La vacunació dels infants i les activitats d'estiu

... Xavi Nus (MCECC)

Estem a les portes de l’estiu, de fet ja s’han iniciat les colònies, rutes, casals, campaments que durant el mesos de juliol, agost i principis de setembre mobilitzaran a desenes de milers d’infants del nostre país acompanyats dels seus monitors/es, en molts casos voluntaris. En els últims dies, la premsa escrita, els telenotícies i els programes de tertúlia d’actualitat s’han omplert amb el debat de VACUNES SI o VACUNES NO, arran dels fet ocorreguts en una casa de colònies a la Garrotxa, on va sorgir un brot de diftèria.

En aquestes èpoques de l’any, el debat s’hauria de centrar en ACTIVITATS D’ESTIU SI o ACTIVITATS D’ESTIU NO, i per tant en la importància que aquestes tenen en el desenvolupament del infants i joves que hi participen. Són espais educatius on els infants i joves i, en molts casos, per que no dir-ho, l’equip educatiu (dels més petits els adults en tenim molt a aprendre) aprenen, comparteixen i gaudeixen al costat d'altres companys. Des dels centres d’esplai, i en concret del Moviment de Centres d’Esplai Cristians de la Fundació Pere Tarrés, s’ha de vetllar per continuar treballant amb el rigor i qualitat fet fins ara i complint la normativa vigent en aquestes activitats de lleure, prenen les mesures necessàries perque es desenvolupin en la màxima normalitat i sense incidents.

Com ja portàvem fent en els darrers anys, en les activitats d’estiu es recull el carnet de vacunes i se’ls fa omplir a les famílies una fitxa de salut del participant, que garanteix que el nen està bé de salut i té les vacunes adequades. Si la família ha decidit no vacunar-lo cal firmar un full on assumeixen la responsabilitat d’aquesta decisió i aquesta informació només s’utilitzarà en cas d’anar al metge si la situació ho requerís.

Iniciem l’estiu amb la il•lusió d’aquests infants que passaran deu dies fantàstics, Sota el lema l’Estiu, vacances per créixer, maduraran amb els seus companys. Per tot això i molt més, ACTIVITATS D'ESTIU SI!!!

I si (no) parlem de diners?

... Irene Borràs (Causes)

Recentment, he participat en un cicle de tallers sobre el finançament de les entitats no lucratives, organitzades per finan3. Finan3 és una entitat que té com a missió l’enfortiment del finançament del Tercer Sector i l’objectiu de les sessions és parlar sobre les dificultats financeres de les entitats per tal de proposar solucions.




A partir d’aquestes xerrades, algunes reflexions per compartir.

Primer de tot, és necessari distingir per què necessitem diners:

• Volem posar en marxa un nou projecte?
• Hem de cobrir tensions de liquidesa i fer front als pagaments?
• Per tal que els activitats que fem no tinguin un cost tant elevat per als usuaris o persones ateses?
• Necessitem fer obres o adequar els locals?

En funció del per què necessitem diners el què haurem de fer serà una cosa o una altra... És a dir, identifiquem primer el problema per trobar la solució adient.

Si tenim un problema de liquidesa, haurem de buscar diners de “forma puntual o temporal”. Per exemple:

• Anar a la banca tradicional 
• Anar a la banca ètica (Triodos Bank o Fiare).
• Acostar-se a cooperatives de crèdit, com ara Coop 57.
• Estructurar fórmules de finançament col·lectiu (títols participatius o préstecs personals de petits imports).

Si necessitem tenir més recursos per fer més activitats o posar en marxa nous projectes, podem necessitar un pla de màrqueting que ens ajudi a tenir més socis. Aquesta fórmula és vàlida per a ateneus, clubs esportius, associacions culturals, festives  o excursionistes, entre d’altres.... Fes créixer el nombre de socis i tindràs més diners.

I si el tipus de persones que atenem no poden pagar els serveis o necessitem més fons, llavors hem de treballar una campanya de captació de fons (fundraising), ja sigui de particulars o buscant la col·laboració de les empreses.

Resumint, hem de saber si necessitem algú que s’ocupi de:

• Les finances
• El màrqueting
• La captació de fons

El resultat final serà el mateix (+ diners) però el què fem no... És com anar a comprar unes sabates... per què són? Per córrer? Per passejar? D’estiu o d’hivern? Ja anirem calçats, ja, però anar a una botiga d’esports a comprar unes sabates de festa, no és un bon encert. Això és el que fem sovint les entitats: buscar solucions en els llocs equivocats.

