A propòsit de la fusió de les Federacions d’ONG: una lloança i una autocrítica

...de Jordi Armadans 

Broken Glass- de sheeshoo a flickr

El dissabte 19 de gener, les tres Federacions Catalanes d’ONG (la de Pau, la de Drets Humans i la Desenvolupament) van decidir en les seves respectives assemblees aprovar la proposta de fusionar-se.

Fruit de la voluntat de clarificar el seu àmbit d’actuació, la Federació de Desenvolupament va restringir el perfil de les ONG que hi podien accedir i va circumscriure’l de forma precisa a les que feien tasques de cooperació. Així, quan el gruix del sector de Drets Humans i de Pau va ser més significatiu, van decidir crear la seva Federació específica.

Però amb el temps, algunes obvietats es van anar imposant:

1. que l’especializació tenia sentit però, a vegades, era ben absurda: la pau, els drets humans i el desenvolupament no són móns a part sinó que estan profundament interrelacionats. Com abordar, per posar un exemple ben actual, el conflicte de Mali sense tenir en compte la conjunció d’aquestes tres mirades? És impossible!

2. que algunes ONG compartien pertinença en dues o tres federacions. Per aquestes ONG era un esforç excessiu ser a tot arreu i, en general, acabaven per prioritzar-ne una per sobre de les altres. De retruc, el gruix de les Federacions era, en realitat, menor del que semblava per les xifres de membres.

3. criteris d’eficiència i estalvi: no tenia sentit mantenir tres estructures, tres locals, tres gabinets de comunicació, etc.

4. per realisme: en alguns moments, les Federacions han tingut dificultats per aconseguir trobar prou entitats que s’impliquessin en les Juntes respectives o en les feines que calia anar fent.

Tot plegat, doncs, per coherència de fons i teòrica i per eficiència i practicitat, el pas cap a la fusió era convenient. De fet, algunes passes ja s’havien concretat en els darrers anys: la decisió de compartir local, la de crear una Confederació que agrupés a les tres Federacions, etc.

I, ara, s’ha fet el pas definitiu: avançar cap a una sola Federació que mantindrà àmbits de treball específics però sense la necessitat d’haver de crear estructures paral•leles. I, amb un afegit positiu: aquests àmbits no estaran tancats a cap ONG. Així, les visions compartimentades i estanques poden donar pas a un enriquiment de perspectives i mirades sobre el que fem.

Tenint en compte que totes les institucions tendeixen a autoperpetuar-se al marge de la lògica que les va portar a néixer, és de lloar que el sector de les ONG hagi apostat i decidit per la fusió.

Però també cal fer autocrítica: des que es va plantejar la idea de la fusió fins ara, han passat més de 10 anys. Malgrat els passos intermitjos, admetem-ho: hem actuat amb una lentitud exasperant. Hi ha hagut pors exagerades, desconfiances absurdes i retards inexplicables que ajornaven una decisió positiva i necessària. Si ens hi fixem, són actituds que -des de les ONG- hem criticat amb duresa quan les hem vist en governs, empreses o mitjans de comunicació.

Així que, felicitem-nos del pas fet. Però aprofitem-ho, també, per a recordar que les ONG no som infal·libles: tenim defectes i, a vegades, practiquem alguns vicis que tant rebutgem quan els detectem a fora.