Voluntariat transformador

... Sergi Asensio

 

Ara que ja no soc aquell jove hiperactiu, reflexiono sobre aquest complex món del voluntariat, convençut
del gran valor que aporta al conjunt de la societat.

El voluntariat pot ser un petit gest, que col·lectivament és un gest gegant, amb un impacte transformador i esperançador. Jo us diria que en primer lloc el voluntariat ha de ser una oportunitat per ajudar-nos, créixer i aprendre. Arrelar-nos, conèixer mons que moltes vegades són invisibles, però que existeixen, compartir, descobrir i deixar-nos emportar pels valors més humans i més veritables.  La majoria de persones volen ajudar als altres, però no ens adonem moltes vegades de que l’acció del voluntariat és sempre una acció de donar i rebre i no és un gest caritatiu.

Un dia a l’entitat on treballo vaig entrevistar a una persona que volia fer voluntariat i li vaig preguntar que li motivava. Mai algú em va ser tant sincer. - "ho faig per egoisme, perquè m’agrada." Es cert, el voluntariat ens permet viure una experiència única, conèixer un munt de gent interessant, treballar en equip, evidenciar els nostres valors i talent, i ens genera felicitat quan som capaços d’arrencar un somriure i veiem que allò que fem té un sentit. Escapar de la rutina, del món del consum, dels dictats dels mercats per fer quelcom transformador i posar a disposició dels altres el nostre talent.

Moltes vegades, les persones que volen fer voluntariat tenen molt bona voluntat, no sempre és suficient. El voluntariat requereix cert esforç d’aprenentatge. Crec que tampoc pot ser una excusa per substituir a professionals remunerats. Al contrari en molts casos els voluntaris requereixen de professionals que acompanyin i formin aquestes persones.

Però es necessari que darrera d’aquest voluntariat hi hagi una arrel, una causa que ens empenyi, una carrega ideològica que ens mogui, un ideari que ens inspiri a viure compromesos amb aquest voluntariat.
Sobretot penso que es l’oportunitat que tens de posar el teu gran talent a fer quelcom diferent i solidari, que pot tenir un impacte social.

El voluntariat es un gest petit, però us asseguro que de ben jove, gràcies a l’esplai em vaig endinsar amb aquesta actitud de servei, vaig descobrir la meva vocació per l’acció social, l’oportunitat de conèixer molts indrets del món, persones increïbles, realitats invisibles, que m’han engrescat a mourem i lluitar per les conviccions i se que és aquesta la força de gestos petits, que sumen i que fan possible la transformació social.

Catalunya, una associació voluntària

... Miquel Calçada

 

L’associacionisme i el voluntariat són dos trets distintius de la Catalunya moderna. Sense l’empara d’un estat, la societat civil ha hagut d’autoorganitzar-se i assumir en primera persona del plural tot tipus de tasques. Algunes d’essencials per al bon funcionament del país. No és un fenomen nou d’avui, tot i que, amb els temps que corren, associacionisme i voluntariat són més necessaris del que potser han estat mai abans.

Amb un estat del benestar força amenaçat per la situació política i econòmica, la tasca dels voluntaris i les entitats que els agrupen es torna, ara sí imprescindible. I sembla que insubstituïble. Però no és només l’estat del benestar qui ha de ser l’únic responsable de tot un seguit d’accions. Quina mena de societat seríem sinó? L’acció dels voluntaris esmorteeix els efectes d’una societat que cada dia canvia més i més ràpid, omplint d’altruisme els buits que deixa la incertesa.

Perquè això, l’altruisme, és el que hi ha en el fons de l’acció social d’entitats i associacions. El voluntariat es fonamenta en aquests valors i és, alhora, el millor vehicle per promoure’ls. Solidaritat, cooperació, ajuda mútua... valors universals que caracteritzen la nostra avantguarda cívica i han de servir d’exemple per al conjunt d’una societat que se sap compromesa amb els drets de tothom.

Una societat, la catalana, que combat sense dubtes qualsevol risc de fractura. Riscos reals i recurrents al llarg de la nostra història recent. Però l’acció convençuda i entusiasta de la societat civil organitzada ens ha permès mantenir aquesta cohesió. I així hauria de ser contra tot pronòstic, i contra qualsevol projecte que pretengui minar-la de manera interessada en el futur.

