Reconnectar amb la societat a través de l'associacionisme cultural

Marta Rovira (sociòloga) 

(article publicat originalment al bloc de Marta Rovira)

El passat 7 de maig vaig participar a les Jornades sobre associacionisme cultural que ha organitzat el Centre de Cultura Popular i Tradicional, al Teatre de Sarrià. La conferència es titulava “L’associacionisme cultural: la construcció d’una societat solidària i lliure”. Però no us explicaré el contingut de la meva conferència, que seria massa llarg, sinó la reflexió que vaig fer escoltant els projectes que explicaven els altres participants a la jornada: Xavier Quinquillà, de l’Orfeó Lleidatà, Xavi Romero, de l’associació Segle XXI i Montserrat Morera, del Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià.

Quina és la contribució que poden fer les entitats de cultura popular avui per a la construcció d’una societat solidària i lliure? La resposta la podem trobar en els canvis que s’estan produint en els ateneus, aquestes organitzacions que van néixer al segle XIX per donar resposta a la necessitat d’associar-se, instruir-se i construir vincles afectius entre la gent. Durant els anys de la “normalització” institucional, després de la dictadura franquista, es va creure que l’administració pública havia de substituir l’associacionisme en l’àmbit cultural. I es va dedicar a construir centres cívics a tots els pobles i barris, amb el resultat d’una situació de competència entre el model dels ateneus, orfeons, cercles, casals i el dels centres cívics.

Tanmateix, és veritat que durant anys moltes associacions ateneistes han patit una mena de letargia produïda per la manca de renovació en les seves directives i la davallada dels associats, però sobretot per la manca de renovació en el desenvolupament de les activitats. Per sort, estan apareixent nous models d’ateneus i orfeons que treballen per renovar les aquestes tres dimensions. Com ho fan? Una de les claus és la capacitat de reconnectar amb la societat. El model de l’ateneu (orfeó, casino, cercle, casal…) planteja des de sempre una proposta integral per oferir un marc d’activitat social i cultural a la gent de totes les edats. Però avui no n’hi ha prou d’oferir una oferta de diverses activitats per a públics diferents, però desconnectades entre si. Aquest és, de fet, el model del centre cívic, un espai gestionat per l’administració que promou una oferta per a públics i interessos diversos, però no integrada. El model de l’ateneu ha de ser, en canvi, el d’una entitat que busca treballar per integrar diversos interessos dels associats, connectats amb les necessitats de la societat. No és el mateix oferir cursos de música de l’estil del conservatori que buscar una manera de convertir la música en una eina d’integració social.

El nou plantejament que estan oferint entitats com l’Orfeó Lleidatà o el Centre Parroquial de Sarrià proposa una nova manera de connectar les entitats amb la societat, oferint-se com a espais de trobada i d’experimentació de noves propostes culturals que són també noves propostes socials de gestió de la diversitat. Un exemple d’això és el Consell Participatiu de l’Orfeó Lleidatà, que aplega entitats socials i culturals per confegir un programa d’activitats conjunt a la sala d’actes de la seu renovada de l’Orfeó. Una programació que es fa connectant amb el territori i amb el batec d’aquest territori. El mateix es pot dir del Centre Parroquial de Sarrià, que promou la innovació en el camp cultural a través de projectes com “Talent femení”, que busca la recuperació de compositores i artistes femenines oblidades per una història feta des de la mirada i per als homes, que ofereix el seu espai perquè persones sense llar usuàries del Centre d’acollida Assís, del mateix barri, hi puguin fer activitats o participar com a voluntaris de les activitats del centre. El Centre Parroquial esdevé, per mitjà d’una gran varietat d’activitats, un centre de referència del barri i un espai de gestió conjunta d’iniciatives, amb la participació d’entitats i de persones a títol personal. La mateixa renovació del Teatre de Sarrià, una peça magnífica del segle XIX, ha estat feta en bona mesura gràcies a l’aportació popular.

Les entitats ateneistes, que disposen d’un espai per a activitats, són avui un gran actiu per als seus entorns territorials. Cal que s’obrin, que busquin reconnectar amb la societat, amb el seu entorn, concebent-se a si mateixes com un espai obert i d’experimentació. Aquesta obertura té un retorn d’un valor augmentat, en nombre d’associats, però també en capacitat de renovació i innovació.

Lluïsos d'Horta: teatre, innovació i arrelament al barri

Antoni F. Araujo (Junta Directiva dels Lluïsos d'Horta) 

Els Lluïsos d’Horta a Barcelona, porten des de 1866 fent activitats de barri, adreçats a veïns i veïnes de totes les edats, a fi i efecte de potenciar i dinamitzar la cultura i l’associacionisme.

