El moviment ecologista, clau en la protecció de la natura a Catalunya

Enric Cortiñas
Associació de Naturalistes de Girona

Amb l’arribada de la democràcia es van constituir a Catalunya diferents organitzacions d’estudi i conservació de la natura. Inicialment, moltes d’aquestes entitats tenien com a objectiu principal divulgar la natura local, però a finals de la dècada dels 70, la majoria van convertir-se en entitats ecologistes, i es va iniciar el procés d’extensió i dispersió territorial de l’ecologisme català.

En els darrers 40 anys a Catalunya s'han produït reaccions explícites de la societat civil i dels moviments ecologistes a projectes urbanístics i industrials. Alguns dels casos més significatius de protecció de la natura i del territori, han estat les urbanitzacions de Port Llevant i Fluvià Marina, la presa de Mont-rebei, la urbanització de Gallecs o el transvassament de l’Ebre, entre d’altres.  

Aquests casos, com la majoria de conflictes territorials, tenen un fil argumental comú. Les administracions o la iniciativa privada impulsen un projecte que topa amb el bé comú de la població. Les entitats de defensa del territori llavors es mobilitzen formant plataformes o coordinadores, i assumeixen diferents accions per aturar aquestes iniciatives. 

Sovint la narrativa dominant presenta aquestes entitats com a “NIMBY" (no al meu pati del darrere), per així deslegitimar les seves demandes. Per això, cal recordar que sense l’acció dels moviments ecologistes no gaudiríem de la natura dels Aiguamolls de l’Empordà o del Delta de l’Ebre. 

Els moviments ecologistes i de defensa del territori han produït un canvi social clar en estendre certs valors democràtics entre la ciutadania: una reafirmació de la sobirania ciutadana, un compromís individual i col·lectiu per protegir el territori, una major comprensió dels efectes de les nostres accions i de la realitat ambiental que ens envolta. En definitiva, aquests moviments han estat claus en la protecció dels espais naturals de Catalunya, i segueixen defensant un canvi de model social i econòmic envers un sistema més sostenible i respectuós amb la natura.

Som Natura

Laia Botey

Hi ha moltes maneres d’explicar per què ens agrada passejar per un bosc, contemplar un paisatge, buscar la lluna de nit o banyar-nos en un riu d’aigua clara. Cada cop hi ha més estudis que constaten que és indissoluble el nostre benestar del contacte directe amb la natura. Però més enllà de la ciència, el que també ens demostra que aquesta connexió és vital per a nosaltres és que ho sentim així.


La ciència ho explica

En les últimes dècades, han sorgit nombrosos estudis científics d’arreu del món i des de disciplines diferents com la medicina, la sociologia o la psicologia ambiental, que demostren els beneficis del contacte entre les persones i la natura, i que evidencien efectes beneficiosos sobre la nostra salut tant física, com psicològica i emocional.

Tenir una relació directa amb la natura afavoreix la nostra recuperació física, millora el nostre sistema immunològic, però també ens rebaixa l’estrès i ens genera confiança. Fins i tot, ens ajuda a connectar amb nosaltres mateixos i amb el transcendent. Alhora, aquest vincle ens propicia oferir un retorn respectuós amb ella.

Tot i això, en una societat cada cop més urbana i més tecnificada, estudiosos com José Antonio Corraliza, de la Universidad Autónoma de Madrid, expliquen que cada cop hi ha més persones que viuen desvinculades del medi natural i que pateixen l’anomenat síndrome de “dèficit de natura“, tal com anunciava ja Richard Louv el 2005 en el seu llibre “The last child, in the woods” i que desenvolupava en “The Nature Principle”.

I no només això, sinó que aquesta desvinculació va acompanyada d’un emergent analfabetisme natural o la incapacitat, fins i tot, de sentir i interpretar estímuls que vénen de sistemes naturals, com poden ser el so d’un riu o el cant dels ocells.

La jornada “La salut i els espais naturals” organitzada per la Fundació Catalunya – La Pedrera, ja va fer una mirada a casa nostra sobre l’evidència d’aquests efectes. També va posar en valor algunes iniciatives que estan ja en marxa actualment a Catalunya com el projecte Sèlvans, impulsat ara per Accionatura, pensades per potenciar l’efecte terapèutic dels boscos madurs com ho fan els “banys de bosc” japonesos, al mateix temps que són una estratègia de conservació.

Córrer, saltar, observar, crear

Aquest vincle és important en els adults però encara ho és més en els nens, ja que la infantesa és una etapa especialment vulnerable.

