La sensibilització i promoció del voluntariat

... Francina Alsina

Una de les missions importants per les quals va néixer ara fa 25 anys la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) és la de la sensibilització i la promoció del voluntariat.

Des del primer moment es va estar fent pedagogia a la població en general i en particular a la gent més jove, dels valors que  impulsa el voluntari social: la solidaritat, la sensibilitat davant d’un patiment, la indignació i sentiment de justícia davant de les desigualtats socials, entre d’altres; tot allò  que porta a les persones a dedicar una part del seu temps, de la seva vida, a estar al costat d’aquell que el pugui necessitar.

Personalment crec que és summament important incidir en aquesta línia d’actuació. És un signe de societat madura la que s’implica de ple en projectes organitzats per entitats que ajuden a millorar la situació dels conciutadans més necessitats.  El que cal, i que no sempre es fa prou, és fer difusió de tot allò que ja existeix i s’està portant a terme a casa nostra.

Des del CAVC, s’ha impulsat un Pla Nacionald’Associacionisme i Voluntariat de Catalunya, on es fa visible totes  les accions, tant de sensibilització com d’actuació, del voluntariat. Em sembla important que aquesta informació quedi recollida i se’n faci una bona difusió, per que ben segur és un bon mitjà per a promocionar l’acció voluntària. Animarà i al mateix temps ajudarà a més d’una persona a voler implicar-se  i fer un voluntariat.

Des de la FCVS, seguim creient en la importància de la nostra missió i la importància de sensibilitzar la població més jove, que és el futur de la nostra societat. Per això, vàrem posar en marxa un programa que el vàrem anomenar “Mirades. Veure i viure el voluntariat”. Es porta a terme amb la complicitat de les escoles, intervenen alumnes de les mateixes, i de les entitats socials.

També tenim unes exposicions que van acompanyades del testimoniatge de voluntaris. Aquestes itineren tant en l’àmbit de la comunitat educativa com en el de les Biblioteques i altres organismes.

Fem incidència en la nostra sensibilització a les persones ja jubilades perquè creiem que és un actiu força important, encara tenen molt per donar d’ells mateixos i sabem pels resultats que és una millora en  la pròpia qualitat de vida. Tenim un programa que es diu “Grans Actius” que està orientat en aquesta línia, persones grans que ajuden a altres persones que estan soles, fent un acompanyament en el seu desplaçament a les visites mèdiques.

Estem satisfets dels resultats. La gent jove, descobreix una realitat nova amb la il·lusió i l’energia per implicar-se allà on els necessitin. I la gent més gran retroben una il·lusió moltes vegades oblidada, se senten vius i necessaris.

Els resultats creixents de persones que s’inicien en el món del voluntariat, ens ensenya que hem de seguir en aquesta línia, adaptant-nos a les noves tecnologies i sensibilitats per a poder arribar al màxim de la població.

Quan es coneix l’acció voluntària, aquell voluntari que portem moltes vegades adormit o amagat dins nostre, es desperta i es posa a caminar. Per això, hem de seguir incidint per ajudar a desvetllar-lo.   

Una crisi, dues societats?

... Òscar Mateos  

Pot canviar una societat en tres anys? I de quina manera i en quins aspectes? Segurament existeixen indicadors i estudis en profunditat que serien capaços de respondre a aquesta pregunta de manera molt més detallada, però jo els hi proposo un senzill experiment personal, que no els hi portarà més d’una hora. Un experiment que, de manera fortuïta, vaig portar a terme a l’assignatura d’Estructura i desigualtats socials i que em va portar a constatar una obvietat que m’atreveixo a afirmar: la nostra societat no és la mateixa des de l’inici de la crisi. I no només ho dic pel greu i visible impacte social que ha tingut la crisi en termes d’increment de la pobresa o de polarització socioeconòmica, sinó també, i de manera esperançadora, en termes de ciutadania.

