Del voluntariat d'empresa a les empreses voluntàries?

... de Sergi Rovira

 Després del Congrés Europeu de Voluntariat de fa unes setmanes (i abans, òbviament), s'ha escrit àmpliament al voltant del concepte de voluntariat, els marcs emergents, les noves formes de voluntariat i un seguit de qüestions relacionades (al bloc de xarxanet.org, també). D'aquestes, em sembla remarcable l'ascens d'una nova categoria de voluntariat: el voluntariat d'empresa. El voluntariat d'empresa fa referència a aquelles activitats que organitza una empresa, generalment amb una altra organització, perquè els seus treballadors/es, voluntàriament, duguin a terme una acció socialment profitosa.

Em sembla destacable la implicació social de les empreses i dels seus treballadors. Cadascú segur que té els seus motius. L'empresa pot dir que fa una aportació social més enllà de la seva pròpia activitat, internament fa una activitat per trencar la rutina diària, genera cohesió de grup i els treballadors/es es poden sentir més propers als valors de l’empresa. Per als treballadors/es pot ser un espai diferent on senten que fan una aportació a la societat de forma desinteressada, potser és una activitat novedosa i fer de voluntari té un valor personal gens despreciable. Em sembla molt interessant que sorgeixin aquestes iniciatives però, avui per avui, em semblen un annex, un afegit, un a més a més. No en podríem fer una qüestió central?

La pregunta m’obliga a revisar una mena de dogma inqüestionable: la missió de les empreses és guanyar diners. Bé, en podríem fer tot un debat, però no hi entraré. Però em pregunto, només han de guanyar diners? Quants diners? Quins beneficis han de tenir? Les empreses han de guanyar molts i molts diners? On està escrit? Col·lectivament, en sortim beneficiats de que les empreses guanyin molts diners? Tony Judt ens explica amb multitud d'exemples que com més equitativa és una societat, és més justa. Si unes empreses, poques, guanyen molts diners, globalment, la majoria hi perdem.

Donem per suposat que les empreses només pensen a guanyar tants diners com sigui possible immerses en una mena de cursa cega; però no, necessitem que les empreses no siguin entitats ferotges que àvidament busquin beneficis econòmics. Podem fer empreses que, sense perdre diners (potser en guanyen menys), tinguin un fort component social. Amb l'atur creixent i situacions socials francament desesperades, tots hem d'aportar tot el que ens sigui possible.

Hem de fer un pas més i treballar perquè les empreses assumeixin el benestar col·lectiu com a part del seu mandat i dediquin recursos (econòmics, humans, tecnològics, etc.) a la millora social. I que a final d'any es preguntin, aquest any hem guanyat diners? I alhora diguin, hem assolit els nostres objectius socials? I ambdues qüestions, tinguin, com a mínim, el mateix pes. Les empreses han de tenir objectius socials (crear llocs de treball, tot i que no siguin imprescindibles, mantenir serveis socials, etc.) encara que guanyin menys diners.

Si entenem que aquesta aportació la fan com a part troncal del seus objectius, i com que això no ho regularem per llei, en podem dir empreses voluntàries. O potser ara en podem dir empreses voluntàries, però en el futur, senzillament, n'hauriem de dir empreses.

Una mirada àmplia per al pessebrisme associatiu

... d'Enric Benavent

De tots els àmbits en els que es desplega el pessebrisme (familiar, escolar, pastoral, comunitari...) és l’associatiu el que actualment té, d’una banda una gran presència social, i de l’altra, una salut més delicada. A Catalunya és cert que hi ha moltes associacions de pessebristes que presenten anualment les seves exposicions, cinquanta de les quals formen una federació, però també és una realitat que moltes d’aquestes associacions estan en un moment d’estancament i de declivi. En els darrers anys algunes associacions emblemàtiques han cessat la seva activitat, en d’altres casos l’associació és pràcticament una entitat unipersonal, i trobem també associacions situades en un estancament perillós. Quan trepitges el territori és molt habitual sentir sempre el mateix lament: no hi ha relleu generacional.

Crec que l’estancament generacional que pateixen algunes associacions va lligat a un estil de gestió poc participatiu i a un anquilosament en la creativitat. És a dir, en un món que en els darrers vint-i-cinc anys ha canviat moltíssim, les estructures, les formes de gestió, i les activitats d’algunes associacions continuen sense veure gaires canvis. Un art com el pessebrisme, que d’una banda està tan vinculat al fet religiós i que de l’altra demana unes dosis de paciència i de temps considerables, lliga molt poc en el món de la immediatesa, del canvi constant i de la secularització.

Hi ha algunes associacions que sí que han sabut tenir una actitud d’obertura, en temes de gestió interna, de projecte col·lectiu, i també, en criteris artístics i estètics. Aquestes estan entrant en dinàmiques de consolidació, creixement i renovació.

Algunes de les claus les podem trobar, d’una banda en la capacitat d’ampliar la mirada vers el fet associatiu, no centrant tota l’activitat només en fer el pessebre, d’una altra en l'obertura vers noves formes de fer o de presentar el pessebre que conviden els seus participants a estimular la capacitat creativa i, també, en fer de l’associació una peça important en el teixit social i cultural del territori establint sinèrgies amb d’altres entitats o iniciatives.

Només si potenciem una mirada àmplia vers el pessebrisme que aposti per obrir les portes a nous llenguatges creatius i a formes integradores de gestió associativa  podrem garantir la pervivència d’aquesta vessant del pessebrisme que es practica en el si de les associacions.

Sortir de l'armari

                                                                                                      ... de Jaume Albaigès

Recentment he passat uns dies a Anglaterra, en una zona més aviat rural, i m’ha sorprès positivament observar com d’integrades estan les entitats socials (allà en diuen charities) a la vida quotidiana de la ciutadania.

Per exemple, és relativament senzill trobar botigues d’organitzacions no lucratives de perfils molt diversos als carrers comercials, fins i tot en pobles relativament petits. S’hi venen productes de segona mà, sobretot roba, però també objectes de regal, merxandatge de l’entitat, etc. Són botigues que fan goig i atrauen clientela amb prou facilitat. Per nodrir-les utilitzen sistemes de recollida de roba usada porta a porta. No és estrany que en les diferents parts del procés hi integrin persones en risc d’exclusió o amb discapacitat.

En general són coses que aquí també fem, però em van interessar especialment dos aspectes diferencials: d’una banda, la integració dels processos. Que una entitat de cooperació internacional faci alhora inserció laboral, no tant com a especialitat pròpia sinó per coherència missional és un valor que a vegades trobo a faltar en el nostre entorn, on en general tendim a pensar molt en clau del propi projecte i ens costa incorporar valors d’altres sectors.

De l’altra, la intensitat. Com deia al principi, les charities formen part de la vida quotidiana de la gent igual com l’anar al pub. Amb naturalitat i complicitat. Jo diria que aquí, sovint, encara ho vivim amb massa militància i excepcionalitat. Això no està malament, però també hauríem de poder ser més pluja fina i arribar a més gent.

En la breu estada anglesa també he observat que hi ha vehicles que llueixen adhesius en què identifiquen els propietaris com a socis d’una o altra organització. 

Aquí presumim d’equip de futbol i poca cosa més. Així mai no aconseguirem trencar el cercle dels convençuts. A la nostra societat, a les nostres entitats, necessitem persones disposades a sortir de l’armari, a explicar amb orgull (que no vol dir amb idolatria o sense autocrítica) a quines entitats donen suport i per què ho fan.