No anem bé de matemàtiques

... de Jaume Albaigès

Seguint el fil d’un article anterior en què parlava de la necessitat de reivindicar l’aportació de valor del tercer sector al conjunt de la societat, voldria apuntar un altre dels deures que em penso que tenim pendents en aquest camí: les xifres.

Fa uns dies apareixia publicada a CanalSolidari.org una entrevista a Francesco Ambrogetti, captador de fons d’ONUSida. Cito un fragment d’una resposta seva: “en els darrers 5 anys les ONG espanyoles han experimentat un creixement increïble en termes de donants i donacions. 136.000 treballadors i 110 milions d’euros d’ingressos fan avui del tercer sector a Espanya una de les indústries amb creixement més ràpid”.

Sembla ser que les xifres citades procedeixen d’unes declaracions del senyor Francisco Moza, secretari general de Política Social i Consum del Ministeri de Salut i Polítiques Socials, segons el qual “el Tercer Sector factura 110 milions d’euros l’any, ha creat 136.000 llocs de treball i té 11 milions de persones associades”. Quedem-nos amb la part econòmica, que ja dóna per a molt.

• 110 milions d’euros repartits entre 11 milions de socis són exactament 10 euros per soci i any, menys d’1 euro al mes. La generositat dels socis és espectacular!

• Els fitxatges de Cristiano Ronaldo i Zlatan Ibrahimovic la temporada passada van suposar un import més elevat que els ingressos de tot el tercer sector estatal.

• Només la suma dels pressupostos del 2009 de la Fundació Catalana de l'Esplai, de la Fundació Pere Tarrés i de la Creu Roja de Catalunya, ja representen els 110 milions.

Oi que ja es veu que això no quadra per enlloc? Doncs resulta que algú dóna una xifra i d’altres la repeteixen com aquell qui res i els mitjans la publiquen amb la mateixa alegria. Allò pitjor, però, és que és el mateix sector qui en surt malparat, ja que al capdavall transmetem una imatge inconsistent i poc seriosa.

Necessitem, de totes, totes, dades que mereixin una mínima credibilitat i cal que qui les proporcioni expliqui com les ha obtingudes. En l’àmbit català, la Taula del Tercer Sector Social i l’Observatori del Tercer Sector van promoure l’Anuari 2009, on sí que apareixen algunes d’aquestes dades, però només relatives a les ONG d’acció social, és a dir, no s’hi inclou ni la cooperació al desenvolupament ni el medi ambient ni cap altre subsector. Així doncs, fins i tot a Catalunya, on anem un pas per davant, ens trobem lluny encara de tenir la fotografia completa.

Per cert, i com a dada final, a l’Anuari 2009 es diu que les entitats del tercer sector social català mouen un volum anual de 5.500 milions d’euros, un 3% del PIB català. 110 milions a tot l’Estat, deien?

Un virus intern ataca el sistema! "Hi ha res de nou sobre allò meu?"

... de Roger Buch

Inauguració del 2n Congrés de l’Associacionisme de Barcelona, el passat divendres a l’acollidora Aliança del Poblenou. Enceta Fernando Vallespín sobre el hardware i el software de la democràcia. El hardware són les institucions, la democràcia formal, l’estat de dret i la garantia dels drets fonamentals. El software és l’esperit, la participació, el sentiment de pertinença a la comunitat; en definitiva, la responsabilitat comuna sobre l’esfera pública. No n’hi ha prou de tenir un bon hardware sinó que també cal cuidar el software. La democràcia no només la garanteix un sistema jurídic.

Vallespín, amè i brillant, ens enumera diferents virus que ataquen el sistema democràtic actual, alguns que provenen de dalt, de l’esfera política i d’altres que provenen de baix, d’una ciutadania cada vegada més individualista i que només es mobilitza per interessos particulars. Davant d’aquest trist panorama, l’associacionisme i la societat civil, en general, se’ns presenten com a bons antídots. Per lluitar a favor de l’esfera pública, en un món en desafecció, l’associacionisme aporta una bona dosi de compromís generós amb els interessos col•lectius.