Parlar de diners, i esperar que arribin, comporta una sèrie de premisses a tenir present:

• La inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant. Que és tant com dir que els diners hi són, però no vénen sols.
• Caldrà invertir temps i, també, diners encara que pugui semblar un contrasentit...
• No es pot improvisar.
• I la més important... si volem diners, hem de parlar de diners! I aquest últim punt sembla que provoqui urticària al món associatiu...

Cal reflexionar, pensar, proposar, moure’s, criticar, enfadar-se, replantejar el model actual, pensar amb el sector (les xerrades organitzades per finan3 són un bon moment per fer-ho) però, també, hem de parlar de diners.

Perquè la cultura, el medi ambient, la gent gran, la infància, els joves, la solidaritat... és important, necessari, imprescindible! Però perquè sigui sostenible, hem de trobar la manera de fer-ho. Bancs del temps, monedes socials, intercanvis,... hi ha propostes alternatives. Però mentre, o alhora, com vulgueu, també hem de parlar de diners... O no?

En parlem?

L'empremta associativa, una marca per a tota la vida

... Carles Viñas i Aulet

Al llarg de la nostra vida vivim experiències de tota mena i que ens van omplint de records, d’habilitats, de sentiments, de coneixements... Com a éssers semigregaris que som, necessitem els nostres espais i vivències individuals, però també les col·lectives. Els agents socialitzadors, ja siguin els primaris o els secundaris, juguen un rol cabdal per a desenvolupar la nostra part més individual, però també la social (adquirint valors, normes socials, identitat i sentiment de pertinença, etc.).

Sense cap mena de dubte, ser membre d’una associació és un dels mecanismes que forgen la personalitat d’un individu i, també, les seves capacitats per a relacionar-se amb els altres. El contacte amb persones diferents, amb altres necessitats, cultures o interessos fa augmentar la capacitat de comprensió, d’empatia, l’altruisme... I a més, per què no dir-ho, ens sentim bé formant part d’un grup. Al capítol de Redes “todo por la tribu” l’Eduard Punset mira d’explicar-nos el perquè amb les experiències del Slow Food, el Grup d’Esperanto Auroro i el Club Català de Naturisme, tres associacions amb seu a Barcelona.

En el capítol citat es parla de confiança social, de xarxa relacional i de normes socials, els tres elements que, principalment, conformen l’anomenat “Capital Social”. La majoria dels estudis sobre aquest concepte se centren en avaluar l’impacte d’aquest en el desenvolupament democràtic dels països i regions, però... va més enllà el seu impacte? Com afecta en l’individu el fet de tenir més o menys capital social? I com afecta a un territori el fet que hi hagi més o menys agents que, com les associacions, el desenvolupen?

L’enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) i de l’Institut d’Estudis regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) ens indica que les persones que formen part d’associacions són mes felices, però hi té relació? Cada vegada hi ha més estudis que intenten esbrinar fins a quin punt el capital social té o no una influència directa en el benestar de les persones i les comunitats, i quina mena d’influència. A més, aquests estudis sobrepassen els àmbits de la sociologia, de l’antropologia o de la psicologia, i són diverses perspectives acadèmiques les que descriuen el valor del capital social. Un exemple és el món de l’economia, i l’anomenada “economia de la felicitat”. Marta Portela, economista de la Universitat de Santiago de Compostela, conjuntament amb Isabel Neira, ha desenvolupat diverses investigacions sobre l’impacte del capital social, arribant a afirmar que:

“L’estudi economètric  ens mostra la influència positiva i significativa, de les variables del capital social i humà en el creixement econòmic. (...) Aquests resultats suggereixen que s’han d’afavorir les xarxes socials perquè amb això s’aconsegueix un augment de la confiança general, que repercuteix en el desenvolupament del país”  ^[1]

  

“El capital social es pot considerar com un determinant important per a la felicitat, la satisfacció i el benestar, sobretot en el seu aspecte de confiança i xarxes socials (...). Així doncs, seria desitjable que s’intentés potenciar aquests aspectes del capital social al demostrar-se que contribueixen a l’augment del benestat a Espanya” [2]

Justament l’economista Marta Portela, amb el psicòleg social Lupicinio Íñiguez (UAB) obriran, el dia 10 de juny, la 21a edició del Fòrum La Primavera de les Associacions que se celebrarà al Museu d’Història de Catalunya i que impulsa el  Consell d’Associacionisme i Voluntariat de Catalunya (Generalitat de Catalunya) i el Consell Municipal d'Entitats de Barcelona (Ajuntament de Barcelona) amb l’execució de Torre Jussana, centre de serveis a les associacions que enguany compleix 20 anys.

