El món no funcionaria sense els voluntaris

Carles Capdevila

 (publicat originalment al diari Ara el 10/11/2015) 

Cada cop que, com el passat dimarts 10 d'aquest mes van fer els esplais i agrupaments, un col·lectiu de voluntaris es veu obligat a demanar més reconeixement, em posaria a plorar. És trist que, a sobre de la feinada que fan gratis, hagin de dedicar energies a fer notar que existeixen. És lamentable que els donem per suposats, que no entenguem que mereixen suport i sense ells el món s’ensorra.

No és que les coses funcionarien pitjor sense totes les entitats del tercer sector, sense tantes organitzacions. Simplement no funcionarien. Sense les AMPAs les escoles no sabrien com gestionar els menjadors o les extraescolars. Bona part dels serveis del que anomenem estat del benestar, ara amenaçadíssim, els presten entitats, es fonamenten en part en donatius i en feines voluntàries, i són drets obtinguts gràcies a la persistència d’associacions de familiars de malalts o discapacitats. I penja tot bastant d’un fil, del de la resistència i coratge d’un actiu social impagable. I impagat. I a sobre ignorat, massa sovint.

Tot el que dic és obvi: no entenc que ho oblidem. Que menystinguem un teixit que és el millor que té el país, i que a vegades els hi posem tan difícil, en moments com aquests, de reculada de drets.

Els esplais i agrupaments reclamen, per cert, que l’educació en el lleure té un component desigual, que les famílies més afavorides fan més i millors extraescolars. Si no garantim que en l’anomenat fora classe, al marge dels horaris lectius, la canalla tingui igualtat d’oportunitats, adéu meritocràcia. Tenim milers de voluntaris disposats a garantir això. Només exigeixen, i és lamentable que hagin de pidolar-ho, que es reconegui el que fan. Reconèixer-ho és el pas imprescindible per mantenir-ho, per assumir que no és cosa d’ells, que ells carreguen bona part del mort, però els cal més que un copet a l’esquena. Calen recursos públics, de tots.

El dol com a oportunitat

Enric Benavent Vallès

La limitació, la pèrdua, el fracàs, la malaltia, la mort totes aquestes són qüestions ineludibles en l’existència humana, ja sigui individual o col·lectiva. L’experiència de la finitud és una realitat antropològica transversal de la quan ningú s’escapa al llarg de la vida. La finitud se’ns presenta de diverses formes i en diferents moments: canvis de domicili, trencaments afectius, pèrdua de poder adquisitiu, frustració en l’assoliment d’objectius, malalties, morts... i també en les associacions: davallament de col·laboradors, manca de relleu, desinterès de l’activitat que oferim, desaparició de l’entitat...

De la mateixa manera que diem que això és inevitable, podem dir que l’experiència del fracàs és imprescindible per a la maduració personal i col·lectiva. Una persona que no hagués tingut mai un contratemps en la seva vida tindria mancances maduratives importants. Enfrontar-se a un mur que no et deixa caminar cap on somiaves ofereix l’oportunitat de pensar en alternatives al camí. Les situacions amarades de provisionalitat són sempre creatives mentre que les que desprenen sensació de seguretat i estabilitat acaben sent anquilosades, repetitives i empobrides.

El procés de dol és el temps que necessitem per ressituar-nos davant la pèrdua. No podem evitar passar per aquest procés, que demana inevitablement un cert temps de reconstrucció. La societat de la immediatesa és poc amant de dilatar els processos, però és evident que hi ha coses en la vida que demanen temps, i una d’elles són els processos de dol. Poder fer-se’n la idea de que allò que està passant és de veritat, poder sentir pena o dolor i expressar-lo, poder incorporar la situació de pèrdua a la pròpia vida per finalment reconèixer que la vida agafa una nova perspectiva incorporant la situació de pèrdua, és tot el procés que cal seguir per afrontar de forma sana un contratemps.

Els processos de dol són, per tant, ocasions per avançar, per reconstruir, per conèixer-nos millor. Cal donar el temps necessari per a fer el procés, tenint en compte que no es tracta d’un temps de resignació o de tancament sinó d’un temps actiu i de construcció interior. Ningú tria les coses negatives de la vida, però si que podem triar la forma d’afrontar-les.