De tot això i més parlem quan concretem la reflexió després en els eixos de ponències, molt interessants i prometedores. I el problema ve quan s’obre el debat als assistents, sovint segons els moderadors, la part més interessant perquè es dóna la veu al poble. Passa en moltes altres ocasions. Es planteja un debat d’idees sobre l’associacionisme i els seus reptes. Les entitats disparen i baixen al nivell de sota terra: “hi ha res de nou sobre allò meu?”. Aprofiten per intentar vendre la seva moto. No entren en el debat, no aprofiten la perspectiva d’es d’on apunten els ponents, aprofiten la possessió del micro per explicar allò què fan i dir que “la seva” entitat és fantàstica. És com dos móns que parlen diferents llenguatges. El de la reflexió i el pensament abstracte i el de les associacions, preocupades només pels seus temes. De fet, ja ho va apuntar indirectament Vallespín quan alertava del perill del cofoisme, i és que el fet que l’associacionisme pugui ser la solució al problema, no vol dir que de vegades formi part del problema mateix.

I el traspàs de l’Ajut Oficial al Desenvolupament, quan?

... de Jaume Albaigès

El dia 6 d’octubre la Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament va convocar l’acte Eleccions Autonòmiques 2010: Els partits responen a les ONG, on va demanar a representants dels partits polítics amb representació parlamentària que es posicionessin en relació amb el document Lluitar contra la pobresa a Catalunya i des de Catalunya: 10 propostes, 10 compromisos.


L’acte va tenir diferents elements destacables, entre ells la seva cobertura en directe via Twitter per part diversos assistents. Als qui ens hauria agradat ser-hi i no vam poder, vam tenir un bon aliat en aquesta eina, tal com explica Dani Vilaró al seu blog.

Durant l’acte, la diputada Anna Figueras va recordar que “un 20% de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) de l’Estat és fruit de la solidaritat dels catalans”. Desconec si va ser un punt rellevant en el conjunt dels temes tractats, però em sembla important de parlar-ne breument.

Coincideixo amb la posició de les entitats que conformen la Confederació que convé demanar als governs, especialment en temps de crisi, que no redueixin les partides pressupostàries destinades a lluitar contra la pobresa, ni aquí ni als països del sud. Però en el cas de l’AOD crec que no hauríem de separar aquesta reivindicació de la demanda paral•lela perquè es transfereixi a Catalunya la part proporcional de l’AOD estatal, atesa la competència de la Generalitat per intervenir en aquest àmbit.

Convé recordar que l’AOD català ha estat, el 2008, de 63 milions d’euros procedents totalment de fons propis no transferits, mentre que l’AOD estatal ha representat, el mateix any, 4100 milions. En números rodons, la transferència a Catalunya d’aquests recursos suposaria disposar de 800 milions addicionals, més de 10 vegades el pressupost actual.

Així com els representants del tercer sector social i ambiental han impulsat en els darrers anys diferents iniciatives per tal de modificar els protocols vigents, es troba a faltar un posicionament semblant per part de les ONGD. Mentre la situació sigui l’actual, les exigències de les entitats al Govern seran molt legítimes però donaran pocs fruits perquè els recursos implicats seguiran sent ben minsos.

Planeta blau...d’aigua, no?

... de Sergi Rovira

L’aigua ho és tot: és vida, és energia, és alimentació, és indústria, són ciutats,... sense aigua no hi ha res que funcioni, res no podria existir tal com ho coneixem. Però l’aigua és escassa. S’han escrit llibres i molts articles sobre l’escassetat de l’aigua i les conseqüències de la seva mancança. El futur és tenebrós: la manca d’aigua provocarà grans migracions, les guerres del futur seran per l’aigua..., sembla que no hi haurà aigua.

Un moment: realment l’aigua és escassa? En un planeta cobert d’aigua, l’aigua és escassa? Depèn, no? Depèn d’allò que es vulgui fer, de com es vulgui fer, de per què es vol fer, no? Dins de tota l’aigua del món, l’aigua dolça és una fracció molt petita i, tot i així, n’hi ha molta.

