Entitats i crisi econòmica. On som?

Roger Buch 

Sembla ahir, però l’any 2008 va començar a Occident, una crisi econòmica de gran envergadura que va afectar el nostre país amb especial duresa. Fa tant temps que dura que ja ens hem acostumat a viure-hi i ja no parlem ni de brots verds. Fem una mica de recompte de com va anar tot plegat a partir de l’efecte dòmino.

L’any 2008, crisi financera internacional i els bancs i les caixes van entrant en crisi. L’any 2009, sense accés al finançament, irromp la crisi industrial, moltes empreses tanquen i l’atur creix desmesuradament. L’any 2010 les administracions públiques veuen baixats els ingressos de manera dràstica en haver-se aturat l’activitat econòmica. L’any 2011 les entitats no lucratives veuen com les administracions deixen de subvencionar-les. Les entitats, per tant, pateixen les conseqüències de la crisi amb molt més retard que altres sectors.

Ara s’han recuperat els bancs, s’estan recuperant les empreses que han subsistit, però les administracions, algunes més que altres, encara arrosseguen una posició molt feble i no estan en condicions ni de lluny de retornar al nivell d’ajuts a les entitats que estaven fent abans de la crisi. Quan els gestors públics parlen de deixar de retallar no vol dir tornar al nivell d’abans, sinó tot just mantenir la despesa de l’any anterior...

I les entitats?  Què els hi ha passat mentrestant? Han patit un retallada important de les prestacions públiques però en canvi no en la mateixa mesura de les aportacions privades i sobretot dels ingressos propis. Tot i que alguns socis tenen problemes per pagar la quota, en línies generals, s’ha notat molt més la baixada de subvencions públiques que no pas la dels ingressos privats.

En tot cas, sembla que la crisi econòmica probablement ha estat una bona oportunitat, per deixar en evidència entitats que depenien absolutament de l’administració pública, Les associacions són dels socis, i si els socis no s’hi comprometen no cal demanar que s’hi comprometi l’administració.Han estat els anys d'haver de decidir quants recursos s'havien de gastar, perdoneu... volia dir invertir!, en buscar nous recursos tot desenvolupant noves estratègies de captació de fons.

Precisament, davant d’aquesta demanda de les entitats de diversificar les fonts de finançament fa uns anys Xarxanet.org va apostar per donar prioritat a la informació sobre finançament. Per una banda promovent continguts sobre fundraising i captació de fons per obrint amb noves seccions com l’agenda de convocatòries de finançaments de subvencions per a associacions i entitats,  el butlletí finançament, l’usuari de twitter @ajutentitats o el tant ben valorat Calendari anaul de convocatòries i finançaments.

També ha estat moment pel clàssic de fer “més amb menys”, millorar l’eficiència i replantejar-se el funcionament intern. Deixar de fer allò prescindible i prioritzar el més important.

El que no tinc clar és si la crisi durarà gaire o potser, com diuen alguns, un dia ens adonarem que ja n'hem sortit fa temps...

Les activitats de lleure i el seu impacte a la natura

Pere Vives Cap d’Educació Ambiental. Fundació Pere Tarrés

L’espècie humana és una espècie molt transformadora, donada la seva capacitat  adquirida al llarg de l’evolució, de pensar, fabricar objectes, ser creatiu, comunicar-se amb un llenguatge…per tant tota activitat que fem representa en menor o major grau una transformació constant de l’entorn que ens envolta. És responsabilitat pròpia de cadascú, mesurar quin grau d’afectació causa i quines mesures correctores de conservació o de millora es planteja i aplica en cada cas per deixar l’entorn en igual o millor estat. Aquesta reflexió respon a la voluntat de ser sensible a la conservació de la natura i per tant a la qualitat de vida. Les activitats de lleure són un bon exemple del que estem dient, perquè en ocasions són massificades per segons quins entorns i perquè si volem es pot mesurar molt bé la capacitat del grup per corregir i millorar el possible impacte causat.

