7 de nov. 2013

El líder, una estrella del rock





En Guzmán López és un expert en creativitat, autor de diversos llibres com Serendipity o El Jukebox del Emprendedor. Ha treballat com a assessor i formador del pensament creatiu per marques com Adidas, Ikea i Orange.

Vaig conèixer al Guzmán fa una pila d’anys i de seguida vam congeniar. Teníem aficions comunes, especialment musicals, però els nostres camins es dividien en un punt: mentre ell havia dedicat la seva carrera al món de l’empresa jo havia optat pels serveis a les entitats del Tercer Sector.

El Guzmán i jo vam intentar diversos projectes comuns però va ser quan em va parlar de l’actitud rockstar que ell aconsellava als líders quan em va cridar molt l’atenció.

A partir d’uns punts essencials, aquest expert en coaching era capaç d’assimilar figures com Bruce Springsteen o Bono a reconeguts líders empresarials com Steve Jobs o Richard Branson.

Ho vam parlar i ell va desenvolupar la teoria en un excel·lent article enfocat al món de l’empresa mentre un servidor feia el mateix respecte al Tercer Sector. Aquestes van ser les conclusions:

1. La nostra entitat és la nostra banda de rock. 

Totes dues estan formades per persones que comparteixen un objectiu comú. Ambdues fan un servei a la societat.

2. El líder és necessari
.

No hi ha cap banda de rock que no tingui un líder reconeixible, ja sigui perquè són solistes o perquè de manera voluntària o involuntària han exercit aquest paper: Mick Jagger als Rolling Stones, Bono als U2 o John Lennon i Paul McCartney als Beatles en són exemples clars.
Les nostres entitats també ho necessiten. Tot i que el lideratge es pot compartir -com en el cas dels Beatles-, és necessària la figura de la persona que enfoca i persegueix els objectius, pren decisions, té una visió estratègica, etc. Si aquesta persona desapareix, el grup probablement farà el mateix. El cas de Jim Morrison a The Doors és paradigmàtic.

3. El líder ha d’estar compromès.

 Aquells grups de rock en què el líder no està compromès amb els objectius comuns fracassa. Això és el que va succeir als Beatles quan Lennon es va preocupar més de la seva imatge individual com a artista al costat de Yoko Ono, i McCartney de la seva carrera en solitari creant ràpidament als Wings.
En el moment en què els grups de rock tendeixen a l’individualisme i obliden l’objectiu grupal, l’aventura sol fracassar perquè es produeix una pèrdua del compromís.
El mateix succeeix a les entitats. El professor d’ESADE Àngel Castiñeira assegura al seu document La naturalesa del compromís que “la nostra visió del món ve determinada per la naturalesa dels nostres compromisos. Digues-me amb què estàs compromès i et diré quina visió del món tens”. Un líder no compromès difícilment serà un bon líder.

4. Els nostres usuaris no són clients, han de ser fans.
Hem d’aconseguir generar aquest sentiment en els usuaris de les nostres entitats. Hem d’aconseguir que connectin emocionalment amb els nostres objectius i els facin propis. Si tenim fans en comptes de clients serà més difícil fallar.

5. La nostra missió no és només produir sinó també gaudir. 

Les entitats del Tercer Sector donen serveis essencials per a la societat. Hem de gaudir de la feina que es fa i ser conscients de la seva importància.
Quan els grups de rock deixen de gaudir fracassen. Keith Richards -guitarrista dels Rolling Stones- va assegurar que “el dia que tot deixi de ser divertit, abandono”. A punt de complir els 70 anys, segueix al front de la banda més important de la història del rock. Gaudim i farem gaudir!

6. Hem d’actuar, no només pensar.
El nostre sector és molt donat a reflexions estratègiques, a anàlisis, etc.. que són del tot imprescindibles, però no podem oblidar que l’acció també és necessària.

Si un grup de rock no actua i només assaja es veurà condemnat a desaparèixer. El líder ha d’aconseguir que la seva entitat també actuï. Si no, serà com una banda que només assaja.

7. No hem de seguir el mercat, sinó aconseguir que el mercat ens segueixi a nosaltres.
Aquests termes que semblen molt empresarials no ho són tant perquè, al cap i a la fi, el que demanen és innovació. Avançar en els nostres processos és necessari i el líder ha d’encapçalar aquesta  evolució. Copiar aquells processos que funcionen està bé però sempre adaptant-los a les nostres entitats. Aquelles bandes que han copiat a altres han acabat desapareixent. El món del rock està ple de “nous Bruce Springsteen” que mai van arribar al grau d’èxit del de New Jersey, probablement perquè s’hi volien assemblar massa i de Springsteen ja n’hi havia un.

8. El grup ha de creure en el líder.
Hem d’aconseguir legitimar-nos amb fets i no amb imposicions. Assolir un alt grau de confiança és imprescindible perquè l’entitat funcioni i que, com els grups de rock, “soni bé”.

Finalment no podem oblidar l’adaptació. No hi ha dues entitats iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues grans bandes de rock iguals.

Qualsevol reflexió ha de ser necessàriament adaptada a la nostra entitat, i aquesta és la primera de les grans funcions d’un bon líder. Si a més aconseguim que cada cop que “pugem a l’escenari” sentim un formigueig a la panxa, anirem pel bon camí!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada