Quan l'associacionisme reinventa la protecció ambiental

Sergi Rovira 

Si ens demanen que pensem en alguna imatge del medi natural, ens vindran al cap llocs idíl·lics (boscos esponerosos, cales verges, camins coberts de fulles, salts d'aigua, etc) que ens evoquen tot tipus de bons sentiments: tranquil·litat, pau, gaudi. Si tot seguit preguntem qui vetlla per aquests espais, no dubtarem a dir que l'administració gestiona una xarxa d'espais protegits i, per tant, se'n responsabilitza. Conclusió que és plenament certa, ... fins a un límit. Què s'ha de protegir? Tot el territori? I si hi ha una alta diversitat d'hàbitats d'alt valor ecològic i naturalístic com a Catalunya? què s'ha de fer?

Hi ha molts indrets de gran bellesa, amb un alt valor natural, que no voldríem que es malmetessin, que, per raons molt diverses, no disposen de cap tipus de protecció formal. Aquests espais, de propietat particular, es poden malmetre o degradar per moltes raons, des d'interessos dels propietaris fins a una gestió inadequada.

D'aquesta situació en neix una iniciativa importada del món anglosaxó i que gaudeix d'un bon recorregut a casa nostra: la custòdia del territori. La protecció de la natura també pot sorgir d'acords entre particulars. La custòdia del territori es materialitza en acords entre associacions (o altres organitzacions de la societat civil) i els propietaris i que a casa nostra s'apleguen a la Xarxa de Custòdia del Territori.

Amb aquests acords, que majoritàriament són iniciativa d'entitats que vetllen per la protecció ambiental, els propietaris es comprometen a preservar els valors naturals i paisatgístics. Per altra banda, les associacions aporten coneixement per a una bona gestió i es fan càrrec de les actuacions que siguin necessàries per a una bona actuació. Ben bé, els que els anglesos en diuen un «win-win», tots hi guanyem. Tot i que realment és un «win-win-win»; perquè, sovint, aquests espais s'habiliten perquè la societat, en general, també en pugui gaudir.

Han de fer política les entitats?

Roger Buch

Han de fer política les entitats? I tant que sí!. Parlem de política en sentit ample, en la idea d'implicar-nos en la transformació i millora del nostre entorn. I com ho fan? Per una banda les entitats poden fer incidència a través de la sensibilització social, a través de campanyes virals per les xarxes socials, amb l'objectiu de crear un estat d’ànim social propici a les demandes, a les causes de l'organització. Per altra banda, també es pot fer política més directament quan les entitats es dirigeixen a les institucions i als representants polítics, demanant-los que prenguin una o altra decisió, mitjançant reunions, manifestos o qualsevol tipus d'acte públic reivindicatiu... 

Però en aquest article no vull entrar a fons en el com es fa aquesta incidència, sinó fins a quin punt les entitats han de dedicar esforços a aquesta incidència. Així d’entrada, podríem distingir tres tipus d’entitats.

En primer lloc hi ha les entitats que la seva principal raó de ser és precisament fer incidència política. Hi ha entitats com les associacions de veïns, les associacions de consumidors, entitats de defensa del territori que són essencialment reivindicatives. Es a dir, que s'han creat sobretot per poder fer incidència política i fer sentir unes determinades demandes. Aquí podríem situar entitats com la Plataforma per la Llengua, Òmnium, AICE-ADICAE o Depana.

En segon lloc trobem les entitats que tenen com a missió principal la realització d’activitats per als seus membres o prestar serveis, però a la vegada han decidit que una part de la seva actuació anirà a fer política. Es el cas de moltes entitats d’acció social que han decidit que a part de prestar assistència a persones que pateixen necessitats, també faran pressió social per denunciar la seva situació. Una entitat que vetlli pels drets dels sense sostre o contra l’exclusió social, potser dedicarà la part més important de la seva activitat a gestionar equipaments o a atendre persones però també sovint un percentatge de pressupost i esforços a la incidència política.

Això es tradueix en campanyes a favor de la pobresa zero, a favor de l’accessibilitat de les persones amb diversitat funcional o moltíssimes més. Un bon exemple és el de Càritas que té la funció principal d'atenció a les persones però que a la vegada publica anualment l’informe FOESSA on denuncia les desigualtats i la pobresa.