Quan anem d’excursió, de colònies o de campaments, el nostre pas per un indret representa una transformació, i el fet que el grup tingui ben après tot un seguit de bones practiques farà que el nostre pas es noti el mínim possible. Caminar per el bosc en silenci, per no destorbar les espècies que hi viuen a la vegada ens permetrà percebre el silenci de la natura i la seva espectacularitat. El respecte per la natura un valor fonamental. O saber caminar de nit sense llanterna, o saber il·luminar el camí adequadament.. aprofitant potser la llum de la lluna pot ser una bona pràctica d’integració dins de la vida al bosc sense modificar els seus paràmetres físics en aquest cas d’il·luminació.

Recollir les deixalles que generem en els nostres àpats al camp, de manera que siguem capaços de seleccionar-les i dipositar-les en els contenidors adequats en el lloc adequat. Seleccionar els residus per al seu reciclatge posterior ha de ser el valor a treballar. Quan fem ginkames, jocs i activitats d’orientació, saber deixar el lloc igual com estava o millor, retirar les marques, cintes, proves, papers i altres objectes que haguem utilitzat a l’activitat. També és una bona idea evitar fer marques permanents amb pintura o altres tipus de senyals. El bosc no ha de ser un lloc ple de fletxes, punts de pintura, rètols i marques.

Aprendre a fer una carmanyola quan sortim a la muntanya o d’excursió, amb menjars lliures de residus, sense embolcalls  innecessaris, sense paper d’alumini, sense bosses de plàstic… reduir residus en orígen ha de ser el valor a retenir.

Fer bon ús de l’aigua, un bé preuat i car d’obtenir, la terra disposa de dipòsits relativament escassos d’aigua potable que ens sigui útil, per tant cal cuidar-la. No abocar sabons ni substàncies tòxiques a l’aigua de la muntanya. Cuidar l’aigua un valor més a tenir en compte.

Quan fem activitats cal ensenyar als participants que cal defensar totes les formes i expressions de vida i els animals i plantes  que trobem al nostre pas no poden acabar sota les nostres sabates aixafats  o arrencats per desconeixença, por,  o perquè no sabem si piquen o no piquen, cal evitar aquestes reaccions  a vegades no pensades. Aquest és un valor que cal treballar.

Aquestes i moltes altres bones pràctiques que podríem apuntar a la nostra llibreta personal són algunes breus recomanacions fàcils d’assumir i que cal tenir presents quan fem activitats a la natura, sense oblidar que som transformadors i que el grau d’incidència o impacte a l’entorn més proper  a vegades pot ser major del que imaginem.

L’ascensor participatiu a les entitats.

Roger Buch 

A l’hora de veure com funciona el dia a dia d’una entitat podem mirar quins són els perfils o responsabilitats dels seus membres (voluntaris, junta, socis, usuaris...) però sovint és més interessant fer-ho mirant la intensitat en que les persones hi participen.

De fet, podríem dibuixar com les entitats s’organitzen a partir de cercles concèntrics. Com més endins, més participació i compromís, com més enfora, menys participació.

• Al nucli central hi trobem els motivats, normalment la junta, tot i que no sempre coincideix. Són persones que dediquen força hores a l’organització i que la lideren. 
• Al voltant, a la segona corona, hi trobem els implicats en tasques de suport o que s’impliquen en l’organització d’activitats de manera  puntual 
• A la tercera corona, hi trobaríem els que assisteixen als actes de manera més o menys regular, sense els quals les activitat que fa l’organització no tindrien sentit.  
• Finalment al voltant, hi ha els més perifèric, aquells que simplement paguen o consumeixen alguns actius de l’organització de manera esporàdica.

Depenent de l’entitat el dibuix que podem fer dels cercles concèntrics pot ser diferent. Potser sortiran tres nivells, quatre o fins i tot cinc. A vegades hi ha entitats que tenen una gran concentració al nucli dur. Són, per exemple, les colles de cultura popular. El compromís, per exemple en una colla castellera, és molt elevat. Cal que tothom vagi a cent i assisteixi a tots els assajos per poder funcionar.


Altres, en canvi, com algunes grans ONG, tenen un nucli compacte d’activistes i al voltant milers de persones que donen suport financer o anímic des de la distància però que no s’impliquen en les activitats del dia a dia i no prenen responsabilitats.

