A propòsit de la fusió de les Federacions d’ONG: una lloança i una autocrítica

...de Jordi Armadans 

Broken Glass- de sheeshoo a flickr

El dissabte 19 de gener, les tres Federacions Catalanes d’ONG (la de Pau, la de Drets Humans i la Desenvolupament) van decidir en les seves respectives assemblees aprovar la proposta de fusionar-se.

Fruit de la voluntat de clarificar el seu àmbit d’actuació, la Federació de Desenvolupament va restringir el perfil de les ONG que hi podien accedir i va circumscriure’l de forma precisa a les que feien tasques de cooperació. Així, quan el gruix del sector de Drets Humans i de Pau va ser més significatiu, van decidir crear la seva Federació específica.

Però amb el temps, algunes obvietats es van anar imposant:

1. que l’especializació tenia sentit però, a vegades, era ben absurda: la pau, els drets humans i el desenvolupament no són móns a part sinó que estan profundament interrelacionats. Com abordar, per posar un exemple ben actual, el conflicte de Mali sense tenir en compte la conjunció d’aquestes tres mirades? És impossible!

2. que algunes ONG compartien pertinença en dues o tres federacions. Per aquestes ONG era un esforç excessiu ser a tot arreu i, en general, acabaven per prioritzar-ne una per sobre de les altres. De retruc, el gruix de les Federacions era, en realitat, menor del que semblava per les xifres de membres.

3. criteris d’eficiència i estalvi: no tenia sentit mantenir tres estructures, tres locals, tres gabinets de comunicació, etc.

4. per realisme: en alguns moments, les Federacions han tingut dificultats per aconseguir trobar prou entitats que s’impliquessin en les Juntes respectives o en les feines que calia anar fent.

Tot plegat, doncs, per coherència de fons i teòrica i per eficiència i practicitat, el pas cap a la fusió era convenient. De fet, algunes passes ja s’havien concretat en els darrers anys: la decisió de compartir local, la de crear una Confederació que agrupés a les tres Federacions, etc.

I, ara, s’ha fet el pas definitiu: avançar cap a una sola Federació que mantindrà àmbits de treball específics però sense la necessitat d’haver de crear estructures paral•leles. I, amb un afegit positiu: aquests àmbits no estaran tancats a cap ONG. Així, les visions compartimentades i estanques poden donar pas a un enriquiment de perspectives i mirades sobre el que fem.

Tenint en compte que totes les institucions tendeixen a autoperpetuar-se al marge de la lògica que les va portar a néixer, és de lloar que el sector de les ONG hagi apostat i decidit per la fusió.

Però també cal fer autocrítica: des que es va plantejar la idea de la fusió fins ara, han passat més de 10 anys. Malgrat els passos intermitjos, admetem-ho: hem actuat amb una lentitud exasperant. Hi ha hagut pors exagerades, desconfiances absurdes i retards inexplicables que ajornaven una decisió positiva i necessària. Si ens hi fixem, són actituds que -des de les ONG- hem criticat amb duresa quan les hem vist en governs, empreses o mitjans de comunicació.

Així que, felicitem-nos del pas fet. Però aprofitem-ho, també, per a recordar que les ONG no som infal·libles: tenim defectes i, a vegades, practiquem alguns vicis que tant rebutgem quan els detectem a fora.

L’avaluació d’impacte i de les seves confusions conceptuals

de Rosa Coscolla

Tothom està d’acord que és necessari avaluar els impactes que tenen els plans, els programes o els projectes que persegueixen el benestar, la cohesió social o la reducció de les desigualtats en entorns comunitaris o de país, promoguts per administracions públiques o per la iniciativa social.

Tothom està d’acord que cal avaluar perquè cal rendir comptes amb els finançadors, perquè cal posar en valor l’acció que es desenvolupa, perquè cal explicar si després de l’aplicació de la intervenció s’han produït canvis en la nostra població i si s’ha fet de la manera més eficient possible. Portar aquesta avaluació a la pràctica és complicat, però encara ho és més quan el que volem es confirmar que els canvis observats es poden atribuir a l’aplicació del programa o l’acció social. A més, sovint, quan hi ha la voluntat d’avaluar apareixen barreres econòmiques, però també de coneixements i d’operativització que dificulten als executors de la intervenció portar a terme aquesta tasca avaluadora.

