El paper de l’associacionisme en la lluita contra el càncer

Clara Rosàs (FCEC - Junts contra el càncer)

Les entitats adherides a la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC)
són protagonistes actives en la construcció del teixit associatiu. El seu paper d’atenció
i suport als malats amb càncer per donar resposta a les seves necessitats, els
programes de sensibilització i els de foment del voluntariat que desenvolupen,
esdevenen elements claus en la construcció d'una ciutadania més activa, compromesa
i responsable en la lluita contra el càncer.

Els serveis que impulsen les entitats adherides a la FECEC, Junts contra el càncer,
van destinats a l’atenció psicosocial, a la prevenció i adopció d’estils de vida
saludables i al foment del voluntariat amb la idea de millorar la qualitat de vida dels
malalts i els seus familiars.

Les entitats de lluita contra el càncer es caracteritzen per realitzar una tasca d'atenció
des de la proximitat territorial implicant la ciutadania amb les entitats i creant una xarxa
de voluntariat compromès amb les actuacions que desenvolupen.

Així, el voluntariat en l’àmbit oncològic és un denominador comú de totes les entitats.
El seu paper és clau en l’acompanyament del malalt, per portar a terme els programes
de sensibilització i de suport i per ajudar a aconseguir els objectius de les entitats amb
campanyes solidàries o de divulgació que mobilitzen el teixit social intern i extern.

És per això, que les entitats són el motor que fan possible que totes aquestes accions
puguin ser realitzades d’una manera coherent i vertebrada per construir una ciutadania
més activa i compromesa. Les entitats estableixen relacions, sinergies i xarxes i
estenen llaços que multipliquen l’efecte de les accions que realitzen.

Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, atenen necessitats, sensibilitzen,
motiven, organitzen i formen. Des de la FECEC, Junts contra el càncer, donem servei
a les entitats perquè puguin millorar l’atenció que ofereixen a pacients i familiars. A la
vegada, la FECEC, fomenta el voluntariat en l'àmbit oncològic i desenvolupa
programes en les àrees de divulgació i prevenció, supervivents i recerca psicosocial.

Així es clar que el paper vertebrador de les entitats de lluita contra el càncer és
primordial per aconseguir una ciutadania més compromesa, responsable i
conscienciada envers aquesta malaltia.

Reconnectar amb la societat a través de l'associacionisme cultural

Marta Rovira (sociòloga) 

(article publicat originalment al bloc de Marta Rovira)

El passat 7 de maig vaig participar a les Jornades sobre associacionisme cultural que ha organitzat el Centre de Cultura Popular i Tradicional, al Teatre de Sarrià. La conferència es titulava “L’associacionisme cultural: la construcció d’una societat solidària i lliure”. Però no us explicaré el contingut de la meva conferència, que seria massa llarg, sinó la reflexió que vaig fer escoltant els projectes que explicaven els altres participants a la jornada: Xavier Quinquillà, de l’Orfeó Lleidatà, Xavi Romero, de l’associació Segle XXI i Montserrat Morera, del Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià.

Quina és la contribució que poden fer les entitats de cultura popular avui per a la construcció d’una societat solidària i lliure? La resposta la podem trobar en els canvis que s’estan produint en els ateneus, aquestes organitzacions que van néixer al segle XIX per donar resposta a la necessitat d’associar-se, instruir-se i construir vincles afectius entre la gent. Durant els anys de la “normalització” institucional, després de la dictadura franquista, es va creure que l’administració pública havia de substituir l’associacionisme en l’àmbit cultural. I es va dedicar a construir centres cívics a tots els pobles i barris, amb el resultat d’una situació de competència entre el model dels ateneus, orfeons, cercles, casals i el dels centres cívics.

Tanmateix, és veritat que durant anys moltes associacions ateneistes han patit una mena de letargia produïda per la manca de renovació en les seves directives i la davallada dels associats, però sobretot per la manca de renovació en el desenvolupament de les activitats. Per sort, estan apareixent nous models d’ateneus i orfeons que treballen per renovar les aquestes tres dimensions. Com ho fan? Una de les claus és la capacitat de reconnectar amb la societat. El model de l’ateneu (orfeó, casino, cercle, casal…) planteja des de sempre una proposta integral per oferir un marc d’activitat social i cultural a la gent de totes les edats. Però avui no n’hi ha prou d’oferir una oferta de diverses activitats per a públics diferents, però desconnectades entre si. Aquest és, de fet, el model del centre cívic, un espai gestionat per l’administració que promou una oferta per a públics i interessos diversos, però no integrada. El model de l’ateneu ha de ser, en canvi, el d’una entitat que busca treballar per integrar diversos interessos dels associats, connectats amb les necessitats de la societat. No és el mateix oferir cursos de música de l’estil del conservatori que buscar una manera de convertir la música en una eina d’integració social.

