Crisi i voluntariat

... de Rafael Ruiz de Gauna

Estem immersos en un canvi d’època molt profund. A més de la crisi econòmica que genera enormes desigualtats, i injustícia social, vivim en un incert debat sobre el paper de l’estat i de la societat, la manera de relacionar-nos amb la irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació, el medi ambient, o la defensa dels drets civils, polítics i socials per esmentar alguns dels eixos de reflexió en aquests moments.

En aquest context i des de les entitats del tercer sector, segurament s’ha parlat poc del voluntariat, encara pensant que podíem continuar amb les pràctiques anteriors.

Certament, el voluntariat s’ha incrementat notablement en els darrers anys. Segons dades de l’Anuari del tercer sector social hi ha més de 300.000 voluntaris en el sector social, un 22% més que l’any 2007, tot i que encara està per sota de la mitjana europea que es situa en un 30% de la població.

Ara bé, en relació al voluntariat les entitats tenim plantejats diversos reptes que cal abordar per millorar el model i el impacte de la seva actuació:

1. El voluntari ha de ser agent de transformació social i de defensa de drets socials. No poden ser mà d’obra allà on els recursos econòmics s’han reduït, i substituir retribuïts per no retribuïts. Aquest mirada de fons ha d’estar present en les nostres organitzacions. Cuidar el sentit i les pràctiques és clau per a mantenir persones vinculades al projecte.
2. No hem d’esperar que l’estat ho faci tot. I més enllà dels drets socials que hem de reivindicar, emergeixen noves necessitats o possibles maneres diferents d’intervenir que demanen noves accions. El voluntariat pot augmentar el grau d’independència de les nostres entitats i ens pot permetre orientar les accions allà on creiem, sense haver de seguir els serveis o models dictats per les administracions públiques. De fet el legislador ja va consagrar les associacions com a entitats de base personalista (els socis) per al interès general, la força de les qual rau en la iniciativa de moltes persones que treballen en el bé comú. http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/73/1204922.pdf
3. El voluntariat s’ha de gestionar i planificar. No val només la bona voluntat. Sinó tenim el risc de “cremar” persones per a la nostra causa, i per a la societat. Això vol dir tenir cura de la captació i selecció, de l’acompanyament, del reconeixement i de la formació, entre d’altres.
4. Fixar els límits de la col·laboració del voluntariat tant dins de les nostres pròpies organitzacions com en les administracions públiques. Amb un atur superior al 25% hem de tenir molta cura de quines accions fan els voluntaris i quines el personal retribuït, i com articulem aquesta relació en base a la complementarietat de manera dinàmica. Les administracions públiques han de cedir a la societat civil l’enquadrament i dinamització dels voluntaris, respectant i potenciant el paper de les entitats com sembla que encertadament es dibuixa en la nova legislació catalana sobre voluntariat.
5. Trobar mecanismes diversos de fer voluntariat a les nostres organitzacions. Estem lluny del compromís únic on calia dedicar moltes hores i d’una única manera. Les persones i les necessitats són diverses i hem de potenciar i reconèixer dedicacions flexibles que contribueixin de manera diferent a la millora de la qualitat de vida de les persones i de l’entorn. També hem d’estar oberts a nous col•lectius, com ara famílies en el seu conjunt, professionals, persones discapacitades... i a fer-ho de manera presencial o a distància.
6. Incorporar la reflexió sobre el voluntariat i les seves pràctiques com a element clau de la millora de l’atenció social i de la participació. En aquest sentit ens calen investigacions que permetin conèixer millor i proposar camins d’avançament.

Els voluntaris reben molt en la seva acció, més enllà d’una retribució econòmica. Se senten útils, creixen personalment i socialment. Ara bé són determinants en un model proper, humà i de qualitat en el treball amb les persones, i la seva vinculació a una causa contribueix una prova de legitimitat de les nostres organitzacions. Aporten dignitat, hospitalitat i esperança en un món freqüentment deshumanitzat, perquè com deia el poeta Pablo Neruda “¿Quienes son los que sufren? No lo sé, pero son míos”.


Article original al Bloc de la Fundació Pere Tarrés

Reflexions sobre la Llei del Voluntariat!

... d'Eulàlia Mas

 

Així, pel broc gros: a mi personalment em sembla una bona Llei. Una Llei que, sense enfrontar-s’hi, surt al pas de diversos models de gestió sobre la participació ciutadana en els afers socials. O, per a dir-ho tal com correspon, surt al pas d’altres models de polítiques públiques sobre voluntariat. Ja sabem que de vegades es camuflen posicionaments polítics sota l’aparença de simples procediments de gestió. I no. Estem davant d’una o d’una altra política en matèria de voluntariat. De colors ben diferents.

En un moment com l’actual, en què la crisi fa estralls arreu, més que mai cal prioritzar i dibuixar les línies vermelles que separen el model català de voluntariat de la resta de models, allà on neixin o es cultivin.

Efectivament, estem davant un moment en què molts sectors poden tenir la temptació d’instrumentalitzar ‘les bones persones’ que volem fer voluntariat. I portar-nos a fer de tot, convocades per ... ajuntaments, consells comarcals, empreses, diputacions, biblioteques, col·legis professionals, clubs esportius, escoles, governs autonòmics o estatals ... o fins i tot entitats! N’hi ha que espremen l’horari dels voluntaris fins a dissimular una jornada laboral. Però no tot s’hi val!

Què ens diu la Llei? Doncs que no.

