Associacions + voluntaris: a vegades ens en sortim!

... de Roger Buch

Pel twitter ens acaben de dir que hi ha cua de ciutadans votant a la seu d’Òmnium Cultural durant les darreres hores. Una prova de l’èxit de la consulta per la independència organitzada per Barcelona Decideix que els darrers dies ha donat un tomb. De les moltes iniciatives del catalanisme polític, la que hem viscut els darrers mesos de les consultes ha estat la que més ha connectat amb la societat civil del país. D’aquí el seu innegable èxit. Vegem-ne algunes claus:

En primer lloc perquè és una iniciativa que parteix de la societat civil. En part ingovernable per espontània i que tots els partits que l’han volgut controlar n’han quedat escaldats. A diferència d’altres campanyes, aquesta no s’ha planificat en un despatx de cap partit polític sinó que la pròpia iniciativa civil ha estat la que l’ha consolidat. Una iniciativa boja, insegura, sovint sense rumb i que cap estratega lúcid hagués pogut mai arribar a dissenyar. El que podia esdevenir un ridícul estrepitós, portar la consulta d’Arenys de Munt a la metròpoli, està resultant un revulsiu de primer odre.

En segon lloc pel suport de les entitats del país. No només d’organitzacions que tenen per objectiu la promoció de la llengua o la cultura, com el mateix Òmnium, sinó d’entitats cíviques i comunitàries arrelades als seus barris. Observar la llista d’entitats que col•laboren a la consulta de Barcelona és impressionant: associacions de veïns, AMPA, agrupaments escoltes, colles de cultura popular i també grans federacions i entitats com la UGT o el FC Barcelona. En alguns barris com Gràcia, la pràctica totalitat de les entitats referents s’han adherit a la consulta. Algunes entitats han donat suport, altres s’hi han implicat activament amb els seus socis i recursos. Sense elles no seríem on som.

En tercer lloc i especialment visible aquests dies a Barcelona, la gran feinada dels voluntaris. Centenars de ciutadans de manera desinteressada s’han ofert per a col•laborar en la consulta. Més d’un miler de fedataris, i molts més per estar a les meses i per fer difusió. Col•laboracions regulars o puntuals, especialitzades o genèriques, però totes elles amb l’esperit altruista i generós propi del voluntariat.

En època de desafecció política, sorprèn l’alta capacitat de mobilització de la societat civil que supera amb escreix qualsevol iniciativa de participació ciutadana impulsada per les institucions. Entitats útils, voluntaris engrescats i ciutadans il•lusionats amb el gest simbòlic de votar. L’èxit de la iniciativa està sent, precisament, el d’haver sabut connectar amb l’esperit associatiu i voluntari del nostre país.

La captació de fons no curarà totes les malalties

... de David Camps

Al sector no lucratiu de qualsevol àmbit: educació, social, cooperació..., se’ns hi ha instal·lat una malaltia: la retallada de finançament públic en activitats o serveis d’interès general.

Algunes ONL molt afectades per aquesta malaltia estan col·lapsant els serveis d’urgència; en aquest cas, alguns consultors, experts en captació de fons o fundraisers. Arriben molt esverades a la consulta i plantegen el seu autodiagnòstic: “Hem de captar fons privats”, “Hem d’aconseguir 5.000 nous socis aquest any” o “Necessitem que vàries empreses ens donin 200.000 €”.

I aquí és quan “el metge”, després d’una bateria de preguntes del tipus “Quina dependència té el vostre pressupost d’activitat de finançament públic?”, “Perquè ningu no s’hi ha dedicat fins ara a la captació de fons?” o “Perquè és tant poc notòria o coneguda la vostra organització si feu una feina que té impacte i és reconeguda?” arriba a elaborar el seu propi diagnòstic.