Així, en la darrera jornada de la Fundació Roger Torné, dedicada a “Infància, salut i ciutat: un repte social del nostre futur“, diferents professionals de la salut explicaven que cada cop hi ha més nens que viuen allunyats dels espais naturals en el seu dia a dia i que pateixen problemes respiratoris, obesitat, estrès, trastorns d’aprenentatge o hiperactivitat. També ho explica el mateix Corraliza a “Conciencia Ecológia y Bienestar en la Infancia” publicat recentment.

Lluny del cotxe, les activitats extraescolars, les videoconsoles o els mòbils, el contacte més estret amb la natura els millora la salut en general, la seva capacitat d’atenció, el desenvolupament motor i cognitiu, la creativitat i l’autonomia. També els fa sentir més lliures i relaxats, i fins i tot els augmenta la seva capacitat d’afrontar els esdeveniments adversos.

Pel que fa al sistema educatiu actual, la psicòloga i referent d’”Educar en verd” Heike Freire pensa que calen escoles obertes a l’aire lliure i als espais naturals i que treballin amb elements naturals. També considera que estar més arrelat a la natura, els desperta als nens sentiments més positius sobre si mateixos i sobre els altres, i que així “desenvolupen un sentiment d’amor i d’harmonia amb el món”.

Justament per promoure aquest vincle des del naixement hi ha iniciatives com el “Bosque por la Salud” impulsat per la Unidad de Salud Medioambiental Pediátrica del Hospital de La Arrixaca (Múrcia), amb Juan Antonio Ortega García. Després de néixer, els nadons són agermanats amb un arbre que planta la familia, amb la intenció que siguin per als nens una referència de vida, i alhora aportin salut entorn de l’hospital.

A més, ho sentim

Tots aquests estudis són imprescindibles per documentar i fer visible la necessitat de reconnectar amb la natura de la societat actual. Tot i això, per adonar-nos-en només ens cal fixar-nos en el que sentim en la nostra pròpia pell. Quan portem plantem en el nostre balcó, descobrim una mallerenga al parc o, sobretot, quan sortim de la ciutat i veiem cel, horitzó, mar, bosc o muntanyes, ens sentim bé. Així de senzill.

I, sovint, a més de sentir aquesta connexió innata, molts de nosaltres conservem records d’infantesa que ens la reforcen més encara. I d’això segurament es tracta: de no perdre aquesta connexió amb el que sentim i de deixar aquest llegat als nostres fills, perquè, impregnats d’aquest vincle amb la natura, se sentin part d’ella i la puguin preservar.

Justament això és el que promou la xarxa internacional Children and Nature Network, co-fundada pel mateix Richard Louv, que aquest any posa la força en promoure que les famílies apropin els seus fills a la natura, ja que és un fort llaç d’unió entre pares i fills i també per a les comunitats. De fet, el seu llibre “Vitamin N”, “n” de natura, explica fins a 500 maneres de fer-ho.

Una setmana per gaudir

Com diu l’ambientòleg Xavi Besora a la revista Descobrir, la Setmana de la Natura comença d’aquí a uns dies. I justament s’obre amb la presentació del llibre “Tornar a la natura” de Josep Gordi de la Universitat de Girona, que dóna eines per recuperar aquesta connexió.

A més, la setmana -que s’organitza a Catalunya del 27 de maig al 5 de juny- pretén ser una oportunitat per apropar-se i gaudir de l’entorn natural, de la mà de 150 entitats ambientals. Durant 10 dies, oferiran més de 200 excursions, tallers, visites guiades, activitats familiars i infantils, exposicions o sortides de camp, sense ànim de lucre.

Post original publicat a la web de la Setmana de la Natura

#3CCAV. 10 punts per no oblidar.

 Irene Borràs, CAUSES

El passat 20 de maig, es va celebrar el 3r Congrés Català de l’Associacionisme i el Voluntariat. 






La jornada era la culminació d’un procés participatiu que ha permès identificar reptes i plantejar línies de d’actuació per seguir treballant en la promoció, enfortiment i millora de l’associacionisme i el voluntariat.

Després d’haver-hi participat, m’agradaria destacar i compartir alguns punts que crec necessari no oblidar.

Algunes constatacions, al meu parer, positives:

1. Procés participatiu.

Els punts que es van plantejar i treballar en cinc eixos temàtics eren fruit d’un procés en el que hi ha participat més de 300 persones, en 17 sessions territorials, repartides per tot Catalunya. Altres canals, com les propostes online que es podien fer des de la web, eren una mostra de les ganes de construir entre tots. Es pot trobar el resum de les sessions territorials al web del congrés.