Que és molt important donar a cadascú el que li correspon. I que és a les entitats, a la xarxa associativa, a qui li escau la iniciativa de ‘cridar’ el voluntariat. Són les entitats les que han de veure i anunciar les oportunitats de voluntariat. Les que tenen el contacte, el coneixement, el diagnòstic i el pronòstic de la realitat de ben a prop perquè l’atenen diàriament. Per tant, com que elles tenen l’expertesa en aquests afers, tenen alhora la responsabilitat i l’autonomia per a treballar comptant amb voluntariat.

La Llei els dóna el lloc d’adultesa que les entitats mereixen.

Per tant, el que la Llei fa és assenyalar quina és la ruta idònia. I diu que a ningú més no li escau fer aquesta tasca. És rellevant aquest detall, més del que sembla. Perquè si no és respectat, diu la Llei, poden sorgir males pràctiques de tota mena, que promouran actituds cíviques i solidàries però de caràcter individual, desubicades, desenxarxades, no emmarcades en el ‘lloc natural’ on la persona, en peu d’igualtat, col·labora, participa, decideix i actua.

Certament, és una Llei molt orientada a vetllar per la intervenció del voluntariat social dins la xarxa. I també és cert que el voluntariat cultural o fins d’algun àmbit del lleure de vegades no es troba del tot emmarcat en aquest esquema. Perquè expressa que ell no atén terceres persones vulnerables. Aquesta és la diferència. O una de les diferències. En canvi, parla d’identificar-se amb el dinamisme i la vitalitat de la pròpia associació i dels seus socis col.laboradors.

Penso, però, que no ho enfocaríem adequadament si la intervenció en l’espai públic no la lliguem a l’exercici comú que a tots ens relliga: la de responsabilitzar-nos de la transformació social generadora d’oportunitats per a les persones...

D’altra banda, el voluntariat social (o l’ambiental, o el comunitari, o l’internacional) i l’associacionisme cultural sabem que les nostres actuacions afecten tant l’entitat, com a la persona voluntària, com a la persona o a la realitat –la natura, en el cas del voluntariat ambiental- que n’ha de sortir beneficiada. D’aquí la necessitat d’una Llei comuna que abasti aquests tres elements i sigui prou flexible com per articular-los de la manera més sensata possible . La Llei l’hem redactada amb la voluntat de regular el flux de persones que participen a les entitats com a voluntaris/es, les entitats que interactuen a la xarxa associativa i les persones que se’n beneficien. Res que no calgués de totes totes!

Censar un animal i fer-se voluntari és canviable per punts regal!

... d'Eulàlia Mas

Introdueixo el meu article amb aquest titular perquè pretenc reflexionar breument sobre què significa.

De tant simple de vegades ens sorprèn haver de posar per escrit una qüestió senzilla: l’associacionisme i el voluntariat són dues realitats socials molt valuoses que cal promoure de manera inseparable. D’una sola atacada. Així: Indestriablement. El foment de la participació ciutadana en el voluntariat ha d’anar unit, sí o sí, a l’enfortiment de la xarxa associativa d’entitats, perquè és qui donarà impuls a aquest compromís. I això, de tan obvi, no sembla que calgui recordar-ho.

Però sí que cal fer-ho. I potser ara més que mai, justament perquè la marca ‘voluntariat’ està de moda, i molts interessos en poden voler fer ús. Si no, llegiu de nou aquest titular atentament, aparegut en premsa no fa massa dies … tot s’hi val, a l’hora de fomentar les actituds solidàries!
Per tant, sí que ens toca explicar de nou quina és l’aportació de valor que l’associacionisme i el voluntariat lliurem a la societat. El que sembla evident és que les campanyes de promoció que els aborden separadament ens fan un flac favor a tots. Només s’adrecen al voluntariat però silencien la vertebració del sector d’aquest país. Desactiven la nostra capacitat d’incidencia política, d’innovació i creativitat, de denúncia.

Aquesta mena de campanyes són el senyal de perill que ens haurien d’alertar. Perquè el voluntariat és vulnerable, i pot ser manipulat.

Tornem-hi:

No s’hi val a lloar ni a premiar bones obres de ciutadans ‘cívics’, entesos de manera individual, mentre es tolera que es debiliti la xarxa associativa. Quan queden deslligades xarxa associativa i força del voluntariat, deixem de ser aquella força socialment transformadora que ha sostingut aquest binomi a Catalunya des de sempre.

Una vegada més: voluntarisme no és voluntariat.

El voluntariat vertebrat dins les entitats té bona salut en general i molta vida per davant. Però és molt sospitosa aquesta voluntat de segregar-lo de la seva matriu natural. És sorprenent tant reconeixement a la figura del voluntari quan, simultàniament, es permet que s’estripi o s’escanyi la xarxa associativa.

La pregunta que cal fer-nos és: qui activarà el voluntariat ‘a demanda’ si no hi ha teixit? Qui l’impulsarà i el formarà? Qui li dónarà missió?

Resulta sorprenent tant interès a buscar indicadors sobre la inversió econòmica que l’impacte del voluntariat representa, mentre no hi ha cap garantia que les dades obtingudes es posin al servei de les entitats.

La pregunta que cal fer-nos és també: al servei de qui es posaran aquests resultats? seran una palanca per empoderar la xarxa associativa? Les entitats seran més escoltades a partir d’aleshores? Els seus diagnòstics i pronòstics serán tinguts més en compte? Seran les dades que permetran la ‘posada de llarg’ de les entitats? Seran les dades que facilitaran l’obtenció de mecenatges per als seus programes? Seran les dades que els han de facilitar la seva subsistència i el seu dia a dia?

Vigilem que, darrera tanta lloança i reconeixement, no hi hagi interès a convertir el voluntariat en un ‘bomber’ per a situacions de risc o d’emergència, sense que la seva proposta ni la seva denúncia, articulada dins les entitats, no trobi cap via d’expressió.