Ja ho hem viscut, de fet, i per això sabem que ens en podem tornar a sortir. Que ens en sortirem. Fins i tot en la foscor del franquisme, la voluntat sistemàtica d’anihilar-nos com a poble no va poder reeixir gràcies a l’associacionisme. Aquest moviment es va convertir no només en la columna vertebral del país, sinó en el catalitzador de moltes de les nostres aspiracions col·lectives. En els moments més difícils, Catalunya ha estat capaç d’autoorganitzar-se, assumint riscos i costos per assolir objectius col·lectius tan necessaris com incerts.

Aquesta és una actitud que forma part del nostre ADN –no és casual que Barcelona sigui enguany la capital europea del voluntariat- i es manifesta en tota la seva magnitud, sota una forma o altra, en qualsevol moment d’urgència. Què és la participació ciutadana durant el setge de Barcelona el 1714 sinó un acte –tan altruista com arriscat- de defensa de la col·lectivitat sense esperar-ne res a canvi? Afortunadament, l’acció voluntària no té normalment ni aquest component heroic ni tampoc un final tràgic. Però això sí, és una acció constant, quotidiana, propera, en alguns casos lúdica, en altres emotiva, però sempre necessària. Al cap i a la fi, quants herois neixen a cada generació? Certament a Catalunya en podem comptar molts en diferents àmbits. Però un país no es construeix només a partir de la tasca dels grans homes. Seria una empresa titànica, inviable d’afrontar en solitud. Un país es basteix amb la contribució solidària de tots els que decideixen de formar-ne part. És tota la ciutadania la que posa els fonaments sobre els que descansa el nostre futur compartit.

Les particularitats de la nostra història ens han portat on som, per bé i per mal. Les limitacions que hem tingut al llarg del temps expliquen en bona mesura per què som una societat més activa, participativa i cohesionada que altres països del nostre entorn. La importància del voluntariat i l’associacionisme és un llegat que no ens podem permetre perdre en la Catalunya del demà.

Una Catalunya que, en el fons, ha de seguir sent aquesta associació voluntària que és avui. Avui som més catalans dels que mai hi ha hagut a la història. Però això, lluny de diluir la nostra identitat, l’ha reforçat, fent-la més sòlida i més àmplia, empeltant-la de noves energies que ens permeten mirar amb confiança els reptes que enfrontem com a país. I aquest procés d’integració no hagués estat possible sense la tasca incansable i massa vegades invisible de voluntaris, entitats i associacions.

Moltes gràcies!

Catalunya i el valor del voluntariat

... Joan Salicrú

Catalunya és voluntariat. Ho hem pogut veure en el darrera manifestació de l'Onze de setembre on, a banda d'aquells que hi assistien, trobàvem multitud de persones fent possible que l'esdeveniment tingués lloc. Ho podem veure cada any en els camps de treball que es fan cada estiu a casa nostra o per part de catalans que van a fora. Cada Nadal o Setmana Santa amb les representacions de Els Pastorets, les Passions o les Processons de Setmana Santa en multituds d'indrets de casa nostra. I a cada "Dia de" en què a les diferents ciutats i pobles del país es tiren endavant iniciatives culturals, festives i comercials per tal que les iniciatives en què estan vinculades reixexin o s'envigoreixin.

Hi ha una altra voluntariat potser no tan públic, potser no tan publicitat, potser no tan cridaner; el voluntariat en què aquelles persones familiars de malalts treballen a cor què vols per mitigar les conseqüències -i a ser possible les causes- d'aquestes malalties. O d'aquelles persones que simplement van a fer companyia una estona a una persona gran en una residència d'avis. O que donen part del seu temps fent de monitor, un dissabte a la tarda, en esplais o centres d'escoles.

Són tot símptomes d'esperança, especialment aquests voluntariats més callats als quals al·ludia en el darrer paràgraf, perquè es fan exclusivament per voluntat pròpia, sense esperar res a canvi, amb total gratuïtat i generositat.

De fet, com a periodista he pogut entrevistar o retratar sovint aquestes persones que fan de la generositat el seu eix de vida i en molts casos de forma totalment gratuïta i altruista -altra cosa seria aquells que exerceixen la seva feina amb generositat amb els companys i amb l'entorn, que també són d'especial lloança-. I la majoria de vegades hom surt d'aquestes entrevistes, de fer aquests reportatges, d'elaborar aquestes peces... preguntant-se per què hi ha una part de la població que decideix vèncer la por, la mandra, la vergonya... i es posa al servei dels altres, sense esperar res a canvi. És un gran misteri que només es resol, i encara en part, preguntant-ho directament als implicats. I dic en part perquè sovint, molts d'ells responen d'una forma gairebé enigmàtica: "És el que em surt de fer". Sensacional. Per treure's el barret.