2. Implicació de les administracions públiques.

Des del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies s’ha treballat conjuntament amb el Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència. La reiterada petició de treball interdepartamental ha estat un bon exemple en la construcció del Congrés. Tanmateix, cal ressaltar positivament la participació de molts tècnics locals al llarg del procés. És una mostra del reconeixement de la feina de les entitats i com és necessari el suport a nivell local.

3. Punt de trobada.

Tant les sessions territorials com la pròpia jornada del congrés permeten tenir un espai de trobada entre associacions i voluntaris, fet que propicia el coneixement mutu, l’intercanvi d’experiències i l’aprenentatge continu. Aspectes clau per al desenvolupament d’un sector fort i cohesionat.

4. Espai de reflexió i aprenentatge.

Cal seguir fer-se preguntes per trobar les respostes. Les sessions formatives o la intervenció de Salvador Casals, president de la Federació d’Ateneus de Catalunya, són un bon exemple de com hem de seguir plantejant els reptes als quals el sector ha de donar resposta.

5. Gent ferma i compromesa.

Aquest és el meu punt preferit: les persones. Inconformistes que volen canviar la societat, que volen seguir millorant la qualitat de vida de les persones, la cultura, el medi ambient, l’educació, la participació,.. Persones que són un exemple dels valors d’un món més just i necessari. Cal fer-ne especialment esment. L’associacionisme i el voluntariat es basa en persones que són protagonistes del canvi. Sense ells, la resta no té sentit.

  

També crec necessari afegir alguns punts sobre els quals les entitats hauríem de fer autocrítica:

6. Cal veure que el canvi comença per un mateix.

Fruit del procés participatiu es recullen 28 propostes que han de marcar les línies de treball futures. Aquestes propostes estan dividides en diferents eixos (dia a dia de les entitats i de les persones que hi participen, els recursos de les entitats, les relacions amb l’administració, la comunicació i el treball en xarxa). Tot i que algunes fan referència al canvi de les pròpies entitats, sovint ens referim a “com ha de canviar l’entorn” (administracions públiques, ciutadania, empreses,...) per tal que ens facilitin la nostra tasca. Costa fer referència a si el que fan les entitats és prou interessant perquè la gent hi vagi o si realment l’organització vol canviar... El canvi ha de venir des de fora, però també des de dins. Les associacions i voluntaris també han de canviar i adaptar-se als nous entorns i demandes.

7. Hem de ser més exigents.

No només cap a fora, sinó també cap a dins. Tenim un diagnòstic ampli de les nostres entitats. El panoràmic, presentat pel Pau Vidal de l’Observatori del Tercer Sector, mostra molt punts que es repeteixen en el diagnòstic del congrés. Per tant, sembla que el punt de partida està clar.... com ho fem per avançar en la millora real de l’associacionisme i el voluntariat? Estem canviant al ritme que es necessita?

8. Ítems atemporals que es repeteixen.

Perquè, a més, hi ha molts punts que es repeteixen any rere any. La participació interna, la participació de la ciutadania, la relació amb les administracions, la manca d’implicació i de compromís... Sembla el dia de la marmota, com acostuma a dir Joan Cuevas.

Aspectes a millorar i reflexionar com a sector

9. Poca representació de certs àmbits.

Tot i que l’associacionisme i el voluntariat agafa molts camps de treball i col·lectius variats, faltava diversitat en el congrés. Certs àmbits tenien poca representació, com pot ser l’esport, el medi ambient, entitats de persones nouvingudes, àmbit educatiu,... entre d’altres. Cal obrir més el ventall perquè tothom que faci acció voluntària es pugui sentir representat i cridat a participar d’un congrés d’aquesta magnitud.

  

10. Paper transformador.

No en tinc cap dubte del paper de les associacions i el voluntariat com a element cohesionador i que millora indiscutiblement la societat, l’entorn i les persones que s’hi relacionen. Però aquest fet és quantificable, mesurable i extensible a totes les entitats d’arreu? Algunes promouen l’interès general, però d’altres no. Algunes miren endavant, però d’altres miren endarrere. En nom de la bona voluntat, no tot és vàlid... La transformació hauria de ser una part imprescindible de qualsevol tipus d’entitat.

El #3CCAV i més iniciatives com el 3CCAV són necessaris. Ha estat un luxe poder compartir espais amb la gent de la Dirección General d’Acció Cívica i Comunitària, la resta de dinamitzadors i ponents i totes les persones que van assistir amb les mans obertes i la motxilla plena de ganes de compartir.

