Sebastià Que (Àrea joc i lleure de la Plataforma per la Llengua)
Un dels àmbits decisius perquè una llengua perduri, perquè s’adapti als temps, perquè la gent la faci seva, és que es transmeti en l’àmbit familiar, passi de pares a fills, d’avis a néts. Des que els infants són ben petits, els cantem les cançons de sempre, els amanyaguem… i juguem amb ells. Hi ha molts jocs per als quals no cal comptar amb cap mena d’estri o joguina, és a dir, que només ens cal l’acció corporal; jocs que moltes vegades són qualificats de tradicionals perquè existeixen des de temps immemorial, són d’orígen popular i es transmeten oralment a través de les generacions.
En els territoris de parla catalana en tenim un munt; ”un, dos, tres, pica paret”, ”corretgeta la ning, ning”, ”fet i amagar”, ”el pare carbasser”, ”trencar fils”, ”arrencar cebes” i molts d’altres, i encara hi podem afegir les cantarelles i els jocs de falda adreçats als més petits.
Amés de desenvolupar aptituds de destresa, atenció, enginy o altres qualitats personals, aquests jocs tenen la característica que s’hi juga de forma col·lectiva i amb intervenció constant de la comunicació verbal: repetició de frases, expressions singulars, cançons, recitatius, etcètera, que impliquen l’ús lúdic de la llengua, afavorint la consolidació del grup i la sociabilització cultural dels infants, ja que si per alguns pot representar la seva iniciació en l’aprenentatge del català, per altres pot significar la millora a ampliació del seu vocabulari, afermant alhora l’ús social de l’idioma en el pati de l’escola o altres espais de joc dins d’un ambient de normalitat.
El fet que per jugar a aquest tipus de jocs no es necessitin joguines, representa a la vegada un avantatge i un inconvenient. Avantatge perquè permeten iniciar-los en qualsevol lloc i moment, però també inconvenient en el sentit que la seva pervivència no rep cap impuls ni té cap relació amb l’omnipresent acció comercial del sector de la joguina. Sou els pares, avis, mestres, monitors, etcètera, els encarregats de fomentar, difondre i mantenir aquests jocs com a eina formativa ben útil i a la vegada també perquè constitueixen un innegable patrimoni cultural català. Nombrosos llibres, altres publicacions especialitzades i moltes pàgines web on s’hi pot trobar informació valuosa us poden ajudar en aquesta tasca. I és que convé tenir en compte que les llengües, i el català no n’és cap excepció, perviuen per l’acció diària de cadascun dels seus parlants.
[Article publicat originalment al bloc "El Català suma" del diari Ara (5/05/2015)]
