Quan l'associacionisme reinventa la protecció ambiental

Sergi Rovira 

Si ens demanen que pensem en alguna imatge del medi natural, ens vindran al cap llocs idíl·lics (boscos esponerosos, cales verges, camins coberts de fulles, salts d'aigua, etc) que ens evoquen tot tipus de bons sentiments: tranquil·litat, pau, gaudi. Si tot seguit preguntem qui vetlla per aquests espais, no dubtarem a dir que l'administració gestiona una xarxa d'espais protegits i, per tant, se'n responsabilitza. Conclusió que és plenament certa, ... fins a un límit. Què s'ha de protegir? Tot el territori? I si hi ha una alta diversitat d'hàbitats d'alt valor ecològic i naturalístic com a Catalunya? què s'ha de fer?

Hi ha molts indrets de gran bellesa, amb un alt valor natural, que no voldríem que es malmetessin, que, per raons molt diverses, no disposen de cap tipus de protecció formal. Aquests espais, de propietat particular, es poden malmetre o degradar per moltes raons, des d'interessos dels propietaris fins a una gestió inadequada.

D'aquesta situació en neix una iniciativa importada del món anglosaxó i que gaudeix d'un bon recorregut a casa nostra: la custòdia del territori. La protecció de la natura també pot sorgir d'acords entre particulars. La custòdia del territori es materialitza en acords entre associacions (o altres organitzacions de la societat civil) i els propietaris i que a casa nostra s'apleguen a la Xarxa de Custòdia del Territori.

Amb aquests acords, que majoritàriament són iniciativa d'entitats que vetllen per la protecció ambiental, els propietaris es comprometen a preservar els valors naturals i paisatgístics. Per altra banda, les associacions aporten coneixement per a una bona gestió i es fan càrrec de les actuacions que siguin necessàries per a una bona actuació. Ben bé, els que els anglesos en diuen un «win-win», tots hi guanyem. Tot i que realment és un «win-win-win»; perquè, sovint, aquests espais s'habiliten perquè la societat, en general, també en pugui gaudir.