Gandia o quan el que fem, és útil!

... de Jordi Armadans

Fa un mes em van invitar a Gandia per participar en una taula rodona sobre Drets Humans al Triangle Jove.

Quan te les demanen, les xerrades fan il•lusió. Quan les tens al damunt, t’agafen tots el mals ("amb la feinada que tinc! amb el cansament que porto!"). Però quan les fas, solen ser un plaer: perquè et motiva el tema, per l’interès del debat i el contrast, per la coneixença d’altres persones i realitats, etc.

La xerrada a Gandia va resultar-me especialment plaent.

En primer lloc, perquè tot i que no sol ser notícia és remarcable trobar més de 120 joves ben diversos (per edat, procedència i sector associatiu) passant un cap de setmana compartint experiències i debats sobre els drets humans i com reflectir-los en la seva pràctica quotidiana.

També, pel fet de constatar que, de mica en mica, el treball per la pau i els drets humans deixa de ser cosa de 4 convençuts.

I, també, en clau de país: veure parlars catalans ben variats vivint i convivint, treballant i projectant, xerrant i rient, amb tota naturalitat i normalitat, és un plaer. Fer-ho a Gandia, vil•la plena d’història i cultura compartida, encara més.

Però, també, per una petita satisfacció personal que, en el fons, és col•lectiva: constatar que, sovint, la feina que fem és una passa petita però necessària en un camí més llarg. Ara fa 16 anys, recordo que el bon amic Xavier Mora em va parlar que es volia crear un espai d’interrelació d’àmbit de Països Catalans. Semblava absurd que coincidint en perspectives (lleure, ensenyament, etc.), lluites (ecologisme, antimilitarisme, etc.) i àmbits, no hi haguessin espais formals de coordinació. Ens hi vam implicar i es van fer tres trobades preliminars. En el fons, aspiràvem a què algun dia els tres consells de joventut (català, valencià i balear) prenguessin el relleu i ho organitzessin formalment. I bé, uns anys més tard... em trobo participant a la XII edició del Triangle Jove!!

Qui diu que el treball associatiu no serveix per a res?

Llegendes urbanes sobre la immigració

... d'Enric Canet

Les llegendes urbanes són habituals en les nostres societats. Amb les crisis econòmiques aquests relats s’incrementen i tenen els immigrats com a diana del malestar col•lectiu. La immigració és un dels primers caps de turc en la nostra societat excloent. No n’hi ha prou amb condemnar-los a ciutadans de segona i alguns, ni considerats ciutadans. Cal generar històries creïbles, simples, que facilitin allò que el mercat ja promou: un grup mal vist i així justificar l’exclusió.

Sovint ens manca la memòria històrica quan aquestes llegendes anaven a d’altres col•lectius. Durant la crisi dels anys 70 del segle passat, es va decidir desplaçar els immigrants que vivien en barraques cap al nou barri de La Mina. L’Administració a tall de justificació deia: "La población que inicialmente residirá en el polígono es, de todas las de inmigración a la Ciudad, la menos integrada, tanto económica como socialmente; y hasta internamente está falta de estructuración social que la aglutine. En definitiva, se trata, en muchos casos, de gentes que a lo sumo tienen conciencia de sus necesidades materiales elementales, pero que, debido precisamente a su falta de integración, no sienten como una necesidad el acceso a una vida realmente social y de igualdad en el marco de la gran ciudad".

I ve de més antic. Chris Elham en el seu llibre "La lucha por Barcelona" i comentant la immigració dels anys 1910 a 1930, ens diu: "Según el estereotipo de 'murciano inculto' los inmigrantes eran una tribu inferior de degenerados, como los miembros 'retrasados' y 'salvajes' de las tribus africanas (…) se atribuía el origen de todos los problemas sanitarios y sociales de La Torrassa, como el tracoma y la delincuencia juvenil, a la promiscuidad de la mujer murciana. Desgraciadamente, para el resto de los parados, estos inmigrantes 'vegetantes' eran una carga 'asfixiante' sobre unos recursos de asistencia social ya de por sí al límite de sus posibilidades: 'Cuando llegan a la ciudad lo primero que preguntan es dónde está la oficina de beneficencia para robar el pan a nuestros niños catalanes'".