Tot i que d’entrada sempre preferiríem entitats amb un nucli central molt poblat, segurament el més interessant és poder trobar l’equilibri entre els diferents cercles. Per exemple, un cas d'una entitat amb un nucli molt potent però que no disposés d’entorn, li mancaria coixí. Però sobretot, l'estructura en cercles concèntrics facilita que els membres puguin decidir fins on s’impliquen tenint en compte el temps que disposin i la motivació. Els qui esteu llegint aquest article, sense poder-ho evitar, segur que ja heu fet recompte de quines corones diferents esteu en les moltes entitats que formeu part...

Dibuixar com està configurada la nostra entitat, ens permet saber quina estructura tenim, i poder facilitar que el pas dels cercles externs als interns sigui el més fàcil possible, que no hi hagi traves per tothom que vulgui incrementar el seu nivell de compromís. No es tracta que tothom participi sempre amb la màxima intensitat sinó el que hem d’aconseguir és que sigui possible passar dels cercles externs als interns de manera senzilla, que hi hagi bons ascensors que facilitin la mobilitat. Facilitar aquest pas de fora cap endins és el que en direm Ascensor Participatiu, que és la base de qualsevol reflexió estratègica sobre participació interna a les entitats.

Un dels problemes habituals en moltes associacions és que la segona corona està poc poblada. Tenen una junta molt activa però no disposen d'aquells socis organitzats, per exemple, en comissions que tenen tasques assignades. Cultivar la segona corona és una de les línies estratègiques que millor treballar fer les entitats per garantir-se un bon futur. 

Quan l'associacionisme reinventa la protecció ambiental

Sergi Rovira 

Si ens demanen que pensem en alguna imatge del medi natural, ens vindran al cap llocs idíl·lics (boscos esponerosos, cales verges, camins coberts de fulles, salts d'aigua, etc) que ens evoquen tot tipus de bons sentiments: tranquil·litat, pau, gaudi. Si tot seguit preguntem qui vetlla per aquests espais, no dubtarem a dir que l'administració gestiona una xarxa d'espais protegits i, per tant, se'n responsabilitza. Conclusió que és plenament certa, ... fins a un límit. Què s'ha de protegir? Tot el territori? I si hi ha una alta diversitat d'hàbitats d'alt valor ecològic i naturalístic com a Catalunya? què s'ha de fer?

Hi ha molts indrets de gran bellesa, amb un alt valor natural, que no voldríem que es malmetessin, que, per raons molt diverses, no disposen de cap tipus de protecció formal. Aquests espais, de propietat particular, es poden malmetre o degradar per moltes raons, des d'interessos dels propietaris fins a una gestió inadequada.

D'aquesta situació en neix una iniciativa importada del món anglosaxó i que gaudeix d'un bon recorregut a casa nostra: la custòdia del territori. La protecció de la natura també pot sorgir d'acords entre particulars. La custòdia del territori es materialitza en acords entre associacions (o altres organitzacions de la societat civil) i els propietaris i que a casa nostra s'apleguen a la Xarxa de Custòdia del Territori.

Amb aquests acords, que majoritàriament són iniciativa d'entitats que vetllen per la protecció ambiental, els propietaris es comprometen a preservar els valors naturals i paisatgístics. Per altra banda, les associacions aporten coneixement per a una bona gestió i es fan càrrec de les actuacions que siguin necessàries per a una bona actuació. Ben bé, els que els anglesos en diuen un «win-win», tots hi guanyem. Tot i que realment és un «win-win-win»; perquè, sovint, aquests espais s'habiliten perquè la societat, en general, també en pugui gaudir.

Han de fer política les entitats?

Roger Buch

Han de fer política les entitats? I tant que sí!. Parlem de política en sentit ample, en la idea d'implicar-nos en la transformació i millora del nostre entorn. I com ho fan? Per una banda les entitats poden fer incidència a través de la sensibilització social, a través de campanyes virals per les xarxes socials, amb l'objectiu de crear un estat d’ànim social propici a les demandes, a les causes de l'organització. Per altra banda, també es pot fer política més directament quan les entitats es dirigeixen a les institucions i als representants polítics, demanant-los que prenguin una o altra decisió, mitjançant reunions, manifestos o qualsevol tipus d'acte públic reivindicatiu... 