Finalment hi ha les entitats que no fan habitualment incidència política però de sobte alguna circumstància excepcional fa que n’hagin de fer. És el cas de les colles de cultura popular. No està en la seva missió fer sensibilització ni incidència. Recordem el sonat cas dels diables i les bèsties de foc que es van trobar en canvis en la normativa europea del foc, pensada per buròcrates de països on els divertiments al carrer els organitzen professionals a manca de vigor associatiu. En aquell cas, els diables i bestiari van fer política de la bona, recollint signatures, reunint-se amb els eurodiputats i fent una gran concentració a Berga.

Hi ha entitats que en els seus moments inicials no pensen en fer política però amb el pas dels anys, per canvis en el context o perquè els seus socis ho demanen, acaben donant més importància a la incidència. Fins a quin punt una entitat ha de dedicar esforços a la sensibilització social i a la pressió politica és una part molt rellevant de la reflexió estratègica d'una entitat. No cal que tothom faci política ni està prohibit fer-ne, només que quan ens aturem per fer reflexió estratègica ens preguntem si és això és al que ens hem de dedicar i quants esforços hi volem destinar.

Reptes i límits del turisme solidari

Sònia Garcia
(Coordinadora del Màster en Desenvolupament, Cooperació i Acció Comunitària - FPT)

 Setem Catalunya

Turisme solidari, turisme comunitari, turisme responsable, turisme just, turisme contra la pobresa, viatges de solidaritat, brigades solidàries, voluntariat i camps de treball son alguns dels termes que podríem englobar dintre del turisme solidari, segons l'article Turismo Solidario. Una perspectiva desde la Unión Europea que tot i ser publicat al 2007 encara es conserva vigent en molts aspectes.

Aquest ja no tant nou format de  vacances, que navega entre el turisme i la cooperació sembla que ha arribat per quedar-se i presenta punts positius i qüestions a plantejar-nos com a agents de canvi social que intentarem desgranar breument.

La demanda de viatges cada vegada més exclusius, juntament amb la voluntat de crear noves formes de dinamització econòmica a zones empobrides, entre altres raons, ha permès desenvolupar un model de viatges en el que els turistes s'endinsen a petites comunitats locals a les que s'integren formant part del dia a dia, realitzant tasques de suport o simplement compartint les activitats diàries de famílies o col·lectius.

Aquest turisme permet que ambdues realitats convisquin, al menys de forma parcial, intercanviant idees i aprenentatge, tant des de les persones que visiten a la comunitat com a les persones que reben als turistes. Aquest model de turisme, a diferència del turisme de masses, permet una interacció directa amb les persones que formen part de la comunitat, respectant l'entorn en un alt grau i generant ingressos directes per a les comunitats.

Per altra banda  aquests nous models de turisme tenen uns costos elevats, cosa que limita el seu accés a una part de la població amb un nivell adquisitiu mig-alt. La interacció que es dona entre les cultures emissora i receptora poden generar la creació de relacions de dependència econòmica al llarg del temps, i amb elles el canvi de l'activitat econòmica principal, fent del turisme la font principal d'ingressos de les comunitats. Aquest fet pot generar una pèrdua dels valors i les activitats tradicionals; fent de la comunitat receptora, com passa en els casos de turisme convencional, una escenificació del que el turista espera trobar.-hi

El turisme solidari, pot aportar per tant, noves possibilitats d'activació econòmica per les comunitats empobrides, tot i que seria difícil emmarcar-lo en una cooperació integral, atès que no hi hauria un anàlisi profund de les causes que generen les desigualtats a les que es vol fer front.

Podríem dir que els intercanvis entre les cultures són en si mateixos positius I que a la vegada poden generar canvis tant en el país de destí com en el país d'origen de les persones que hi participen, però la despesa realitzada pot generar també qüestionaments sobre fins a quin punt cal una inversió tan gran, o si és el format més idoni.

Hi ha molts tipus d'organitzacions i formats, moltes d'elles ofereixen experiències enriquidores per les persones que hi participen,  caldria plantejar-nos però, si l'experiència ajuda o no a crear un món més just, i revisar les motivacions que ens porten a fer el viatge. Una bona reflexió i formació prèvia son la millor manera d'endinsar-nos en una experiència com aquesta.