Blaus, grocs i taronges, diferents voluntaris en defensa del bosc

Marc Ferrer i Murillo (autor del bloc "Sóc bomber Voluntari") 

Tot i que el foc és beneficiós per l’ecosistema, actualment, tal i com està configurat el nostre país, amb boscos abandonats i urbanitzacions enmig de massa forestal, un incendi forestal pot esdevenir una de les pitjors amenaces posant en risc vides i béns.

Al nostre país fa més de 150 anys que existeixen els bombers i fa més de 150 anys que es dediquen a l’extinció de focs forestals, entre d’altres tasques. Els primers cossos de bombers van néixer amb personal que tenia el seu propi ofici i el combinava amb la participació en tasques d'extinció i salvament quan eren requerits. Aquesta vinculació –que avui en diríem voluntària– era, en realitat, un treball remunerat, amb particulars retribucions, premis i gratificacions. Amb el pas dels anys, alguns d’aquests cossos es van professionalitzar, és a dir, els seus membres van esdevenir funcionaris, i van dedicar-se exclusivament a fer de bomber, amb parcs oberts les 24 hores. Tot i així, en moltes viles es va continuar amb la fórmula inicial del bomber eventual i voluntari.

Actualment a Catalunya, els bombers de la Generalitat estan formats per bombers funcionaris i bombers voluntaris, un model mixt similar a França, Alemanya o Estats Units, per exemple. Els voluntaris no tenen la consideració de funcionaris ni de personal laboral i es regeixen per un reglament, regulat pel Decret 8/2015, de 27 de gener. Els bombers voluntaris, igual que els funcionaris, estan enquadrats dins la Direcció General Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments del Departament d’Interior on la única diferència és que uns són funcionaris i d’altres voluntaris, amb un sistema d’accés i una vinculació dissemblant, però compartint la mateixa formació, equipament, material, vehicles, ordres, comandament, etc. Existeixen 77 parcs de bombers voluntaris i 73 parcs de bombers funcionaris i el nombre de bombers voluntaris que hi ha a Catalunya, és de 2.218, el 48% del nombre total de bombers. Capitals de comarca com El Pont de Suert, Vielha, Les Borges Blanques o Puigcerdà tenen només bombers voluntaris. I ciutats turístiques importants com Sitges, Tossa de Mar o Cadaqués, també només tenen bombers voluntaris. A la regió de Lleida els bombers voluntaris representen el 75% del nombre total.

Molts dels actuals cossos de bombers voluntaris es van crear a partir de la segona meitat del segle XX, i alguns d’ells resultat d’un gran incendi forestal que va afectar el seu terme, conseqüència, entre d’altres factors per l’abandonament dels boscos i l’emigració del camp a la ciutat. En d’altres llocs, però, es van crear associacions o grups d'extinció d'incendis que amb el pas dels anys, acabarien transformant-se en una Agrupació de Defensa Forestal (ADF).

Les ADF estan regulades mitjançant l’Ordre de 6 d’octubre de 1986 i estan sota l’organització del Servei de Prevenció d'Incendis Forestals del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.  Estan formades per propietaris rurals (que han de ser mínimament el 20% de l’agrupació) i per voluntaris, amb una activitat altruista i desinteressada i sense rebre cap tipus de retribució econòmica.

Les tasques principals que realitzen les ADF són elaborar programes de vigilància i prevenció d'incendis forestals, campanyes de divulgació de prevenció i lluita contra els focs forestals i suport a l’extinció. Durant l’extinció, les ADF estan sota les ordres dels bombers i la seva col·laboració és imprescindible tant per l’aportació de personal com de material.

A més a més, cal dir que una ADF és d’un gran valor ja que per una banda els seus membres tenen un exquisit coneixement del territori, vital per fer front a un foc forestal i per altra, realitzen sobretot a l’hivern tasques de prevenció, neteja, i conservació del bosc, camins, franges de seguretat, punts d’aigua, etc. A Catalunya existeixen 301 ADF, amb unes 6.000 persones que cobreixen a 675 municipis.  