L’experiment consisteix en veure dos documentals que el programa ’30 minuts’ de TV3 ha emès en els últims anys. El primer, emès al principi de 2011, es titula “Escanyats per la hipoteca” i aborda el fenomen dels desnonaments i la primera reacció ciutadana al respecte. El segon, “Els nous okupes”, apareixerà a les pantalles 32 mesos més tard que el primer, al desembre de 2013. El drama que plantegen ambdós documentals és el mateix: persones desnonades per les entitats bancàries, moltes de les quals anys abans de la crisi no podien ni imaginar-se una situació d’aquest tipus. En ambdós, també apareix un actor fonamental en els últims temps: les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques (PAH). Comparant els dos documentals hom pot copsar que l’actitud de les persones afectades, però també del conjunt de la societat davant aquesta problemàtica, ha canviat substancialment, almenys en tres aspectes essencials:

- En primer lloc, es constata com les PAH han aconseguit sensibilitzar i polititzar al conjunt de l’opinió pública sobre aquesta qüestió, construint un relat que ha proposat entendre la problemàtica dels desnonaments com quelcom estructural i amb unes arrels determinades i no simplement com un problema de responsabilitats individuals, tal i com es feia creure al principi de la crisi amb allò de que “havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats”

- Segon, aquest canvi es fa palès en molts casos en el plànol personal. Mentre que al primer documental l’actitud de les persones afectades era de por i desesperació, en una societat fragmentada i desconcertada pel primer impacte de la crisi, al segon documental es pot corroborar una major confiança d’aquestes, donat que són més conscients dels seus drets, de les possibilitats reals de canviar les coses (#síespot) malgrat algunes institucions insisteixin en repetir que l’status quo és inamovible o, entre d’altres coses, en la constància de les persones afectades de que no estan soles, ja que existeixen espais de solidaritat, d’escolta, d’empatia i d’ajuda mútua.

- Tercer, crida especialment l’atenció com en aquests gairebé tres anys de distància entre un i altre documental la ciutadania, en aquest cas a través de les PAH, ha estat capaç de trobar solucions reals i pràctiques a situacions extremes de moltes persones, mitjançant, per exemple, l’ocupació de pisos buits (fet que és aprofitat per assenyalar una altra contradicció del sistema) i reallotjant a aquelles famílies que s’han quedat al carrer (l’anomenada “Obra social de la PAH”). Aquest fet contrasta clarament amb la lentitud o, sovint, la impotència de les Administracions o d’altres actors socials davant la greu situació social, tal i com alguns protagonistes del segon documental reconeixen obertament.

En front d’una societat creixentment dualitzada i amb menys presència de l’Estat com a conseqüència de les retallades (aspectes ambdós que sembla que s’aguditzaran o enquistaran en els propers anys, tal i com nombrosos informes venen assenyalant), estem davant d’una societat més forta, més cohesionada, més políticament conscient de les causes dels problemes i més socialment disposada a mobilitzar-se i a seguir pensant de manera conjunta possibles solucions? Com a mínim, paga la pena veure i comparar els dos documentals i treure conclusions al respecte.


Podeu trobar l'article original al web de social.cat.

De jove, anava a escoltar mítings i mireu què em va passar...

... Roger Buch

Quan era estudiant de Ciències Polítiques tenia el costum de passejar-me pels mítings electorals de diferents partits. Una vegada en pocs dies de diferència vaig assistir a dos mítings protagonitzats per dos líders de renom.

El del primer dia, un líder de primera categoria, es va posar seriós i en un moment determinat va explicar que al món, i en el nostre propi país hi havia molta gent que s’ho passava malament. Gent gran sola, treballadors sense feina, gent que havia perdut els éssers estimats. Talment com si fóssim en una església aquell dirigent polític ens preguntà si cadascú de nosaltres feia el possible per donar un cop de mà a la gent que s’ho passava malament. Era un toc d’alerta vibrant que arribava al fons de les nostres ànimes. I tu..., que vius tant bé en les teves coses..., ja fas el possible per atenuar el dolor dels altres? Ja dediques part del teu temps a les persones que ho necessiten? L’auditori es va sentir molt interpel·lat.

Pocs dies més tard vaig assistir al míting de l’altre partit. L’orador, també brillant, explicà que al món i al nostre país hi ha gent que s’ho passa malament. Gent que viu en països amb als índexs de pobresa, persones que pateixen exclusió social, joves que el mercat laboral se’ls blinda. El to semblava el mateix, però arribà un gir argumental. En comptes de parlar de què podia fer cada un de nosaltres per arreglar-ho, es preguntà a què es devia aquesta situació d’injustícia. El patiment no ve per casualitat; no és veritat que no s’hi pugui fer res, si hi ha gent que s’ho passa malament és perquè està patint una situació de desigualtat (Sí, DE-SI-GUAL-TAT!) provocada per un sistema econòmic. Si el sistema es canvia, si es transformen les causes que produeixen aquesta situació, la desigualtat i per tant el patiment desapareixeran o almenys s’atenuaran.

