Replantejar el model de subvencions. Comencem?

Miky Aragon (Consell d'Associacions de Barcelona)

La capacitat d’organització de la ciutadania és un dels valors bàsics per a la qualitat democràtica d’un país. Per això, és important vetllar pel suport i finançament directe o indirecte que pugui rebre per part de l’administració. Pel que fa al suport indirecte, la lluita per un nou model de fiscalitat associativa que s’han engegat en el marc de la Xarxa Associativa de Catalunya (XAC) aprofitant la construcció d’un nou país és un exemple, però cal avançar en el model de suport directe: les subvencions.

Al 2n Congrés d’Associacions de Barcelona ens proposàvem impulsar un “Nou model de relació econòmica amb l’administració” i, en concret, “Revisar i adequar les subvencions, els concursos i les concertacions a la realitat associativa”. Malgrat que són propostes de l’any 2011 encara són plenament vigents, per això cal recuperar el debat.

Actualment, la majoria de convocatòries de les administracions canvien regularment els “àmbits” i/o “programes” subvencionables així com el nombre de projectes per associació que es poden presentar i en quins àmbits. L’actual convocatòria de subvencions de Barcelona n’és un exemple. Us convido a revisar la Diagnosi de la convocatòria de subvencions 2014. Però, tant canvia la realitat associativa o són altres els criteris que promouen aquests canvis?

Els actuals models i processos de subvencions prioritzen la realització de projectes, activitats i serveis i no el suport a les associacions de forma genèrica. En el fons, es tracta d’una espècie de concurs per a concertar activitats que varien en funció de les prioritats polítiques del moment. Per tant, no esdevenen una eina efectiva de suport a les associacions, sinó només a aquelles activitats que algunes associacions realitzen en els àmbits que les administracions prioritzen, generant perversions fins i tot provocant modificacions dels objectius de les associacions per tal de poder accedir-hi. Segur que molts coneixem entitats que treballen amb infants, o qualsevol altre col·lectiu, i d’un any a l’altre són expertes en la gestió del medi ambient...

D’altra banda el sector associatiu també hem de fer una mirada autocrítica al respecte. En primer lloc, malgrat que demanàvem aquesta adaptació a la realitat associativa cal prendre consciència que cap entitat o col·lectiu mereix un finançament públic pel fet d’existir. Els diners públics han d’anar a la promoció dels béns públics i en aquest sentit és important que existeixen els mecanismes adequats per decidir les prioritats polítiques, i com fer el seguiment, control i fiscalització d’aquest.

La segona és que, en un país en què l’administració es relaciona amb la ciutadania a partir de l’intercanvi de papers és molt fàcil de pervertir la funció social de les formes jurídiques. Segur que coneixem moltes iniciatives interessants que previ a constituir-se com algun tipus d’empresa s’inicien com associació. Per tant, feta la llei feta la trampa, o com diem molts: “el paper ho aguanta tot”!

Les associacions hem de plantejar si aquest és el model que volem. Si realment enforteix el teixit associatiu i és beneficiós o pel contrari, el perverteix. En primer lloc hem de mostrar que fem les coses bé, per això cal potenciar eines de reconeixement des del mateix sector associatiu com el Codi Ètic de les Associacions.

Però el debat no ha de ser només des del sector associatiu, sinó que també la ciutadania i els poders públics han de participar, mirant de trobar nous plantejaments que trenquin el clientelisme i la volatilitat d’objectius i que permetin un nou model de relació entre l’administració i les associacions.

Al final, les preguntes que ens podem fer són: Totes les iniciatives d’autoorganització mereixen finançament públic? Quines si i quines no? Val la pena iniciar tot un paperam per 300€ a l’any o serien millor 3000€ cada 10 anys i poder fer quelcom més significatiu? Ens podem autofinançar una xocolatada? Com mantenim les estructures de segon i tercer nivell? L’administració podria generar nous sistemes de seguiment i fiscalització basats en la confiança? La transparència i "open data" ens pot ajudar? Com mantenim les estructures necessàries per garantir el bon funcionament democràtic en les organitzacions?

En resum, resten algunes línies vermelles a traçar. Algun dia, quan tinguem una administració prou valenta, caldrà replantejar el model actual de subvencions. Esperem que arribat el dia tinguem un teixit associatiu prou vertebrat, organitzat i valent per encarar el debat. Potser ara és el moment, comencem?