Però en aquest article no vull entrar a fons en el com es fa aquesta incidència, sinó fins a quin punt les entitats han de dedicar esforços a aquesta incidència. Així d’entrada, podríem distingir tres tipus d’entitats.

En primer lloc hi ha les entitats que la seva principal raó de ser és precisament fer incidència política. Hi ha entitats com les associacions de veïns, les associacions de consumidors, entitats de defensa del territori que són essencialment reivindicatives. Es a dir, que s'han creat sobretot per poder fer incidència política i fer sentir unes determinades demandes. Aquí podríem situar entitats com la Plataforma per la Llengua, Òmnium, AICE-ADICAE o Depana.

En segon lloc trobem les entitats que tenen com a missió principal la realització d’activitats per als seus membres o prestar serveis, però a la vegada han decidit que una part de la seva actuació anirà a fer política. Es el cas de moltes entitats d’acció social que han decidit que a part de prestar assistència a persones que pateixen necessitats, també faran pressió social per denunciar la seva situació. Una entitat que vetlli pels drets dels sense sostre o contra l’exclusió social, potser dedicarà la part més important de la seva activitat a gestionar equipaments o a atendre persones però també sovint un percentatge de pressupost i esforços a la incidència política.

Això es tradueix en campanyes a favor de la pobresa zero, a favor de l’accessibilitat de les persones amb diversitat funcional o moltíssimes més. Un bon exemple és el de Càritas que té la funció principal d'atenció a les persones però que a la vegada publica anualment l’informe FOESSA on denuncia les desigualtats i la pobresa.

Finalment hi ha les entitats que no fan habitualment incidència política però de sobte alguna circumstància excepcional fa que n’hagin de fer. És el cas de les colles de cultura popular. No està en la seva missió fer sensibilització ni incidència. Recordem el sonat cas dels diables i les bèsties de foc que es van trobar en canvis en la normativa europea del foc, pensada per buròcrates de països on els divertiments al carrer els organitzen professionals a manca de vigor associatiu. En aquell cas, els diables i bestiari van fer política de la bona, recollint signatures, reunint-se amb els eurodiputats i fent una gran concentració a Berga.

Hi ha entitats que en els seus moments inicials no pensen en fer política però amb el pas dels anys, per canvis en el context o perquè els seus socis ho demanen, acaben donant més importància a la incidència. Fins a quin punt una entitat ha de dedicar esforços a la sensibilització social i a la pressió politica és una part molt rellevant de la reflexió estratègica d'una entitat. No cal que tothom faci política ni està prohibit fer-ne, només que quan ens aturem per fer reflexió estratègica ens preguntem si és això és al que ens hem de dedicar i quants esforços hi volem destinar.

Reptes i límits del turisme solidari

Sònia Garcia
(Coordinadora del Màster en Desenvolupament, Cooperació i Acció Comunitària - FPT)

 Setem Catalunya

Turisme solidari, turisme comunitari, turisme responsable, turisme just, turisme contra la pobresa, viatges de solidaritat, brigades solidàries, voluntariat i camps de treball son alguns dels termes que podríem englobar dintre del turisme solidari, segons l'article Turismo Solidario. Una perspectiva desde la Unión Europea que tot i ser publicat al 2007 encara es conserva vigent en molts aspectes.

Aquest ja no tant nou format de  vacances, que navega entre el turisme i la cooperació sembla que ha arribat per quedar-se i presenta punts positius i qüestions a plantejar-nos com a agents de canvi social que intentarem desgranar breument.

La demanda de viatges cada vegada més exclusius, juntament amb la voluntat de crear noves formes de dinamització econòmica a zones empobrides, entre altres raons, ha permès desenvolupar un model de viatges en el que els turistes s'endinsen a petites comunitats locals a les que s'integren formant part del dia a dia, realitzant tasques de suport o simplement compartint les activitats diàries de famílies o col·lectius.