La qüestió és com pensem l’aigua, com l’entenem en el nostre cap, com vivim amb l’aigua. Donem per sobreentès que en obrir l’aixeta surt aigua i, implícitament, que l’aigua és inesgotable, però no podem pensar en l’aigua com un bé infinit. No té sentit tenir camps de golf en un clima mediterrani (o desèrtic) de la mateixa manera que no creixen oliveres a Escandinàvia.
Catalunya sembla que ho ha entès. Catalunya, i en especial Barcelona, ha implementat moltes mesures per a l’estalvi d’aigua, però a més, els darrers anys hem tingut un detonant: la sequera. Les conseqüències de la sequera van molt més enllà de les mesures tècniques puntuals o a llarg termini, el canvi cultural és molt més profund. Haver entès que l’aigua és finita i haver incorporat hàbits d’estalvi d’aigua té impactes molt més contundents. Avui per avui, Barcelona és la ciutat del món ric que consumeix menys aigua per habitant i es compta entre les ciutats amb un consum per persona baix d’arreu del món. Tot i això, Barcelona és una de les ciutats del món més ben valorada per a viure-hi.

El veritable actiu és haver mantingut uns consums moderats després de la sequera i, a més, Catalunya té potencial per a estalviar molta més aigua. El canvi l’hem fet dins del nostre cap, i pot ser més gran.

Hem fet un pas bàsic, ara cal fer-ho saber a tot el món. Hem de ser capaços de dir-ho arreu, ha de ser un motiu d’orgull, una marca de qualitat: som els que consumim menys aigua per cap!

A més, l’aigua, en ser un recurs bàsic imprescindible per a la vida, és un element que coneix tothom, i el missatge el rep tothom. L’aigua és un exemple visual molt clar dels canvis que necessitem fer, d’aquest canvi cultural. Això li dóna un potencial molt important per poder mostrar els canvis que veurem en un futur proper, sense guerres, només entenent-ho en el cap i aplicant-ho al dia a dia.

Suïcidi juvenil

... d'Oriol Illa

Hi ha realitats socials que romanen ocultes als nostres ulls. Són fets que ens trasbalsen internament, i optem per la via fàcil de la negació i el silenci com si tal circumstància formés part d’una altra realitat. En volem defugir perquè se’ns fa incòmode admetre que són tan dures com reals i perquè, en el fons, no som educats per afrontar-les. Una d’elles és el suïcidi juvenil.


Segons les xifres del Registre de Mortalitat de Catalunya, la taxa de suïcidis ha disminuït un 33% els darrers 10 anys i aquest és, comparativament, un dels percentatges més baixos d’Europa. Però si aquesta és una dada que podríem considerar com a positiva, l’important descens dels accidents de trànsit –primera causa de mortalitat els darrers 10 anys– ha fet que el suïcidi esdevingui la primera causa de mortalitat juvenil al nostre país. Un total de 417 persones es van suïcidar a Catalunya l’any 2008*, xifra que representa un 5’7 de casos l’any per cada 100.000 habitants. El 76% de les persones que es van suïcidar eren homes, però el fet que sigui la principal causa de mortalitat entre els joves avui és simptomàtic sobre algun aspecte no resolt, relacionat amb els valors que promou i difon la nostra societat. Una societat que transmet als i les joves que només hi ha futur per als triomfadors i triomfadores ignora que, potser, la situació en la qual vivim posa en evidència moltes de les creences i tòtems sobre els quals hem forjat la nostra concepció de l’èxit en aquesta primera dècada del segle XXI. Abundància i benestar material per negar algunes malalties que encara no tenen tractament: la por, la soledat o el fracàs.

Si he volgut posar la mirada, modestament, sobre el suïcidi juvenil és perquè aquesta brutal realitat de la qual en preferim no parlar, respon sovint a una clara renúncia col•lectiva. Durkheim va assenyalar que els suïcidis eren fenòmens individuals que responien a causes socials. Que el suïcidi era, en ell mateix, un fet social. Tot i que en algunes cultures es considera una forma honorable per compensar situacions familiars o professionals irreversibles, a la nostra es percep com una mena de maledicció, tabú, pecat o, fins i tot, delicte. Malgrat les societats modernes han millorat substancialment les condicions de vida, l’individu d’avui no se sent objectivament més satisfet en relació amb l’individu del passat. No hi ha una relació directa entre pobresa/riquesa i índex de suïcidi (Lituània, Hongria, Rússia i Japó tenen índexs altíssims de suïcidis, prop de 30 casos per cada 100.000 habitants**). Durkheim també afirma que el suïcidi és una reacció a una doble condició: la predisposició psicològica de l’individu i la determinació social de l’entorn, que és la suma de dos elements sobre els que l’educació té un efecte importantíssim. Una de les conclusions que en podem extreure és una manca, potser cada cop més gran, d’allò que acaba determinant els valors de la nostra societat. Som menys feliços tot i tenir més de tot, perquè el fet de tenir més, acaba sent l’objectiu en ell mateix, creant-nos un profund buit sobre el perquè de la mateixa existència i la negació o incapacitat de dibuixar un horitzó plausible als nostres desitjos.