Com totes les llegendes, tothom assegura que és real. Els habitants de La Mina no podien conviure perquè solament tenien consciència de necessitats materials. I els murcians eren primitius, però amb una gran picaresca.

Ara tenim altres llegendes urbanes: reben els ajuts socials els primers, les seves botigues no paguen impostos, obren les hores que volen... i, de tant en tant, arriben altres notícies d’especialistes, en lletra petita: els espanyols passen per la consulta dels Centres de Salut en 8,3 ocasions a l’any de mitjana enfront de les 4,7 dels immigrants.

Però la llegenda hi és i queda. Omple el discurs simplista i populista que atreu vots. L’any 1930 es va tapar la corrupció després de l’Exposició Universal: la crisi venia dels murcianos. El 1970 el Sr. Porcioles va especular amb espais ocupats per barraques i guetitzar en un nou barri els col•lectius que allà hi habitaven.

Moltes llegendes urbanes són l’excusa per excloure qui no interessa. L’argument és la seguretat dels de sempre, de les persones com cal, enfront de la maldat dels altres. Com diu una amiga meva, sempre que passa igual... succeeix el mateix. N’aprendrem alguna vegada?

El Voluntariat per la Llengua, una eina eficaç pel català

... de Laura Camps

El Voluntariat per la Llengua o voluntariat lingüístic ja fa temps que existeix. És un programa fantàstic que va néixer als serveis lingüístics d’algunes universitats catalanes i que després s’estengué oficialment gràcies a la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i també gràcies a entitats i sindicats d’arreu del territori, com la Plataforma per la Llengua.

M’agrada aquest programa! Durant deu setmanes dues persones, una que parla el català amb fluïdesa i una altra que l’entén però que per la raó que sigui encara no ha fet el pas per parlar-lo, es troben una hora i mitja a la setmana amb la finalitat de posar-lo en pràctica. Les activitats són molt diverses i van a gust del consumidor: passejar, anar al cinema, fer un cafè, anar al mercat... o bé preparar el dinar junts!

M’agraden les activitats que s’hi practiquen perquè estan fetes a la mida de cadascun dels participants, i és una manera amena de viure la trobada. M’agrada tot el que respira el programa, ja que en el seu afany de posar en pràctica la llengua catalana es fa d’una manera quotidiana i amena. I és aquest el fet que fa que la llengua sigui viva i d’ús al carrer... que vindria a ser el gran pati de l’escola! M’agrada que a través d’aquest voluntariat pugui assumir altres connexions amb la Plataforma per la Llengua com en altres campanyes de normalització lingüística. Això permet ampliar el voluntariat en altres temes i campanyes més transversals de la Plataforma per la Llengua i implicar-se més dins de l’associacionisme i de la societat catalana. M’agrada perquè el material didàctic que acompanya el voluntariat és útil i amb qualitat. I m’agrada perquè més enllà de qui és el que aprèn o ensenya el català, és un intercanvi de totes totes... i en això, tothom hi surt guanyant!

Tot indica que a la proposta de llei de creació de l’Agència Catalana del Voluntariat, que segurament s’aprovarà a la propera legislatura, el voluntariat lingüístic apareixerà com un dels subàmbits emergents. Aquest reconeixement a aquesta modalitat de voluntariat cal entendre-la com la constatació que la llengua no és només un tret cultural sinó també un vehicle social que ens permet conviure a tots amb igualtat d’oportunitats.