Aquests professionals de la medicina “especialitat fundraising” identifiquen clarament que en moltes d’aquestes organitzacions no hi ha hagut medicina preventiva durant massa anys, que en molts casos ja és massa tard i que només hi pot haver tractaments mèdics dràstics: desaparèixer, reduïr activitat, acomiadar personal o fusionar-se amb altres organitzacions.

No vull dir que no hi hagi solucions o que no es puguin revertir situacions complexes a nivell pressupostari, caiguda d’ingressos, fins i tot dèficits. Però els qui ens dediquem professionalment fa anys al fundraising, sabem que totes les malalties no les curarem nosaltres perquè la recerca de fons és una equació de diferents variables que sovint no es donen en aquestes organitzacions ja malaltes, a saber la notorietat de marca i reconeixement de la institució, visió estratègica, tipus de causa que defensa o promou l’ONL, model de governança i implicació i compromís dels òrgans de govern polític (juntes directives i patronats) de l’ONL en la captació de fons, bones propostes, catàleg de serveis, d’activitats, de projectes i bones presentacions, capacitat de lideratge i orientació a resultats dels directius de les ONL, agenda de contactes dels directius i capacitat d’inversió. Doncs, per captar fons privats cal poguer invertir.

La captació de fons privats no curarà totes les malalties. La gestió de la incertesa en els ingressos, en aquests moments demana, a més, múltiples respostes complementàries a la captació de fons privats: reduïr activitat, fer eficients els costos, demostrar impacte, revisar els models de governança, redefinir el pla estratègic, integrar-se amb altres ONL…

Avís per a navegants (això és a gestors, patrons, membres de juntes directives de les ONL): quan en el passat no heu fet els deures, no heu aplicat aquesta “medicina preventiva”, no pretengueu resultats a curt termini. El problema de moltes organitzacions no és la falta de recursos privats o la necessitat urgent de contractar un fundraiser, sinó d’enquistament, de falta d’innovació i de visió estratègica, de reconeixement de debilitats, de catàleg de serveis poc adequat i de models de governança.

Qui ho hauria dit! Les empreses i les associacions poden col•laborar

... de Sergi Rovira

La crisi econòmica ja porta 3 anys aquí i no marxa. Per això, davant d’aquest tràngol, podem lamentar-nos i enrocar-nos en aquesta situació o empescar-nos-les per tirar noves propostes endavant; i com que hi ha qui aposta per trobar solucions, és engrescador veure què proposen.

Hi ha una mena de pensament implantat que ve a dir “ja ens treuran de la crisi”, i ho raona dient “per tant, aguantem i quan hagi passat el xàfec, ja sortirem; pel camí potser s’hi queden alguns, però no hi podem fer més”. Aquesta manera de procedir ja no serveix, la solució l’hem de construir entre tots. Bé, tots, tots, segurament no hi serem tots però, com a mínim, hem de ser una majoria.

En aquesta línia, la cadena de supermercats Bon Preu, dins de la línia que porta des de fa uns anys, se segueix implicant en disminuir els impactes sobre el medi ambient. Enguany tenen una campanya per deixar d’utilitzar el porexpan. El porexpan és el material de les típiques safates blanques dels productes frescos envasats, i és un producte no biodegradable que es calcula que, si el llencéssim, en 1.000 anys el podríem trobar igual. Es podria reciclar, però cal separar-lo de qualsevol altre material i resulta massa car i complicat. En canvi, si ens fixem en els supermercats veurem que és un material molt utilitzat. Per això, sembla increïble que una empresa d’aquestes característiques s’atreveixi a fer front a l’omnipresent porexpan.

Per a aquesta campanya, a més, l’empresa col•labora amb la Fundació per a la Prevenció de Residus i l’Agència de Residus de Catalunya. Aquí és on em sembla que podem trobar detalls significatius que ens mostren nous camins. Les aliances estratègiques entre organitzacions de diferents sectors són imprescindibles per afrontar els reptes que tenim avui.

