"La Festa Major una bona eina per fer créixer la comunitat des de les entitats"

... Josep Maria Font i Font

La festa popular, és aquella que neix del poble per al poble. Un dels seus màxims exponents en són les festes majors , és dir la festa més important de cada barri, poble, vila o ciutat.

Les festes majors són el punt de trobada de la comunitat local que es reuneix anualment per compartir i afirmar la seva existència i identitat com a col·lectiu, tot partint d'uns referents simbòlics compartits.

D'antic aquesta festa és aquella en que la comunitat bolcava tots els seus recursos i esforços en la celebració simbòlica de veneració i agraïment patronal, de finals de feines agràries, de celebració estacional, de la seva història o tradició. En ella la comunitat viu i comparteix l'espai públic, organitza, participa, convida, engalana, i celebra el goig festiu com un espai "de no treball" i de retrobament, d'esbarjo, d’àpat : de FESTA en el seu màxim exponent. En ella es generaven les trobades intergeneracionals, veïnals i familiars, es construïen tradicions i reafirmacions locals, joves i grans compartien el protagonisme de la festa i la comunitat aprenia, arrelava, evolucionava i es reafirmava. I tot això és feia des dels col·lectiu social.

Amb la industrialització i les emigracions moltes localitats van perdre aquells que organitzaven i eren els promotors de la festa i en molts casos va arribar la decadència, però varen ser els espais reivindicats de vacances que varen fer possible el retorn a les arrels, als llocs d'origen i així els pobles i viles tornaven a viure, durant uns dies en la seva Festa Major, la grandesa comunitària que havia perdut amb el pas del temps. I en molts casos aquesta nova realitat va permetre incorporar i importar nous conceptes i activitats festives que varen crear mestissatge i arrelament amb el fet popular tradicional i local.

Amb l'arribada de la democràcia el concepte de festa Major es generalitza a barris i comunitats, associacions de veïns i entitats emprenent un nou camí festiu vers la identitat pròpia i participativa, però les subvencions de l'administració pública de l'activitat festiva generarà un nou "buit" participatiu de la comunitat en la seva organització. La població es convertirà en molts casos en una consumidora de serveis oferts per l’administració local que és la que passa a organitzar les festes en moments de bonança econòmica. El poble passa a ser un usuari del fet festiu.

En l'actualitat i davant "la crisi econòmica", la globalització i la complexitat social, des de la festa tenim una nova realitat de créixer comunitàriament parlant. Les entitats han de ser els de nous agents promotors i actius de la FESTA, han de saber esdevenir eines d'inclusió i participació en la vida social de la comunitat i la Festa Major és la gran oportunitat per donar-nos a conèixer, pel treball en grup, per fer activitats compartides amb altres entitats, per ajudar arrelar i crear sentiment de pertinença, per tornar ocupar i reinventar l'espai públic festiu del poble per al poble.
Les entitats han de ser els nous promotors que donin a la festa el sentiment col·lectiu i identitari que la Festa Major sempre havia tingut. Han de prendre consciencia "que sols et sents membre d'una comunitat quan participes en les seves festes, en formes part i et sent peça clau del teixit que la configura".

Des del treball amb xarxa, des de la creació col·lectiva, des de la implicació participativa i el compromís social, les entitats tenen la responsabilitat compartida amb l’administració local que la Festa Major esdevingui una eina creativa, integradora i social que faci arrelar el sentiment de pertinença i d'identitat en la comunitat a la qual va adreçada. I això es fa participant i implicant-s’hi!

Dret d'asil? Crisi humanitària i racisme institucional

... Alba Cuevas

La inacció de la Unió Europea en donar resposta a la situació de milers de persones que busquen protecció internacional és un exemple del racisme institucional, present en les polítiques de la Unió i dels Estats Membres, que pren diferents fórmules segons el nivell de l'administració competent des d'on és perpetrat.

Estem constatant el dramàtic fracàs del Sistema Europeu Comú d'Asil, i podem anomenar tres elements clau que l'evidencien. En primer lloc, la priorització de la seguretat davant del compliment dels drets humans: les partides que els Estats Membres de la Unió van destinar al control de fronteres són escandalosament més elevades que les destinades a l'acollida de persones refugiades. Cal tenir en compte que el 85% de les persones refugiades es troba en països empobrits, en molts casos emissors de persones refugiades. 

En segon lloc, la ineficàcia del Conveni de Dublín.[1] El “sistema de Dublín” es basa en la suposició que, com les lleis i els procediments d'asil en els Estats de la UE estan fonamentats en uns mateixos estàndards comuns, permeten als sol·licitants d'asil gaudir d'uns nivells de protecció similars en tots ells. Però a la pràctica, s'està deixant a càrrec dels països del Sud de la Unió (principalment Grècia e Itàlia) l'acollida de les persones refugiades.

I com a tercer element, la ineficàcia de les polítiques de «reubicació» per quotes de les persones sol·licitants d'asil - a més a més de la clara violació al dret internacional d'asil que la política de les quotes suposa: els països de la UE no estan complint la quota, assignada per la Comissió Europea.

Davant de la inacció dels estats, cal anomenar la mobilització ciutadana que s'ha solidaritzat amb el patiment de milers de persones, que ha pres consciència i que ha decidit organitzar-se en moviments per a defensar els drets humans i per a exigir responsabilitats i canvis a les autoritats competents.

Enguany les conseqüències de guerres, de situacions de misèria, de manques d'oportunitats i de futur en molts països del món... han picat a les portes dels països europeus. Han deixat de ser titulars llunyans amagats a les pàgines d'internacional, per convertir-se en notícies de portada, perquè aquestes persones arribaven a platges i fronteres de moltes ciutats europees.