Penseu que de debò és equiparable censar un gos a fer voluntariat?

La sostenibilitat integral i saber comunicar: claus per afrontar el futur

... de Walter González

Sustainability_jam de MarcelMunch a flickr

Els fets dels últims anys han posat entre les cordes a moltes entitats, obligant-les així a  repensar-se. La crisi i la restricció de fons públics i privats ens estan portant a una situació de transformació del sector.

En gairebé tots els fòrums especialitzats apareix la necessitat d'avançar cap a la sostenibilitat econòmica de les entitats. Per fer-ho, segons la nostra opinió, és necessari avançar en paral·lel cap a la sostenibilitat integral (econòmica, ecològica i social) i saber-ho comunicar.  Les raons que ens porten a fer aquesta afirmació són les següents:

1. Per ser econòmicament sostenibles cal que revisem el nostre model de negoci i amb alta probabilitat, ens serà urgent ser capaços d'aixecar més recursos privats. Ja sigui mitjançant l'increment de socis, a bé través de micro-donacions o d'altres fórmules,  ser sostenibles ens serà exigit  i saber-ho comunicar adequadament una necessitat.

2. La sostenibilitat econòmica passa per la sostenibilitat ecològica. L'eficiència en l'ús de recursos com l'electricitat, l'aigua, els consumibles, és una aposta coherent amb els valors del sector i intel·ligent en termes de gestió econòmica a mig i llarg termini.

3. El principal actiu que tenen les ONL són les persones que hi treballen. La motivació i el compromís comporten entre d'altres, un augment de la productivitat, de la qualitat i de l'eficàcia de les nostres intervencions.

4. Orientar-se a la missió per coherència de sector. En el sector no lucratiu la finalitat no justifica els mitjans. Cal treballar per assolir les missions i cal fer-ho amb integritat i considerant  les persones i el medi ambient.

8 recomanacions per a millorar el dia a dia de les nostres entitats

...Irene Borràs

8 ponents i 8 coses per recordar... Són les recomanacions recollides, el passat 25 d'octubre, en el tancament dels Racons per Parlar en els que van participar més de 150 persones d’entitats de Reus. La jornada s’emmarcava en l’Espai Entitats Reus, promogut per Participació i Ciutadania de l’Ajuntament de Reus.

1. Gestionar amb els valors propis. Cal portar a la pràctica els valors que ens uneixen i identifiquen com a entitat. Si treballem de forma conjunta i la participació és important per fer el què ens és propi, cal fer-ho extensiu a la forma de gestionar l’entitat. És l’experiència explicada per Jordi Guarque dels Xiquets de Reus, pel que fa al pla de finançament treballat per adequar el local d’assaig.

2. Buscar noves maneres de fer les coses. Cal mirar al voltant de l’entitat i entendre que no tothom es vol involucrar ni participar de la mateixa manera. El que és vàlid per uns, pot no ser-ho per altres. Joan Cuevas, de la Fundació Pere Tarrés, apunta que hem de buscar noves fórmules per arribar als objectius de l’entitat i entendre la participació de cadascun –sigui quina sigui- com una oportunitat que desencadenada noves oportunitats de relació, compromís i participació.

3. Com més serem... més transformarem! Roger Buch, de xarxanet.org, anima a les entitats a passar-s’ho bé fent el que fan. Recorda que gaudeixin cada dia de la feina feta, que es tornin a enamorar d’allò que fan i entusiasmin a la gent que tenen a prop per animar-los a formar part de les activitats i projectes de l’organització. Com més serem, més bé ens ho passarem, més riurem i més transformarem!

4. Comunicar una idea atractiva i novedosa. No voler comunicar tot el que fem, ni fer-ho amb un llenguatge tècnic,... Transmetre una idea atractiva cada vegada, buscar la part novedosa de les nostres activitats, anar a buscar els medis de comunicació locals, treballar els contactes i periodistes de la zona,... I no cansar-se mai de comunicar són alguns dels consells donats pel Xavier Graset, periodista a Catalunya Ràdio.

5. Obrir les mans per fer xarxa. Parlar de xarxa vol dir parlar de treball amb altres persones, ja sigui de dins de l’entitat o de fora. Treballar de forma conjunta, comprometent-nos amb petites àrees de responsabilitat és el que pot fer que el dia a dia, l’organització i la gestió de l’entitat sigui més lleugera i efectiva. Idees i recursos pràctics que en Gerard Baiget, després de l’experiència de president de la Coordinadora d’Esplais i Escoltes de Reus, va compartir.

6. Obrir-se a l’entorn. Cal ser conscients que, com a entitat, cal tenir una actitud d’obertura i de servei envers les entitats de la ciutat. El què fem beneficia els socis, però també a la ciutadania en general. És per això que cal estar atents i buscar noves accions i activitats que ens permetin arribar a nous públics, alhora que compartim allò que fem i el que som amb altres entitats. Des del seu exemple, ho explicaven Francesc Estrada i Joan Torrell de l’Associació Excursionista Catalunya de Reus.

7. Sense passió, no hi ha associació. Des del cor parlava en Jordi Medina, un dels fundadors d’Amakuni. La passió per la cultura japonesa és el que havia reunit a uns amics a crear una associació, ja fa més de 5 anys. L’especialització –sumada a la passió- ha estat bàsica per a l’èxit i creixement de l’entitat. Cada persona ha aportat a l’entitat, i s’ha responsabilitzat, d’allò que sap fer: comunicació, noves tecnologies, logística, formació,...

8. Pensar en clau 2.0. Consells útils i pràctics són els que va aportar en Marc Càmara, periodista de la Cadena Ser, al parlar de les xarxes socials. Una mirada ràpida per totes les xarxes socials i eines 2.0 que tenen en comú 3 preguntes: quins objectius comunicatius tenim, quina periodicitat de continguts podem garantir i qui se’n responsabilitzarà... Preguntes imprescindibles per tenir una bona estratègia 2.0.