Des del món associatiu, podem dir que hi ha moltes empreses que no estan disposades a canviar, però justament és a l’inrevés: hi ha empreses que estan disposades a canviar; és més, en fan un valor afegit. Ara el que necessitem és potenciar i aliar-nos amb els que sí que estan disposats: donar idees (les possibles i les impossibles), imaginar propostes de col•laboració, buscar els punts en comú i desenvolupar-los, provar exemples que ja existeixen, trobar solucions... Aquestes aliances estratègiques fan que canviï de rumb la societat i que les empreses que feien el ronso es vegin empeses a pujar al carro del canvi.

Tenim molt a fer i no hem de perdre de vista que les coses canvien molt de pressa. Les empreses que ara malden per sortir-se’n poden ser les grans empreses del demà (de la mateixa manera que, com hem vist, les grans empreses obstinades a continuar igual, poden caure en un tres i no res).

I la teva associació, amb qui està canviant el món? Què feu concretament? Com ho feu saber a tothom? Tot un repte.

La Guàrdia Civil decideix què és una festa tradicional a Catalunya

... d'Antoni Moliné, president de la Coordinadora de Trabucaires de Barcelona

No és la primera vegada que la Guàrdia Civil prohibeix que grups de trabucaires puguin participar plenament en una festa popular, emparant-se en una legislació ambigua i que cal modificar profundament. El darrer fet s’ha donat amb motiu de la Festa Major de la Mare de Déu de la Gleva (Les Masies de Voltregà, Osona).



Les associacions de Miquelets de Catalunya i la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya han rebut una denegació d'exhibició de salves de pólvora disparades amb trabucs. Aquesta negativa s’ha produït després de demanar la pertinent autorització administrativa a la Delegació del Govern espanyol a Catalunya per a poder actuar en la commemoració dels fets de La Gleva de 1714.

La subdelegada del Govern espanyol a Barcelona, Montserrat Garcia Llovera, ha emès un comunicat d’on es desprèn que segons el reglament d'armes és la "subdelegada" qui ho autoritza, però es basa en l’informe d'un funcionari –un número de la benemèrita–, que decideix en base a l'article 107 del Reial Decret 137/1993 de 29 de gener. Aquest article aprova el reglament que permet la possibilitat d'utilització d'armes d'avantcàrrega en llocs públics en casos de festes tradicionals. El més greu és que l'article 107 no defineix què es considera festejo tradicional i què no. Per tant, la subdelegada del Govern espanyol es refia del criteri d'un Guàrdia Civil per decidir què és una festa tradicional a Catalunya i què no.

No es tracta pas d'un fet aïllat. El problema va començar el 10 de desembre, quan es va prohibir l’actuació de la Colla de Trabucaires de Castellar del Riu (Berguedà). La causa va ser l’informe del comandante de la Guàrdia Civil de la caserna de Sant Andreu de la Barca, el qual va manifestar amb fatxenderia que festes tradicionals catalanes com l’arribada del Patge i els Reis de l’Orient no son “festes tradicionals”.

Els grups de cultura tradicional, com els Miquelets i els Trabucaires, ja són de per sí una expressió cultural tradicional i se n’hauria de garantir l’autorització. A més, els actes de commemoració s’emmarquen entorn al Santuari de la Mare de Déu de La Gleva, on van ser assassinats a traïció 120 soldats austriacistes pels borbònics després d’haver-se rendit.