Crit a la consciència individual i crit a la consciència col·lectiva. Hi ha persones que ofereixen la seva generositat personal per pal·liar el patiment dels altres. N’hi ha d’altres que dediquen hores a la lluita contra les desigualtats fent crítica social. Finalment, també hi ha aquells que fan les dues coses, perquè ni la primera ni la segona, només faltaria, són incompatibles.

 

La comunicació com a element motivador: 8 idees claus a partir de frases cèlebres

... d'Eduardo Izquierdo

Habitualment, les entitats obliden que la comunicació és un dels elements claus de la motivació de les persones que hi col·laboren. I és que si ens basem en les teories de Frederick Herzberg -considerat un dels mestres de l’estudi de la motivació- podem arribar a la conclusió que la comunicació és el que ell denominaria factor motivador o intrínsec, és a dir, la seva existència crea satisfacció però el contrari no provoca insatisfacció, sinó no-satisfacció.

Traslladat aquesta espècie d’embarbussament a l’àmbit de la comunicació, podríem entendre que davant d’una bona comunicació, els treballadors i voluntaris de les entitats es sentiran satisfets, mentre que si la comunicació no existeix o és inadequada quedaran no satisfets, amb les conseqüències organitzacionals que es pot despendre d’això.

Per aquest motiu, partint de frases conegudes o populars, hem establert un llistat de vuit elements clau que hauria de tenir tota comunicació que es realitzi a un equip de treball, tant a treballadors com a voluntaris, perquè sigui efectiva:

1.   Les improvisacions són millor quan es preparen (W. Shakespeare). 

La improvisació pot ser un bon recurs però mai la base d’una comunicació. Preparem, encara que sigui breument, el que volem dir i com ho direm.

2.   S’ha de perdre la meitat del temps per utilitzar l’altra meitat (Anònim).

Controlar el temps d’allò que volem comunicar és essencial o aconseguirem que les persones que ens escolten perdin l’interès pel nostre missatge.

3.   Les millors decisions no són fruit d’una reflexió cerebral sinó d’una emoció (Eduard Punset). 

Hem de fugir de  la neutralitat i buscar l’emoció de la nostra audiència. Els treballadors i, sobre tot els voluntaris, buscaran aquesta emoció en les nostres paraules.

4.   El control del silenci és més difícil que el de la paraula (George Clemenceau). 

Hem de controlar els nostres silencis perquè són un element clau de la comunicació. Amb ells aconseguirem tensió, misteri i, sobretot, atenció. El nostre discurs no pot ser únicament un conjunt de frases amuntegades: donem pausa.

5.   L’home és intel·ligent perquè té mans (Anaxàgoras).

Sembla evident, però hem de dominar el nostre llenguatge gestual. Comuniquem no només amb les paraules sinó també amb els nostres gestos.

6.   L’ànima que pot parlar amb els ulls, pot besar amb la mirada (Gustavo Adolfo Bécquer).

Utilitzem el que alguns experts anomenen mirada democràtica, sobretot, quan parlem per a grups: no podem concentrar la nostra comunicació en una o diverses persones perquè ens sembli que ens presten més atenció. Tothom es mereix sentir-se partícip del discurs.

7.   “Hombre de voz hueca, sesera vacía o seca” (Refrany castellà). 

El nostre to de veu també és essencial. Modulem-lo i adaptem-lo a la comunicació.

8.   No caminis pel camí traçat, et portarà només on els altres ja han arribat (Graham Bell).

Utilitzem la creativitat. Una comunicació creativa té un 75% més d’impacte en el receptor que una que no ho sigui. 

Més enllà de l’avaluació de la satisfacció

... de Walter Gonzalez 

 

 

És una realitat que existeix un interès creixent en l’avaluació d’impacte de les accions que realitzen les entitats del sector no lucratiu, des de les que anomenem del tercer sector social, fins a aquelles entitats de l’àmbit cultural o de cooperació internacional. Tanmateix, tot apunta que l’avaluació d’impacte no és una moda, sinó que és una realitat que ha vingut per quedar-s’hi, principalment perquè és un interès de doble entrada: dels finançadors i dels òrgans de govern de les entitats.