Superar la manca de coneixements per operativitzar l’avaluació té obstacles que a vegades fan desistir a qui vol fer aquesta tasca avaluadora, i això és així per la complexitat que trobem quan comencem a llegir manuals sobre el tema. I és que el primer obstacle apareix quan intentem comprendre el terme “avaluació d’impacte”, ja que no és un concepte unívoc. La seva conceptualització depèn, en part, del paradigma teòric des d’on es planteja. Aquesta confusió conceptual genera desconcert a la pràctica,que es pot superar amb el sentit comú, però també amb el rigor de saber què estem fent i els límits que pot tenir la nostra pràctica.

Hi ha consens en el fet que l’avaluació d’impacte és un tipus específic d’avaluació que busca quantificar els canvis o efectes observats en un temps i espai determinatsa partir de la comparació de, com a mínim, dues mesures que constatin l’impacte d’un projecte, amb la finalitat de millorar la intervenció social, tot fent recomanacions per a la seva correcció, replicabilitat i, si cal, reprogramació o eliminació.

En el nostre entorn sovint hi ha confusions en l’ús del terme, pel que fa a:

Què avaluem? Per parlar d’impacte cal avaluar els efectes, esperats i no esperats, volguts i no volguts. Per tant, cal anar més enllà de saber si hem acomplert amb l’objectiu específic del projecte.

Com avaluem? Si utilitzem una sola mesura (ex-post) no avaluem impacte. Recordem que sempre caldrà tenir una mesura de comparació per conèixer l’efecte que ha tingut el projecte.

Quan avaluem? En algunes definicions d’impacte s’inclou el requisit que s’avaluï l’efecte a mig i llarg termini. Des d’aquesta perspectiva si la mesura d’avaluació es recull just en finalitzar el projecte estarem parlant d’avaluació de resultats.

Qui és el destinatari? En algunes definicions l’impacte ha de fer referència no només als destinataris directes de l’actuació (aquí podríem estar parlant d’avaluació de resultats) sinó al conjunt de la població d’aquell territori on s’inscriu el projecte.

Què volem demostrar? En algunes definicions d’impacte s’inclou el requisit de demostrar que els canvis o efectes observats siguin deguts gràcies a la intervenció que s’avalua. Per tant, caldrà comptar amb escenaris contrafactuals, això és, saber què hauria passat si la intervenció no s’hagués portat a terme.

La confusió principal es trobaria entre l’avaluació de resultats i la d’impacte. Com assenyala Merino, l’avaluació de resultats ha de tenir els seus límits en la intervenció. La d’impacte ha d’anar més enllà d’allò planificat i esperat en la intervenció, tant en terme de població (més enllà de la població destinatària) com en termes d’efectes en el temps (més enllà del temps que dura el projecte).

Per concloure, posaré un exemple sobre la diferència entre avaluar resultats i avaluar impacte, inspirat en el cas que exposa Merino en la seva guia:

Una institució inverteix milers d’euros a realitzar un programa d’inserció laboral per a persones en situació de vulnerabilitat social i per això fa cursos, orientació laboral, prospecció d’empreses i ofereix incentius a les empreses.  Quan s’acaba el programa s’evidencia que s’ha assolit el percentatge d’inserció (resultat esperat), però s’observa que el resultat positiu s’ha produït exclusivament sobre un perfil de participants determinats (resultats no desitjats en la població diana). Passat el temps es constata que els contractes no s’han fet indefinits (impacte en la població destinatària) i que, a més,s’ha produït una baixada de contractació en altres col·lectius no diana del programa (impacte en la societat) perquè les empreses cercaven l’incentiu.  Dit d’una altra manera, malgrat acomplir amb l’objectiu del programa, l’impacte pot ser escàs si no s’aconsegueix la inserció laboral efectiva i de qualitat i si, per tant, la situació inicial no es reverteix. Però també si a curt o mig termini es produeix un efecte negatiu sobre altres col·lectius no contemplats en el programa.