El nou plantejament que estan oferint entitats com l’Orfeó Lleidatà o el Centre Parroquial de Sarrià proposa una nova manera de connectar les entitats amb la societat, oferint-se com a espais de trobada i d’experimentació de noves propostes culturals que són també noves propostes socials de gestió de la diversitat. Un exemple d’això és el Consell Participatiu de l’Orfeó Lleidatà, que aplega entitats socials i culturals per confegir un programa d’activitats conjunt a la sala d’actes de la seu renovada de l’Orfeó. Una programació que es fa connectant amb el territori i amb el batec d’aquest territori. El mateix es pot dir del Centre Parroquial de Sarrià, que promou la innovació en el camp cultural a través de projectes com “Talent femení”, que busca la recuperació de compositores i artistes femenines oblidades per una història feta des de la mirada i per als homes, que ofereix el seu espai perquè persones sense llar usuàries del Centre d’acollida Assís, del mateix barri, hi puguin fer activitats o participar com a voluntaris de les activitats del centre. El Centre Parroquial esdevé, per mitjà d’una gran varietat d’activitats, un centre de referència del barri i un espai de gestió conjunta d’iniciatives, amb la participació d’entitats i de persones a títol personal. La mateixa renovació del Teatre de Sarrià, una peça magnífica del segle XIX, ha estat feta en bona mesura gràcies a l’aportació popular.

Les entitats ateneistes, que disposen d’un espai per a activitats, són avui un gran actiu per als seus entorns territorials. Cal que s’obrin, que busquin reconnectar amb la societat, amb el seu entorn, concebent-se a si mateixes com un espai obert i d’experimentació. Aquesta obertura té un retorn d’un valor augmentat, en nombre d’associats, però també en capacitat de renovació i innovació.

Lluïsos d'Horta: teatre, innovació i arrelament al barri

Antoni F. Araujo (Junta Directiva dels Lluïsos d'Horta) 

Els Lluïsos d’Horta a Barcelona, porten des de 1866 fent activitats de barri, adreçats a veïns i veïnes de totes les edats, a fi i efecte de potenciar i dinamitzar la cultura i l’associacionisme.

Son moltes les activitats culturals que s’han fet i s’estan fent actualment a l’entitat, però una de les més significatives i amb un major nombre de seguidors, ha estat i segueix estant és el teatre, del que n’han sortit un bon nombre d’actors i actrius reconeguts internacionalment.

L’activitat del teatre, especialment pels infants (al centre hi ha una escola de teatre amb un nodrit  nombre d’alumnes) és una de les millors activitats extraescolars per potenciar un munt d’habilitats com són el companyerisme i el treball en equip, l’expressió corporal, el coneixement i domini de l’espai, la vocalització, la memòria, i per descomptat, el coneixement dels principals autors i autores literaris. L’activitat del teatres està tan arrelada als Lluïsos d’Horta, que compten, a més de l’escola, amb grups d’iniciació, grups infantils, juvenils, d’adults i de teatre musical juvenil i d’adults. Per mitjà del teatre musical s’adquireixen a més, coneixements de cant i de modulació de la veu.Tots aquests exercicis teatrals, ajuden alhora a l’associacionisme tan arrelat a casa nostra i fan que l’activitat de barri i veïnal sigui cada cop més i més activa.

No és únicament el teatre l’activitat que es desenvolupa a l’entitat, tot i que és de bon tros la que conta amb el major nombre de seguidors (pensem també en el públic assistent). Als Lluïsos d’Horta també s’hi fan sessions de música en directe com són els Vermuts Musicals al bar de l’entitat, els Vespres de Jazz un cop al mes amb copa de cava inclosa, Música Clàssica, i, en aquest cas projectada a la sala de cinema, l’Òpera de Cine que es fa com les altres, un cop al mes. Són activitats innovadores que serveixen per connectar més i millor amb l'entorn immediat.

L’acceptació per part de socis i veïns que totes aquestes activitats han suposat, han encoratjat als responsables del centre a seguir cercant actes similars a fi i efecte de seguir potenciant les relacions entre la població i l’associacionisme cultural de casa nostra.