El paper de l’associacionisme en la lluita contra el càncer

Clara Rosàs (FCEC - Junts contra el càncer)

Les entitats adherides a la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC)
són protagonistes actives en la construcció del teixit associatiu. El seu paper d’atenció
i suport als malats amb càncer per donar resposta a les seves necessitats, els
programes de sensibilització i els de foment del voluntariat que desenvolupen,
esdevenen elements claus en la construcció d'una ciutadania més activa, compromesa
i responsable en la lluita contra el càncer.

Els serveis que impulsen les entitats adherides a la FECEC, Junts contra el càncer,
van destinats a l’atenció psicosocial, a la prevenció i adopció d’estils de vida
saludables i al foment del voluntariat amb la idea de millorar la qualitat de vida dels
malalts i els seus familiars.

Les entitats de lluita contra el càncer es caracteritzen per realitzar una tasca d'atenció
des de la proximitat territorial implicant la ciutadania amb les entitats i creant una xarxa
de voluntariat compromès amb les actuacions que desenvolupen.

Així, el voluntariat en l’àmbit oncològic és un denominador comú de totes les entitats.
El seu paper és clau en l’acompanyament del malalt, per portar a terme els programes
de sensibilització i de suport i per ajudar a aconseguir els objectius de les entitats amb
campanyes solidàries o de divulgació que mobilitzen el teixit social intern i extern.

És per això, que les entitats són el motor que fan possible que totes aquestes accions
puguin ser realitzades d’una manera coherent i vertebrada per construir una ciutadania
més activa i compromesa. Les entitats estableixen relacions, sinergies i xarxes i
estenen llaços que multipliquen l’efecte de les accions que realitzen.

Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, atenen necessitats, sensibilitzen,
motiven, organitzen i formen. Des de la FECEC, Junts contra el càncer, donem servei
a les entitats perquè puguin millorar l’atenció que ofereixen a pacients i familiars. A la
vegada, la FECEC, fomenta el voluntariat en l'àmbit oncològic i desenvolupa
programes en les àrees de divulgació i prevenció, supervivents i recerca psicosocial.

Així es clar que el paper vertebrador de les entitats de lluita contra el càncer és
primordial per aconseguir una ciutadania més compromesa, responsable i
conscienciada envers aquesta malaltia.

Reconnectar amb la societat a través de l'associacionisme cultural

Marta Rovira (sociòloga) 

(article publicat originalment al bloc de Marta Rovira)

El passat 7 de maig vaig participar a les Jornades sobre associacionisme cultural que ha organitzat el Centre de Cultura Popular i Tradicional, al Teatre de Sarrià. La conferència es titulava “L’associacionisme cultural: la construcció d’una societat solidària i lliure”. Però no us explicaré el contingut de la meva conferència, que seria massa llarg, sinó la reflexió que vaig fer escoltant els projectes que explicaven els altres participants a la jornada: Xavier Quinquillà, de l’Orfeó Lleidatà, Xavi Romero, de l’associació Segle XXI i Montserrat Morera, del Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià.

Quina és la contribució que poden fer les entitats de cultura popular avui per a la construcció d’una societat solidària i lliure? La resposta la podem trobar en els canvis que s’estan produint en els ateneus, aquestes organitzacions que van néixer al segle XIX per donar resposta a la necessitat d’associar-se, instruir-se i construir vincles afectius entre la gent. Durant els anys de la “normalització” institucional, després de la dictadura franquista, es va creure que l’administració pública havia de substituir l’associacionisme en l’àmbit cultural. I es va dedicar a construir centres cívics a tots els pobles i barris, amb el resultat d’una situació de competència entre el model dels ateneus, orfeons, cercles, casals i el dels centres cívics.

Tanmateix, és veritat que durant anys moltes associacions ateneistes han patit una mena de letargia produïda per la manca de renovació en les seves directives i la davallada dels associats, però sobretot per la manca de renovació en el desenvolupament de les activitats. Per sort, estan apareixent nous models d’ateneus i orfeons que treballen per renovar les aquestes tres dimensions. Com ho fan? Una de les claus és la capacitat de reconnectar amb la societat. El model de l’ateneu (orfeó, casino, cercle, casal…) planteja des de sempre una proposta integral per oferir un marc d’activitat social i cultural a la gent de totes les edats. Però avui no n’hi ha prou d’oferir una oferta de diverses activitats per a públics diferents, però desconnectades entre si. Aquest és, de fet, el model del centre cívic, un espai gestionat per l’administració que promou una oferta per a públics i interessos diversos, però no integrada. El model de l’ateneu ha de ser, en canvi, el d’una entitat que busca treballar per integrar diversos interessos dels associats, connectats amb les necessitats de la societat. No és el mateix oferir cursos de música de l’estil del conservatori que buscar una manera de convertir la música en una eina d’integració social.

