Catalunya i el valor del voluntariat

... Joan Salicrú

Catalunya és voluntariat. Ho hem pogut veure en el darrera manifestació de l'Onze de setembre on, a banda d'aquells que hi assistien, trobàvem multitud de persones fent possible que l'esdeveniment tingués lloc. Ho podem veure cada any en els camps de treball que es fan cada estiu a casa nostra o per part de catalans que van a fora. Cada Nadal o Setmana Santa amb les representacions de Els Pastorets, les Passions o les Processons de Setmana Santa en multituds d'indrets de casa nostra. I a cada "Dia de" en què a les diferents ciutats i pobles del país es tiren endavant iniciatives culturals, festives i comercials per tal que les iniciatives en què estan vinculades reixexin o s'envigoreixin.

Hi ha una altra voluntariat potser no tan públic, potser no tan publicitat, potser no tan cridaner; el voluntariat en què aquelles persones familiars de malalts treballen a cor què vols per mitigar les conseqüències -i a ser possible les causes- d'aquestes malalties. O d'aquelles persones que simplement van a fer companyia una estona a una persona gran en una residència d'avis. O que donen part del seu temps fent de monitor, un dissabte a la tarda, en esplais o centres d'escoles.

Són tot símptomes d'esperança, especialment aquests voluntariats més callats als quals al·ludia en el darrer paràgraf, perquè es fan exclusivament per voluntat pròpia, sense esperar res a canvi, amb total gratuïtat i generositat.

De fet, com a periodista he pogut entrevistar o retratar sovint aquestes persones que fan de la generositat el seu eix de vida i en molts casos de forma totalment gratuïta i altruista -altra cosa seria aquells que exerceixen la seva feina amb generositat amb els companys i amb l'entorn, que també són d'especial lloança-. I la majoria de vegades hom surt d'aquestes entrevistes, de fer aquests reportatges, d'elaborar aquestes peces... preguntant-se per què hi ha una part de la població que decideix vèncer la por, la mandra, la vergonya... i es posa al servei dels altres, sense esperar res a canvi. És un gran misteri que només es resol, i encara en part, preguntant-ho directament als implicats. I dic en part perquè sovint, molts d'ells responen d'una forma gairebé enigmàtica: "És el que em surt de fer". Sensacional. Per treure's el barret.

Jo voldria reivindicar, però, que sí que hi ha un motiu que a aquesta gent els fa fer el que fa: esforçar-se. L'esforç de treure's la mandra, la por, la vergonya... i exercir aquesta generositat a què fèiem referència. És probable que amb el temps, molts d'ells ni se n'adonin, però al final no és tan important la generositat, que és una possibilitat que tenim dins nostre, com l'egoisme, com la voluntat d'esforçar-se. D'esforçar-se a ser millors, a canviar, a exercir més com a humans. Això és el que a mi em deixa admirat encara del voluntariat, perquè costa. I molt. Per tant, poseu en quarantena quan, parlant amb algun voluntari, algun d'ells us digui això de "és el que em surt de fer". La cosa és molt més dura i reclama un compromís i una mobilització colossal.