Replantejar el model de subvencions. Comencem?

Miky Aragon (Consell d'Associacions de Barcelona)

La capacitat d’organització de la ciutadania és un dels valors bàsics per a la qualitat democràtica d’un país. Per això, és important vetllar pel suport i finançament directe o indirecte que pugui rebre per part de l’administració. Pel que fa al suport indirecte, la lluita per un nou model de fiscalitat associativa que s’han engegat en el marc de la Xarxa Associativa de Catalunya (XAC) aprofitant la construcció d’un nou país és un exemple, però cal avançar en el model de suport directe: les subvencions.

Al 2n Congrés d’Associacions de Barcelona ens proposàvem impulsar un “Nou model de relació econòmica amb l’administració” i, en concret, “Revisar i adequar les subvencions, els concursos i les concertacions a la realitat associativa”. Malgrat que són propostes de l’any 2011 encara són plenament vigents, per això cal recuperar el debat.

Actualment, la majoria de convocatòries de les administracions canvien regularment els “àmbits” i/o “programes” subvencionables així com el nombre de projectes per associació que es poden presentar i en quins àmbits. L’actual convocatòria de subvencions de Barcelona n’és un exemple. Us convido a revisar la Diagnosi de la convocatòria de subvencions 2014. Però, tant canvia la realitat associativa o són altres els criteris que promouen aquests canvis?

Els actuals models i processos de subvencions prioritzen la realització de projectes, activitats i serveis i no el suport a les associacions de forma genèrica. En el fons, es tracta d’una espècie de concurs per a concertar activitats que varien en funció de les prioritats polítiques del moment. Per tant, no esdevenen una eina efectiva de suport a les associacions, sinó només a aquelles activitats que algunes associacions realitzen en els àmbits que les administracions prioritzen, generant perversions fins i tot provocant modificacions dels objectius de les associacions per tal de poder accedir-hi. Segur que molts coneixem entitats que treballen amb infants, o qualsevol altre col·lectiu, i d’un any a l’altre són expertes en la gestió del medi ambient...

D’altra banda el sector associatiu també hem de fer una mirada autocrítica al respecte. En primer lloc, malgrat que demanàvem aquesta adaptació a la realitat associativa cal prendre consciència que cap entitat o col·lectiu mereix un finançament públic pel fet d’existir. Els diners públics han d’anar a la promoció dels béns públics i en aquest sentit és important que existeixen els mecanismes adequats per decidir les prioritats polítiques, i com fer el seguiment, control i fiscalització d’aquest.

La segona és que, en un país en què l’administració es relaciona amb la ciutadania a partir de l’intercanvi de papers és molt fàcil de pervertir la funció social de les formes jurídiques. Segur que coneixem moltes iniciatives interessants que previ a constituir-se com algun tipus d’empresa s’inicien com associació. Per tant, feta la llei feta la trampa, o com diem molts: “el paper ho aguanta tot”!

Les associacions hem de plantejar si aquest és el model que volem. Si realment enforteix el teixit associatiu i és beneficiós o pel contrari, el perverteix. En primer lloc hem de mostrar que fem les coses bé, per això cal potenciar eines de reconeixement des del mateix sector associatiu com el Codi Ètic de les Associacions.

Però el debat no ha de ser només des del sector associatiu, sinó que també la ciutadania i els poders públics han de participar, mirant de trobar nous plantejaments que trenquin el clientelisme i la volatilitat d’objectius i que permetin un nou model de relació entre l’administració i les associacions.

Al final, les preguntes que ens podem fer són: Totes les iniciatives d’autoorganització mereixen finançament públic? Quines si i quines no? Val la pena iniciar tot un paperam per 300€ a l’any o serien millor 3000€ cada 10 anys i poder fer quelcom més significatiu? Ens podem autofinançar una xocolatada? Com mantenim les estructures de segon i tercer nivell? L’administració podria generar nous sistemes de seguiment i fiscalització basats en la confiança? La transparència i "open data" ens pot ajudar? Com mantenim les estructures necessàries per garantir el bon funcionament democràtic en les organitzacions?

En resum, resten algunes línies vermelles a traçar. Algun dia, quan tinguem una administració prou valenta, caldrà replantejar el model actual de subvencions. Esperem que arribat el dia tinguem un teixit associatiu prou vertebrat, organitzat i valent per encarar el debat. Potser ara és el moment, comencem?