Jo voldria reivindicar, però, que sí que hi ha un motiu que a aquesta gent els fa fer el que fa: esforçar-se. L'esforç de treure's la mandra, la por, la vergonya... i exercir aquesta generositat a què fèiem referència. És probable que amb el temps, molts d'ells ni se n'adonin, però al final no és tan important la generositat, que és una possibilitat que tenim dins nostre, com l'egoisme, com la voluntat d'esforçar-se. D'esforçar-se a ser millors, a canviar, a exercir més com a humans. Això és el que a mi em deixa admirat encara del voluntariat, perquè costa. I molt. Per tant, poseu en quarantena quan, parlant amb algun voluntari, algun d'ells us digui això de "és el que em surt de fer". La cosa és molt més dura i reclama un compromís i una mobilització colossal.

El cercle virtuós del voluntariat

... Roger Buch

S’ha parlat sovint de les avantatges del voluntariat. Aquest té conseqüències positives per la societat, per la manera com impacta en el benestar dels beneficiaris. Es a dir aquells infants, gent gran o fins i tot rius o boscos que reben l’aportació de les accions voluntàries com a beneficiaris, milloren clarament la seva situació! 

Però el voluntariat té també conseqüències positives més difícils de mesurar però no pas per això menys importants. A més voluntariat, més desenvolupament del civisme i també més salut democràtica en una societat. 

El civisme és aquell conjunt d’actituds que podem veure normalment en el dia a dia de les persones. El civisme és bàsic per la convivència d’una societat ja que és la suma de petites accions quotidianes que ens permeten viure amb respecte i ajudar-nos mútuament. Les accions cíviques no es programen ni es planifiquen, són hàbits que portem incorporats i que anem realitzat al llarg del dia. Saludar al veí, llençar les escombraries al contenidor indicat, ajudar un desconegut al carrer, donar un cop de mà puntual a algú que li faci falta, respectar el silenci quan pertoca o mirar que al bus puguin seure els que més ho necessiten. Aquests hàbits s’aprenen sobretot a partir de la família i l’entorn més immediat però tenen una vessant col·lectiva molt important. Els fem perquè creiem que si tothom els compleix, beneficiaran a tota la societat. Sabem que les nostres accions possibiliten una societat que actua amb respecte, és a dir nosaltres som la baula d’una gran cadena que no s’ha de trencar.

Si el civisme són les accions quotidianes del dia a dia, el voluntariat el practiquem de manera organitzada i amb uns objectius conscients. Si el civisme és el primer nivell, el voluntariat és un graó més. La decisió de fer voluntariat és personal però es tracta d’una acció que es fa en grup, que forma part d’una estratègia compartida. Fins i tot en aquelles ocasions que el voluntariat s’exerceix en solitari, pensem en una persona que fa un acompanyament a una persona malalta o que gestiona les xarxes socials d’una ONG des de casa seva, aquella acció forma part d’un projecte acordat de manera conjunta per un grup ampli de persones. El que coneixem com a model català de voluntariat fa especial èmfasi en la necessitat de que el voluntariat estigui en el marc de les entitats no lucratives, siguin associacions o fundacions. El que es fa voluntari pren una decisió personal que demana alinear esforços col·lectius cap a una direcció, un esforç individual per arribar a un èxit col·lectiu.

Les persones que han estat voluntàries i han participat en associacions han desenvolupat moltes habilitats que milloren la qualitat democràtica del conjunt de la societat. Saben escoltar i respecten les opinions dels altres, entenen que hi ha situacions complexes i que per resoldre-les és necessari conèixer els diferents parers i arribar a acords. També tenen paciència i saben que el debat i la negociació permeten arribar a solucions millors. L’experiència vital en qualsevol tipus d’entitat de voluntariat fa millorar, i de quina manera, els hàbits de qualitat democràtica d’un país. Les persones que han tingut experiència en voluntariat i a les associacions després sovint són capaces de tirar endavant projectes on els beneficiaris siguin el conjunt de la població.