En primer lloc, els finançadors de projectes estan evolucionant cap a un sistema de distribució dels recursos molt orientat a resultats. Quan centrem la mirada a Catalunya, veiem que algunes administracions sembla que estan valorant l’entrada de noves fonts de finançament dels projectes d’intervenció, com són els bons d’impacte social. Model que explicat de forma simplificada, vincula el pagament del servei als resultats obtinguts. També veiem com les Obres Socials de les antigues Caixes d’Estalvi s’interessen cada cop més en els seus formularis pels resultats esperats, els obtinguts i els processos d’avaluació que ho verifiquen. A nivell europeu, l’avaluació de l’impacte dels projectes ha cobrat especial rellevància en el programa 2014-2020, on entre d’altres mesures, l’adequada demostració de l’impacte determinarà en cas d’empat, el projecte finançat.

A l’altra banda, trobem l’interès dels òrgans de govern de les entitats, que en moltes ocasions han viscut la necessitat de realitzar reflexions estratègiques arrel de la crisi. En un context d’escassetat, la necessitat de focalitzar els recursos s’ha posat de manifest i conseqüentment, en moltes entitats s’ha obert el debat de què cal prioritzar, revisar o eliminar. En aquest marc, la necessitat de conèixer l’impacte dels programes i projectes esdevé cabdal per poder valorar l’alineament amb la missió i poder prendre decisions sobre la seva continuïtat.

Per tant, sembla que l’interès és creixent i que afecta a tots els agents involucrats. Però, davant aquesta necessitat d’avaluar l’impacte, què venim fent les entitats?

En aquest article no es pretén fer una revisió documentada de com les entitats han vingut avaluant l’impacte dels seus programes i projectes, però si que es vol convidar a la següent reflexió: Tendim a sobre utilitzar l’avaluació de la satisfacció de les persones participants com a única mesura final a l’acabar els nostres projectes? 

Des de la Fundació Pere Tarrés creiem que l’avaluació de l’impacte és quelcom imprescindible en qualsevol intervenció. Recollir la satisfacció dels destinataris ens és útil i necessari però pensem que cal continuar aprofundint en l’avaluació, pujar un esglaó més i començar a recollir dades, en dos moments temporals, que ens permetin començar a valorar amb més propietat. Segurament també podem incorporar fàcilment la visió dels agents involucrats. Sabem que establir una relació causal entre allò que fem i allò que succeeix és complex i sovint fora del nostra abast per la necessitat de tenir un grup control (amb tots els dilemes ètics que sovint planteja). Però creiem fermament que cal anar avançant, per poder començar a descriure correlacions i anar recollint arguments d’allò que estem aconseguint gràcies a les nostres intervencions.

 

Promovent nous camins de relació

... de Irene Borràs

 

La forma de relacionar-se i col·laborar -empreses i les entitats no lucratives- ha anat canviant al llarg del temps. És cert que hi ha qui, encara, utilitza arguments simplistes i justifica les relacions dient que les empreses només volen imatge i les entitats només volen diners. No obstant, tot i que encara trobem qui defensa aquest posicionament, també hi ha altres camins que s’han anat fent i altres formes de relacionar-se que van més enllà del canvi d’imatge per diners.


Fruit del curs “Com presentar un projecte motivador a les empreses”, organitzat per la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat de Catalunya, dins el Pla de Formació del Voluntariat a Catalunya, i realitzat per la Fundació Pere Tarrés, hem pogut reflexionar sobre possibles models de relació entre empreses i entitats.

Algunes de les coses que hem constatat, a partir de l’experiència de les organitzacions ha estat:
   
Sobre les empreses:
No saben com acostar-se a les organitzacions i, fruit del desconeixement, hi ha sovint desencaixos.
No coneixen les causes amb les que treballen les entitats.
No sempre volen imatge.

Sobre les entitats:
No entenem que les empreses també tenen les seves pròpies preocupacions i nosaltres som una cosa més a les seves ocupades agendes.
Costa saber què demanar, més enllà dels diners.
No sabem que també hem d’oferir alguna cosa a canvi i, a més, no sabem quines n’hem d’oferir.

En general, són dos móns amb objectius, funcionaments, ritmes i llenguatges diferents. No obstant, la relació és possible i treballar amb metodologia i entenent els punts de partida de cadascú, una (mica) més fàcil.