Els Racons per Parlar van permetre tenir diferents visions d’experts en àmbits clau per a les entitats. 8 recomanacions per compartir.

El líder, una estrella del rock

...de Eduardo Izquierdo

En Guzmán López és un expert en creativitat, autor de diversos llibres com Serendipity o El Jukebox del Emprendedor. Ha treballat com a assessor i formador del pensament creatiu per marques com Adidas, Ikea i Orange.

Vaig conèixer al Guzmán fa una pila d’anys i de seguida vam congeniar. Teníem aficions comunes, especialment musicals, però els nostres camins es dividien en un punt: mentre ell havia dedicat la seva carrera al món de l’empresa jo havia optat pels serveis a les entitats del Tercer Sector.

El Guzmán i jo vam intentar diversos projectes comuns però va ser quan em va parlar de l’actitud rockstar que ell aconsellava als líders quan em va cridar molt l’atenció.

A partir d’uns punts essencials, aquest expert en coaching era capaç d’assimilar figures com Bruce Springsteen o Bono a reconeguts líders empresarials com Steve Jobs o Richard Branson.

Ho vam parlar i ell va desenvolupar la teoria en un excel·lent article enfocat al món de l’empresa mentre un servidor feia el mateix respecte al Tercer Sector. Aquestes van ser les conclusions:

1. La nostra entitat és la nostra banda de rock. 
Totes dues estan formades per persones que comparteixen un objectiu comú. Ambdues fan un servei a la societat.

2. El líder és necessari.
No hi ha cap banda de rock que no tingui un líder reconeixible, ja sigui perquè són solistes o perquè de manera voluntària o involuntària han exercit aquest paper: Mick Jagger als Rolling Stones, Bono als U2 o John Lennon i Paul McCartney als Beatles en són exemples clars.
Les nostres entitats també ho necessiten. Tot i que el lideratge es pot compartir -com en el cas dels Beatles-, és necessària la figura de la persona que enfoca i persegueix els objectius, pren decisions, té una visió estratègica, etc. Si aquesta persona desapareix, el grup probablement farà el mateix. El cas de Jim Morrison a The Doors és paradigmàtic.

3. El líder ha d’estar compromès.
 Aquells grups de rock en què el líder no està compromès amb els objectius comuns fracassa. Això és el que va succeir als Beatles quan Lennon es va preocupar més de la seva imatge individual com a artista al costat de Yoko Ono, i McCartney de la seva carrera en solitari creant ràpidament als Wings.
En el moment en què els grups de rock tendeixen a l’individualisme i obliden l’objectiu grupal, l’aventura sol fracassar perquè es produeix una pèrdua del compromís.
El mateix succeeix a les entitats. El professor d’ESADE Àngel Castiñeira assegura al seu document La naturalesa del compromís que “la nostra visió del món ve determinada per la naturalesa dels nostres compromisos. Digues-me amb què estàs compromès i et diré quina visió del món tens”. Un líder no compromès difícilment serà un bon líder.

4. Els nostres usuaris no són clients, han de ser fans.
Hem d’aconseguir generar aquest sentiment en els usuaris de les nostres entitats. Hem d’aconseguir que connectin emocionalment amb els nostres objectius i els facin propis. Si tenim fans en comptes de clients serà més difícil fallar.

5. La nostra missió no és només produir sinó també gaudir. 
Les entitats del Tercer Sector donen serveis essencials per a la societat. Hem de gaudir de la feina que es fa i ser conscients de la seva importància.
Quan els grups de rock deixen de gaudir fracassen. Keith Richards -guitarrista dels Rolling Stones- va assegurar que “el dia que tot deixi de ser divertit, abandono”. A punt de complir els 70 anys, segueix al front de la banda més important de la història del rock. Gaudim i farem gaudir!

6. Hem d’actuar, no només pensar.
El nostre sector és molt donat a reflexions estratègiques, a anàlisis, etc.. que són del tot imprescindibles, però no podem oblidar que l’acció també és necessària.
Si un grup de rock no actua i només assaja es veurà condemnat a desaparèixer. El líder ha d’aconseguir que la seva entitat també actuï. Si no, serà com una banda que només assaja.

7. No hem de seguir el mercat, sinó aconseguir que el mercat ens segueixi a nosaltres.
Aquests termes que semblen molt empresarials no ho són tant perquè, al cap i a la fi, el que demanen és innovació. Avançar en els nostres processos és necessari i el líder ha d’encapçalar aquesta  evolució. Copiar aquells processos que funcionen està bé però sempre adaptant-los a les nostres entitats. Aquelles bandes que han copiat a altres han acabat desapareixent. El món del rock està ple de “nous Bruce Springsteen” que mai van arribar al grau d’èxit del de New Jersey, probablement perquè s’hi volien assemblar massa i de Springsteen ja n’hi havia un.

8. El grup ha de creure en el líder.
Hem d’aconseguir legitimar-nos amb fets i no amb imposicions. Assolir un alt grau de confiança és imprescindible perquè l’entitat funcioni i que, com els grups de rock, “soni bé”.

Finalment no podem oblidar l’adaptació. No hi ha dues entitats iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues grans bandes de rock iguals.

Qualsevol reflexió ha de ser necessàriament adaptada a la nostra entitat, i aquesta és la primera de les grans funcions d’un bon líder. Si a més aconseguim que cada cop que “pugem a l’escenari” sentim un formigueig a la panxa, anirem pel bon camí!

