Per un voluntariat independent, popular, actiu, sobri i arrelat al país

... de Carles Armengol

La crisi està provocant no poc patiment en moltes persones i, no cal dir-ho, en entitats socials i del tercer sector. Per tant, convé no banalitzar-la, ni banalitzar els seus efectes. Però això no treu que intentem fer de la necessitat virtut i que no aprofitem les circumstàncies per revisar coses que no s’han fet prou bé o per depurar determinats vicis adquirits. És en aquest darrer sentit que goso afirmar que el context que ens dibuixa la crisi pot ser una bona ocasió per repensar el voluntariat i el model de desenvolupament del voluntariat que hem anat practicant en els darrers anys. 

En aquesta mateixa línia també afirmo que una temporada de grans estretors per a l’administració, i sense subvencions, pot tenir efectes purificadors, no per a tot el tercer sector, però sí específicament per a determinats àmbits del món associatiu i particularment del voluntariat.

És en aquest context d’austeritat general que podem retrobar les virtuts que configuren –o que un xic idealment, hem volgut que configurés– un model català del voluntariat, caracteritzat entre d'altres, per aquests trets:

1. Caràcter cívic i independent de les administracions públiques: cal oblidar aventures d’excés de tutela o de suplantació d’aquest caràcter civil i independent que algunes administracions han practicat, sovint sota el pretext del suport.
2. Popular i plural: el voluntariat només pot ser un moviment massiu si assoleix aquesta dimensió popular –interclassista en diríem abans– i, necessàriament diversa i plural (socialment, cultural, religiosa, política), però allunyat de la beneficència aristocràtica de les meses petitòries, del pijo-progressisme banal, o d’allò que ara s’anomena els antisistema. El voluntariat és constructiu per naturalesa.
3. Primacia de l’acció i el servei per sobre del discurs: el voluntariat ha de ser un moviment reflexiu i crític, però l’essència del seu "engagement" és l’acció i el servei específic en un àmbit determinat. El voluntariat va per feina, és un moviment d’esforç i treball compartit, amb metes clares i concretes i amb beneficiaris personals, socials o culturals també concrets. La relació i la col·laboració amb els moviments socials o amb altres àmbits del tercer sector no pot desdibuixar la identitat del voluntari que és l’acció altruista.
4. Austeritat i sobrietat: la primacia de l’acció també implica una sobrietat en la seva estructuració i desplegament. Allò que importa és la missió i els mitjans hi estan al seu servei. Les organitzacions de voluntariat són organitzacions lleugeres i dinàmiques, austeres en els mitjans. Els recursos s’orienten clarament a les finalitats. D’altra banda, el voluntariat necessita reconeixement, però no la falsa adulació ni que el festegin interessadament. Prou que hem assistit a actes que, en aquesta línia, han vorejat el ridícul. 
5. Arrelament al país: l’actitud voluntària neix d’un compromís amb la realitat que és manifesta en una pluralitat de causes i d’àmbits, sovint a l’entorn més immediat, però també en marcs més llunyans. Però, ni en el cas de la cooperació internacional, el voluntari no es pot confondre amb l’aventurer, o amb aquell que cerca l’exotisme que trenqui amb la seva rutina. El voluntariat no es desentén del seu país, ni de la seva realitat més propera, encara que la seva missió la desenvolupi en altres indrets. Una solidaritat extremadament selectiva o que es desentengui d’allò més proper és sospitosa.

Certament, no sé si aquest model de voluntariat ha existit mai com a tal i en plenitud, però de ben segur ha format part de l’imaginari col·lectiu de molts sobre el que volíem ser. Un imaginari potser desdibuixat en els darrers anys, però encara il·lusionant i, crec, més actual que mai.

Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

M’imagino... Una història d’amor entre el voluntariat i les TIC

... de Jaume Albaigès

La propera setmana se celebra a Barcelona el II Congrés Europeu del Voluntariat. Al programa s’hi ha inclòs una taula rodona que em sembla d’allò més necessària i que duu per títol "Què passarà i què hauria de passar en el món del voluntariat en els propers 5 anys?".

En un context com l’actual és molt temptador centrar la reflexió sectorial en les dificultats del present més que no pas en les oportunitats i els reptes del futur. Si no somiem difícilment ens mourem d’on som. Així que en els paràgrafs següents provaré d’esbossar algunes idees per ajudar a respondre la pregunta de la taula pel que fa a la relació de les TIC amb l’acció del voluntariat.