Sí que hem après aspectes rellevants a tenir en compte i que definiran una nova forma d’acostar-se a les empreses. Una forma en què tothom hi guanyi i la relació no es consideri supèrflua i temporal, sinó amb impacte i productiva per a totes les parts. Alguns consells, fruit de les conclusions aportades pels assistents al curs, són:

1. Canviar la mentalitat de funcionament. Hem après a relacionar-nos amb les administracions públiques. Ara, l’interlocutor n’és un altre i hem d’aprendre de nou les regles del joc.
2. Millorar l’estratègia. Entendre si la relació amb el món empresarial és una prioritat o no i incorporar-ho amb els aspectes propis de direcció i gestió.
3. Planificar. Posar-se objectius assolibles i no improvisar. Treballar els passos necessaris per contactar empreses i fer visites.
4. Entendre el punt de vista de l’empresa, cal posar-se també en el seu lloc i saber quines són les seves necessitats.
5. Això també passa per entendre el seu llenguatge i adequar el nostre per tal que, sense perdre la professionalitat, puguem explicar el projecte des d’un punt de vista no tècnic.
6. Construir relacions. No només filantròpiques, sinó de continuïtat, de benefici mutu, de confiança,... a llarg termini. No es tracta de convèncer per un dia, sinó de fer camí junts.
7. Ser capaços d’adaptar-se a la circumstàncies de l’empresa. El que pot ser vàlid per un moment donat, pot no ser-ho si l’empresa passa per altres circumstàncies.
8. Explicar el projecte, no l’entitat. Posar relleu en allò que volem fer, no en qui som.
9. És tant important el fons com la forma. La manera en què expliquem el projecte, el format, el to i el suport, pot ser tant decisiu com el propi projecte a desenvolupar. El què és tant important com el com.
10. Utilitzar històries per fer el projecte més proper. I salvar, d’aquesta manera, el desconeixement de la causa.
11. Definir les contraprestacions. I explicitar què és el que guanyarà l’empresa pel fet de col·laborar amb l’entitat.
12. No defallir. Si després d’un no ve un altre no, seguir provant-ho. Amb la feina ben feta, arribarà el sí.
13. Entendre que la relació amb les empreses, en sí mateixa, ja és una forma de sensibilitzar i acostar dos móns.

En el proper Marketplace d’octubre, organitzat per la FCVS, tindrem l’oportunitat de veure si aquests aprenentatges s’han posat en marxa i el model de col·laboració empreses – entitats avança cap a nous camins.

Només des de l’apropament, el coneixement, la confiança mútua i les relacions profitoses per a totes les parts, els projectes entitats i empreses tindran continuïtat en el temps i esdevindran motors reals de canvi.  

L’associacionisme construí des del voluntariat el model de cohesió social de Catalunya

... de Pere Baltà

Davant una certa davallada del nivell de prestigi i acceptació de la gestió pública, especialment en les polítiques per fer front a la crisi econòmica, el voluntariat sociocultural està assumint un gran protagonisme. La creació d’associacions torna a ser una realitat, que ens porta a preguntar-nos sobre el paper de l’associacionisme i el voluntariat en temes com la cohesió i la vertebració social. Si ens referim a la societat catalana, cal dir que l’associacionisme i el voluntariat ja van tenir un paper fonamental en el passat vertebrant un model de país, que s’ha fonamentat en la potent xarxa de la societat civil teixida pel voluntariat. Sense l’associacionisme Catalunya no seria el país que és. Per entendre-ho cal cabussar-se en la nostra història.


En la segona meitat del segle XIX i en la primera del XX, Catalunya va desenvolupar un model de convivència que ha transcendit al segle XXI. Una comunitat nacional, fortament caracteritzada per la cultura i per la seva pròpia història, es veu debilitada, en no disposar d’estructures d’estat, quan un altre estat imposa una política dirigida a diluir i, posteriorment, substituir la identitat. Aquesta era la situació de Catalunya en iniciar-se el segle XVIII i va ser encara pitjor quan el 1714 es produí la derrota militar que trencà l’equilibri institucional que, fins aleshores, havia regit les relacions entre Castella i l’antiga Confederació Catalanoaragonesa. La monarquia borbònica optà per la uniformitat dels diversos territoris de l’Estat.

Aquesta política ens ha estat aplicada durant tres-cents anys i tots els intents per canviar-la o superar-la han fracassat: la presidència de govern del general Joan Prim, que aconseguí instaurar una monarquia parlamentària inspirada pel liberalisme, portà al seu assassinat; la Primera República, que van presidir els catalans, Estanislau Figueras i Pi Margall, frustrà l’intent de descentralització federal i, fins els nostres dies, cap català ha tornat a presidir un govern de l’Estat; el propòsit de modernitzar Espanya del catalanisme polític inspirat per Valentí Almirall portà a la dictadura de Primo de Rivera, que aboleix la Mancomunitat de Catalunya impulsada per Prat de la Riba, a partir de les estructures provincials del propi sistema i són prohibits per decret els avenços per protegir i conservar la identitat; la Segona República, novament inspirada des de Catalunya amb l’esperança d’aconseguir llibertat i autogovern, porta a la presó l’any 1934 el president de la Generalitat i tot el seu govern i provoca l’esclat de la Guerra Civil, que condueix a la victòria de l’autarquia inspirada en el feixisme; la democràcia que ens arriba en morir Franco, tampoc ha resolt la problemàtica generada per una comunitat que no es sent còmoda en el si d’una Espanya que l’ofega...

