L’associacionisme construí des del voluntariat el model de cohesió social de Catalunya

... de Pere Baltà

Davant una certa davallada del nivell de prestigi i acceptació de la gestió pública, especialment en les polítiques per fer front a la crisi econòmica, el voluntariat sociocultural està assumint un gran protagonisme. La creació d’associacions torna a ser una realitat, que ens porta a preguntar-nos sobre el paper de l’associacionisme i el voluntariat en temes com la cohesió i la vertebració social. Si ens referim a la societat catalana, cal dir que l’associacionisme i el voluntariat ja van tenir un paper fonamental en el passat vertebrant un model de país, que s’ha fonamentat en la potent xarxa de la societat civil teixida pel voluntariat. Sense l’associacionisme Catalunya no seria el país que és. Per entendre-ho cal cabussar-se en la nostra història.


En la segona meitat del segle XIX i en la primera del XX, Catalunya va desenvolupar un model de convivència que ha transcendit al segle XXI. Una comunitat nacional, fortament caracteritzada per la cultura i per la seva pròpia història, es veu debilitada, en no disposar d’estructures d’estat, quan un altre estat imposa una política dirigida a diluir i, posteriorment, substituir la identitat. Aquesta era la situació de Catalunya en iniciar-se el segle XVIII i va ser encara pitjor quan el 1714 es produí la derrota militar que trencà l’equilibri institucional que, fins aleshores, havia regit les relacions entre Castella i l’antiga Confederació Catalanoaragonesa. La monarquia borbònica optà per la uniformitat dels diversos territoris de l’Estat.

Aquesta política ens ha estat aplicada durant tres-cents anys i tots els intents per canviar-la o superar-la han fracassat: la presidència de govern del general Joan Prim, que aconseguí instaurar una monarquia parlamentària inspirada pel liberalisme, portà al seu assassinat; la Primera República, que van presidir els catalans, Estanislau Figueras i Pi Margall, frustrà l’intent de descentralització federal i, fins els nostres dies, cap català ha tornat a presidir un govern de l’Estat; el propòsit de modernitzar Espanya del catalanisme polític inspirat per Valentí Almirall portà a la dictadura de Primo de Rivera, que aboleix la Mancomunitat de Catalunya impulsada per Prat de la Riba, a partir de les estructures provincials del propi sistema i són prohibits per decret els avenços per protegir i conservar la identitat; la Segona República, novament inspirada des de Catalunya amb l’esperança d’aconseguir llibertat i autogovern, porta a la presó l’any 1934 el president de la Generalitat i tot el seu govern i provoca l’esclat de la Guerra Civil, que condueix a la victòria de l’autarquia inspirada en el feixisme; la democràcia que ens arriba en morir Franco, tampoc ha resolt la problemàtica generada per una comunitat que no es sent còmoda en el si d’una Espanya que l’ofega...

Si tots els intents per canviar la situació han fracassat, què ha fet que Catalunya no desaparegués com a nació que, malgrat el genocidi cultural que ha patit, hagi conservat la seva identitat salvaguardant cultura i costums, model social i formes de vida... Com s’ha produït el fenomen de superar l’adversitat, malgrat patir agressions despietades, sent sacrificats els millors per la repressió...

Un dia els catalans varem entendre que hi havia una forma de lluita que no podia ser derrotada en cap camp de batalla. Va succeir en la primera part del segle XIX. Els catalans –com tot l’occident– vivien sota els impactes de la Revolució Francesa i la industrialització, no menys revolucionària, que transformava la Catalunya rural gràcies a l’energia que generava el vapor, els nostres rius s’omplien de colònies i es creava una potent classe obrera que començava a revoltar-se contra les injustícies que generava el maquinisme.

Una altra revolució havia arribat a Catalunya promovent la universalització de la cultura. “La cultura us farà lliures”, hi havia qui deia. Josep Anselm Clavé liderava aquells il·luminats que van crear corals a cafès i tavernes. Era la Il·lustració que arribava per alfabetitzar les classes populars creant ateneus instructius, que ensenyava els obrers a unir voluntats per crear societats de socors mutu i cooperatives que eren l’alternativa a l’explotació del capital burgés. Davant de cada problema tenien una solució col·lectiva que beneficiava els obrers, aquell va ser el naixement del voluntariat: gent altruista, idealistes que buscaven el benefici fraternal... Des del seu esforç es creà una potent societat civil de caràcter popular. Rere la majoria de corals hi havia una societat obrera i, ja en època de Clavé, les corals es van escampar pel territori, pel pla de Barcelona on hi havia nombrosos vapors, per les conques del Ter i el Llobregat, insòlitament farcides de colònies industrials. Moltes d’aquelles corals construeixen esplèndids ateneus des dels quals es fomentava la convivència social, s’organitzava l’esbarjo i es treballava per trobar solucions als problemes col·lectius. Des de diferents perspectives de l’activisme social, també des dels tradicionals cafès que acollien societats recreatives, sorgeixen els casinos populars interclassistes que s’escampen per Catalunya i acaben configurant un model de convivència social característic. A finals del segle XIX, quan la Església s’adona de la necessitat de crear estructures socioculturals, assumeix el model i crea els patronats i els centres parroquials, al mateix temps que impulsa accions en l’àmbit del que, aleshores, es deia la beneficència.

Curiosament, una nació sense estat que vol desenvolupar el progrés social que s’està imposant a la resta d’Europa, decideix no esperar l’actuació de l’Estat en mans de les oligarquies econòmiques i socials, centralistes i reaccionaries, i troba en la fórmula associativa el camí per fer-ho possible. Davant de qualsevol problema es crea una associació: els ateneus i els casinos populars per organitzar la convivència, les societats de socors mutu per donar suport a la solidaritat obrera, les caixes d’estalvi davant la usura dels primers bancs, les cooperatives per transformar el món rural i humanitzar la indústria... En aquell moment es posen les bases del voluntariat social, sorgeix la sensibilitat davant la misèria i la injustícia. L’alfabetització de les classes populars es fa amb mestres voluntaris, posem per cas. Hi ha força gent que, portada per l’altruisme, acudeix en auxili als espais socials més deprimits.

Pas a pas, l’activisme sociocultural –el que ara es coneix com voluntariat– posa les bases d’unes estructures de convivència que han arribat fins els nostres dies. Com ara, allà on no arribava l’Estat, es creaven fórmules associatives que trobaven solucions. Avui tenim tot un seguit d’associacions, fundacions, ONG... que són hereves d’aquella força popular de l’associacionisme que feia aquí el que al nord dels Pirineus feien els estats. La contribució de l’associacionisme i el voluntariat a la cohesió i vertebració de l’actual societat catalana és inqüestionable.