M’imagino unes organitzacions capaces d’esprémer el potencial que la tecnologia ofereix per acostar-se a milers de persones i oferir-los diferents vies d’implicació amb les respectives causes que s’adaptin als seus desitjos i interessos i a les seves limitacions horàries, geogràfiques o de qualsevol altre tipus. I no només de forma puntual, sinó amb continuïtat.

M’imagino unes organitzacions que deixen enrere models de gestió i de presa de decisions encarcarats i que, aprofitant la tecnologia, reaccionen amb agilitat a les demandes socials i, alhora, són flexibles amb els seus voluntaris perquè aquests puguin mobilitzar-se i actuar amb autonomia. Si no és així, amb les possibilitats tecnològiques actuals, el voluntariat farà un 'bypass' a les entitats.

M’imagino organitzacions i voluntariat que aprofiten el bo i millor d’Internet per potenciar les seves activitats i la seva presència al carrer i que alhora les mantenen vives projectant-les a la xarxa, en un camí d’anada i tornada permanent entre tots dos espais.

M’imagino organitzacions que descobreixen en el 'crowdsourcing' i el 'crowdfunding' (o micromecenatge) online noves maneres d’aplicar l’entre tots ho farem tot. I persones voluntàries que comprenen que una aportació molt petita sumada a moltes altres pot acabar generant un resultat final altament impactant.

M’imagino persones voluntàries creatives i innovadores explotant les capacitats dels seus telèfons mòbils per fer del voluntariat una activitat non-stop: fotos de denúncies, vídeos de testimoniatge, identificacions i mapatges de tota mena, suport a campanyes, etc. Un voluntari amb un telèfon intel·ligent serà un supervoluntari.

M’imagino persones voluntàries motivades per causes i valors diversos que a banda de col·laborar de forma regular amb algunes organitzacions concretes aprofitaran la xarxa per aportar valor puntualment a moltes altres iniciatives. I que a més la faran servir per demostrar a amics, coneguts i saludats com de bé s’ho passen fent de voluntaris i així animar-los a enredar-s’hi.

Què més imagineu, vosaltres?

Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

Quan la crisi exalça el voluntari

... d'Oriol Illa

 

Enguany se celebra l’Any Europeu del Voluntariat. Al conjunt d’Europa es calcula que més de 100 milions de persones estan compromeses amb activitats de voluntariat i que a Catalunya en són quasi 600.000. Si cerquéssim una definició universal alhora d’explicar què és un voluntari, el resultat s’aproximaria a dir que és aquell individu que realitza una tasca no remunerada, acceptada de forma voluntària i què llur activitat beneficia a persones alienes a la família, amics, veïns o al propi individu. Un voluntari seria, en definitiva, una persona amb un alt compromís social i uns determinats valors.

Tanmateix, en l’inabastable debat sobre els valors i la moral a la nostra societat, i especialment en moments de crisi com l’actual, hi ha determinats consensos que ens situen en un terreny sota sospita. Valors abastament aplaudits com l’ètica, la responsabilitat, la solidaritat, etc. comporten, en la teoria, una actitud que serveix d’exemple, però què a la pràctica, per desgràcia, hem marginat premeditadament promovent, justament, els valors contraris.

Una dècada prodigiosa que ens ha fet créixer per sobre de les nostres possibilitats i de la qual estem pagant un cost altíssim, no només econòmic, sinó també social. Hem promogut a la nostra societat, durant els anys d’opulència econòmica, les conductes altruistes i voluntàries que semblen ser exemplars per una immensa majoria de la societat? Malauradament, no.

A mitjans del segle XIX, Auguste Compte encunya la paraula "altruisme" –virtut del voluntari– en oposició al d’egoisme. És sobrer afirmar que vivim temps en els que l’egoisme ha guanyat massa sovint la partida. Temps sense perspectives i amb una indiscutible sensació de resignació, indignació o, fins i tot, desesperança. La gran puixança econòmica viscuda a principis del XXI ens va fer sentir individus d’una societat sense límit i persones indestructibles des d’una perspectiva estrictament materialista, tot abandonant aquella altra riquesa que és la "solidaritat intracomunitària". A mida que ens emmirallàvem en el miracle d’una Europa pròspera, apartàvem actituds i valors que ens semblaven caducs en un sistema que no parava de generar oportunitats –encara que aquestes fossin fictícies–. Però el cicle va invertir la seva tendència i ara, amb més de la meitat de la població catalana amb importants dificultats econòmiques i socials, necessitem recuperar uns valors que hem menystingut durant temps.