Son moltes les activitats culturals que s’han fet i s’estan fent actualment a l’entitat, però una de les més significatives i amb un major nombre de seguidors, ha estat i segueix estant és el teatre, del que n’han sortit un bon nombre d’actors i actrius reconeguts internacionalment.

L’activitat del teatre, especialment pels infants (al centre hi ha una escola de teatre amb un nodrit  nombre d’alumnes) és una de les millors activitats extraescolars per potenciar un munt d’habilitats com són el companyerisme i el treball en equip, l’expressió corporal, el coneixement i domini de l’espai, la vocalització, la memòria, i per descomptat, el coneixement dels principals autors i autores literaris. L’activitat del teatres està tan arrelada als Lluïsos d’Horta, que compten, a més de l’escola, amb grups d’iniciació, grups infantils, juvenils, d’adults i de teatre musical juvenil i d’adults. Per mitjà del teatre musical s’adquireixen a més, coneixements de cant i de modulació de la veu.Tots aquests exercicis teatrals, ajuden alhora a l’associacionisme tan arrelat a casa nostra i fan que l’activitat de barri i veïnal sigui cada cop més i més activa.

No és únicament el teatre l’activitat que es desenvolupa a l’entitat, tot i que és de bon tros la que conta amb el major nombre de seguidors (pensem també en el públic assistent). Als Lluïsos d’Horta també s’hi fan sessions de música en directe com són els Vermuts Musicals al bar de l’entitat, els Vespres de Jazz un cop al mes amb copa de cava inclosa, Música Clàssica, i, en aquest cas projectada a la sala de cinema, l’Òpera de Cine que es fa com les altres, un cop al mes. Són activitats innovadores que serveixen per connectar més i millor amb l'entorn immediat.

L’acceptació per part de socis i veïns que totes aquestes activitats han suposat, han encoratjat als responsables del centre a seguir cercant actes similars a fi i efecte de seguir potenciant les relacions entre la població i l’associacionisme cultural de casa nostra.

Replantejar el model de subvencions. Comencem?

Miky Aragon (Consell d'Associacions de Barcelona)

La capacitat d’organització de la ciutadania és un dels valors bàsics per a la qualitat democràtica d’un país. Per això, és important vetllar pel suport i finançament directe o indirecte que pugui rebre per part de l’administració. Pel que fa al suport indirecte, la lluita per un nou model de fiscalitat associativa que s’han engegat en el marc de la Xarxa Associativa de Catalunya (XAC) aprofitant la construcció d’un nou país és un exemple, però cal avançar en el model de suport directe: les subvencions.

Al 2n Congrés d’Associacions de Barcelona ens proposàvem impulsar un “Nou model de relació econòmica amb l’administració” i, en concret, “Revisar i adequar les subvencions, els concursos i les concertacions a la realitat associativa”. Malgrat que són propostes de l’any 2011 encara són plenament vigents, per això cal recuperar el debat.

Actualment, la majoria de convocatòries de les administracions canvien regularment els “àmbits” i/o “programes” subvencionables així com el nombre de projectes per associació que es poden presentar i en quins àmbits. L’actual convocatòria de subvencions de Barcelona n’és un exemple. Us convido a revisar la Diagnosi de la convocatòria de subvencions 2014. Però, tant canvia la realitat associativa o són altres els criteris que promouen aquests canvis?

Els actuals models i processos de subvencions prioritzen la realització de projectes, activitats i serveis i no el suport a les associacions de forma genèrica. En el fons, es tracta d’una espècie de concurs per a concertar activitats que varien en funció de les prioritats polítiques del moment. Per tant, no esdevenen una eina efectiva de suport a les associacions, sinó només a aquelles activitats que algunes associacions realitzen en els àmbits que les administracions prioritzen, generant perversions fins i tot provocant modificacions dels objectius de les associacions per tal de poder accedir-hi. Segur que molts coneixem entitats que treballen amb infants, o qualsevol altre col·lectiu, i d’un any a l’altre són expertes en la gestió del medi ambient...

D’altra banda el sector associatiu també hem de fer una mirada autocrítica al respecte. En primer lloc, malgrat que demanàvem aquesta adaptació a la realitat associativa cal prendre consciència que cap entitat o col·lectiu mereix un finançament públic pel fet d’existir. Els diners públics han d’anar a la promoció dels béns públics i en aquest sentit és important que existeixen els mecanismes adequats per decidir les prioritats polítiques, i com fer el seguiment, control i fiscalització d’aquest.