Més informació a: xarxanet.org/3ccav/

Consulta també l’storify del congrés.

Grans reptes de futur

Francina Alsina

Davant l’arribada del III Congrés Català de l’Associacionisme i el Voluntariat, és inevitable reflexionar sobre tots els canvis que s’han produït en el sector des del II Congrés, que són notables.

Actualment tenim un sector més adult i més cohesionat. Bona prova d’això han estat les conclusions i els debats que s’han produït en el seguit de 17 sessions de treball del pre-Congrés celebrades per tot el territori català.

En les sessions hem pogut apropar-nos de manera més acurada al moment present de les nostres entitats: febleses i fortaleses, amenaces i reptes.

Esperem molt d’aquest Congrés. Les entitats de voluntariat tenim per davant grans oportunitats que nosaltres mateixes hem diagnosticat i ja sabem posar sobre paper. Us en destaco només un parell, de les moltes que hem tractat.

Un dels reptes més importants és com afavorir l’apoderament del voluntariat. Aquest impuls requereix de reflexió i d’iniciativa. I en qualsevol cas permet, això es fa evident,  fer créixer l’entitat i el nostre impacte social.

Un altre gran repte és que les accions que les entitats duem a terme, tinguin una repercussió social prou positiva com per a què ajudi les persones voluntàries a sentir-se reconegudes.

D’altra banda, una qüestió que ens preocupa en general és el relleu generacional en les pròpies juntes. Com  motivem els joves per a què trobin el seu lloc dins les nostres entitats i els encomanem confiança tot facilitant-los el lideratge?

També hem posat de manifest com n’és de feixuc, sobretot per a les entitats petites, l’excessiva burocratització de les administracions.

Confio força que aconseguim un dels objectius d’aquest Congrés: convertir-lo en una eina que ajudi a les entitats a obrir camins nous, en el nostre dia a dia.

Si, a més, aconseguim un altre dels objectius que és que les administracions siguin receptives a les nostres demandes i ens acompanyin  a fer fort i estable el nostre teixit associatiu, haurà valgut molt la pena l’esforç.

La importància del treball en xarxa a les entitats

Albert Riu (MCECC)

D’entre el llistat de bons propòsits que apareix cada vegada que el “sector” de l’associacionisme i el voluntariat es reuneix i es sotmet a procés de reflexió i revisió hi trobem el del repte del Treball en Xarxa! 

El cert és que, ja sigui per necessitat, per afinitat, per l’elevada implicació dels i les voluntàries en més d’una entitat o projecte,… cada cop les entitats i associacions estan més “enxarxades” i compartint projectes i iniciatives. Cal reconèixer (ja que mai és sobrer) el bon paper i rol que han jugat les federacions i confederacions en aquest àmbit per fer-ho possible.

Amb tot, gosem a interpretar aquest anhel que, per reiterat i recurrent en la llista de reptes i oportunitats, sembla que encara no s’ha assolit plenament: hem de ser capaços de re-pensar aquesta necessitat de treball en xarxa i “ampliar” fronteres: ens cal sortir del nostre marc natural, treure’ns aquells complexos que encara ens puguin quedar, i ambicionar un treball en xarxa amb sectors que no siguin estrictament el nostre.

Parlem de la necessitat d’interlocutar amb empreses, administracions, agents socials, col·legis professionals dels sectors més inversemblants… que, malgrat en un primer moment puguin semblar allunyats de les nostres missions i finalitats, a l’interlocutar-hi es pot generar un nou i profitós projecte, acció o aportació.

Alguna entitat social, hauria de “treballar en xarxa” amb algun col·lectiu de matemàtics que pogués arribar a demostrar, a mode de teorema, una fórmula que, com a hipòtesi, demostrarà, de ben segur, que en el treball en xarxa: “a més distància i diversitat, s’obté major resultat”.

Les dues direccions de la comunicació i la incidència política

Jordi Balot (Taula del Tercer Sector Social) 

Arran de la convocatòria del 3r Congrés Català de l'Associacionisme i el Voluntariat, voldria compartir algunes reflexions sobre la comunicació i la incidència del que fem les entitats.

La comunicació és un dels aspectes rellevants de la tasca que realitzem les entitats socials donat que “el que no es comunica, no existeix”. Moltes vegades, l’atenció directa que realitzem cada dia, no ens deixa temps per a poder seure una estona i transmetre al nostre entorn, tant la nostra feina i els resultats obtinguts, així com poder fer una tasca de sensibilització social, tant en la línia de crear consciència social sobre la importància de donar respostes positives en la construcció d’una societat més justa, solidària i cohesionada, com en la línia de transmetre l’anàlisi de les causes que porten a les desigualtats, fer denúncia de les decisions que ens porten a aquestes situacions i, amb una actitud proactiva i constructiva, també fer propostes per a dur a terme un canvi social eficaç i amb resultats de llarga durada.