Un valor és una actitud que millora i perfecciona l’home des d’un punt de vista moral. Afortunadament hi ha gent que durant l’exuberància d’una època que no tornarà, ha mantingut viva la torxa. Hi ha hagut persones al nostre voltant disposades a nedar contracorrent perquè han perseverat en els seus valors i en el servei cap a l’altre. És en aquest context, i amb l’objectiu de plantejar reptes per un voluntariat que afronta una situació social molt complexa a casa nostra i al conjunt d’Europa, que els propers dies 9, 10 i 11 de novembre se celebra a Barcelona el II Congrés Europeu del Voluntariat. Serà una excel·lent oportunitat per prendre el pols d’una societat que insisteix en la defensa d’allò públic i en el compromís social, però que necessita trobar referents i brúixoles que mantinguin el rumb cap a un horitzó creïble, avui encara, incert. Ser voluntari vol dir no haver deixat mai d’entendre, comprendre i comprometre’s amb l’entorn que ens envolta. Quan les coses van bé però, sobretot, quan el futur sembla gris. Simple i complex alhora.



Visita el reportatge sobre el II Congrés Europeu del Voluntariat

Voluntariat + empreses = molt per aprendre (I)

... de Juan Mezo

Properament, se celebrarà el II Congrés Europeu de Voluntariat. Tot un esdeveniment que aplegarà experts de diferents camps i països i servirà per enriquir, encara més, el tercer sector. Que el voluntariat d’empresa tingui un espai reservat en el programa vol dir que ja és un tema incorporat en el món del voluntariat.



El voluntariat promogut des de l’empresa aporta múltiples beneficis per a totes les parts, com ho mostren diferents estudis, entre ells un de recent: "Estudio del Voluntariado Corporativo en España" (2010), realitzat amb la col·laboració de Valores & Marketing.

Des de l’experiència d’haver creat, dissenyat, gestionat, coordinat i dinamitzat diversos programes de voluntariat corporatiu en voldria destacar alguns aprenentatges, des del punt de vista de l’empresa (el punt de vista de les organitzacions el deixo per a un proper post):

• El programa de voluntariat ha de ser una acció més dins una política global de responsabilitat corporativa. Només una empresa que es preocupa del seu paper en la societat, i vol formar-hi part activament, entendrà l’essència del voluntariat. De fet, aquest punt és la primera recomanació que fa un grup d’experts sobre voluntariat corporatiu, promogut per la Unió Europea i l’Aliança Europea del Voluntariat.
• Cada empresa ha de trobar el seu propi model de programa de voluntariat corporatiu. Hi ha empreses que cedeixen espais a organitzacions no lucratives perquè expliquin les seves causes i projectes, cedeixen hores d’empleats o recolzen i presenten campanyes...
• Cal la ferma implicació de les persones responsables de l’empresa. Per fer-ho a mitges, sense motivació o sense creure-s’ho, no val la pena. Serà una acció més abocada al fracàs.
• També és necessari invertir: temps, diners, persones... Si volem un programa de voluntariat corporatiu que costi zero, no sortirà bé. S’ha de pensar, consensuar, dissenyar, comunicar, dinamitzar, explicar...
• Cal maduresa dels directius i dels empleats. Tot i que es porti temps amb aquestes accions, no deixa de ser un tema relativament recent. Se n’ha d’aprendre, a tots els nivells, i vèncer possibles reticències.
• Cal tenir la ment oberta. Contemplar noves accions, propostes, maneres de fer... El programa no pot ser imposat, sinó ha de ser entès i compartit pels propis empleats i restar obert a plantejaments diferents als inicialment plantejats.
• És necessari avaluar resultats quantitatius i qualitatius, entenent el paper del voluntariat, la solidaritat i l’acostament al tercer sector i els objectius de l’empresa.

No hi ha un model únic ni vàlid per a totes les empreses. Cada empresa ha de tenir clar, per començar, perquè vol posar en marxa un programa de voluntariat corporatiu i que aquest sigui coherent amb la seva política global d’RSE. A partir d’aquí, cal dissenyar-lo i posar els recursos adients per aconseguir els objectius que, des de la companyia, es plantegin.

