11 d’oct. 2010

Suïcidi juvenil



Hi ha realitats socials que romanen ocultes als nostres ulls. Són fets que ens trasbalsen internament, i optem per la via fàcil de la negació i el silenci com si tal circumstància formés part d’una altra realitat. En volem defugir perquè se’ns fa incòmode admetre que són tan dures com reals i perquè, en el fons, no som educats per afrontar-les. Una d’elles és el suïcidi juvenil.


Segons les xifres del Registre de Mortalitat de Catalunya, la taxa de suïcidis ha disminuït un 33% els darrers 10 anys i aquest és, comparativament, un dels percentatges més baixos d’Europa. Però si aquesta és una dada que podríem considerar com a positiva, l’important descens dels accidents de trànsit –primera causa de mortalitat els darrers 10 anys– ha fet que el suïcidi esdevingui la primera causa de mortalitat juvenil al nostre país. Un total de 417 persones es van suïcidar a Catalunya l’any 2008*, xifra que representa un 5’7 de casos l’any per cada 100.000 habitants. El 76% de les persones que es van suïcidar eren homes, però el fet que sigui la principal causa de mortalitat entre els joves avui és simptomàtic sobre algun aspecte no resolt, relacionat amb els valors que promou i difon la nostra societat. Una societat que transmet als i les joves que només hi ha futur per als triomfadors i triomfadores ignora que, potser, la situació en la qual vivim posa en evidència moltes de les creences i tòtems sobre els quals hem forjat la nostra concepció de l’èxit en aquesta primera dècada del segle XXI. Abundància i benestar material per negar algunes malalties que encara no tenen tractament: la por, la soledat o el fracàs.

Si he volgut posar la mirada, modestament, sobre el suïcidi juvenil és perquè aquesta brutal realitat de la qual en preferim no parlar, respon sovint a una clara renúncia col•lectiva. Durkheim va assenyalar que els suïcidis eren fenòmens individuals que responien a causes socials. Que el suïcidi era, en ell mateix, un fet social. Tot i que en algunes cultures es considera una forma honorable per compensar situacions familiars o professionals irreversibles, a la nostra es percep com una mena de maledicció, tabú, pecat o, fins i tot, delicte. Malgrat les societats modernes han millorat substancialment les condicions de vida, l’individu d’avui no se sent objectivament més satisfet en relació amb l’individu del passat. No hi ha una relació directa entre pobresa/riquesa i índex de suïcidi (Lituània, Hongria, Rússia i Japó tenen índexs altíssims de suïcidis, prop de 30 casos per cada 100.000 habitants**). Durkheim també afirma que el suïcidi és una reacció a una doble condició: la predisposició psicològica de l’individu i la determinació social de l’entorn, que és la suma de dos elements sobre els que l’educació té un efecte importantíssim. Una de les conclusions que en podem extreure és una manca, potser cada cop més gran, d’allò que acaba determinant els valors de la nostra societat. Som menys feliços tot i tenir més de tot, perquè el fet de tenir més, acaba sent l’objectiu en ell mateix, creant-nos un profund buit sobre el perquè de la mateixa existència i la negació o incapacitat de dibuixar un horitzó plausible als nostres desitjos.



* Dades del Registre de Mortalitat de Catalunya
** Dades del World Health Organization. De totes maneres cal ser caut amb aquestes xifres perquè hi ha governs –sobretot els que tenen una religió monoteista oficial– que maquillen aquest tipus de xifres perquè el suïcidi és socialment inacceptable.

1 comentari:

  1. Jo sempre he pensat que les persones que es suiciden tenen una patologia de caràcter psicològic. Sempre m’han criticat aquesta opinió...

    I sempre hi ha excepcions, com la del general Rommel, que avui fa 66 anys el van animar a suïcidar-se (o el suïcidaven amb tota la família).

    ResponSuprimeix