Pensem que la comunicació i la incidència política han d’anar en dues direccions diferenciades però complementàries: en primer lloc, cap a la ciutadania en general i els diferents actors socials i, en segon lloc, cap a les institucions públiques. Evidentment, el que comuniquem envers una direcció i una altra ho hem de transmetre de manera diferent, adaptant el missatge i el llenguatge en cada cas perquè el públic que tenim al davant és diferent.

Per una banda, de la ciutadania necessitem que ens coneguin, que comparteixin amb nosaltres les preocupacions, les anàlisis, les ganes de comprometre’s en els nostres projectes i, en definitiva, que confiïn en nosaltres per a poder treballar i construir junts.

D’altra banda, de les institucions públiques volem que incorporin les nostres denúncies en la seva agenda política, que acceptin les nostres propostes polítiques per a dur-les a terme, i que desenvolupin polítiques socials adients a les necessitats plantejades i amb perspectiva de futur. És molt important fer-los-hi entendre que les polítiques socials eficaces tenen un llarg recorregut per endavant i, per tant, independentment del partit polític que estigui governant en un moment determinat, s’ha de fer una planificació a llarg termini. També tenim el repte de fer-los tenir una visió global sobre les repercussions d’una determinada proposta, entenent que la inversió en una determinada política social pot suposar grans estalvis en polítiques sanitàries, polítiques educatives, polítiques judicials, etc. i, per tant, l’atenció a les persones s’ha de realitzar des d’una visió holística i integral. Finalment, hem de fer entendre que una inversió en polítiques preventives donarà resultats a llarg termini, més enllà d’un cicle electoral.

Butlletins, notes de premsa, campanyes de comunicació, actes simbòlics a peu de carrer, són les formes més habituals que tenim per donar a conèixer els nostres projectes a la ciutadania i les nostres reivindicacions a les institucions. Avui dia també juguen un paper fonamental les xarxes socials amb un poder impensable de ressò en el nostre entorn. Però el més important és que siguem clars en el missatge, i que transmetem la importància d’implicar a tothom en el projecte o iniciativa que estem endegant.

Som moltes les entitats que treballem a Catalunya, i la ciutadania té milers de projectes i entitats als que donar suport, i a vegades per tenir-ne masses, es perden possibles col·laboradors. Fer veure el tret diferencial de la nostra entitat i del nostre projecte és el que farà que la ciutadania s’impliqui.

La relació de les associacions amb les administracions

Miky Aragon (Consell d'Associacions de Barcelona)

El 3r Congrés Català de l'Associacionisme i el Voluntariat és una oportunitat per replantejar la relació de les associacions amb les administracions. Com ja dèiem al 2n Congrés de les Associacions de Barcelona:  

“Reclamem el reconeixement de l’administració pública. Necessitem una administració valenta que vulgui fer l’aposta per la millora del sector associatiu, perquè som corresponsables de l’esdevenir social”.

Des d’aquesta corresponsabilitat proposo una sèrie de reptes:

 

Necessitem unes administracions valentes que enforteixin la nostra democràcia. Calen espais que ens permetin incidir en la política pública. Aquest serà l’impuls més gran per l’acció col·lectiva de la ciutadania. Si tenim eines per canviar la realitat fixarem la mirada en l’enfortiment de les bases socials de les nostres  organitzacions.

També, necessitem una administració valenta que s’atreveixi a legislar sobre temes concrets que afecten l’associacionisme. Necessitem un nou model fiscal per les associacions i lleis que facilitin l’ús de l’espai públic.

Per tant, cal una administració valenta que modifiqui la relació amb les associacions. Aquesta relació s’hauria de basar en la confiança per generar noves mirades. Tan sols des d’aquestes noves mirades podrem definir conjuntament un nou model de subvencions i reinventar la relació burocràtica amb l’administració.

En aquest sentit, una bona eina pot ser teixir una política transversal a escala de país de suport a l’associacionisme que disposi d’eines que es puguin liderar des de la política municipal. L’experiència del Pla de Suport a les Associacions de Barcelona pot ser un bon exemple.

En resum, necessitem trencar el “clientelisme” entre associacions i administracions. Però per això, no només calen administracions valentes. També esdevé imprescindible un sector associatiu valent i organitzat. Tenim molta feina, aprofitem el congrés!