5 motius per a creure en el Fòrum Social Mundial

Article d'Oscar Mateos publicat al bloc del Centre d'estudis Cristianisme i Justícia

1. El Fòrum Social Mundial (FSM) és un espai consolidat. En els seus 10 anys de vida, l’FSM ha aconseguit erigir-se com un espai de referència en el que moviments socials de tot el món articulen denúncies cap als efectes del sistema neoliberal (ecològics, socials, democràtics, etc.), comparteixen experiències de les seves estratègies i resistències, i discuteixen sobre possibles alternatives al sistema. Darrere de la idea de que “Un altre món és possible” hi ha propostes polítiques i econòmiques concretes, amb caràcter local i global, que plantegen una lògica diferent a l’actual, posant els drets de les persones i els pobles al mig del debat. És cert, l’FSM ha perdut rellevància i transcendència mediàtica. També ho ha fet el seu antagònic Fòrum Econòmic Mundial celebrat tradicionalment a Davos (Suïssa). L’explicació pot ser doble: mentre que la lògica mediàtica ha condemnat l’FSM a un cert ostracisme (tot i que a principis de la dècada les reunions a Porto Alegre podien ocupar nombroses pàgines), també l’FSM ha experimentat certes divisions internes en com aquest espai podia seguir concitant l’atenció tant de moviments socials com de mitjans de comunicació i altres actors polítics i socials. Però la nau va, i prova d’això són les milers de persones que viatjaran a Dakar en aquests dies.

2. L’FSM és un espai heterogeni i plural. Encara que per alguns aquest fet podria haver-li restat capacitat d’articular propostes unitàries, el cert és que la diversitat sobretot li dóna una gran credibilitat. Les trobades de l’FSM no plantegen solucions maniquees ni pamfletàries. La diversitat de moviments socials, sindicats o ONG fan que des de diferents sensibilitats, amb discrepàncies i moltes vegades amb punts de vista oposats, es vagin teixint discursos que, això sí, apunten en una direcció contrària al del sistema neoliberal actual. I aquest és el gran potencial del Fòrum. Encara que el full de ruta pugui ser en ocasions difícil de consensuar, l’agenda de partida és inqüestionable: més equitat en un món cada vegada més desigual (tant al nord com al sud) i sostenibilitat, en un planeta que es dirigeix cap al ecocidi .

3. L’FSM i els diferents fòrums regionals i locals que han tingut lloc en l’última dècada han estat revulsius. La històrica manifestació contra la guerra de febrer de 2003 es va gestar precisament en els fòrums socials previs a aquesta data. Aquí, els diferents moviments socials van tenir la capacitat d’articular la que per a alguns ha estat la major protesta col·lectiva de la història, 100 milions de persones que de manera simultània van dir “no a la guerra” i no a una manera determinada d’entendre el món. Aquest fita històrica és gràcies al Fòrum social, i lluny de representar un simple galó en el seu historial, és la prova de que l’acció col·lectiva per construir un món més just i sostenible és possible.

4. L’FSM és una iniciativa esperançadora. Enmig d’un clima en què s’ha acceptat fins a cert punt un dogma que assegura que no hi ha altra manera de fer les coses (retallada d’alguns drets socials, primacia dels mercats en detriment de la capacitat de decisió de governs suposadament sobirans, etc.), l’FSM vol reivindicar que la història diu tot el contrari. Han estat els moviments socials al llarg de la història, la seva capacitat de reivindicar millores i aconseguir conquestes socials, els que han fet que un altre món hagi estat possible i sempre una mica millor a l’anterior. Qui afirmi que les mesures implantades pels governs europeus -ue ens exposen a una involució social i democràtica de les nostres societats- són l’única de les respostes possibles, no té en compte ni la història ni la capacitat dels éssers humans a imaginar, somiar i articular alternatives. L’FSM vol reivindicar que no és “la fi de la història” com molts han pronosticat (i com el poble egipci o tunisià, de manera emocionant, ens estan demostrant en el cas de Mubarak i Ben Ali), sinó un punt d’inflexió en el que lo social pot prevaler per sobre dels interessos individuals i de la capacitat de decisió i influència d’uns pocs.