10 anys de Xarxanet: entitats i voluntariat de Catalunya per un món millor

...de Ramon Terrassa i Cusí
Director general d’Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat de Catalunya

Què cal perquè una bona idea triomfi? Entre d’altres coses, cal treballar-la i molt d’esforç per dur-la a terme. Xarxanet és una història de treball i esforç que de moment porta deu anys de servei, i podem constatar que no ha parat de créixer en usuaris i subscriptors, en serveis (com a mostra el recentment estrenat Butlletí de finançament), en seccions (enguany ha nascut la biblioteca), presència a les xarxes socials (més de 4000 seguidors al twitter), referències, etc.

Constatat l’èxit, cal felicitar a tothom qui l’ha fet possible durant aquesta dècada, i reflexionar sobre els reptes del present i el futur per aquesta eina que compartim.

Ens trobem en un moment en què, més que mai, cal aprofitar al màxim els recursos existents. Cal treure tot el suc de les eines que estan a disposició del món associatiu i del voluntariat. Així, tots els agents implicats amb Xarxanet ens hem d’exigir més esforç, més dedicació, més sentit crític, major innovació, voluntat de millora permanent i fer servir eines d’avaluació continuada per garantir ser un instrument el més útil possible i en constant millora.

Xarxanet ha de seguir promovent l’associacionisme i el voluntariat com a canal que aprofita l’energia de la gent que vol fer canvis a la societat.  Per fer possible el deixar de ser espectadors crítics i passar a ser constructors dels canvis socials que ens facin avançar cap a majors cotes de cohesió, justícia, solidaritat i llibertat.

Constato que creix la presència social de l’associacionisme i el voluntariat, i no precisament perquè el sector es dediqui a promoure’s en els mitjans de comunicació, si no perquè la gent s’hi aproxima perquè considera que les entitats són útils, els representen i aconsegueixen coses.

Xarxanet ha de seguir creant opinió al voltant dels esdeveniments del sector, basant-se en l’anàlisi plural i la reflexió. No s’hi val a repetir tòpics ni viure de formulacions passades.

També ha de seguir oferint serveis útils per al voluntariat i les organitzacions socials: l’assessorament que ajuda de debò, informació no replicada, novetats, fonts de finançament, serveis webs, fer difusió de les entitats, etc.

Els propers dos anys seran importants per al sector associatiu i del voluntariat: estem impulsant una llei del voluntariat i un nou Pla Nacional d’Associacionisme i Voluntariat. Xarxanet ha de ser una eina per accelerar l’assoliment de les fites que persegueixen tant la Llei com el nou Pla Nacional: la consolidació i expansió del model català del voluntariat, basat en les organitzacions; el foment i la formació del voluntariat; la sostenibilitat de les entitats; la gestió transparent i ètica de les entitats i l’eixamplament de la base social de les organitzacions.

Reitero el meu agraïment a la feina que fa tothom perquè cada dia Xarxanet sigui una eina viva i molt útil per millorar el nostre país.

3 claus d’èxit en una avaluació

...de Roger Buch i Joan Cuevas

Durant els últims mesos l’interès per l’avaluació està creixent, sobretot en l’àmbit de l’acció social. És un fet que té molt de sentit, ja que les organitzacions del tercer sector i les administracions públiques que fan polítiques socials es troben en un context de necessitats socials creixents i recursos econòmics decreixents.

L’avaluació apareix com una eina que ens permet millorar la nostra intervenció i la nostra estratègia de tal manera que siguem més eficients i que millorem l’impacte. No obstant això, una avaluació ha de tenir molt clars 3 elements que permeten l’èxit d’aquest tipus de projectes o processos. Aprofitem la finalització de l’avaluació de l’execució del Pla Nacional d’Associacionisme i Voluntariat de Catalunya (PNAV) per exemplificar aquests 3 elements.

Transparència
Les dues principals finalitats d’una avaluació són millorar la rendició de comptes i generar coneixement per millorar la gestió. Si els responsables de l’organització no estan disposats a ser transparents –sobretot amb els resultats de l’avaluació- el procés perd gran part del seu sentit.

Vivim en un context de constants canvis i on l’accés a la informació cada cop és més fàcil. Voler amagar les vergonyes i resistir-se al canvi en aquest context és una postura que només porta l’organització a perdre oportunitats i a enrocar-se. L’avaluació permet als responsables de les organitzacions agafar el timó a l’hora d’identificar mancances i a l’hora de resoldre-les.

En el cas del PNAV, la Generalitat de Catalunya va fer públics diferents materials de resultats de l’avaluació, fet que suposa un bon exercici de transparència. Podeu consultar els materials fets públics a Es fa pública l’avaluació del Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat.

Comunicació
Els projectes d’avaluació permeten analitzar processos i organitzacions molt complexes. Si els resultats d’una avaluació també són  complexes i difícils d’entendre el procés perd part del seu sentit. Per aquesta raó és molt important que les avaluacions generin materials que sigui entesos per les persones que els han de llegir. En el cas de l’avaluació del PNAV, a banda d’un extens informe final, també s’han elaborat materials dirigits a perfils menys tècnics, que no estan tant al dia del que ha estat el PNAV.

Millora contínua
El tercer i últim punt és potser el més difícil d’assolir. Es tracta d’aconseguir que el procés d’avaluació faci que l’organització entri en una lògica de millora continua. Això significa distribuir els esforços de manera similar entre les 4 fases de la cadena PDCA (En anglès: Planificar, Desenvolupar, Avaluar, Ajustar). La cultura organitzativa que tenim ens ha portat fins ara a focalitzar-nos molt en els punts inicials de la cadena, dirigint esforços immensos a la diagnosi del context i a la construcció d’una planificació de màxims. La millora contínua implica que restem esforços a aquestes fases inicials i les dirigim a implementar millor els nostres plans (Desenvolupar), a avaluar, i a anar incorporant les millores detectades a través d’aquesta avaluació (Ajustar). Els processos d’avaluació i la millora continua pretenen millorar la gestió a través de l’anàlisi de la nostra pràctica i no tant a través de la investigació més tradicional.