El nou plantejament que estan oferint entitats com l’Orfeó Lleidatà o el Centre Parroquial de Sarrià proposa una nova manera de connectar les entitats amb la societat, oferint-se com a espais de trobada i d’experimentació de noves propostes culturals que són també noves propostes socials de gestió de la diversitat. Un exemple d’això és el Consell Participatiu de l’Orfeó Lleidatà, que aplega entitats socials i culturals per confegir un programa d’activitats conjunt a la sala d’actes de la seu renovada de l’Orfeó. Una programació que es fa connectant amb el territori i amb el batec d’aquest territori. El mateix es pot dir del Centre Parroquial de Sarrià, que promou la innovació en el camp cultural a través de projectes com “Talent femení”, que busca la recuperació de compositores i artistes femenines oblidades per una història feta des de la mirada i per als homes, que ofereix el seu espai perquè persones sense llar usuàries del Centre d’acollida Assís, del mateix barri, hi puguin fer activitats o participar com a voluntaris de les activitats del centre. El Centre Parroquial esdevé, per mitjà d’una gran varietat d’activitats, un centre de referència del barri i un espai de gestió conjunta d’iniciatives, amb la participació d’entitats i de persones a títol personal. La mateixa renovació del Teatre de Sarrià, una peça magnífica del segle XIX, ha estat feta en bona mesura gràcies a l’aportació popular.

Les entitats ateneistes, que disposen d’un espai per a activitats, són avui un gran actiu per als seus entorns territorials. Cal que s’obrin, que busquin reconnectar amb la societat, amb el seu entorn, concebent-se a si mateixes com un espai obert i d’experimentació. Aquesta obertura té un retorn d’un valor augmentat, en nombre d’associats, però també en capacitat de renovació i innovació.

Lluïsos d'Horta: teatre, innovació i arrelament al barri

Antoni F. Araujo (Junta Directiva dels Lluïsos d'Horta) 

Els Lluïsos d’Horta a Barcelona, porten des de 1866 fent activitats de barri, adreçats a veïns i veïnes de totes les edats, a fi i efecte de potenciar i dinamitzar la cultura i l’associacionisme.

Son moltes les activitats culturals que s’han fet i s’estan fent actualment a l’entitat, però una de les més significatives i amb un major nombre de seguidors, ha estat i segueix estant és el teatre, del que n’han sortit un bon nombre d’actors i actrius reconeguts internacionalment.

L’activitat del teatre, especialment pels infants (al centre hi ha una escola de teatre amb un nodrit  nombre d’alumnes) és una de les millors activitats extraescolars per potenciar un munt d’habilitats com són el companyerisme i el treball en equip, l’expressió corporal, el coneixement i domini de l’espai, la vocalització, la memòria, i per descomptat, el coneixement dels principals autors i autores literaris. L’activitat del teatres està tan arrelada als Lluïsos d’Horta, que compten, a més de l’escola, amb grups d’iniciació, grups infantils, juvenils, d’adults i de teatre musical juvenil i d’adults. Per mitjà del teatre musical s’adquireixen a més, coneixements de cant i de modulació de la veu.Tots aquests exercicis teatrals, ajuden alhora a l’associacionisme tan arrelat a casa nostra i fan que l’activitat de barri i veïnal sigui cada cop més i més activa.

No és únicament el teatre l’activitat que es desenvolupa a l’entitat, tot i que és de bon tros la que conta amb el major nombre de seguidors (pensem també en el públic assistent). Als Lluïsos d’Horta també s’hi fan sessions de música en directe com són els Vermuts Musicals al bar de l’entitat, els Vespres de Jazz un cop al mes amb copa de cava inclosa, Música Clàssica, i, en aquest cas projectada a la sala de cinema, l’Òpera de Cine que es fa com les altres, un cop al mes. Són activitats innovadores que serveixen per connectar més i millor amb l'entorn immediat.

L’acceptació per part de socis i veïns que totes aquestes activitats han suposat, han encoratjat als responsables del centre a seguir cercant actes similars a fi i efecte de seguir potenciant les relacions entre la població i l’associacionisme cultural de casa nostra.