La segona és que, en un país en què l’administració es relaciona amb la ciutadania a partir de l’intercanvi de papers és molt fàcil de pervertir la funció social de les formes jurídiques. Segur que coneixem moltes iniciatives interessants que previ a constituir-se com algun tipus d’empresa s’inicien com associació. Per tant, feta la llei feta la trampa, o com diem molts: “el paper ho aguanta tot”!

Les associacions hem de plantejar si aquest és el model que volem. Si realment enforteix el teixit associatiu i és beneficiós o pel contrari, el perverteix. En primer lloc hem de mostrar que fem les coses bé, per això cal potenciar eines de reconeixement des del mateix sector associatiu com el Codi Ètic de les Associacions.

Però el debat no ha de ser només des del sector associatiu, sinó que també la ciutadania i els poders públics han de participar, mirant de trobar nous plantejaments que trenquin el clientelisme i la volatilitat d’objectius i que permetin un nou model de relació entre l’administració i les associacions.

Al final, les preguntes que ens podem fer són: Totes les iniciatives d’autoorganització mereixen finançament públic? Quines si i quines no? Val la pena iniciar tot un paperam per 300€ a l’any o serien millor 3000€ cada 10 anys i poder fer quelcom més significatiu? Ens podem autofinançar una xocolatada? Com mantenim les estructures de segon i tercer nivell? L’administració podria generar nous sistemes de seguiment i fiscalització basats en la confiança? La transparència i "open data" ens pot ajudar? Com mantenim les estructures necessàries per garantir el bon funcionament democràtic en les organitzacions?

En resum, resten algunes línies vermelles a traçar. Algun dia, quan tinguem una administració prou valenta, caldrà replantejar el model actual de subvencions. Esperem que arribat el dia tinguem un teixit associatiu prou vertebrat, organitzat i valent per encarar el debat. Potser ara és el moment, comencem?

Jocs sense joguines

Sebastià Que (Àrea joc i lleure de la Plataforma per la Llengua) 

Un dels àmbits decisius perquè una llengua perduri, perquè s’adapti als temps, perquè la gent la faci seva, és que es transmeti en l’àmbit familiar, passi de pares a fills, d’avis a néts. Des que els infants són ben petits, els cantem les cançons de sempre, els amanyaguem… i juguem amb ells. Hi ha molts jocs per als quals no cal comptar amb cap mena d’estri o joguina, és a dir, que només ens cal l’acció corporal; jocs que moltes vegades són qualificats de tradicionals perquè existeixen des de temps immemorial, són d’orígen popular i es transmeten oralment a través de les generacions.

En els territoris de parla catalana en tenim un munt; ”un, dos, tres, pica paret”, ”corretgeta la ning, ning”, ”fet i amagar”, ”el pare carbasser”, ”trencar fils”, ”arrencar cebes” i molts d’altres, i encara hi podem afegir les cantarelles i els jocs de falda adreçats als més petits.

Amés de desenvolupar aptituds de destresa, atenció, enginy o altres qualitats personals, aquests jocs tenen la característica que s’hi juga de forma col·lectiva i amb intervenció constant de la comunicació verbal: repetició de frases, expressions singulars, cançons, recitatius, etcètera, que impliquen l’ús lúdic de la llengua, afavorint la consolidació del grup i la sociabilització cultural dels infants, ja que si per alguns pot representar la seva iniciació en l’aprenentatge del català, per altres pot significar la millora a ampliació del seu vocabulari, afermant alhora l’ús social de l’idioma en el pati de l’escola o altres espais de joc dins d’un ambient de normalitat.

El fet que per jugar a aquest tipus de jocs no es necessitin joguines, representa a la vegada un avantatge i un inconvenient. Avantatge perquè permeten iniciar-los en qualsevol lloc i moment, però també inconvenient en el sentit que la seva pervivència no rep cap impuls ni té cap relació amb l’omnipresent acció comercial del sector de la joguina. Sou els pares, avis, mestres, monitors, etcètera, els encarregats de fomentar, difondre i mantenir aquests jocs com a eina formativa ben útil i a la vegada també perquè constitueixen un innegable patrimoni cultural català. Nombrosos llibres, altres publicacions especialitzades i moltes pàgines web on s’hi pot trobar informació valuosa us poden ajudar en aquesta tasca. I és que convé tenir en compte que les llengües, i el català no n’és cap excepció, perviuen per l’acció diària de cadascun dels seus parlants.