Enguany el Fòrum duu per títol “Societat i felicitat: l’empremta associativa en les persones i les comunitats” i pretén posar de relleu el valor únic i en alça que tenen les associacions en un territori i en les persones que en són membres.

El dia 11 de juny s’aprofundirà en aquests aspectes a través de dues taules rodones en les quals s’hi explicarà la campanya “associar-se té sentit” (dedicada al foment de l’associacionisme juvenil), l’impacte dels coneixements i habilitats adquirides en les associacions en el mercat laboral, i la transformació personal que es desenvolupa al formar part d’una entitat. En la segona de les taules, l’impacte de les associacions en les comunitats i territoris serà el fil conductor, tot mostrant el paper de les associacions de veïns i veïnes de Barcelona en els anys 80 i 90, la funció d’integració i de construcció de “ciutadania social” de les associacions, i també la generació d’identitat i sentiment de pertinença a un territori.

Podeu trobar més informació i realitzar les inscripcions en el següent enllaç.

---

[1] Portela Maseda, M., & Neira Gómez, I. (2003). Capital Social: Las redes sociales afectan al desarrollo. Barcelona: Instituto Internacional de Governabilidad de Cataluña. Working Paper.

[2] Portela M. & Neira, I. (2012). Capital social y bienestar subjetivo. Un análisis para España considerando sus regiones. Revista Investigaciones Regionales, nº 23. Otoño 2012

Preservem les entitats socials dels nous marcs normatius

... Josep Oriol Pujol

Sovint es creu que donar suport a un sector és fer lleis per al mateix. Es parteix del convenciment que una norma preserva els voluntaris, el tercer sector, l'economia social... i, si bé és cert que ho pot fer, sovint els complica la vida amb registres, condicions i nova burocràcia. És a dir, el problema per a les entitats socials acostuma a generar-se des d'altres marcs normatius. Simplificant, ha fet més mal a les entitats no lucratives l'increment del tipus d'IVA, en ser consumidores finals, que no pas bé les lleis del tercer sector, l'economia social i el voluntariat juntes.

Pretendre que qualsevol associació hagi de presentar l'impost de societats, o amb un pressupost superior als 50.000 euros/any com sembla que ara es rectificarà, és posar-ne moltes al marge de la llei o complicar i encarir la seva gestió, detraient per a costos de gestoria recursos de les finalitats ordinàries. A més, algú creu de debò que aquesta exigència pot reportar ingressos a la hisenda pública o evitar el frau fiscal? La llei de la transparència és un altre exemple de complicació. Si bé és obvi que les organitzacions d'interès general han de ser transparents, el treball per a ser-ho no ha de suposar una càrrega o un cost massa elevat com per detraure energies significatives de la missió de l'entitat. És difícil que algú s'enriqueixi i abusi d'entitats que puguin rebre 50.000 euros de subvencions públiques, i menys ara, quan la justificació de les mateixes és d'un rigor que, en algun cas, arriba a qüestionar el sentit de demanar-les.

Suggerim que els programes electorals futurs contemplin el suport a la societat civil, a les entitats d'interès general. Ajudar-les passa, abans que res, per no fer més complexa la seva gestió i no tant per promoure legislacions que les afavoreixin.

Article publicat al Punt Avui el dia 15 de març

L’escola coeducadora ensenya a viure sense discriminacions

  ... Assumpta Baig (Associació de Mestres Rosa Sensat)

La coeducació és el nucli central de l’educació, entenent per coeducació la correcció de totes les desigualtats, sense cap distinció relacionada amb el sexe, la raça, la religió, l’origen nacional, l’edat, la condició social…

Després del franquisme vinculàrem la paraula coeducació a l’educació conjunta de nens i nens en una mateixa classe, i/o grup, si parlem d’altres activitats educadores, fruit de que, durant la dictadura, els havien separat. Aquest fet, sovint ens ha confós l’escola mixta  amb l’escola coeducadora.  

L’escola mixta és la que en els seus grup de classe hi ha nens i nenes del dos sexes realitzant les mateixes activitats; mentre que l’escola coeducadora hi afegeix  el plus de la justícia per superar les desigualtats.

El paper de l’escola coeducadora és el d’ensenyar a viure sense discriminacions, a establir relacions de respecte als altres i a un mateix, i, en el cas del procés històric de supremacia dels homes ,  ajudar a l’establiment de relacions  diferents entre les noies i els nois.