L’avaluació, doncs, ha de tenir en compte que s’emmarca en un dels 4 punts d’aquesta cadena PDCA. Per tant, els materials resultants han de ser útils no només per a rendir comptes, sinó per a poder identificar aspectes de millora tant en la planificació com en la manera en que implementem. En el cas del PNAV s’han elaborat diferents informes que permeten als agents involucrats (Generalitat, administració local, Consell de l’Associacionisme i el Voluntariat de Catalunya...) detectar punts de baixa eficiència o aspectes on els organismes es poden coordinar millor. Un exemple d’aquest tipus de materials són els informes de Grau de Resposta als reptes del PNAV per als anys 2010 i 2011.

“Sense ànim de lucre” vol dir “plenament compromesos amb la societat”

...de Pau Vidal

Tradicionalment s’ha definit les entitats del tercer sector pel que no són (ONG – Organitzacions No Governamentals – o ONL – Organitzacions No Lucratives) i la pròpia expressió del “tercer sector”, que no és res més que un ordinal no descriptiu. En els darrers temps, sobretot a Estats Units i a Llatinoamèrica, ha sorgit amb força un intent de cercar un nom amb significat com és OSC – Organitzacions de la Societat Civil-.

Aquest fet de vegades porta a fixar-se precisament en allò que no ets, enlloc de centrar l’atenció en el que és la raó de ser. Així, l’altre dia llegia un tuït provocatiu que deia quelcom semblant a: “Què vol dir sense ànim de lucre? Que no necessiten ingressos com qualsevol empresa?”. Evidentment, és cert que les entitats del tercer sector, com qualsevol altra organització, necessiten ingressos per sobreviure i poder complir la seva missió; però la diferència fonamental és que aquests diners són instrumentals, i la raó de ser de les organitzacions no lucratives és el compromís amb la societat; és a dir, treballar per a la millora social o la millora de la convivència. Aquest compromís amb la causa (sigui ambiental, educativa, social, cultural, de cooperació internacional etc.), és el motiu pel qual les persones escullen una forma jurídica no lucrativa pels seus projectes enlloc de fer-ho amb una forma mercantil clàssica. En la seva activitat no busquen el repartiment dels beneficis a uns accionistes particulars ni generar un patrimoni que deixar als seus hereus.

Aquest fort compromís social és el que les entitats no lucratives hem de posar en evidència amb força perquè és el que diferencia i dóna valor a les entitats. Els milers d’organitzacions no lucratives que existeixen al nostre país són el resultat de persones compromeses amb la societat que han decidit lliurement apostar per la societat per sobre dels beneficis personals que poguessin generar els seus projectes. La força d’aquest compromís es manifesta tant en els emprenedors socials que han creat les associacions, fundacions i cooperatives d’iniciatives socials existents; com en els milers i milers de persones que treballen en aquestes organitzacions, conciliant diàriament carrera professional i compromís social.

Evidentment, les organitzacions no lucratives no tenen ni pretenen tenir l’exclusiva del compromís social: també hi ha empreses amb un fort compromís social. Però és cert que l’absència de l’ànim de lucre és una aposta valenta i radical que els permet no haver de conjugar equilibris entre el lucre personal (legítim) i compromís social.

Històricament, aquest fet ha justificat una atenció preferent en forma de subvencions i algunes exempcions. Això obliga a un seguiment públic i obert per garantir el seu caràcter i, de fet, per això el propi tercer sector s’ha dotat d’eines en aquest sentit (autoregulacions, codis, entitats de segon nivell, etc.). El nostre sector és el primer interessat en identificar i desmarcar-se d’aquelles organitzacions que no compleixin realment amb les seves finalitats missionals i que es facin servir pel benefici personal. Afortunadament, són una minoria de casos que no entelen la bona feina quotidiana de milers i milers d’entitats.

No és fàcil ser organització no lucrativa avui dia. Les entitats tenen molts reptes per endavant per adaptar-se a les exigències del canvi d’època que estem vivint. En l’exigent entorn actual no val només tenir aquest compromís social, sinó que per rebre el suport social les organitzacions han de ser capaces de mostrar la seva utilitat social i que la seva aportació és valuosa i val la pena. Així aconseguiran el compromís de la ciutadania, les administracions públiques i tots els actors socials envers les seves activitats. I en això estan treballant activament les entitats, reconeixent la necessitat de mesurar l’impacte social i trobar altres maneres de mostrar el valor aportat. Afortunadament, el nostre país compta amb desenes de milers d’entitats i persones compromeses amb la societat que cada dia aixequen les seves persianes per treballar de manera compromesa i desinteressada en que la nostra societat sigui un lloc millor i més agradable per viure. De fet, és gràcies al treball històric pioner de moltes entitats no lucratives que hem anat avançant en el reconeixement i cobertura de moltes necessitats socials. I això continua passant cada dia. Organitzacions sense ànim de lucre, organitzacions compromeses amb la societat.