“L’Agència Catalana del Voluntariat és necessària per assolir els reptes prioritaris del sector en la propera legislatura”

Entrevista a Ramon Terrassa, membre del Consell Català de l’Associacionisme i el Voluntariat




Després de les Jornades de Voluntariat, celebrades l’1 i 2 d’octubre de 2010, on el sector de l’associacionisme i el voluntariat va consensuar la proposta d’avantprojecte de llei de l’Agència Catalana del Voluntariat, Ramon Terrassa, representant de Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d'Esplai al Consell, fa balanç de la situació actual del sector a Catalunya i en destaca els principals reptes de futur.

• Quin paper ha tingut el sector associatiu en l’elaboració de la proposta de llei de l’Agència Catalana de Voluntariat?

El sector associatiu ha tingut un paper de veu i de contrast a través del Consell Català de l’Associacionisme, o els òrgans previs a l’existència d’aquest Consell. Al sector se’ns van anar presentant les propostes de text i vam anar opinant al voltant de la seva idoneïtat, però sobre el text ja elaborat per l’Administració, que és a qui toca fer-ho. El procés s’ha fet amb certa pressa, perquè s’ha volgut enllestir abans d’acabar la legislatura i amb una filosofia derivada del treball del Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat (PNAV). El paper d’assessorament que ha tingut el sector ha acabat convergint amb les Jornades de Voluntariat, de principis de la tardor d’aquest any, on hi va haver realment més possibilitats de conèixer i d’esmenar aquest projecte de llei.

• Per què cal una Agència del Voluntariat a Catalunya?

El que cal és, a través d’una agència o de la forma que sigui, governar aplicant i executant el Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat vigent, que tants esforços va comportar al sector associatiu i a la mateixa Administració, i que va ser un bon exemple de treball conjunt. I, en definitiva, és necessària per tal de recuperar el paper que va tenir l’Incavol en èpoques anteriors i per assolir els reptes prioritaris del sector en la propera legislatura.

• A què ens referim quan parlem de model català de voluntariat?

Evidentment, allò que és fonamental és que el voluntariat és una realitat vinculada al món associatiu, privat i no lucratiu. A més, hi ha altres elements tangencials al voltant d’aquesta descripció com que els voluntaris són persones amb drets i deures, que les organitzacions vetllen pel desenvolupament personal d’aquests voluntaris, que no són socis sinó que són persones que fan acció continuada. La gratuïtat també és un tret propi del model català del voluntariat, en contrast amb definicions del voluntariat que hi ha a Europa, on té una remuneració, com per exemple a França. El model català se sustenta en què tot allò que pugui fer la societat civil a través de l’associacionisme i el voluntariat, no ho manlleva l’Administració per fer-ho directament o a través del món mercantil.

• Quin és el principal repte del sector associatiu actualment?

Per a mi n’hi ha tres. El primer és créixer en fortalesa, és a dir, hem d’intentar que el sector associatiu sigui més fort, entès com a més possibilitats de fer més accions, tenir més incidència en la societat en un moment en què es demanda a causa de la crisi i, per tant, requereix de poder fer més coses. També cal fortalesa en la capacitat de fer activitats que impliquin un risc econòmic. Un segon repte seria el de créixer en la independència davant dels poders públics i, en genera, pel que fa a allà on poden haver-hi influències. I un tercer, és guanyar en visibilitat social, és a dir, havíem arribat a tenir un nivell de coneixement des de la societat més alt del que tenim ara. I això es deu a què es van aturar determinades línies de promoció del voluntariat i no s’han reprès o ho han fet escassament.

• Quins han de ser els temes prioritaris durant la propera legislatura?