[Article publicat originalment al bloc "El Català suma" del diari Ara (5/05/2015)]

Un Nadal especial per als que viuen al carrer

Ferran Busquets (director d'Arrels Fundació) 

Les primeres nits dormint al carrer són nits especialment complicades. Quan algú arriba al carrer no es pot creure el que li està passant. Dies o mesos enrere no s'imaginava que podria arribar aquest moment. Un moment en que comença una vida sense descans. De dia, pendent de buscar menjar, roba o un miracle que permeti sortir d'aquest forat. De nit, intentant dormir en un estat d'alerta constant per si passa qualsevol intent d'agressió o robatori. Vint-i-quatre hores al dia sense descans.

El passat cada cop està més lluny perquè cada cop és més difícil que torni la vida fora del carrer. I el futur també està lluny perquè la incertesa és absoluta i costa molt aconseguir la garantia de no haver de tornar a patir per on dormir. I encara que s'aconsegueixi deixar el carrer, la por a que pugui tornar a passar perdura durant molt de temps.

Es manté un fort sentiment de pèrdua i culpabilitat. Les mirades de les persones pesen molt, perquè en l'expressió d'aquestes mirades un veu el reflex d'aquesta distància tan gran entre la vida d'un i la de la resta.

Els dies passen. Els mesos també. I quan arriben les festes de Nadal es torna tot força més complicat. La nostra cultura ha dissenyat el Nadal per a que sigui una època de felicitat, de retrobament, de regals, una època especial. Però malauradament també és especial per als que viuen al carrer, és una època trista i fins i tot molt dolorosa.

Si algú que està al carrer ja es troba lluny de tothom, els dies de Nadal són dies que constaten com és de gran la solitud que l'acompanya. I aquesta sensació de solitud és tan gran que encara és manté molt viva fins i tot per als que fa temps que ja no dormen al carrer.

Bones Festes a tothom. Però molt especialment als que les passaran dormint al carrer. Aquest Nadal, i qualsevol nit de l'any, unes 900 persones a la ciutat de Barcelona.

Per un Nadal anticonsumista!

Laura Muixí (Pam a Pam)* 

Ara que s'acosta la sempre 'màgica' època de Nadal us vull explicar que a Pam a Pam hem elaborat el qüestionari de criteris per a les iniciatives d'Economia Social i Solidària (ESS) però  ens hem descuidat el qüestionari de criteris de les persones consumidores! No existeix! De fet, ni se'ns havia acudit (crec)! Això ho hem de solucionar JA i és el que em proposo avui.

Abans, però, vull compartir-vos d'on parteix aquesta necessitat. I és que EM NEGO a reduir l’Economia Social i Solidària a un cognom. Sí, un cognom que afegeixes còmodament darrere de qualsevol activitat o producte i… tatxan! Per art de màgia transforma ràpidament tot allò que fins ara era capitalista en solidari. I no crec que sigui un supòsit inimaginable, de fet, ja ens ha passat amb el gènere (afegeix /es a qualsevol paraula i ja has incorporat la mirada de gènere en el que sigui que facis!). Deixarem que ens passi també a l’ESS? I temo que això ens estigui passant amb el Nadal. Afegiu ‘ètic’, ‘solidari’ o ‘sostenible’ a Nadal i no us qüestioneu aquesta bogeria: crec que ens estan colant un gol. O ens l’estem colant nosaltres en pròpia porta.

Si després de tanta història amb el consum com a eina (o arma) de transformació social només canviem el supermercat per la botiga de barri, l'energia nuclear per la renovable i la roba feta a Bangladesh per roba de dissenyadores locals, però NO REDUÏM EL NOSTRE RITME DE CONSUM, haurem canviat molt en aparença per finalment no canviar res i, després de tot, estarem contribuint senzillament a un intent de domesticació i humanització de la fera ferotge que és el sistema capitalista. Que en tant que fera, és indomesticable i ho hem de tenir clar.

Que tenim necessitat de fer-nos regals perquèsí, d'ajuntar-nos amb la família nuclear (radioactiva) o la família escollida, d'expressar desitjos de prosperitat a gent de la qual fa temps que no en sabem res, de ser solidàries amb persones que passen dificultats?? FEM-HO!! Ho podem fer qualsevol dia de l'any! No està prohibit! Proveu-ho!

El que proposo és que deixem d'intentar 'convertir' a formes 'alternatives' tot allò que ve del sistema contra el qual estem lluitant. A mi em recorda quan els vegetarians fem hamburgueses de verdures... NO CAL.

I sense més preàmbuls, m’animo a fer una primera proposta de qüestionari de criteris de consumidores de Pam a Pam (o tot allò que crec que ens hauríem de preguntar abans de buscar una iniciativa a Pam a Pam):

1. Quina necessitat o desig vull satisfer amb l'adquisició d'aquest producte o servei? És necessari o podria passar sense això?