* Dades del Registre de Mortalitat de Catalunya
** Dades del World Health Organization. De totes maneres cal ser caut amb aquestes xifres perquè hi ha governs –sobretot els que tenen una religió monoteista oficial– que maquillen aquest tipus de xifres perquè el suïcidi és socialment inacceptable.

El Tercer Sector i la incidència política

... de Mònica Sabata

“S’ha de passar d’una ciutadania pacient (que rep, es queixa i reclama) a una ciutadania co-responsable que sigui activa, participi i s’impliqui”. Pau Vidal, coordinador de l’Observatori del Tercer Sector, va fer aquesta afirmació durant la conferència inaugural de les jornades La incidència política al Tercer Sector: on estem i on anem?, organitzades per la Fundació Pere Tarrés, Intermón Oxfam, Setem i pel mateix Observatori. Els he de dir que les comparteixo plenament. És més, crec que resumeixen a la perfecció el rol que la societat civil organitzada haurà de desenvolupar durant els propers anys perquè, en definitiva, fixen allò que crec que són dos dels principals objectius del Tercer Sector del segle XXI: la capacitat d’influir i la voluntat d’incidir. Ara bé, com que aquesta capacitat d’influir i d’incidir en la política del país no és ni instantània ni casual, cal que ens plantegem els reptes que suposa intentar d’assolir-la. Voldria assenyalar-ne tres.

Primer repte. Les organitzacions del tercer sector han d’estar convençudes de la capacitat que tenen d’actuar com a actors polítics i han d’identificar els moments en què la seva participació i incidència és vital per provocar la transformació. Durant els darrers anys, moltes entitats han assumit aquesta missió i han començat a actuar en aquest sentit. Fins al punt que ja és reconegut que hi ha entitats que poden contribuir a la renovació de les formes de fer política i, també, a regenerar-la per aturar el descrèdit de la política partidista. En el futur caldrà universalitzar aquesta voluntat d’actuar per canviar la realitat.

Segon repte. Guanyar independència econòmica per poder actuar amb més llibertat. És evident que moltes entitats del tercer sector ofereixen activitats i serveis que l’administració no pot assumir per diverses raons. Per tant, és lògic que una part important de la dotació econòmica d’aquestes organitzacions provingui dels fons públics. Ara bé, també s’ha de ser conscient que la dependència econòmica excessiva dels pressupostos públics pot fer minvar la capacitat d’actuació i pot condicionar les activitats i les campanyes. Que les entitats tinguin finançament públic és normal i lògic, però el tercer sector haurà de fer un esforç per tal de diversificar en el futur els ingressos que obté. Per aconseguir-ho fóra vital adoptar un model de funcionament semblant al sistema anglosaxó i tenir una millor llei de mecenatge.

Tercer repte. Obtenir més presència als mitjans de comunicació. La voluntat d’incidència significa, obligatòriament, guanyar espai a la premsa. Lamentablement, aquesta és una assignatura pendent per a moltes entitats del sector. I no ho és ni per deixadesa ni per manca de recursos assignats a aquesta tasca. Al contrari. Però la qüestió és que massa sovint els temes de l’agenda del Tercer Sector no resten recollits pels mitjans de comunicació tradicionals. Ho podríem atribuir a moltes raons, però és molt probable que calgui atribuir-ho a una manca d’adaptabilitat al dia a dia; al fet que s’estigui desconnectat del món de la comunicació o bé a la manca de contactes concrets. És per això que crec que les entitats haurien de ser capaces de potenciar lideratges públics forts (tot reforçant els lideratges socials, generalment força anònims, que ja existeixen) i cercar les complicitats adequades per obtenir més espai arreu. Les xarxes socials vinculades a Internet ja fan feina en això, atès que el Tercer Sector és prou actiu en aquest camp. Ara, però, toca obrir les portes del mitjans tradicionals.