1 de juny 2011

El dit, la lluna i les acampades



Mentre en Nino intenta entendre una pista que Amélie li ha posat, un nen li recorda el lúcid proverbi: ‘quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit’. És el que ens passa, crec, en molts debats socials i polítics. Enlloc d’anar al fons, ens quedem amb la forma.

En el període més salvatge de la bombolla immobiliària (promoguda pel govern, aplaudida pel sector, incentivada pels bancs i participada alegrement per la gent) el debat sobre l’escàndol moral, polític i econòmic de l’especulació va ser mínim. En canvi, vam debatre molt sobre d’on sortien, com eren o com es vestien els ‘okupes’. I si eren violents o no. Ara, enmig d’una crisi brutal generada per l’esclat d’aquella bombolla, convé recordar que vam preferir els passatemps a fer els deures.

Amb les acampades, comença a passar el mateix. Es discuteix sobre qui són, què voten, quina llengua parlen. Si ocupen injustament un espai públic o si van rebre una dura repressió policial. Ep, debats interessants i pertinents!

Però... no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi haguem fet tant poc, fa temps que ho sabem que no funcionen.

Un exemple petit i secundari. Fa una pila d’anys que líders de tots els partits diuen que cal reformar el sistema electoral per a fer-lo més permeable a la voluntat ciutadana. I, en tots aquests anys, no s’ha fet res. Doncs bé, el moviment 15M ha aconseguit que molta gent, polítics i periodistes n’hagin de parlar. No tot el que es mou a les acampades, és clar, val la pena o ho comparteixo. Però m’és igual: si serveixen per a remoure debats amagats o aparcats, és fantàstic!

Sí, podem continuar parlant sobre la gent que acampa. Però sobretot, parlem i abordem les múltiples misèries i precarietats que defineixen el nostre present polític, econòmic i mediàtic. Sinó ho fem, aquestes misèries definiran, també, el nostre futur.

4 comentaris:

  1. El 15M no té cap consistència interna. No hi ha cap lluna assenyalada tan sols molts dits que apunten a moltes direccions.

    ResponElimina
  2. Comparteixo el raonament global de l'article; la crítica a la democràcia representativa actual, l'allunyament de la classe política són els temes grans que cal plantejar. I cal fer-ho.

    TOT i QUE, admeto que això de la reforma de la llei electoral és però que molt complicat, ja que veig uns simplismes molt bèsties. Pobra llei d'Hondt, espero que no vulguin anar cap a un sistema majoritari com el francès o el britànic...

    ResponElimina
  3. Hola 'anònim': m'agrada la teva frase, és enginyosa i ben trobada.

    Però no t'equivoquis: les acampades potser són astracanades i poc elaborades, però aquest no és el problema. El problema greu és que els lideratges econòmics, polítics i mediàtics tenen tanta o menys consistència i, sobretot, molta més responsabilitat en l'estat lamentable de les coses que patim. Insisteixo, podem practicar el 'pim-pam-pum' amb les acampades, però no ens oblidem de la feina important: canviar aquest món que genera tonelades de sofriment, injustícia i indignitat.

    salut

    ResponElimina
  4. Ben cert Roger: el sistema electoral és clarament millorable però això no vol dir que qualsevol crítica (feta des de la inconsistència o el tòpic agafat al vol) sigui a fi de bé...

    Per això, gent com tu, que en sap del tema, ara és important! Per posar criteri i coneixement a un desig ben necessari de millorar la representació política de la gent.

    salut!

    ResponElimina