diners” deu ser la frase que he sentit més en els últims temps. Aquesta frase s’acompanya d’un to llastimós i es deixa en punts suspensius…

És veritat, les empreses no donen diners. I ara, menys que mai.

No obstant, quan algú em diu això, sempre tinc una pregunta que no goso verbalitzar: “i per què te n’haurien de donar?”. És suficient que algú tingui diners perquè te’n doni? Això vol dir que totes les persones que vivim en societats “desenvolupades” hauríem d’estar donant diners a persones que en tenen menys. O les de rendes superiors donar-ne a persones amb rendes baixes per tal de redistribuir ingressos. No? És a dir, els que tenen diners en donen als que no en tenen.

Doncs, no. Clar, algú dirà que no és el mateix. Sobretot si sentim que és la nostra butxaca la que es veu qüestionada.

Més enllà del que decideixi fer cadascú, crec que el fet que les empreses tinguin diners no és un argument suficient per esperar que ens en donin.

Torno a la pregunta: Per què te n’haurien de donar?
• Perquè volem que més joves trobin feina
• Perquè volem que les dones que surten de la presó tinguin una nova oportunitat
• Perquè volem que els nens que estan als hospitals tinguin una millor recuperació
• Perquè volem mantenir la biodiversitat dels espais naturals
• Perquè volem acostar la cultura a tothom
• Perquè...

Doncs expliquem això i mirem com ho podem fer junts. Amb diners o sense. Hi ha moltes formes d’ajudar. Diferents maneres d’aconseguir que els nostres projectes, les nostres activitats, el fi fundacional acabi sent una realitat. Segur que trobem empreses disposades a fer-ho: promoció i difusió entre els seus empleats, donacions de material, cessió de temps d’empleats per fer voluntariat professional, cessió d’espais...

No hem de demanar diners. Hem d’explicar el projecte, què volem i l’impacte que esperem aconseguir. Busquem aliats. Empreses (i persones) disposades a compartir el projecte, a lluitar vers el mateix objectiu. Cal treballar en aquesta línia: explicar, compartir, comunicar, buscar formes de col•laboració.

Perquè no hi ha ningú que doni diners però sí hi ha moltes persones que volen que el món canviï.

El món és el nostre món? Ens hem d’internacionalitzar

 ... de Sergi Rovira

A hores d’ara encara sembla que la crisi no sigui cosa de tots (he de dir que està canviant ràpid). Ho dic perquè mentre l’empresa, el món econòmic i la indústria fa temps que malden per trobar solucions i busquen sortides a tort i a dret, el tercer sector, fins que no li han tocat el crostó de veritat amb la retallada del 2011, ha semblat que no li tocava. No vull dir que no s’hagi fet res, sinó que hi ha una actitud a la defensiva, a mirar d’aguantar el cop, en lloc de llençar-nos a buscar solucions.



Ho dic en un camp molt concret, el món industrial sap que s’ha d’internacionalitzar si vol sobreviure, el tòpic d'“el mercat és el món”. Això ens afecta a tots. El tercer sector no el veig en aquesta sintonia i és simptomàtic que en el 3r Congrés del Tercer Sector Social la presència de projectes internacionals i propostes d’internacionalització fos irrisòria, testimonial.

El potencial és molt important: hi ha coneixement, experiència, capacitat de gestió, i tot això es pot exportar o, dit d’una altra manera, no exportar-ho és llençar un valor. Sovint és senzill, fer uns contactes, traduir una documentació per poder fer una formació o curs de gestió, etc. No podem deixar perdre aquesta oportunitat.

És més, la internacionalització no la podem entendre com una qüestió merament econòmica. Hem de ser al món amb veu pròpia i parlant amb tothom. Les associacions hem de ser capaces de formar part de xarxes internacionals i fer-les créixer, de formar-nos a l’estranger i fer-hi formació, esdevenir referents per la qualitat de feina feta.

Avui els reptes globals es juguen a l’esfera internacional i no podem esperar resoldre’ls només manifestant-nos a la plaça Catalunya. Els drets humans (de les persones) o el canvi climàtic, la regulació del sistema financer o l’abolició de la pena de mort, un model econòmic nou o la regulació dels preus dels aliments són els reptes que haurem de fer front en els propers anys i dècades. Tot això i altres, només es resoldran a l’esfera internacional i nosaltres hem de decidir si som actors o espectadors.

Ara hem de ser en espais internacionals, és un moment especialment intens, en el que està havent-hi molts canvis (només amb el temps i la distància podrem veure la profunditat dels canvis), això vol dir que sorgiran moltes oportunitats, però cal estar molt atent i liderar els canvis per poder ser capdavanters.

Mirant al futur, el 4t Congrés ha de ser un devessall de propostes internacionals i internacionalitzadores.

Aprenentatges 2.0 del 15M i les acampades (i II)

 ... de Jaume Albaigès

Seguim amb la llista d’aprenentatges 2.0 derivats del moviment del 15M i les acampades que les entitats podríem aprofitar en la nostra activitat habitual. Per cert, si no vau llegir la primera part de l’article, feu-ho ara!




Explosió creativa
De dissenyadors, fotògrafs i videocreadors n’hi ha des de sempre, però la possibilitat que moltes persones puguin contemplar les obres que hom fa sense haver de maldar per aconseguir un espai als mitjans o a les galeries d’art és un gran incentiu a la creació. El vídeo "La revolució comença" ara n’és un bon exemple.

BARCELONA REVOLUTION from Milius Guerrero on Vimeo.

'Crowdsourcing' informatiu
Recopilar i mantenir actualitzada certa informació pot ser una tasca molt feixuga per a una persona o un grup petit. Però si tothom hi pot aportar alguna cosa llavors se simplifica. Cada cop hi ha més eines genèriques o fetes a mida que intenten aprofitar aquest potencial a Internet, com aquest mapa on qualsevol persona pot afegir dades sobre una acampada que s’estigui fent a qualsevol lloc del món.

Facilitació de la participació
Un repte etern de les entitats és promoure la participació de les bases socials en els processos i en la presa de decisions. En altres casos, com a les assemblees de les acampades, la situació pot ser just la contrària. El tweetòmetre és un bon experiment de com les eines 2.0 poden ajudar també en processos deliberatius i decisoris.

Memòria individual i col·lectiva
El testimoni de les persones grans, de les que mai no han pogut fer sentir la seva veu, de les que no interessen al 'prime time', pot ser d’un gran valor sociològic, historiogràfic, emancipatori o personal. S’ha viscut a les acampades i Internet en guardarà memòria.

Sensibilització
Aprofitar el context d’actualitat i generar continguts amens són dos idees clau per sensibilitzar sobre qüestions de fons que a voltes resulten complexes. És el cas d’aquest vídeo d’animació sobre la bombolla immobiliària, amb gairebé tres milions de reproduccions.

Voleu compartir algun altre ús rellevant que hagueu observat? Feu-ho a través dels comentaris!