Article original publicat al Bloc TercerSector.net

Una globalització de la resistència

...de Santi Torres

Cristianisme i Justícia

La setmana post-Fòrum Social Mundial és sempre una setmana  de ressaca. La intensitat d’aquests dies tunisians ens deixa amb la sensació d’haver assistit a un torrent d’idees, conflictes, solucions, possibilitats, límits… Aquesta percepció, que és comuna a tots els Fòrums, a Tunis s’ha multiplicat per deu, degut a les circumstàncies que allà s’hi viuen, i que donen a la ciutat un caràcter febril de laboratori polític i d’idees. La primavera àrab té, salvant totes les distàncies, quelcom de revolució dels 60 amb esperances i incerteses mobilitzades a la vegada. El laïcisme més militant de substrat francès, conviu aquests dies a l’arena pública amb les propostes islamistes, i entre ells una gamma immensa de grisos que, per al no iniciat, donen lloc a un panorama com a mínim sorprenent.


Més enllà de la conjuntura local, el Fòrum és un enorme aparador de les grans causes globals. Aquelles causes que s’han anat teixint com a resistència a un model polític i econòmic que està tensant la corda de la inhumanitat fins a límits insospitats. El Fòrum va néixer al Sud quan aquest Sud experimentava en la seva pròpia carn les contradiccions d’un sistema que en aquell moment, semblava l’únic possible, el final perfecte de la història. Brasil, llavors un dels anomenats països en vies de desenvolupament, i més en concret una ciutat, Porto Alegre, van aixecar la bandera de la contra-globalització, o millor de l’altermundialització. La intuïció segueix sent vàlida: davant la globalització liberal i capitalista, que mercantilitza i destrueix als ésser humans, una globalització de la resistència i dels damnificats.

Avui el Fòrum ressona o hauria de ressonar també al Nord. A partir de la crisi financera que va esclatar el 2008 i de la deslocalització de part del nostre teixit industrial, despertem d’un somni, i prenem consciència de què, per culpa d’un deute impagable, les nostres polítiques ja no es decideixen ni a Barcelona ni a Madrid, sinó en altres llocs del món, al dictat dels anomenats “mercats financers”. Cap país en solitari pot fer front a aquesta nova dictadura del capital, i necessitem articular-nos amb altres per fer força junts. Avui dia, els moviments altermundistes, amb totes les seves debilitats, són l’únic contrapès real a una situació que no para de generar violència, pobresa i desigualtat. Una pedra petita a la sabata del sistema, però una pedra que molesta i incomoda.

No obstant no només el sistema econòmic i el deute demanen d’actuacions i contrapesos globals:

1. La qüestió del canvi climàtic, per les seves causes i pels seus efectes, únicament pot ser abordada a partir de tractats vinculants a nivell mundial. Els fracassos de les recents cimeres climàtiques no han fet sinó corroborar tant el pes de determinats lobbies, com la poca o nul·la capacitat dels governs per a afrontar un tema en el qual es juga alguna cosa tan “insubstancial” com la supervivència del planeta.

2. Referent a la sobirania alimentària, el Fòrum va apostar una vegada més per les petites explotacions agràries que destinen la producció al consum de base local. Explotacions respectuoses amb la terra i que extreuen d'ella, només el necessari per a l'alimentació de les comunitats que hi viuen. Fenòmens com l'acaparament de terres, la producció destinada a biocombustibles, el paper de les agroindústries, l'especulació amb el preu dels aliments... a més a més de provocar en algunes zones l'escassetat d'aliments i la fam, estan accelerant el desmantellament de les estructures agrícoles tradicionals, impulsant el desplaçament de milions de persones cap a les ciutats i generant models de desenvolupament econòmic basats en l'explotació agrària que no són sostenibles a llarg termini. Organitzacions com Via Campesina han  recollit experiències de resistència en diferents llocs del planteta, i han denunciat l'enorme pressió que s'està exercint sobre les estructures agràries tradicionals.

3. La immigració va ser una altra de les qüestions globals presents al Fòrum. Tot i que la lliure circulació és un dels drets humans fonamentals (Art 13), la realitat és que aquesta mobilitat ha quedat reduïda al comerç amb éssers humans. La immigració és avui simplement un fluxe de mà d'obra que s'obre quan existeix demanda de força i braços, però que es tanca amb grans murs, en el moment en què el fluxe migratori no es pot assumir. Una pastera de la qual sorgia una llista amb més de 16.000 noms, víctimes totes elles d'un intent desesperat per arribar a Europa, era el signe visible d'una realitat inabordable només amb polítiques migratòries restrictives.

4. La declaració final del Fòrum va incloure una referència als mitjans de comunicació, propugnant la seva democratització i reconeixent en ells un actor clau de l'altermundització. La poca presència que els mitjans oficials van tenir a Tunis, en relació a la cobertura que es dóna, per exemple, a esdeveniments com el Fòrum Econòmic de Davos, és un exemple clar del llarg recorregut que existeix encara per a què aquests temes que amenacen la humanitat tinguin un merescut espai en els mitjans de comunicació convencionals.

5. I finalment, Tunis va ser també el Fòrum de la dona. El volum d'activitats dedicades a la qüestió de gènere, la nombrosa presència i participació de les dones en ponències i debats... han estat un signe de què alguna cosa està canviant de facto en la situació mundial. Perquè moltes de les qüestions tractades en el Fòrum, són causes que afecten directament a les dones de tot el món. Aquestes acostumen a ser la darrera anella en la cadena dels efectes i les conseqüències dels problemes que hem anat enumerant. Elles són també les més interessades en el canvi, per una particular vinculació a la Vida i una especial empatia amb el patiment.

Cal fer esment també de la discreta però significativa presència de la teologia i l'espiritualitat en el Fòrum, presència que des de Cristianisme i Justícia entenem com una mostra de la íntima i profunda vinculació entre els temes discutits i l’essencial que hi ha en totes les religions: respecte profund per la justícia, la creació i la vida humana.

La “tensa corda de la inhumanitat” acaba per afectar tota la humanitat, i només des d'aquesta humanitat sencera podran generar-se en el futur alternatives portadores d'esperança.