2. Puc satisfer aquesta necessitat o desig d'una manera alternativa a l'adquisició d'un producte nou o d’una forma que tingui menor impacte social i ambiental?
- Ja tinc alguna cosa semblant.
- Puc demanar alguna persona de l'entorn que me la deixi.
- Puc aconseguir-la de segona mà.
- Puc reparar-ne alguna d'espatllada.
- ...
Recordeu les 3 erres, que després n’eren 5? Es veu que ja anem per les 10 erres: Reduir, reparar, recuperar, reformar, repensar, reorientar, rebutjar, reutilitzar, reciclar, respectar.

3. En el cas que finalment opti per comprar una cosa nova, podré mantenir-la, netejar-la o reparar-la jo mateixa? Com me’n desfaré un cop acabi de fer-la servir (alguna altra persona se'n podrà beneficiar, i no ens referim al fet que quan estigui espatllada ho enviarem als abocadors que hi ha a països empobrits)?

Si finalment opteu per satisfer aquesta necessitat o desig adquirint un bé o servei, ara sí, a Pam a Pam trobareu totes aquelles que compleixen els criteris que hem definit d'Economia Social i Solidària.

Que passeu uns bons dies (de festa o currant, amb família o sense) i sobretot gaudiu (com sempre) del noconsum!


*[Podeu llegir l'article complet "L'ESS serà anticonsumista o no serà" al bloc de Pam a Pam]

2016, seguirem lluitant!

Irene Borràs, CAUSES

M’encanta el món de les associacions, fundacions i de les causes perdudes i de les causes guanyades. Les persones que dediquen hores i hores a les entitats, siguin del tipus que siguin, tenen trets en comú que no puc sinó admirar i lloar:

• Idealistes
• Somiadors
• Utòpics
• Inconformistes
• Apassionats
• Proactius
• Constants
• Tenaços
• Decididament tossuts

Persones que milloren el seu entorn, els seus barris, el medi ambient, les oportunitats dels infants, el dia a dia de les persones grans, la salut, el patrimoni històric, la cultura, inclouen persones amb discapacitat i tantes altres accions que fan que el món sigui un lloc una mica més just i agradable.

Queda molt per fer... però el tercer sector és ple de recursos i eines que segur que podem aprofitar i fer que la feina avanci cap a bon port. Per al 2016, llenço algunes preguntes que permetin reflexionar i moure’s:

• Quines 3 coses fa la meva organització molt bé?

• Quins 3 aspectes hauríem de millorar?

• Quines 3 accions posarem en marxa per a millorar?

Algunes pistes que poden ajudar a assolir els objectius de les entitats poden ser:

• Participació: un tema clau dins les entitats... que costa fomentar i treballar. Ens agradaria que tothom fos súper implicat: sempre s’estigués disponible, amb ganes de treballar, traient feina,... però la realitat és diferent i costa motivar i incentivar a participar. Cal fer-ho. No obstant, com qualsevol altre tema requereix mètode i constància.
• Planificació. Citant a Sèneca, podem dir que cap vent és favorable per a aquell que no sap on va. Com vols ser quan siguis gran? Com imagines l’entitat a 3 anys vista? I a cinc? Defineix els grans objectius i estructura les línies de treball per arribar-hi.
• Organització de tasques i funcions. Divideix tasques, funcions, reparteix joc, busca aliats, surt de la zona de confort i busca nous col·laboradors. Hi ha gent que té ganes de fer coses, sovint no saben què ni com... Segur que hi ha una persona ideal per fer cadascuna de les feines de l’entitat... però no arribarà sola. Busca, posa-ho fàcil, obre l’entitat. Comunica per compartir.
• Formació: nous marcs fiscals, comptabilitat, obligacions legals, voluntariat, comunicació, captació de fons... tot requereix de coneixements específics. La formació ens permet fer més i millor i treballar optimitzant recursos. Busca el teu curs i no paris mai d’aprendre!
• Suma. No inventis de nou. Mira què estan fent les organitzacions que tens a la vora. Feu activitats conjuntes, compartiu recursos, feu xarxa amb altres entitats similars o amb objectius comuns,... Com sempre, sumar esforços multiplica resultats.

El dia a dia a les entitats sovint és dur però sempre val la pena la meta i, per descomptat, el camí. Parar de tant i tant (reflexionar) i definir petites accions (3 per a aquest any que entra, ja saps quines?) permetrà avançar en pas ferm i decidit. Seguirem lluitant. Per nosaltres, pels altres, pels qui vindran. Per un món més amable per a tothom. Per un món just.

Causes perdudes i causes guanyades. Tenacitat i esforç. Lluitadors. Per a totes les persones que feu un món millor, feliç 2016.