La coeducació no té sols l’objectiu de pal·liar les injustícies, que al llarg de la història ha sofert la dona, sinó que principalment té el de promoure el desenvolupament de persones lliures: amb els seus sentiments, pensaments, idees, maneres de fer… per arrencar de soca-rel la discriminació de sexes.
L’escola ha d’estar atenta a no fomentar valors tradicionalment associats a la  masculinitat, que massa sovint es transmeten de manera inconscient, i per això és imprescindible treballar prèviament dins l’equip i programar activitats coeducatives.

També en el camp del coneixement els continguts són, en masses ocasions, masclistes,  per això cal incorporar-hi el saber de les dones i la consciència de la situació discriminatòria que s’ha viscut, i que es vol superar.

El principi d’equitat implica un esforç addicional per suprimir totes les desigualtats entre sexes en matèria d’educació, ja que aquestes diferències originen constants inferioritats que afecten a les dones al llarg de la vida.

Així, doncs, és necessària una política educativa específica que tracti de manera transversal l’eliminació de les injustícies i les desigualtats per raons de sexe. Aquesta tasca educativa s’anomena COEDUCACIÓ.

Avaluació de l’impacte: desparasitar els infants per millorar l’absentisme escolar?

... Joan Cuevas

 

Com lluitar contra l’absentisme escolar?
Imaginem-nos que al nostre país hi ha un percentatge d’absentisme escolar galopant. La nostra entitat vol lluitar contra aquest problema que mina el futur dels més petits, i ho fa amb intervencions òbvies: millorar el transport escolar, subvencionar materials per a l’estudi, donar de menjar als infants, o subvencions a les famílies a canvi de l’assistència a escola. Fem tot això, però els percentatges d’absentisme escolar continuen pels núvols. En aquesta situació es trobaven diverses entitats a la Índia el 2008.

Desparasitar als nens per aconseguir que vagin a l’escola?
L’avaluació de l’impacte va desvetllar que les intervencions més òbvies no eren les més efectives: La millor manera de reduir l’absentisme era desparasitar als infants! Gràcies a repetits estudis d’impacte (Bobonis, Miguel, Sharma; 2008) es va esbrinar que desparasitant els infants s’aconseguia guanyar de mitjana 1 any educatiu per nen! La resta d’alternatives oferien un impacte molt més reduït. El gran problema era que els nens estaven cansats degut a la desnutrició i això els feia no anar a escola.

El valor d’avaluar l’impacte
Avaluar l’impacte està de moda: està en boca de responsables d’entitats, dels finançadors i dels donants. Més enllà d’aquestes demandes però, l’avaluació és útil, fet que queda exemplificat en l’avaluació realitzada a la Índia: calia una reorientació estratègica clau, sense la qual no s’hagués obtingut una millora tant significativa.

La importància de clarificar la utilitat de l’avaluació per a què sigui útil
Per a què volem avaluar? Ho volem fer per clarificar el sentit de la nostra intervenció? Ho volem fer per millorar l’estratègia i la gestió? O simplement ho volem fer per rendir comptes als nostres finançadors? És molt important clarificar quina de les 3 funcions és prioritària per a la nostra entitat abans de decidir-se per un model o altre d’avaluació.

L’avaluació per a clarificar el sentit de la nostra intervenció (model 1)
El primer model fa referència a l’anomenat Impact Measurement. Es tracta d’un model amb una llarga trajectòria en el món de la cooperació al desenvolupament. Aquest tipus d’avaluacions es focalitzen a respondre una pregunta molt senzilla: El nostre tipus intervenció aconsegueix resoldre el problema que volem resoldre? L’exemple més clar és el referent als infants de la índia. El punt feble d’aquest model és que entra poc a valorar com estem processant i desenvolupant la intervenció. Sabem que va bé o no, però no sabem el per què.

L’avaluació per a millorar l’estratègia i la gestió (model 2)
Un segon model d’avaluació de l’impacte intenta mesurar els efectes que la nostra intervenció genera en el destinatari final, un model que neix sobretot lligat a grans entitats no lucratives a Estats Units. En base a aquest efecte, s’intenta veure quins són els factors, condicionants i accions que fan que aquests efectes s’incrementin o disminueixin. Aquest model anomenat Outcome Measurement o Actionable Measurement (Ebrahim, Rangan; 2010) no és tant rigorós científicament com l’anterior. No obstant està molt connectat amb la utilitat pràctica, fet que permet disposar d’indicadors clau que permeten no només conèixer si estem causant impacte o no, sinó també prendre decisions per millorar-lo.