5. L’FSM és necessari en el context d’aquesta crisi històrica. En una conjuntura en la qual nombroses persones estan empitjorant les seves condicions de vida (increment de l’atur, augment de la pobresa i l’exclusió social, etc.), en què la desafecció política creix i les solucions populistes (moltes vegades de caràcter xenòfob) s’erigeixen en perillosa alternativa, en què els governs semblen ridículament noquejats per uns mercats capaços de condicionar les polítiques socials i d’apallissar les conquestes socials de moltes societats o en què les solucions adoptades afavoreixen a aquells que van tenir una enorme responsabilitat en l’origen de aquesta crisi, Dakar, el Fòrum Social Mundial, és un espai imprescindible per prendre aire, per agafar impuls, per cridar ben alt i, sobretot, per teixir xarxes, propostes i estratègies de l’altre món que és possible, d’aquest que de vegades de manera invisible ja existeix (en les lluites de les organitzacions camperoles brasileres o en les dels treballadors de les fàbriques de l’Índia) i de l’altre que volem que sigui. Un món que des de Dakar volem reivindicar amb força.


Més informació:
Article publicat per Cristianisme i Justícia sobre el Fòrum Social Mundial de 2007, celebrat a Nairobi (Kènia).

Treballar en xarxa, ens ho creiem?

... de Jaume Albaigès

Fa uns dies vaig participar en una activitat de voluntariat ambiental a Collserola. Més enllà d’altres consideracions, em va fer l’efecte que la convocatòria no havia tingut gaire èxit (ep!, això no vol dir que després no es fes una bona feina; al contrari). No vaig fer un recompte precís, però com a molt hi havia una trentena de persones, bona part de les quals ja tenien alguna vinculació prèvia amb l’organització convocant o amb l’indret.


Curiosament, en acabar la jornada, vaig enxampar sense voler una conversa entre dues persones veteranes de la cosa que es felicitaven per la quantitat de gent aplegada. Ja veieu com de diferents eren les seves impressions i les meves!

Per completar el dibuix, quan arribava al lloc de l’activitat vaig coincidir amb un grup d’escoltes que anaven d’excursió per la zona. En un primer moment vaig tenir la impressió que també eren allà per la mateixa raó que jo, però de seguida van desviar el seu camí i van anar cap a una altra banda. No em vaig poder estar de pensar que hauria tingut tot el sentit del món que aquell dia s’hagués establert una bona connexió entre el món de l’educació en el lleure i el del voluntariat ambiental.

Tot plegat em va fer pensar en aquest mantra que tan sovint repetim sota la denominació de treball en xarxa. Com en tantes altres coses, en parlem més que no pas en fem, i també com en molts altres casos, ens costa de veure que si no ho incorporem a la nostra cultura organitzativa és molt difícil que se’n derivin beneficis rellevants i sostenibles a mig termini.

En un context en què tantes entitats tenen dificultats per obtenir recursos de tota mena i, no ho amaguem, sovint competeixen entre elles per aconseguir-los (finançament, voluntariat, etc.), es fa del tot necessari incorporar una pregunta als nostres protocols de treball: amb quines altres entitats hauríem de desenvolupar cadascuna de les iniciatives que ens plantegem, pensant en assolir més impacte, en reduir l’esforç per arribar al mateix objectiu i en transversalitzar socialment els valors d’uns i altres?

Ens animem a descobrir les possibilitats d’aquest oceà blau?

La responsabilitat social com a inherència, no sols coherència!

... de Josep Maria Canyelles

S'han destinat moltes hores, moltes jornades, moltes comissions, molts escrits... a definir el concepte de responsabilitat social de les empreses, de manera que no voldríem esmerçar-hi més dedicació. Però mai m'havia trobat que em demanessin de definir l'RSE amb una paraula. Tot un repte!


Va succeir en el marc de la taula rodona que va organitzar FEAPS aquest novembre passat a Madrid. De fet, m'havien demanat d'iniciar les intervencions fent una definició en termes clàssics, en la qual, segons la transcripció resumida, vaig dir això:

Què és la Responsabilitat Social Corporativa?