Replantejar el model de subvencions. Comencem?

Miky Aragon (Consell d'Associacions de Barcelona)

La capacitat d’organització de la ciutadania és un dels valors bàsics per a la qualitat democràtica d’un país. Per això, és important vetllar pel suport i finançament directe o indirecte que pugui rebre per part de l’administració. Pel que fa al suport indirecte, la lluita per un nou model de fiscalitat associativa que s’han engegat en el marc de la Xarxa Associativa de Catalunya (XAC) aprofitant la construcció d’un nou país és un exemple, però cal avançar en el model de suport directe: les subvencions.

Al 2n Congrés d’Associacions de Barcelona ens proposàvem impulsar un “Nou model de relació econòmica amb l’administració” i, en concret, “Revisar i adequar les subvencions, els concursos i les concertacions a la realitat associativa”. Malgrat que són propostes de l’any 2011 encara són plenament vigents, per això cal recuperar el debat.

Actualment, la majoria de convocatòries de les administracions canvien regularment els “àmbits” i/o “programes” subvencionables així com el nombre de projectes per associació que es poden presentar i en quins àmbits. L’actual convocatòria de subvencions de Barcelona n’és un exemple. Us convido a revisar la Diagnosi de la convocatòria de subvencions 2014. Però, tant canvia la realitat associativa o són altres els criteris que promouen aquests canvis?

Els actuals models i processos de subvencions prioritzen la realització de projectes, activitats i serveis i no el suport a les associacions de forma genèrica. En el fons, es tracta d’una espècie de concurs per a concertar activitats que varien en funció de les prioritats polítiques del moment. Per tant, no esdevenen una eina efectiva de suport a les associacions, sinó només a aquelles activitats que algunes associacions realitzen en els àmbits que les administracions prioritzen, generant perversions fins i tot provocant modificacions dels objectius de les associacions per tal de poder accedir-hi. Segur que molts coneixem entitats que treballen amb infants, o qualsevol altre col·lectiu, i d’un any a l’altre són expertes en la gestió del medi ambient...

D’altra banda el sector associatiu també hem de fer una mirada autocrítica al respecte. En primer lloc, malgrat que demanàvem aquesta adaptació a la realitat associativa cal prendre consciència que cap entitat o col·lectiu mereix un finançament públic pel fet d’existir. Els diners públics han d’anar a la promoció dels béns públics i en aquest sentit és important que existeixen els mecanismes adequats per decidir les prioritats polítiques, i com fer el seguiment, control i fiscalització d’aquest.

La segona és que, en un país en què l’administració es relaciona amb la ciutadania a partir de l’intercanvi de papers és molt fàcil de pervertir la funció social de les formes jurídiques. Segur que coneixem moltes iniciatives interessants que previ a constituir-se com algun tipus d’empresa s’inicien com associació. Per tant, feta la llei feta la trampa, o com diem molts: “el paper ho aguanta tot”!

Les associacions hem de plantejar si aquest és el model que volem. Si realment enforteix el teixit associatiu i és beneficiós o pel contrari, el perverteix. En primer lloc hem de mostrar que fem les coses bé, per això cal potenciar eines de reconeixement des del mateix sector associatiu com el Codi Ètic de les Associacions.

Però el debat no ha de ser només des del sector associatiu, sinó que també la ciutadania i els poders públics han de participar, mirant de trobar nous plantejaments que trenquin el clientelisme i la volatilitat d’objectius i que permetin un nou model de relació entre l’administració i les associacions.

Al final, les preguntes que ens podem fer són: Totes les iniciatives d’autoorganització mereixen finançament públic? Quines si i quines no? Val la pena iniciar tot un paperam per 300€ a l’any o serien millor 3000€ cada 10 anys i poder fer quelcom més significatiu? Ens podem autofinançar una xocolatada? Com mantenim les estructures de segon i tercer nivell? L’administració podria generar nous sistemes de seguiment i fiscalització basats en la confiança? La transparència i "open data" ens pot ajudar? Com mantenim les estructures necessàries per garantir el bon funcionament democràtic en les organitzacions?

En resum, resten algunes línies vermelles a traçar. Algun dia, quan tinguem una administració prou valenta, caldrà replantejar el model actual de subvencions. Esperem que arribat el dia tinguem un teixit associatiu prou vertebrat, organitzat i valent per encarar el debat. Potser ara és el moment, comencem?