El primer, que hauria de ser un repte continuat –no només de la propera legislatura, sinó que hauria d’haver estat de l’anterior i ha de ser de la següent– és el suport al voluntariat i al món associatiu. L’administració pública s’ha de comprometre a tenir unes polítiques actives permanents de suport al sector associatiu i a les entitats de voluntariat. El segon repte, per a mi, seria circumstancial del moment: realitzar amb èxit tot allò que és dins de l’Any Europeu del Voluntariat, tot allò que es pugui fer des de Catalunya. La premissa és sempre actuar d’acord amb les entitats del sector, anar plegats, fer un programa d’activitats pactat. El tercer repte és una qüestió una mica tècnica però important perquè és bastant de substrat del sector, i apareix clarament indicat al Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat. Es tracta del tema de remodelar i reactivar el Pla de Formació del Voluntariat de Catalunya. És una manera més d’acomplir el primer dels reptes que he dit, el suport. És a dir, hi ha feina a fer en relació amb el Pla de Formació del Voluntariat de Catalunya que; no és que vagi malament, però actua d’inèrcia i ara tocaria fer un punt i a part. I el quart repte, que és genèric però també està vinculat amb el moment en què ens trobem, seria acabar executant tot allò que queda pendent del Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat.

Més informació:
- Pla Nacional de l'Associacionisme i el Voluntariat
- IV Jornades de Voluntariat
- Consell Català de l'Associacionisme i el Voluntariat

Joan Cuevas i Marta Fabián

Anys de quatre mesos

... de Jaume Albaigès

El debat sobre la (parcial) dependència de les organitzacions no lucratives pel que fa al finançament procedent de les administracions públiques ve de lluny i ha estat tractat a bastament des de diferents perspectives: la necessitat de diversificar les fonts i, particularment, d’equilibrar les d’origen públic i privat; la potencial falta d’autonomia per parlar i actuar críticament davant de les polítiques públiques, etc.

També és conegut el drama recurrent que suposa per a moltes entitats convertir-se en finançadores de la mateixa administració cobrant factures i subvencions a llarg termini però pagant sous i IVA al comptat.

A aquestes qüestions que descriuen les relacions entre ambdós actors m’agradaria afegir-n’hi una altra de la qual no es parla tant però que és de gran transcendència: la irregularitat del calendari anual.

Ja és costum que fins ben entrada la primavera, la major part de recursos públics estiguin tancats sota pany i clau. Entre maig i juliol hom sol notar una certa eufòria prevacances que obliga a córrer tothom. Superada la pausa estiuenca sembla que, finalment, s’agafa la velocitat de creuer. Les convocatòries es multipliquen, això sí, amb terminis de concurs i de justificació extremadament curts, especialment per totes aquelles partides assignades al pressupost de l’exercici en curs, les quals convé deixar liquidades, a tots els efectes, tot just abans del llarg aqüeducte de primers de desembre.

Aquest és un mal que afecta tots els nivells de l’administració: estatal, autonòmica o municipal, ningú no se’n lliura. Treballar d’aquesta manera suposa, en no poques ocasions, que els diners públics s’acabin gastant de forma precipitada i poc eficient: es quadren pressupostos a una banda i a l’altra i, sobretot en el cas de les entitats, es respira profundament per poder acabar de pagar les nòmines. Però, i de l’impacte social què? De què serveixen missions i plans estratègics si a l’hora de la veritat la gestió quotidiana és com és?

I per si això no fos poc, enguany, per causa de la crisi, les aixetes han estat encara més tancades que mai i en aquestes darreres setmanes, constatant que l’any s’acaba, s’han obert a tota pressió (entenguem l’expressió amb un toc de relativitat) provocant un cert efecte riuada. Conec casos de dotacions consignades explícitament als pressupostos públics des de l’1 de gener que no s’han fet efectives fins entrat l’octubre, subvencions convocades amb menys de dues setmanes de marge per presentar-s’hi i d’altres que porten mesos anunciant-se i que encara no tenen data d’oficialització.

Potser que al proper pla de suport al tercer sector s’hi inclogui una proposta per aprofitar els dotze mesos de l’any i no només els quatre últims.

La retòrica de la participació escolar i les eleccions del 3%

... de Carles Armengol

Aquest trimestre, a banda de les eleccions de les quals tothom parla, hi ha també eleccions per renovar els consells escolars de centre de totes les escoles públiques i concertades. Unes eleccions que cal fer cada dos anys i que, pel que fa als pares i mares, mai no han superat el 3% de participació mitjana.