Josep Maria Canyelles: És un estil de gestió mitjançant el qual l'organització intenta fer les coses bé i buscar una excel•lència social i es concreta en ser sensible a les inquietuds de la societat i a més això és boníssim per a l'organització perquè li dóna solidesa interna, més confiança, més proximitat amb els públics d'interès, etc. Quan una empresa o organització està aportant realment valor, ho ha d'integrar en la gestió, que sorgeixi com la seva manera de fer les coses.

Però al final van voler rematar la feina: Si haguéssiu de definir la RS en una sola paraula, quina utilitzaríeu?

I em va sortir inherència, sense tenir la certesa que formés part del diccionari, però amb la seguretat que era un derivat ben format a partir d'inherent.

La meva resposta va sortir de manera espontània, però recollint una lògica del discurs que havia estat articulant i que intento reproduir tot seguit.

L'esdeveniment l'organitzava una entitat sense ànim de lucre, de manera que també s'abordava el repte de l'RSO, és a dir, la responsabilitat social de les ONL. En altres ocasions ja ens hem manifestat crítics quan algú argumenta que les ONL també han d'incorporar l'RS per motius de coherència. Ens sembla un motiu insuficient. És evident que la coherència amb el discurs que moltes ONL tenen les hauria de portar a gestionar la seva RS, però el meu punt de vista és que, si solament ho han de fer per coherència, ben poc faran!

Per tal que una ONL gestioni a fons la seva RS cal que hi creguin i que, a més, estiguin convençuts que els reportarà un retorn. És més, que ho entenguin com una necessitat estratègica.

Avui dia, en un entorn d'alta competitivitat -també en el sector no lucratiu!-, algunes ONL cerquen oportunitats de col•laboració empresarial apuntant cap al que podríem catalogar com col•laboracions estratègiques empreses-ONL. Remarco la paraula estratègiques en el sentit que no són puntuals sinó de llarg termini, en el sentit que no són merament departamentals o operatives sinó corporatives, però sobretot en el sentit que estan concebudes des de la confiança mútua i amb la voluntat de crear valor compartit. Quan una organització aspira a partenariats o models col•laboratius d'aquesta profunditat ha de saber que sense una gestió acurada de la seva RS no estarà creant les condicions de confiança necessària en els seus partners.

L'RSO és, doncs, un model necessari per a desenvolupar relacions estratègiques entre ONL i empreses. Per anar més enllà dels models puntuals de mecenatge, o per superar relacions operatives o departamentals, i per construir relacions de confiança corporativa i no merament interpersonal.

Dit d'una altra manera -i sense complexos! L'RSO, com l'RSE, també ha de tenir un sentit útil, instrumental. També ha de tenir aquest sentit útil perquè altrament el que farem serà molt poc. El mínim. Alguns elements de transparència. Alguns elements de millora de l'impacte ambiental. Alguns elements de bon govern. Sense aprofundir-hi gaire perquè el dia a dia no ens ho permet...

Però aquest sentit positivament instrumental, ha d'anar al costat d'una convicció que el bon govern, la sostenibilitat o els millors impactes envers la comunitat, per exemple, formen part de la nostra manera ètica d'entendre la presència en el mercat i en la societat. Per tant, sí que hem de ser coherents, però l'RSO -i més en el cas de les ONL- ha de ser inherent a la nostra manera de ser i de fer.

La coherència implica que la responsabilitat social seria com una cosa externa, sobrevinguda, col•lateral, que hem de fer que vibri amb la mateixa intensitat d'ona que els valors interns, hem de fer que sigui co-herent. Vaig més enllà: l'RSO ha de ser in-herent a la nostra institució.

La coherència vol dir que hi ha absència de contradicció entre dos elements. La inherència vol dir que existeix com a atribut permanent, talment lligat a ella que no se'n pot separar.

A les ONL, l'RSE ha de ser inherent. Hem d'aplicar-la no sols per coherència sinó per inherència!