5 de jul. 2011

Col·laboració público-privada, més enllà dels diners



He tingut l’oportunitat d’assistir a una xerrada de Wendy Kopp, fundadora i directora general de Teach for America, una organització no lucrativa dels EUA que proporciona professors i professores a les escoles de les zones més pobres del país, on les probabilitats d’èxit acadèmic dels infants i joves són molt baixes.

En síntesi, Teach for America promou que persones que acaben de llicenciar-se en qualsevol disciplina amb bons expedients, en comptes de cercar feina en el seu àmbit professional natural, dediquin els seus dos primers anys de vida professional a l’exercici de la docència en aquests centres educatius.

Malgrat que en un altre lloc de treball guanyarien molts més diners, cada any milers de joves acabats de graduar demanen poder participar d’aquesta iniciativa. A tall d’exemple, el 2010 hi hagué 50.000 candidatures per a 4.000 places. Una altra dada cridanera: el 15% dels llicenciats de Harvard s’hi presenten.

Amb els anys la iniciativa ha anat estenent-se pel món i actualment ja hi ha 19 països amb propostes similars, agrupats a la xarxa Teach for all. El proper curs començarà la primera experiència d’aquestes característiques a l’Estat, concretament a Catalunya i a Madrid, a través de la fundació Empieza por educar.

Al final de la sessió, una persona del públic preguntà a Kopp per quina raó no s’apostava per millorar la formació de mestres en actiu o de persones que estudiaven per ser-ho, és a dir, per gent amb vocació, en comptes de fer-ho per d’altres que, malgrat els seu talent, no havien orientat la seva carrera cap a l’àmbit educatiu. Amb cordialitat però també amb fermesa Kopp va respondre: “Quan decidim treballar amb una determinada escola és perquè els seus alumnes no estan obtenint bons resultats acadèmics que els permetin continuar els seus estudis en les etapes següents. Al nostre país molts docents d’aquests centres de zones deprimides no són persones de talent”.

Més enllà del cas concret, voldria destacar la naturalesa d’aquest sistema: una organització no lucrativa privada col·labora amb el sistema educatiu públic per millorar-ne els resultats.

Què passaria a casa nostra? Trobaríem entitats que pretenguessin aportar valor sobre l’espai públic sense la signatura del corresponent conveni remunerat de prestació de serveis? I de l’altra banda, hi hauria administracions, cossos professionals i sindicats oberts a col·laborar o potser apareixerien certs discursos queixosos per la privatització encoberta i l’intrusisme? 

Jo ho tinc clar: davant d’un problema, compten les ganes de resoldre’l. Si aquest és el punt de partida, segur que ens entendrem i avançarem. Què en penseu?

4 comentaris:

  1. Doncs jo si! cal seguir investigant sense apriorismes quines són les millors vies per gestionar les prestacions públiques. Ens hi juguem massa. No podem estar ancorats amb velles receptes. Fan por les paraules objectius, entitats socials, avaluació, col·laboració?

    Per davant de tot prestacions públiques, gratuïtes i d'alt nivell per tothom. Si les pot gestionar una entitat no lucrativa especialitzada, millor que millor!

    ResponElimina
  2. Hola anònim,

    Gràcies pel comentari. Crec, però, que la tesi de l'article no és la que indiques al teu comentari. No parlo de privatització de serveis públics (com a idea general, no ho defensaria) sinó de participació d'iniciatives privades (sense afany de lucre) en la millora de serveis públics... que segueixen prestant els mateixos agents. Crec que el cas que cites de Madrid no va en aquesta direcció.

    Per la resta, m'apunto a les tesis d'en Roger.

    ResponElimina
  3. Hola,

    Crec que un bon punt de vista és l'aportació de valor públic o defensa dels interessos públics. Des d'aquest punt de vista, molts actors poden aportar, no només el sector públic i, per tant, tota col·laboració és bona, com apunten en Jaume i en Roger.

    La col·laboració entre el tercer sector i el sector públic -fins i tot la que fa el tercer sector sense cobrar com és el cas del post- és natural i ha de ser consustancial en ambdós sectors per la seva motivació de contribuir a finalitats socials.

    Però, que me'n dieu de l'aportació que pugui fer el sector privat lucratiu al valor públic? Crec que hem de tenir en compte que el món empresarial/emprenedor (societats mercantils, autònoms, cooperatives...) té molt d'aportar al valor públic si focalitza la seva actuació a l'interès públic. Crec que és possible fer-ho si la motivació en les empreses -en el tercer sector i en el sector públic també- és la de col·laborar millorant allò comú i poder guanyar-te la vida dignament.

    ResponElimina
  4. Pere, gràcies pel comentari. Totalment d'acord. En l'article no pretenia anar tan lluny, atesa l'orientació del blog. En definitiva, més que discutir "fanàticament" si públic o privat (cap dels dos extrems és bo), la qüestió és com combinar el millor dels dos àmbits i, sobretot, identificar els bons actors respectius, que no són tots, ni a una banda ni a l'altra.

    ResponElimina