Aquest turisme permet que ambdues realitats convisquin, al menys de forma parcial, intercanviant idees i aprenentatge, tant des de les persones que visiten a la comunitat com a les persones que reben als turistes. Aquest model de turisme, a diferència del turisme de masses, permet una interacció directa amb les persones que formen part de la comunitat, respectant l'entorn en un alt grau i generant ingressos directes per a les comunitats.

Per altra banda  aquests nous models de turisme tenen uns costos elevats, cosa que limita el seu accés a una part de la població amb un nivell adquisitiu mig-alt. La interacció que es dona entre les cultures emissora i receptora poden generar la creació de relacions de dependència econòmica al llarg del temps, i amb elles el canvi de l'activitat econòmica principal, fent del turisme la font principal d'ingressos de les comunitats. Aquest fet pot generar una pèrdua dels valors i les activitats tradicionals; fent de la comunitat receptora, com passa en els casos de turisme convencional, una escenificació del que el turista espera trobar.-hi

El turisme solidari, pot aportar per tant, noves possibilitats d'activació econòmica per les comunitats empobrides, tot i que seria difícil emmarcar-lo en una cooperació integral, atès que no hi hauria un anàlisi profund de les causes que generen les desigualtats a les que es vol fer front.

Podríem dir que els intercanvis entre les cultures són en si mateixos positius I que a la vegada poden generar canvis tant en el país de destí com en el país d'origen de les persones que hi participen, però la despesa realitzada pot generar també qüestionaments sobre fins a quin punt cal una inversió tan gran, o si és el format més idoni.

Hi ha molts tipus d'organitzacions i formats, moltes d'elles ofereixen experiències enriquidores per les persones que hi participen,  caldria plantejar-nos però, si l'experiència ajuda o no a crear un món més just, i revisar les motivacions que ens porten a fer el viatge. Una bona reflexió i formació prèvia son la millor manera d'endinsar-nos en una experiència com aquesta.

El paper de l’associacionisme en la lluita contra el càncer

Clara Rosàs (FCEC - Junts contra el càncer)

Les entitats adherides a la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC)
són protagonistes actives en la construcció del teixit associatiu. El seu paper d’atenció
i suport als malats amb càncer per donar resposta a les seves necessitats, els
programes de sensibilització i els de foment del voluntariat que desenvolupen,
esdevenen elements claus en la construcció d'una ciutadania més activa, compromesa
i responsable en la lluita contra el càncer.

Els serveis que impulsen les entitats adherides a la FECEC, Junts contra el càncer,
van destinats a l’atenció psicosocial, a la prevenció i adopció d’estils de vida
saludables i al foment del voluntariat amb la idea de millorar la qualitat de vida dels
malalts i els seus familiars.

Les entitats de lluita contra el càncer es caracteritzen per realitzar una tasca d'atenció
des de la proximitat territorial implicant la ciutadania amb les entitats i creant una xarxa
de voluntariat compromès amb les actuacions que desenvolupen.

Així, el voluntariat en l’àmbit oncològic és un denominador comú de totes les entitats.
El seu paper és clau en l’acompanyament del malalt, per portar a terme els programes
de sensibilització i de suport i per ajudar a aconseguir els objectius de les entitats amb
campanyes solidàries o de divulgació que mobilitzen el teixit social intern i extern.

És per això, que les entitats són el motor que fan possible que totes aquestes accions
puguin ser realitzades d’una manera coherent i vertebrada per construir una ciutadania
més activa i compromesa. Les entitats estableixen relacions, sinergies i xarxes i
estenen llaços que multipliquen l’efecte de les accions que realitzen.

Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, atenen necessitats, sensibilitzen,
motiven, organitzen i formen. Des de la FECEC, Junts contra el càncer, donem servei
a les entitats perquè puguin millorar l’atenció que ofereixen a pacients i familiars. A la
vegada, la FECEC, fomenta el voluntariat en l'àmbit oncològic i desenvolupa
programes en les àrees de divulgació i prevenció, supervivents i recerca psicosocial.

Així es clar que el paper vertebrador de les entitats de lluita contra el càncer és
primordial per aconseguir una ciutadania més compromesa, responsable i
conscienciada envers aquesta malaltia.