L’avaluació per rendir comptes (Model 3)
La metodologia més coneguda d’aquest tipus d’avaluació és l’anomenat SROI (Retorn Social de la Inversió en anglès). Es tracta de monetaritzar quin valor s’està aportant a la societat en base a cada unitat invertida. El resultat sol ser que per cada euro invertit hi ha un retorn social d’una determinada quantitat. Es tracta d’una metodologia que va nàixer lligada a grans fundacions dels Estats Units i que ha sigut discutida en algunes ocasions des del món acadèmic (Ebrahim, Rangan; 2010).

Per quin model apostar?
Des de la Fundació Pere Tarrés treballem per promoure la cultura de l’avaluació tant a nivell intern com al conjunt del Tercer Sector. Davant del panorama actual, i amb una important experiència en aquest terreny, hem decidit apostar per una avaluació de l’impacte útil per a millorar l’estratègia i la gestió. Una avaluació que a nivell de costos sigui acceptable en un context econòmic difícil, que aporti utilitat per millorar la nostra intervenció, i que sigui escalable, és a dir, que es pugui començar des de petit per anar avançant cap a gran. Amb aquesta orientació s’està treballant en el desenvolupament d’una eina web que permeti a les organitzacions que, de manera senzilla, s’iniciïn en el món de l’avaluació de l’impacte.


Per saber-ne més:

The Limits of Nonprofit Impact: A Contingency Framework for Measuring Social Performance (Ebrahim, Rangam; Harvard University; 2010)
Guide to Actionable Measurement (Bill & Melinda Gates Foundation; 2010)
Giving schoolchildren a chance (Bossuroy, Delavallade; 2008)
Theory of change (NPC, 2012)
Avaluació de l’impacte: el repte - Diapositives (Fundació Pere Tarrés, 2014)

Decàleg per aconseguir que l’assemblea de l’associació sigui un desastre

... Roger Buch  

1. Convoqueu l’assemblea en un carta redactada per l’advocat de la junta on aparegui l’expressió “si s’escau” i “segona convocatòria” tres o quatre vegades com a mínim. Recordeu, amb to amenaçador, que assistir a la junta és gairebé una obligació del soci!

2. Posem les cadires mirant a un escenari i la mesa de l’assemblea a dalt de tot. Ni se us acudeixi fer un cercle o un semicercle perquè tothom es veiés les cares. És igual si som 20 o 200, en una associació la jerarquia és important. El president dedica moltes hores a l’entitat i un dia l’any té dret a mirar els altres des de dalt.


3. La memòria d’activitats de l’any anterior s’ha de llegir tota sencera en veu alta i ho ha de fer una sola persona. Fer un vídeo explicant-ho costa massa diners!

4. No se us passi pel cap dir que fareu un pica-pica a l’acabar o que aprofitarem l’assemblea per fer una conferència d’algú interessant. Una cosa és una assemblea i l’altra és una festa i no s’han de fer experiments!

5. L’assemblea sempre s’ha de fer el dia de la setmana i l’hora que s’ha fet sempre. Si canviéssim potser algun soci “de tota la vida” que són els que venen, es podria queixar i això no ho podríem suportar. En cas de triar, les quatre de la tarda amb un to de llum baix és prou adient. Si ho acompanya una veu monòtona i a més, hi ha futbol a la mateixa hora, perfecte!

6. L’assemblea es fa sempre a l’estatge de l’entitat, ni se’ns acudís canviar de lloc i buscar-ne un altre més cèntric, més espaiós, més simbòlic, més còmode o més atractiu.

7. Els punts conflictius s’han d’explicar ràpid perquè ningú els entengui i sobretot evitar que la gent aixequi la mà per preguntar dubtes. Com més aviat acabem millor. Si donem la documentació fotocopiada a l’arribar i no l ‘enviem per mail abans, no tindran temps de llegir-la i preguntaran menys.

8. Si algun soci recent apareix a l’assemblea i ve sol, no cal que ningú de la junta el vagi a saludar i li doni conversa. Tots som iguals i no hem de fer preferències! A més, la possibilitat que sigui un freaky és molt i molt elevada.

9. El moment de renovació de càrrecs, el president de tota la vida ha d’explicar que ha intentat buscar relleu però que com la feina de president és tant i tant dura ningú la vol fer i que ell es sacrifica novament per tots nosaltres.

10. És important insistir als socis que han vingut que els que no han vingut haurien hagut de venir perquè aquesta era la seva obligació. La culpa de que vingui poca gent, no és mai perquè l’assemblea sigui avorrida, poc atractiva i que es decideixin coses poc importants, sinó que la majoria dels socis són uns irresponsables!