El Tercer Sector i la incidència política

... de Mònica Sabata

“S’ha de passar d’una ciutadania pacient (que rep, es queixa i reclama) a una ciutadania co-responsable que sigui activa, participi i s’impliqui”. Pau Vidal, coordinador de l’Observatori del Tercer Sector, va fer aquesta afirmació durant la conferència inaugural de les jornades La incidència política al Tercer Sector: on estem i on anem?, organitzades per la Fundació Pere Tarrés, Intermón Oxfam, Setem i pel mateix Observatori. Els he de dir que les comparteixo plenament. És més, crec que resumeixen a la perfecció el rol que la societat civil organitzada haurà de desenvolupar durant els propers anys perquè, en definitiva, fixen allò que crec que són dos dels principals objectius del Tercer Sector del segle XXI: la capacitat d’influir i la voluntat d’incidir. Ara bé, com que aquesta capacitat d’influir i d’incidir en la política del país no és ni instantània ni casual, cal que ens plantegem els reptes que suposa intentar d’assolir-la. Voldria assenyalar-ne tres.

Primer repte. Les organitzacions del tercer sector han d’estar convençudes de la capacitat que tenen d’actuar com a actors polítics i han d’identificar els moments en què la seva participació i incidència és vital per provocar la transformació. Durant els darrers anys, moltes entitats han assumit aquesta missió i han començat a actuar en aquest sentit. Fins al punt que ja és reconegut que hi ha entitats que poden contribuir a la renovació de les formes de fer política i, també, a regenerar-la per aturar el descrèdit de la política partidista. En el futur caldrà universalitzar aquesta voluntat d’actuar per canviar la realitat.

Segon repte. Guanyar independència econòmica per poder actuar amb més llibertat. És evident que moltes entitats del tercer sector ofereixen activitats i serveis que l’administració no pot assumir per diverses raons. Per tant, és lògic que una part important de la dotació econòmica d’aquestes organitzacions provingui dels fons públics. Ara bé, també s’ha de ser conscient que la dependència econòmica excessiva dels pressupostos públics pot fer minvar la capacitat d’actuació i pot condicionar les activitats i les campanyes. Que les entitats tinguin finançament públic és normal i lògic, però el tercer sector haurà de fer un esforç per tal de diversificar en el futur els ingressos que obté. Per aconseguir-ho fóra vital adoptar un model de funcionament semblant al sistema anglosaxó i tenir una millor llei de mecenatge.

Tercer repte. Obtenir més presència als mitjans de comunicació. La voluntat d’incidència significa, obligatòriament, guanyar espai a la premsa. Lamentablement, aquesta és una assignatura pendent per a moltes entitats del sector. I no ho és ni per deixadesa ni per manca de recursos assignats a aquesta tasca. Al contrari. Però la qüestió és que massa sovint els temes de l’agenda del Tercer Sector no resten recollits pels mitjans de comunicació tradicionals. Ho podríem atribuir a moltes raons, però és molt probable que calgui atribuir-ho a una manca d’adaptabilitat al dia a dia; al fet que s’estigui desconnectat del món de la comunicació o bé a la manca de contactes concrets. És per això que crec que les entitats haurien de ser capaces de potenciar lideratges públics forts (tot reforçant els lideratges socials, generalment força anònims, que ja existeixen) i cercar les complicitats adequades per obtenir més espai arreu. Les xarxes socials vinculades a Internet ja fan feina en això, atès que el Tercer Sector és prou actiu en aquest camp. Ara, però, toca obrir les portes del mitjans tradicionals.