Sigui quin sigui el model és una oportunitat per acostar el món associatiu i el món de l’empresa. Per compartir coneixements, habilitats i aptituds. Per enriquir-se mútuament i, sobretot, fer un espai i entorn millor per a tots.

País amb pobresa... pobre país

d'Àngels Guiteras,
presidenta de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya

Publicat al diari Ara de diumenge 9 d'octubre de 2011

Hem tingut un estiu càlid. Fa unes setmanes que ja hem entrat a la tardor, el temps ha començat a canviar, comencen a arribar les pluges i la llum del sol ens comença a deixar a mitja tarda. Vindran dies freds, foscos i tristos, i per a algunes persones més foscos, més freds i més tristos que per a d’altres. Cada dia hi ha més necessitats socials bàsiques per atendre. Les entitats socials estan detectant noves situacions i treballant més que mai, amb menys recursos i amb molts entrebancs.

La reforma imposada de la renda mínima d’inserció, la paràlisi de les polítiques actives d’ocupació, la retallada europea dels ajuts alimentaris en un moment de màxima necessitat, la transformació de les caixes d’estalvi en bancs i el futur incert de la seva obra social, els desnonaments per impagaments d’hipoteques a persones que continuaran ofegades pel deute, la reducció de pressupostos socials, l’increment del fracàs escolar... Aquests són alguns dels indicadors que revelen la profunditat de la crisi i que posen en risc la cohesió del nostre país. País amb pobresa... pobre país.

Perquè sense cohesió social és impossible fer front a la crisi. Sense cohesió social no és possible trobar nous camins per al desenvolupament econòmic i social. Que ningú no s’equivoqui: reduir la despesa social no comporta principalment reduir el dèficit, sinó erosionar un dels principals fonaments de la nostra recuperació. Perquè la desigualtat i la pobresa creixents estan relacionades amb la pèrdua de valors en la nostra societat: la confiança, la seguretat i el respecte als altres. Aquests valors, com va senyalar Keynes, són els 'animals spirits' que fan que l’economia es desenvolupi. Per fer front a la crisi cal prioritzar la lluita contra la pobresa i optar per un nou model de desenvolupament productiu que porti al cor aquesta estratègia.

Fa unes setmanes els partits polítics van acordar al Parlament impulsar un Pacte Nacional contra la Pobresa i l’Exclusió Social. Podria ser que comencéssim a veure la llum al final del túnel? És essencial que ens posem d’acord en aspectes claus i que definim les línies vermelles de la dignitat. Que aquests límits siguin infranquejables i tinguin, almenys, el mateix nivell d’exigència que els requisits de reducció del dèficit o la línia vermella de la immersió lingüística. Viure amb dignitat avui i demà exigeix eradicar la pobresa severa, amb especial atenció a la infantil; assegurar una renda mínima per a totes les persones; disposar de dret garantit a l‘habitatge; lluitar contra l’exclusió educativa; millorar la protecció social, combinada amb formació adequada i l’accés al mercat de treball; avançar substancialment en la reducció de les desigualtats en els nivells de renda i en una distribució equitativa de la riquesa.


Llegeix l'article complet

Ai! Que passarà amb el “nostre” negociat?

... de Carles Armengol

Imatge d'uns pressupostos

En temps d’eleccions s'observa un fenomen que ara ha rebrotat entorn a la, per a mi magnífica en les seves intencions, llei òmnibus. Molts sectors, des del turisme fins a les universitats, i també el tercer sector i específicament el món associatiu en les seves diferents branques, de la cultura popular a la promoció de la pau, malden i reivindiquen el manteniment o la creació de departaments i òrgans administratius a les diverses administracions públiques que tinguin cura dels seus afers.

Pot semblar lògic a bones i primeres, però no deixa de sobtar també aquesta passió pels aparells burocràtics alhora que es constata la necessitat d’aprimar les administracions públiques. Sovint s’imposa la sensació que cada sector i subsector, cada àmbit de cada sector o cada variant associativa necessita una finestreta on adreçar les seves sol·licituds d’ajut (¿que hay de lo mío?). Potser és necessari, però no deixa de ser una eloqüent mostra de minoria d’edat de la nostra societat civil en el seu conjunt.