Fa 25 anys que existeix aquest òrgan ens els centres, introduït per una llei orgànica (la LODE de 1985). 25 anys sense superar aquesta participació seria com per revisar alguna cosa, però la retòrica sembla encara més tossuda que la realitat i així seguim impassibles i vantant-nos de la democratització de la vida escolar que suposen aquests consells.

No sé què ho fa que l’educació sembla un espai més propici a altres per aquesta retòrica. En aquest cas arrenca des de la mateixa Constitució, on a l’apartat 7 de l’article 27 trobem que “Los profesores, los padres y, en su caso, los alumnos, intervendrán en el control y gestión de todos los centros sostenidos por la Administración con fondos públicos...”. No dic si ha de ser així o no, però no cerqueu res de semblant en altres àmbits, com per exemple la sanitat, perquè no ho trobareu pas. Sembla que amb l’educació tothom s’hi atreveix.

No estaria de més aprofundir en quina pot ser aquesta participació i quins els millors mecanismes que la facin possible, però pel que fa als consells escolars de la legislació orgànica espanyola, i també de la llei d’educació de Catalunya, el diagnòstic és molt clar.

Entre la hiperregulació que pesa sobre tota l’activitat escolar i la llibertat de càtedra de cada professor l’espai de decisió del centre escolar és mínim. Ho és per a la direcció de l’escola, ho és per a la titularitat en els centres concertats i, per tant, què pot decidir realment un consell escolar? Per contra, se li donen atribucions contradictòries com en el cas de la disciplina escolar o atribucions del tot impròpies com, en el cas dels centres privats, intervenir en l’acomiadament d’un professor.

Per tant, no és estrany que la gent no vagi a votar. I quina bona fe la d’aquest 3% i la dels pares i mares que es presenten com a candidats! La inoperància dels consells escolars és evident però cal salvar el mite de la participació i qui dia passa any empeny, i ja en portem 25!

Però a pitjor sempre s’hi pot anar i encara hi ha uns organismes més inoperants; es tracta dels consells escolars municipals (o de districte a Barcelona!) i dels inefables consells escolars territorials. No cal posar en dubte, ni per un moment, la bona fe dels qui hi són i dels qui els impulsen. Aquella bona fe de la qual, segons la dita, l’infern n’és empedrat. Molts d’aquests organismes no són ja solament inútils sinó que, malgrat ells, poden acabar ser contraproduents. No pel que fan, que és poca cosa, sinó pel soroll que generen sobre el fet educatiu. Necessitem menys soroll a l’educació i més feina concreta, menys xerrameca i discursos, menys retòrica i més suport concret als centres. Els centres educatius són el centre de l’educació i com menys satèl•lits o mosques o borinots tinguin al voltant millor.

A l’inici d’aquest curs es va celebrar un acte institucional del XXè aniversari de la constitució del Consell Escolar Municipal de Barcelona i dels Consells Escolars Municipals de Districte. Un acte solemne, convocat per l’alcalde, al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. 20 anys. Algun balanç? Alguna aportació remarcable al llarg de 20 anys de reunions i més reunions de molt bona gent? Això si, l’Ajuntament hi dedica un infrastructura i una secretaria tècnica permanent. I si deixéssim de fer perdre el temps a la gent i dediquéssim els recursos de l’administració a l’educació i no a la parafernàlia educativa?

Som o no som democràtics?

... de Sergi Rovira

Els catalans som menys democràtics que a la resta de l’Estat com es feia ressò un diari d’una enquesta del CIS? Ha estat un titular (amb tot el que representen els titulars de diari) que m’ha fet rumiar força. Per a mi, no deixa de ser sorprenent, diria xocant, que la qualitat de la democràcia la mesurem sobre la base d’una enquesta; però encara em desorienta més que no tan sols és menys democràtica que la resta de l’Estat sinó que l’alternativa és una dictadura.