Es tracta d’un cercle virtuós molt preuat i que fem bé de cuidar-lo: com més civisme, més sentiment de comunitat i més confiança amb la col·lectivitat. Com més confiança més ganes d’implicar-se i practicar el voluntariat, i com més voluntariat més hàbits cívics incorporarem a la nostra vida quotidiana i més habilitats tindrem que milloraran la qualitat democràtica global de la nostra societat. El voluntariat és aquesta gran escola de confiança col·lectiva que entre tots hem de continuar fent créixer!

Per què els Cineclubs?

... Raquel Sánchez

Els Cineclubs són entitats sense ànim de lucre dedicades a l'estudi i a la divulgació de l'art cinematogràfic. De forma molt acurada se seleccionen les pel·lícules de la programació, per contribuir al debat al voltant del cinema com a expressió artística. Les projeccions es fan en versió original subtitulada i es complementen amb cursos, col·loquis i trobades amb directors, productors i actors dels films.

Els Cineclubs són un exemple de compromís associatiu en l'àmbit cultural, en aquest cas amb l'exploració de manifestacions cinematogràfiques innovadores que contribueixen a l'evolució del llenguatge audiovisual.

Però, per què són necessaris els cineclubs?

Perquè ara mateix són els únics que fan possible veure cinema en pantalla gran a molts indrets de Catalunya, on les lleis de l’oferta i la demanda han acabat imposant-se. Allà on la crisi i l’inexplicable IVA cultural del 21% han tancat la sala del poble, els Cineclubs segueixen lluitant per a fer possible que les imatges en moviment segueixin il·luminant la pantalla i els nostres imaginaris.

Perquè gràcies als Cineclubs podem veure films que no arriben als circuits habituals. I d’una gran varietat i diversitat. D’origen i de gènere: drama, comèdia, western, documentals, animació... Films d’autor i cinema independent fet al marge de la indústria. Això que ara s’anomena “cinema low cost”, sempre ha ocupat un lloc molt especial en la programació dels Cineclubs.

Perquè els Cineclubs contribueixen a la formació en l’audiovisual de tota la ciutadania. Obren una finestra a altres cinematografies, llunyanes geogràficament parlant, però també singulars pel seu grau d’experimentació. Un cinema al qual no estem acostumats, però que ens pot interessar molt més del que sovint esperem.

Perquè són un suport indiscutible pel cinema català, espanyol i europeu. Els cineclubistes sempre estem pendents dels nostres cineastes i esperem amb candeletes la última estrena de l’Isaki Lacuesta, el Lluís Miñarro o qualsevol obra produïda per Paco Poch. Perquè la indústria de l’exhibició cinematogràfica no contribueix a una justa i equilibrada difusió del cinema europeu enfront del monopoli (encara!) de Hollywood. I la lluita dels Cineclubs és honesta, franca, una veritable mostra de petita però duradora resistència.

Perquè la versió original és molt més que una moda. És un respecte als creadors i artistes que participen a un film, i també és la millor forma d’aprendre idiomes: natural i econòmica.

Perquè els Cineclubs són una realitat històrica, que ens acompanya des de fa més de mig segle. Perquè la nouvelle vague no hagués estat possible sense els Cineclubs, perquè són un punt de trobada per (re)pensar les imatges i els seus significats ocults. Per fer avançar el cinema, i la societat.

Perquè als Cineclubs s’hi poden recuperar meravelles de la història del cinema com Sed de Mal del grandíssim Orson Welles o futurs films de culte com La Plaga, de la Neus Ballús.

Perquè els Cineclubs són més que “veure un film”. Ofereixen una experiència enriquida amb debats i col·loquis, l’essència dels primers Cineclubs. Poder parlar de cinema amb altres amants del setè art, compartir amb la resta d’espectadors impressions sobre el film, tenir l’oportunitat de conèixer en primera persona als responsables d’una obra cinematogràfica… Tot això no té preu, i si es fa, és possible gràcies als Cineclubs. Són com festivals de cinema, però que es repeteixen cada setmana. De forma regular i sense haver-nos de desplaçar. Si busquem, segur que descobrim que no gaire lluny de casa nostra n’hi ha un. I que ens sorprèn i ens agrada. 

La sensibilització i promoció del voluntariat

... Francina Alsina

Una de les missions importants per les quals va néixer ara fa 25 anys la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) és la de la sensibilització i la promoció del voluntariat.

Des del primer moment es va estar fent pedagogia a la població en general i en particular a la gent més jove, dels valors que  impulsa el voluntari social: la solidaritat, la sensibilitat davant d’un patiment, la indignació i sentiment de justícia davant de les desigualtats socials, entre d’altres; tot allò  que porta a les persones a dedicar una part del seu temps, de la seva vida, a estar al costat d’aquell que el pugui necessitar.