I paral·lelament als bombers voluntaris i les ADF, trobem una tercera instància a nivell de voluntariat, que són les Associacions de Voluntaris de Protecció Civil (AVPC), dins la Direcció General de Protecció Civil del Departament d’Interior.  Les AVPC estan formades per persones que col·laboren de forma voluntària i altruista en tasques de protecció civil dins del seu municipi, igualment sense cap remuneració, i aquestes tasques també inclouen el suport en la prevenció, en la vigilància i en l’extinció d’incendis forestals. Aquestes associacions de voluntaris es regeixen per un reglament, regulat pel Decret 27/2001, de 23 de gener. Ara per ara hi ha registrades oficialment 102 Associacions de Voluntaris de Protecció Civil amb uns 1.230 membres acreditats.

Cal dir que el voluntariat de protecció civil i el voluntariat en matèria de prevenció, extinció d’incendis i salvaments, estan exclosos de Llei 25/2015, del 30 de juliol, del voluntariat i de foment de l'associacionisme, ja que tenen la seva normativa específica corresponent com hem vist.

Observem també que trobem unes 9.400 persones que de manera voluntària i altruista dediquen el seu temps lliure a ajudar a la seva gent, i també a col·laborar, a primera o segona línea, a l’estiu o a l’hivern, en la prevenció i extinció d’incendis forestals, juntament amb la resta de professionals de bombers, agents rurals o mossos. Aquest voluntariat representa pels seus coneixements i capital humà, un actiu molt important que mai s’hauria de perdre. 

La RS, una oportunitat per a les entitats no lucratives

Elena López (directora Ingenieria Social) 

La 6ª edició de la Setmana de la Responsabilitat Social a Catalunya, que se celebrarà del 10 al 14 de novembre, se situa com un espai idoni per totes aquelles entitats que volen impulsar i/o avançar en la Responsabilitat Social Corporativa (RSC).

La integració de la RSC en el dia a dia de les entitats se situa com un dels reptes de futur; des de com duem a terme la gestió interna de la nostra plantilla fins a com seleccionem a les nostres empreses proveïdores o com treballem per ser organitzacions més transparents. La llei de transparència ja ha obligat a iniciar o avançar en aquest sentit.  

Debatrem entorn a si hi ha empreses compromeses amb el seu entorn social, laboral i mediambiental, a què aporta el voluntariat corporatiu a les entitats  o com poden incorporar a nivell intern les entitats un sistema de gestió ètic que vagi més enllà del seu fi social.

Estic fermament convençuda que la RSC és una oportunitat per les entitats. Cal que articulin mesures per a treballar activament amb els seus grups d’interès, pel bon govern o per la incorporació d’estratègies mediambientals que els ajudin a fer un ús més sostenible dels recursos.

A més, la RSC és un punt clau de connexió amb el món empresarial. L’acció social que es desenvolupa des de les empreses necessita també i sobretot de les entitats i aquí és on espais com la Setmana prenen sentit.

Articulem espais com el Networking RSC en el qual treballarem per generar espais de relació empresa - entitat que siguin un primer inici de relacions més estables o el diàleg de voluntariat corporatiu en el qual, per exemple, la Fundació Joia ens explicarà com ha adaptat el seu Pla de Voluntariat per acostar-se a l’empresa i rebre persones voluntàries.

Són moltes, doncs, les entitats que ja han iniciat accions en aquest sentit. Algunes estaran presents en els diferents espais de la Setmana; bé recollint el distintiu Etiqueta Responsable que identifica i posa en valor a aquelles organitzacions que aposten per una gestió responsable; bé participant en les conferències de bones pràctiques explicant la seva aposta per l’economia del bé comú, per l’eina del balanç social o bé obrint les seves portes perquè la ciutadania conegui què fan i com ho fan en el seu dia a dia. A més, n'hi ha d'altres que participaran oferint activitats de voluntariat corporatiu pels assistents a la Setmana.

Animar doncs a les entitats a sumar-se a la Setmana de la RS a Catalunya per a avançar en la integració de la RSC i establir sinèrgies de col·laboració  per poder afrontar els nous reptes socials com a organitzacions responsables i sostenibles.