Si tots els intents per canviar la situació han fracassat, què ha fet que Catalunya no desaparegués com a nació que, malgrat el genocidi cultural que ha patit, hagi conservat la seva identitat salvaguardant cultura i costums, model social i formes de vida... Com s’ha produït el fenomen de superar l’adversitat, malgrat patir agressions despietades, sent sacrificats els millors per la repressió...

Un dia els catalans varem entendre que hi havia una forma de lluita que no podia ser derrotada en cap camp de batalla. Va succeir en la primera part del segle XIX. Els catalans –com tot l’occident– vivien sota els impactes de la Revolució Francesa i la industrialització, no menys revolucionària, que transformava la Catalunya rural gràcies a l’energia que generava el vapor, els nostres rius s’omplien de colònies i es creava una potent classe obrera que començava a revoltar-se contra les injustícies que generava el maquinisme.

Una altra revolució havia arribat a Catalunya promovent la universalització de la cultura. “La cultura us farà lliures”, hi havia qui deia. Josep Anselm Clavé liderava aquells il·luminats que van crear corals a cafès i tavernes. Era la Il·lustració que arribava per alfabetitzar les classes populars creant ateneus instructius, que ensenyava els obrers a unir voluntats per crear societats de socors mutu i cooperatives que eren l’alternativa a l’explotació del capital burgés. Davant de cada problema tenien una solució col·lectiva que beneficiava els obrers, aquell va ser el naixement del voluntariat: gent altruista, idealistes que buscaven el benefici fraternal... Des del seu esforç es creà una potent societat civil de caràcter popular. Rere la majoria de corals hi havia una societat obrera i, ja en època de Clavé, les corals es van escampar pel territori, pel pla de Barcelona on hi havia nombrosos vapors, per les conques del Ter i el Llobregat, insòlitament farcides de colònies industrials. Moltes d’aquelles corals construeixen esplèndids ateneus des dels quals es fomentava la convivència social, s’organitzava l’esbarjo i es treballava per trobar solucions als problemes col·lectius. Des de diferents perspectives de l’activisme social, també des dels tradicionals cafès que acollien societats recreatives, sorgeixen els casinos populars interclassistes que s’escampen per Catalunya i acaben configurant un model de convivència social característic. A finals del segle XIX, quan la Església s’adona de la necessitat de crear estructures socioculturals, assumeix el model i crea els patronats i els centres parroquials, al mateix temps que impulsa accions en l’àmbit del que, aleshores, es deia la beneficència.

Curiosament, una nació sense estat que vol desenvolupar el progrés social que s’està imposant a la resta d’Europa, decideix no esperar l’actuació de l’Estat en mans de les oligarquies econòmiques i socials, centralistes i reaccionaries, i troba en la fórmula associativa el camí per fer-ho possible. Davant de qualsevol problema es crea una associació: els ateneus i els casinos populars per organitzar la convivència, les societats de socors mutu per donar suport a la solidaritat obrera, les caixes d’estalvi davant la usura dels primers bancs, les cooperatives per transformar el món rural i humanitzar la indústria... En aquell moment es posen les bases del voluntariat social, sorgeix la sensibilitat davant la misèria i la injustícia. L’alfabetització de les classes populars es fa amb mestres voluntaris, posem per cas. Hi ha força gent que, portada per l’altruisme, acudeix en auxili als espais socials més deprimits.

Pas a pas, l’activisme sociocultural –el que ara es coneix com voluntariat– posa les bases d’unes estructures de convivència que han arribat fins els nostres dies. Com ara, allà on no arribava l’Estat, es creaven fórmules associatives que trobaven solucions. Avui tenim tot un seguit d’associacions, fundacions, ONG... que són hereves d’aquella força popular de l’associacionisme que feia aquí el que al nord dels Pirineus feien els estats. La contribució de l’associacionisme i el voluntariat a la cohesió i vertebració de l’actual societat catalana és inqüestionable.