Personalment crec que és summament important incidir en aquesta línia d’actuació. És un signe de societat madura la que s’implica de ple en projectes organitzats per entitats que ajuden a millorar la situació dels conciutadans més necessitats.  El que cal, i que no sempre es fa prou, és fer difusió de tot allò que ja existeix i s’està portant a terme a casa nostra.

Des del CAVC, s’ha impulsat un Pla Nacionald’Associacionisme i Voluntariat de Catalunya, on es fa visible totes  les accions, tant de sensibilització com d’actuació, del voluntariat. Em sembla important que aquesta informació quedi recollida i se’n faci una bona difusió, per que ben segur és un bon mitjà per a promocionar l’acció voluntària. Animarà i al mateix temps ajudarà a més d’una persona a voler implicar-se  i fer un voluntariat.

Des de la FCVS, seguim creient en la importància de la nostra missió i la importància de sensibilitzar la població més jove, que és el futur de la nostra societat. Per això, vàrem posar en marxa un programa que el vàrem anomenar “Mirades. Veure i viure el voluntariat”. Es porta a terme amb la complicitat de les escoles, intervenen alumnes de les mateixes, i de les entitats socials.

També tenim unes exposicions que van acompanyades del testimoniatge de voluntaris. Aquestes itineren tant en l’àmbit de la comunitat educativa com en el de les Biblioteques i altres organismes.

Fem incidència en la nostra sensibilització a les persones ja jubilades perquè creiem que és un actiu força important, encara tenen molt per donar d’ells mateixos i sabem pels resultats que és una millora en  la pròpia qualitat de vida. Tenim un programa que es diu “Grans Actius” que està orientat en aquesta línia, persones grans que ajuden a altres persones que estan soles, fent un acompanyament en el seu desplaçament a les visites mèdiques.

Estem satisfets dels resultats. La gent jove, descobreix una realitat nova amb la il·lusió i l’energia per implicar-se allà on els necessitin. I la gent més gran retroben una il·lusió moltes vegades oblidada, se senten vius i necessaris.

Els resultats creixents de persones que s’inicien en el món del voluntariat, ens ensenya que hem de seguir en aquesta línia, adaptant-nos a les noves tecnologies i sensibilitats per a poder arribar al màxim de la població.

Quan es coneix l’acció voluntària, aquell voluntari que portem moltes vegades adormit o amagat dins nostre, es desperta i es posa a caminar. Per això, hem de seguir incidint per ajudar a desvetllar-lo.   

Una crisi, dues societats?

... Òscar Mateos  

Pot canviar una societat en tres anys? I de quina manera i en quins aspectes? Segurament existeixen indicadors i estudis en profunditat que serien capaços de respondre a aquesta pregunta de manera molt més detallada, però jo els hi proposo un senzill experiment personal, que no els hi portarà més d’una hora. Un experiment que, de manera fortuïta, vaig portar a terme a l’assignatura d’Estructura i desigualtats socials i que em va portar a constatar una obvietat que m’atreveixo a afirmar: la nostra societat no és la mateixa des de l’inici de la crisi. I no només ho dic pel greu i visible impacte social que ha tingut la crisi en termes d’increment de la pobresa o de polarització socioeconòmica, sinó també, i de manera esperançadora, en termes de ciutadania.

L’experiment consisteix en veure dos documentals que el programa ’30 minuts’ de TV3 ha emès en els últims anys. El primer, emès al principi de 2011, es titula “Escanyats per la hipoteca” i aborda el fenomen dels desnonaments i la primera reacció ciutadana al respecte. El segon, “Els nous okupes”, apareixerà a les pantalles 32 mesos més tard que el primer, al desembre de 2013. El drama que plantegen ambdós documentals és el mateix: persones desnonades per les entitats bancàries, moltes de les quals anys abans de la crisi no podien ni imaginar-se una situació d’aquest tipus. En ambdós, també apareix un actor fonamental en els últims temps: les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques (PAH). Comparant els dos documentals hom pot copsar que l’actitud de les persones afectades, però també del conjunt de la societat davant aquesta problemàtica, ha canviat substancialment, almenys en tres aspectes essencials:

- En primer lloc, es constata com les PAH han aconseguit sensibilitzar i polititzar al conjunt de l’opinió pública sobre aquesta qüestió, construint un relat que ha proposat entendre la problemàtica dels desnonaments com quelcom estructural i amb unes arrels determinades i no simplement com un problema de responsabilitats individuals, tal i com es feia creure al principi de la crisi amb allò de que “havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats”

- Segon, aquest canvi es fa palès en molts casos en el plànol personal. Mentre que al primer documental l’actitud de les persones afectades era de por i desesperació, en una societat fragmentada i desconcertada pel primer impacte de la crisi, al segon documental es pot corroborar una major confiança d’aquestes, donat que són més conscients dels seus drets, de les possibilitats reals de canviar les coses (#síespot) malgrat algunes institucions insisteixin en repetir que l’status quo és inamovible o, entre d’altres coses, en la constància de les persones afectades de que no estan soles, ja que existeixen espais de solidaritat, d’escolta, d’empatia i d’ajuda mútua.

- Tercer, crida especialment l’atenció com en aquests gairebé tres anys de distància entre un i altre documental la ciutadania, en aquest cas a través de les PAH, ha estat capaç de trobar solucions reals i pràctiques a situacions extremes de moltes persones, mitjançant, per exemple, l’ocupació de pisos buits (fet que és aprofitat per assenyalar una altra contradicció del sistema) i reallotjant a aquelles famílies que s’han quedat al carrer (l’anomenada “Obra social de la PAH”). Aquest fet contrasta clarament amb la lentitud o, sovint, la impotència de les Administracions o d’altres actors socials davant la greu situació social, tal i com alguns protagonistes del segon documental reconeixen obertament.

En front d’una societat creixentment dualitzada i amb menys presència de l’Estat com a conseqüència de les retallades (aspectes ambdós que sembla que s’aguditzaran o enquistaran en els propers anys, tal i com nombrosos informes venen assenyalant), estem davant d’una societat més forta, més cohesionada, més políticament conscient de les causes dels problemes i més socialment disposada a mobilitzar-se i a seguir pensant de manera conjunta possibles solucions? Com a mínim, paga la pena veure i comparar els dos documentals i treure conclusions al respecte.


Podeu trobar l'article original al web de social.cat.

De jove, anava a escoltar mítings i mireu què em va passar...

... Roger Buch

Quan era estudiant de Ciències Polítiques tenia el costum de passejar-me pels mítings electorals de diferents partits. Una vegada en pocs dies de diferència vaig assistir a dos mítings protagonitzats per dos líders de renom.

El del primer dia, un líder de primera categoria, es va posar seriós i en un moment determinat va explicar que al món, i en el nostre propi país hi havia molta gent que s’ho passava malament. Gent gran sola, treballadors sense feina, gent que havia perdut els éssers estimats. Talment com si fóssim en una església aquell dirigent polític ens preguntà si cadascú de nosaltres feia el possible per donar un cop de mà a la gent que s’ho passava malament. Era un toc d’alerta vibrant que arribava al fons de les nostres ànimes. I tu..., que vius tant bé en les teves coses..., ja fas el possible per atenuar el dolor dels altres? Ja dediques part del teu temps a les persones que ho necessiten? L’auditori es va sentir molt interpel·lat.

Pocs dies més tard vaig assistir al míting de l’altre partit. L’orador, també brillant, explicà que al món i al nostre país hi ha gent que s’ho passa malament. Gent que viu en països amb als índexs de pobresa, persones que pateixen exclusió social, joves que el mercat laboral se’ls blinda. El to semblava el mateix, però arribà un gir argumental. En comptes de parlar de què podia fer cada un de nosaltres per arreglar-ho, es preguntà a què es devia aquesta situació d’injustícia. El patiment no ve per casualitat; no és veritat que no s’hi pugui fer res, si hi ha gent que s’ho passa malament és perquè està patint una situació de desigualtat (Sí, DE-SI-GUAL-TAT!) provocada per un sistema econòmic. Si el sistema es canvia, si es transformen les causes que produeixen aquesta situació, la desigualtat i per tant el patiment desapareixeran o almenys s’atenuaran.

Crit a la consciència individual i crit a la consciència col·lectiva. Hi ha persones que ofereixen la seva generositat personal per pal·liar el patiment dels altres. N’hi ha d’altres que dediquen hores a la lluita contra les desigualtats fent crítica social. Finalment, també hi ha aquells que fan les dues coses, perquè ni la primera ni la segona, només faltaria, són incompatibles.