Em sembla que plantejar que un país és més o menys democràtic en funció d'una enquesta és més que qüestionable. D’entrada, em venia la necessitat de veure les dades, d’entendre el plantejament, però m’he sentit caient de quatre grapes en la dinàmica que planteja el titular i ho he deixat.

Com que estic en desacord amb el titular he volgut mirar-m’ho amb distància. D’una banda, no crec en el plantejament que han fet algunes veus que justifiquen aquests resultats perquè realment el que vol la ciutadania és “implicar-se més” i ser partícip de la construcció de la democràcia. Em sembla que qui vol implicar-se més té moltes vies per explorar i provar. Per altra banda, no crec que sigui una febre passatgera. Crec que ens hem de plantejar seriosament resultats d’aquests tipus, perquè no pensar-hi ens deixa en un limbe d’autocomplaença, d’autoemmirallament, que pot ser perillós.

La democràcia és la forma política més col•lectiva i inclusiva que tenim. Si la política és la gestió col•lectiva del bé comú, tota implicació en la construcció del bé comú, d’allò que és de tots, del col•lectiu, és democràcia. Per això, l'associacionisme és una base democràtica del país, perquè tots i cadascú gestionem la nostra vida privada, però en un espai col•lectiu gestionem la vida comuna.

Allò que fem a les associacions (una assemblea, una reunió, un projecte) són eines polítiques i construeixen la democràcia. Per això, quan es dubta de la qualitat democràtica no podem deixar de dir allò que fem i com ho fem i tenir molt en compte les accions amb les quals construïm la nostra democràcia:

1. pensar el futur: fer propostes sense límits a la imaginació i fer-les amb rigor, ben fonamentades, ben argumentades, és més “si no les fem nosaltres, ens les faran els altres” i no necessàriament a favor nostre.
2. difondre i compartir les propostes: les associacions, especialment les de base voluntària, hem de fer un pas endavant per explicar-nos i explicar-nos bé, no cal sortir a les portades de tots els diaris, però és molt important que els mitjans propers, les revistes, les webs, els amics del Facebook, sàpiguen què estem fent i puguin explicar-ho fàcilment (és a dir, ho hagin entès)
3. explicar-les als polítics: els responsables polítics són els gestors del bé comú i cal que coneguin bé les nostres propostes, que no puguin dir que no ho sabien i si ens prenent alguna idea, voldrà dir que anàvem ben encaminats.
4. fer xarxes: construir alternatives i treballar per fer que les propostes esdevinguin realitat, però això només serà possible si teixim complicitats, si compartim i creem propostes col•lectives.
   

I tot això, és democràcia i la democràcia es construeix cada dia.

I això que em passa… és molt greu?

... de Juan Mezo

Sovint, en la meva feina de consultor en comunicació i captació de fons per a organitzacions no lucratives, faig de pare confessor. Ja sigui en les mateixes entrevistes associades a alguna de les feines o perquè saben a què em dedico, professionals i voluntaris de les organitzacions no lucratives m’expliquen les seves penes. M’agafa complex de pare confessor.


Recullo algunes frases a títol d’exemple:

• Les delegacions de la nostra entitat no ens informen de la feina que fan.

• Nosaltres ja fem comunicació, ja. Tenim un voluntari, que sap de disseny i ens fa els fulletons.

• Hem començat vàries bases de dades però no en trobem cap que s’adapti a les nostres necessitats.

• Tenim un blog, però no sabem què fer-ne.

• És que la gent és molt poc solidària i no dóna diners.

• A la nostra entitat, la captació de fons amb les empreses no ens funciona.

I tantes d’altres... !!! Podria sistematitzar el tipus de dubtes que se’n deriven en funció de la temàtica.