 Podeu llegir la declaració final del Fòrum Social Mundial de Tunis 2013 aquí.

Article original publicat al Bloc de Cristianisme i Justícia

Prevenir, gestionar, resoldre i transformar conflictes

... de Xavier Pastor

Struggle - Imatge de Cristian V a flickr.

Tot i que l'acció de l'associacionisme sobre els conflictes de la societat ve de lluny, avui, el fet que l'espai públic ja no sigui patrimoni exclusiu dels governs permet que aquests i altres actors, davant d'una munió de problemes i conflictes, es redefineixin per tal d'adaptar-se a les exigències i necessitats que els nous canvis socials imposen, intensificant el seu paper públic, consolidant les seves funcions socials i adquirint més reconeixement en la societat.

Mentre que a l’any 1996, un 64,9% dels catalans afirmava que “seria desitjable que les associacions poguessin tenir més protagonisme en la resolució de problemes socials”; l’any 2001 era ja d’un 82, 3%.  Al 2010, estic convençut que seria d’un 90%.

Al meu entendre i de forma breu, 7 són les claus del rol associatiu i del voluntariat en la resolució de conflictes públics:

1) Detectar. Hi ha la voluntat i la capacitat per part de les associacions i de les persones voluntàries de detectar els conflictes.

2) Actitud Positiva. Un manera de percebre, pensar i actuar davant dels problemes i de les persones. Les associacions aporten aquesta visió, recursos i suport.

3) Immediatesa i escalada conflictual. Els conflictes són processos amb fases. Les associacions detecten conflictes, donen una resposta immediata i proposen vies de solució abordant les seves causes. També, recorden l'existència de conflictes present no resolts.

4) De baix cap a dalt. Les associacions canalitzen demandes i necessitats col·lectives, vehiculant el malestar ciutadà i són un espai de formació democràtica a través del diàleg i la participació.

5) De dalt a baix. Les associacions s'impliquen en plans i programes amb l'administració per a la millora del sector associatiu i de la societat.

6) Transformar. Les associacions aconsegueixen resultats, plantegen noves propostes, ideen nous projectes, acosten als ciutadans cap al consens.

7) Reivindicar. Les associacions reivindiquen, sovint per mitjà de la generació de conflictes, una acció pública concreta per assolir una societat més democràtica i més plural.

Un mirall que ens reflecteix

...de Sergi Rovira

La meva organització va bé? Com percebo que la meva organització funciona? Quines referències faig servir per valorar-ho? (i no em refereixo a un reguitzell d’indicadors ben alineats). Des de l’entitat, podem donar un bon servei i veure que hi ha coses que grinyolen. La relació entre la Junta i el cos tècnic es desincronitza, els treballadors no fan “el que haurien de fer”, els usuaris diuen “sí, però...”. A vegades ho plasmem de formes molt diverses i diem: “ No parlem el mateix llenguatge”, “no ens estem entenent”, “no anem alhora”, etc.

A totes les organitzacions hi ha diferents maneres d’entendre-les. De fet, n’hi ha tantes com persones; tot i que no s’expliciti, cadascú té la seva pròpia visió. Tots els membres entenem o interpretem la missió de l’organització d’una manera personal i específica. Això ens porta a que cadascú tenim una idea de com hauria de ser l’organització, què hauria de fer, com hauria de prioritzar. No és tant si la tasca es fa bé o malament, si no, què ha de fer.

Ara, la crisi econòmica genera tensions i aflora dilemes soterrats. Mentre l’organització rutlla, no cal preocupar-se excessivament i tots som més condescendents amb aquelles qüestions que grinyolen o no s’acaben d’ajustar. En el moment que apareixen els conflictes, tots ens aferrem a la pròpia concepció de l’organització i, justament, quan cal prendre decisions més transcendents, sembla que estiguem més allunyats. Tots volem ajudar l’organització i ho fem des de la nostra visió personal de l’organització, per tant, emergeixen propostes diverses, fins i tot, contradictòries i es produeixen col·lisions. Això, en bona mesura, incrementa la tensió i genera més crispació.

Com abordem aquestes discrepàncies? Cadascú veu l’organització des de la seva concepció, i com sé quina visió de l’organització tenen els membres de l’entitat? És difícil fer una diagnosi acurada des de dins de l’organització, la pròpia visió i els filtres que ens posem ens entelen la imatge global i, per això, és bo escoltar persones externes. En aquests casos, tendim a cridar als que “ens coneixen” o a experts, però no deixen de ser massa propers, i hi ha un perill significatiu: es fa difícil posar el dit a la nafra quan ets massa proper. També podem comptar amb ajuts de persones i organitzacions preparats amb tècniques que permeten aflorar les visions, les maneres d’entendre una organització, tot i que, no estem habituats a fer-les servir. Exposar la nostra situació, sovint davant de desconeguts, amb dinàmiques específiques, ens permet saber com se’ns veu, és com posar-nos davant del mirall: ens hi podem veure, tot i que potser no ens hi reconeixem. Tenim el valor de veure’ns en allò que no ens agrada de nosaltres?

Tot el que en treiem, no ho hem de prendre com una veritat absoluta, ni com un atac a l’organització, sinó com el que és: un punt de vista i una informació que podem tenir en consideració. A vegades, apareixen qüestions que sabem i no hem acabat d’encarar, però també sorgeixen visions, que tot i ser més o menys agradables, tenen un gran valor per introduir transformacions reals i en profunditat a la nostra entitat.

Prendre temps i sortir de la immediatesa permet que emergeixin propostes que el dia a dia no ens deixa veure, portes que tenim davant i no veiem, oportunitats inimaginades, però cal ser valents!