Necessitem un departament, direcció general, servei, negociat, institut o agència governamental para cada activitat? Aquest camí, lluny d'assegurar-nos més recursos i suport, és precisament el que xucla els recursos i anul·la les possibilitat d'alliberar-los per a la iniciativa social. Quantes vegades l'aparell administratiu que gestiona determinats ajuts no consumeix per al seu propi manteniment molts més recursos que els que acaba atorgant? Quantes vegades els òrgans administratius  tendeixen a perpetuar-se i, per trobar raó de ser, arriben a competir o suplantar la iniciativa social?

No és hora d'oblidar-nos de mantenir un “negociat” per a cadascú, si més no per al tercer sector, i cercar camins de sostenibilitat amb més autonomia respecte l’administració? Malauradament no sembla que sigui aquest el camí col·lectiu que seguim. Ens entretenim reivindicat burocràcia i no ens atrevim a denunciar l'ignominiós sistema de la creueta a l’IRPF, que ens fa dependents dels dictats de l'administració (espanyola, per a més ignomínia en aquest cas). Per quant oblidar-nos de la creu i cercar la reforma de la llei 49/2002 per aconseguir desgravacions als donatius, si convé, del 75 o el 100% en determinats casos? Que sigui la ciutadania qui decideixi i no les finestretes governamentals, que, a més, cal sufragar i en surten prou cares!

El millor MBA: fes-te escolta!

... de Sergi Rovira

D’entrada vull demanar la comprensió dels amics dels esplais (i l’associacionisme, en general), perquè, encara que parli des de l’escoltisme, s’ho poden sentir totalment seu i ho compartiran, però deixeu-me parlar des de la meva experiència personal, que ha estat a l’escoltisme.

Fa uns dies, el diari Ara publicava l’apunt “L’avantatge xirucaire” en el suplement Mestres, en que un mestre d’escola es preguntava com serien els nous mestres que s’incorporarien  i apuntava que si venien de l’escoltisme o l’esplai mostraven més capacitat d’organitzar-se i d’enfrontar-se a una aula plena de nens i nenes. Al cap d’uns dies, comentava la notícia amb un amic (escolta, també) i deia “és que hi ha escoltes a tot arreu”.

Sembla que els escoltes gaudim d’una àurea d’excepcionalitat, i m’agradaria matisar-ho o posar-ho en context. Jo diria que és un procés darwinístic: hi ha molts nens i nenes que passen per l’escoltisme (o l’associacionisme educatiu), alguns acaben sent caps (o monitors) i d’aquests, pocs, acaben estant-hi uns quants anys i assumint responsabilitats. Vaja, un senzill procés de selecció. Per quedar-t’hi, n’has de tenir ganes (d’organitzar, de posar-te davant d’un grup de nens, de fer reunions i dedicar-hi hores), ho has de dur dins, t’ha d’agradar (i força).

Aleshores, si t’agrada, el que tens és un màster intensiu d’hores i hores practicant (organitzant caus, excursions i campaments, posant-te davant del grup de nens i nenes cada setmana, fent reunions amb pares, entitats, ajuntaments, etc.) i, de la forma més natural, fent-ho, acabes incorporant aquelles coses que sentim dir que tan falten:

• el treball en equip,


• l’educació per competències, és a dir, que sàpigues organitzar-te, buscar la informació o referències que necessites, que vagis orientat a buscar solucions, vaja, que t’espavilis per tu mateix,


• la implicació (motivació) en una activitat amb sentit per a un mateix,


• i assumir responsabilitats (de dur nens i nenes a la muntanya).

Quan ho deixes (coses de l’edat), és prou fort per voler trobar altres espais d’implicació a la societat i, sovint, són a la política. A més, el procés és tan intens i les energies que acabes posant són tals que ho dus dins per sempre. La combinació d’ambdós (implicació i sentiment de pertinença) fa que puguis anar trobant persones molt implicades que expliquen que han passat per l’escoltisme.

No sé si hi ha molts escoltes arreu, hi ha els que hi ha, però s’ho creuen amb prou ganes i prou empenta i il·lusió com per fer-se notar. I ara que ho dic,.. ganes, empenta, il·lusió? Amb la crisi econòmica que vivim i els anys que ens pronostiquen, segurament, pot ser un valor molt preuat.

Per això, si tens edat de provar-ho (a mi, ja m’ha passat), fica-t’hi i, si t’agrada, t’enganxaràs. Si ja no tens edat, però busques algú que t’ajudi, pensa que aquí tens les persones amb el millor màster en direcció d’organitzacions que hi ha al mercat (i no costa un euro, només hores, ganes i il·lusió).