No obstant això, hi ha un comú denominador: es tenen les eines, se’n reconeix la seva importància, però la urgència del dia a dia, la sobresaturació de feina, les limitacions de recursos, econòmics i humans, fa que la gestió diària es converteixi en una odissea. Sovint, al meu interlocutor li recomano que pari. Que miri l’organització en perspectiva, que visualitzi el resultat final que vol i que posi les eines, i els recursos, al servei de la causa. És necessari tenir moments de reflexió que permetin al director, al responsable, al gerent, saber cap a on va caminant. Quan saps on vas, quan saps quin és el resultat que n’esperes, és quan pots mirar les eines com a mitjans i no com a fins en ells mateixos.

Una web, un blog, una acció de captació, un grup de voluntaris, un projecte, una base de dades,... són elements que ens permeten assolir la missió. Dirigim tots els esforços a una.

El meu complex de pare confessor no desapareix. Només a vegades queda substituït pel complex de metge... quan tothom m’explica què li passa i m’acaben preguntant.... això que ens passa aquí... és molt greu?

Els teus pares encara voten per tu?

... d'Oriol Illa

El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) fa deu anys que promou la participació política mitjançant el vot per aquells i aquelles joves que tenen per primera vegada el dret i la responsabilitat d’exercir aquest dret.

Aproximadament 200.000 joves votaran per primera vegada el proper 28 de novembre a les eleccions al Parlament. Una xifra gens menyspreable que, previsiblement, veurà en l’abstenció l’opció preferible entre aquest col•lectiu.

Cada cop més, les institucions inaccessibles governen més aspectes de la nostra vida sense que nosaltres, amb el vot, hi puguem fer gran cosa. Entenc per institució inaccessible aquella que és lluny de l’àmbit de decisió directe i, en general, del principi de subsidiarietat –Bancs centrals, Organismes internacionals, Consell de la UE...-. Però el debat sobre quin és el poder real que tenim com a ciutadans, no hauria de ser una excusa per allunyar-se cada cop més dels deures que tenim envers la res pública. I un d’aquests, és el vot.

Hi ha un discurs estès entre els i les joves sobre la nul•la importància que té el vot i, encara, sobre la irreversible situació de la política en el seu conjunt. Però cal explicar, també, que l’abstenció és una opció ideològica encara que sigui el resultat de la desídia, molt més que el mateix vot –en blanc o per algun partit- perquè acaba beneficiant un determinat tipus de pensament que nega la participació popular en l’activitat política. La desafecció, la crisi econòmica o la corrupció, no poden ser mai arguments per a l’abstencionisme. Aquest, no perjudica ni castiga les males pràctiques, ans al contrari; l’abstenció carrega durament contra les victòries socials a favor dels drets que ens han permès gaudir d’un grau de benestar i protecció social com mai havíem gaudit abans.

Ens hem preguntat mai a qui molesta les eleccions i tot el trasbals que suposa? Què vol dir quan sentim que els mercats esperen una resposta responsable en unes eleccions? O, dit d’altra forma, sobre qui i sobre qui no, és fàcil fer pagar tota la responsabilitat quan a les nostres societats se succeeix una crisi profunda com l’actual situació econòmica?

L’abstenció és una opció contemplativa i còmplice amb els intents de regressió social i nacional. “Còmoda indiferència la dels pobles que exigeixen que se’ls doni els problemes resolts” afirmava Aristòtil, ja que en nom de l’abstenció en pot parlar qualsevol i es pot legitimar qualsevol política contrària a l’interès general. El fet que sigui una opció legal no la fa menys perillosa. En canvi, el vot és una opció transparent a la qual se li poden passar comptes i reclamar responsabilitats.

El CNJC aposta per la participació ciutadana i per això sap que el vot no és ni l’única ni, probablement, la més efectiva de les formes de participar. Però és conscient que la participació comença per la convicció que totes les formes d’expressió ciutadana són vàlides i necessàries en una societat que es reconeix com a democràtica i, el vot és el primer dret i deure que cal exercir en aquest propòsit.