Però la UE i els seus estats membre miren cap a una altra banda, l'aposta és consolidar l'Europa fortalesa: amb el blindatge, la militarització i l'externalització de fronteres.

---

[1]
        El Conveni de Dublín és un acord dels Estats membres de la Unió Europea, pel qual s'estableix a quin Estat correspon examinar una sol·licitud d'asil segons les circumstàncies d'accés als països membres. Es va signar en 1990 i va ser ratificat per l'Estat espanyol en 1995. En 2003 va ser substituït pel Reglament 343/2003 del Consell Europeu per a la determinació de l'Estat responsable de l'examen d'una sol·licitud d'asil, encara que en l'argot jurídic se segueix al·ludint a aquest reglament com “Dublín II”. Un nou reglament (Dublín III) va ser aprovat el 26 de juny de 2013, i té com a objectiu teòric millorar l'eficàcia del sistema i la protecció concedida a les persones sol·licitants.

Reptes socials en constant evolució

... Enric Morist

El Tercer Sector encara té múltiples reptes en l’àmbit social, tot i que alguns indicadors apuntin una certa millora de la situació econòmica. Si bé és cert que la taxa d’atur ha baixat del 22,1% al 17,4% des de principis de 2014, no tota l’ocupació que es crea és de qualitat. Un 15% de les persones que tenen feina viuen sota el llindar de la pobresa (8.000 euros anuals). A més, a Catalunya hi ha 378.700 persones en situació d’atur de llarga durada i més de 100.000 llars no tenen cap mena d’ingrés.

Per això, un dels principals reptes del Tercer Sector serà lluitar contra la pobresa severa i cronificada, ajudar les famílies que, tot i els signes de recuperació econòmica, segueixen excloses del mercat de treball.

No cal dir que haurem de ser capaços de compaginar aquest repte amb el que suposa la crisi de població refugiada més greu des de la II Guerra Mundial. A casa nostra, haurem de fer una important tasca de sensibilització per afavorir la convivència en la diversitat i facilitar la integració de la població refugiada i, evidentment, demanar a les institucions públiques que facin tot el possible per facilitar l’arribada d’aquestes persones a les societats d’acollida i perquè inverteixin els recursos necessaris per oferir-los una atenció de qualitat.

Cal que les entitats socials seguim guanyant en incidència sobre els agents polítics, econòmics, socials... per aconseguir la seva complicitat a l’hora d’ajudar les persones en situació de vulnerabilitat i fomentar la cultura de la corresponsabilitat. El treball en xarxa entre el Tercer Sector, l’administració pública i les empreses és clau per aconseguir solucions efectives per facilitar la inclusió social d’aquestes col·lectius.

Les entitats socials sempre ens hem mostrat predisposades a col·laborar amb l’administració, quan es tracta d’oferir respostes a les persones que més ho necessiten. Ara bé, també els hem de seguir demanant que ens ajudin a fer-ho possible. Cal que seguim insistent en incloure les clàusules socials en la contractació pública i que es garanteixin formes de finançament públic més estables a les entitats socials, com els convenis plurianuals. També faig extensiva aquesta oferta de col·laboració mútua al teixit empresarial o comercial, on el Tercer Sector pot contribuir a fomentar la cultura de la responsabilitat social.

Naturalment, les pròpies entitats socials també tenim el deure de ser cada vegada més exigents amb nosaltres mateixes. Cal que seguim avançant en la cultura de la transparència, i més encara després de l’aprovació de les lleis estatal (2013) i catalana (2014) sobre aquesta matèria, i en la diversificació de les nostres fonts de finançament. També hem d’estar permanentment en constant evolució, responent a les necessitats emergents de la societat, adaptant-nos a les noves tecnologies i aprofitant les seves potencialitats per comunicar-nos amb la ciutadania i cercar el seu suport i solidaritat. Per créixer socialment, com diu el lema d’aquest V Congrés del Tercer Sector Social, també hem de ser cada vegada més persones que empenyem en aquesta direcció.

Transparència i rendició de comptes, claus per enfortir les entitats

Marina Aguilar

4 de cada 10 entitats que han participat en el Panoràmic de Catalunya es mostren d’acord en què la Llei de transparència que va entrar en vigor al desembre de 2014 està contribuint a millorar la rendició de comptes i la transparència de l’organització. Aquesta dada posa de relleu que encara queda molt camí per recórrer dins del tercer sector i fer realment un canvi en la cultura organitzativa que ens permeti fer front, d’una vegada per totes, als reptes que arrosseguem des de fa anys.

Com deia Albert Einstein, no podem pretendre tenir resultats diferents si fem sempre el mateix. I aquí és on està part del tercer sector, demanant que hi hagi una major participació i implicació de la ciutadania, però sense fer canvis en la manera de fer i d’explicar-se a la societat per trencar aquesta tendència.

La Llei de transparència esdevé una oportunitat de canviar la política comunicativa, obrir-nos a l’entorn i explicar com i per què fem les coses, amb quins recursos comptem i quins resultats aconseguim. Avançar en aquests aspectes ens permetrà generar confiança en l’entorn, ampliar la base social, guanyar legitimitat i explorar noves vies per a la captació de fons. Es tracta de quatre elements essencials per continuar desenvolupant la nostra activitat de forma sostenible en el temps.

Aquest canvi en la política comunicativa passa per modificar les formes de fer fins ara i destinar temps i recursos a la millora de la gestió i visibilització. Unes tasques sovint oblidades i on nous perfils de voluntariat, no lligats pròpiament a l’activitat de l’entitat, ens poden ajudar i enfortir-nos com a organització.