En els cursos monogràfics que recentment he impartit sobre avaluació de programes i projectes puc observar la confusió que es genera quan es parla dels diferents tipus d’avaluació. De moment no hi ha un consens metodològic ni conceptual de com fer avaluacions d’impacte. Allò important, però, és anar fent camí d’una manera honesta, explicant clarament què estem avaluant, amb quina finalitat ho fem i quins mecanismes utilitzem en la nostra pràctica.

Els reptes del Tercer Sector al Regne Unit

 ... de Joan Cuevas 

Imatge de HowardLake a flickr.

El Tercer Sector al Regne Unit té actualment uns reptes que – només en alguns casos- s’assemblen als del sector català. Del que més es parla actualment és de 3 elements: increment de la capacitat financera, independència respecte les autoritats públiques i la millora de les carreres professionals.

Tots 3 són reptes molt relacionats amb el context social, econòmic i polític actual, i per tant són compartits amb el Tercer Sector català. En primer lloc les autoritats públiques, també al Regne Unit, estan pagant contractes, serveis i subvencions a deshora, fet que obliga a les entitats a disposar d'un bon coixí de líquid i un bon accés al crèdit. Actualment aquest accés al crèdit és molt complicat, sobretot per a aquelles organitzacions mitjanes i petites d'abast local, que al Regne Unit representen la majoria del sector. Cal subratllar que només 1 de cada 10 entitats britàniques són d'abast nacional, i que les organitzacions amb més de 500 empleats representen només el 8% del sector.

En segon lloc trobem la preocupació per la independència de les organitzacions respecte les administracions públiques. A diferència del Tercer Sector català, la independència de les entitats britàniques ha estat molt clara al llarg de la història. I això ha estat possible perquè gran part dels recursos de què disposen les entitats són d'origen privat i no públic. Per a fer-ho possible evidentment també hi ha hagut un paper molt important de suport polític en forma de base legal per a fomentar donacions privades i per a fomentar l’existència de les Charity shops. Per què llavors les entitats britàniques estan ara preocupades per la independència? Durant els últims 15 anys les noves tendències de Gestió Pública han portat a les administracions britàniques – igual que a nivell català- a gestionar serveis públics a través d'entitats del Tercer Sector. D’aquesta manera moltes entitats han passat a incrementar el percentatge de recursos econòmics provinents del sector públic.

El tercer dels problemes és clarament compartit amb el sector català: la mala gestió de les carreres professionals dels treballadors. Si es comparen xifres sobre l’ocupació al Tercer Sector britànic ens adonarem que la diagnosi és molt semblant: un sector feminitzat, amb molta gent jove, sovint mal pagat, amb molts contractes a mitja jornada i amb uns índex de rotació per sobre de la mitjana. Els joves amb alta preparació que entren al sector veuen amb dificultat la possibilitat de construir una carrera professional de llarg recorregut. I també cal dir que fins ara, el sector no ha sabut com solucionar aquest problema.

De fet tots 3 reptes són de difícil resolució, i encara no s’ha trobat una estratègia clara per a revertir la situació. Ara bé, el sector britànic parteix d'un punt molt més solvent que el sector català, perquè s’ha trobat amb aquests 3 reptes havent-ne solucionat ja molts altres anteriorment. Molt concretament, m’agradaria poder destacar 4 reptes centrals per al sector català que a nivell britànic estan molt superats: l’avaluació, monitorització i mesurament de l’impacte, l’augment de la implicació de la base social, el reconeixement social, i la rendició de comptes i transparència. El propòsit dels propers posts serà fer una breu anàlisi de la situació d'aquests 4 elements que el sector britànic ja ha abordat.

Per a més informació sobre la situació actual del Tercer Sector al Regne Unit: Mapping the Third Sector: A context for social leadership.

Consulta els posts publicats fins ara de "Cròniques del Tercer Sector al Regne Unit"