Catalunya i el valor del voluntariat

... Joan Salicrú

Catalunya és voluntariat. Ho hem pogut veure en el darrera manifestació de l'Onze de setembre on, a banda d'aquells que hi assistien, trobàvem multitud de persones fent possible que l'esdeveniment tingués lloc. Ho podem veure cada any en els camps de treball que es fan cada estiu a casa nostra o per part de catalans que van a fora. Cada Nadal o Setmana Santa amb les representacions de Els Pastorets, les Passions o les Processons de Setmana Santa en multituds d'indrets de casa nostra. I a cada "Dia de" en què a les diferents ciutats i pobles del país es tiren endavant iniciatives culturals, festives i comercials per tal que les iniciatives en què estan vinculades reixexin o s'envigoreixin.

Hi ha una altra voluntariat potser no tan públic, potser no tan publicitat, potser no tan cridaner; el voluntariat en què aquelles persones familiars de malalts treballen a cor què vols per mitigar les conseqüències -i a ser possible les causes- d'aquestes malalties. O d'aquelles persones que simplement van a fer companyia una estona a una persona gran en una residència d'avis. O que donen part del seu temps fent de monitor, un dissabte a la tarda, en esplais o centres d'escoles.

Són tot símptomes d'esperança, especialment aquests voluntariats més callats als quals al·ludia en el darrer paràgraf, perquè es fan exclusivament per voluntat pròpia, sense esperar res a canvi, amb total gratuïtat i generositat.

De fet, com a periodista he pogut entrevistar o retratar sovint aquestes persones que fan de la generositat el seu eix de vida i en molts casos de forma totalment gratuïta i altruista -altra cosa seria aquells que exerceixen la seva feina amb generositat amb els companys i amb l'entorn, que també són d'especial lloança-. I la majoria de vegades hom surt d'aquestes entrevistes, de fer aquests reportatges, d'elaborar aquestes peces... preguntant-se per què hi ha una part de la població que decideix vèncer la por, la mandra, la vergonya... i es posa al servei dels altres, sense esperar res a canvi. És un gran misteri que només es resol, i encara en part, preguntant-ho directament als implicats. I dic en part perquè sovint, molts d'ells responen d'una forma gairebé enigmàtica: "És el que em surt de fer". Sensacional. Per treure's el barret.

Jo voldria reivindicar, però, que sí que hi ha un motiu que a aquesta gent els fa fer el que fa: esforçar-se. L'esforç de treure's la mandra, la por, la vergonya... i exercir aquesta generositat a què fèiem referència. És probable que amb el temps, molts d'ells ni se n'adonin, però al final no és tan important la generositat, que és una possibilitat que tenim dins nostre, com l'egoisme, com la voluntat d'esforçar-se. D'esforçar-se a ser millors, a canviar, a exercir més com a humans. Això és el que a mi em deixa admirat encara del voluntariat, perquè costa. I molt. Per tant, poseu en quarantena quan, parlant amb algun voluntari, algun d'ells us digui això de "és el que em surt de fer". La cosa és molt més dura i reclama un compromís i una mobilització colossal.

El cercle virtuós del voluntariat

... Roger Buch

S’ha parlat sovint de les avantatges del voluntariat. Aquest té conseqüències positives per la societat, per la manera com impacta en el benestar dels beneficiaris. Es a dir aquells infants, gent gran o fins i tot rius o boscos que reben l’aportació de les accions voluntàries com a beneficiaris, milloren clarament la seva situació! 

Però el voluntariat té també conseqüències positives més difícils de mesurar però no pas per això menys importants. A més voluntariat, més desenvolupament del civisme i també més salut democràtica en una societat. 

El civisme és aquell conjunt d’actituds que podem veure normalment en el dia a dia de les persones. El civisme és bàsic per la convivència d’una societat ja que és la suma de petites accions quotidianes que ens permeten viure amb respecte i ajudar-nos mútuament. Les accions cíviques no es programen ni es planifiquen, són hàbits que portem incorporats i que anem realitzat al llarg del dia. Saludar al veí, llençar les escombraries al contenidor indicat, ajudar un desconegut al carrer, donar un cop de mà puntual a algú que li faci falta, respectar el silenci quan pertoca o mirar que al bus puguin seure els que més ho necessiten. Aquests hàbits s’aprenen sobretot a partir de la família i l’entorn més immediat però tenen una vessant col·lectiva molt important. Els fem perquè creiem que si tothom els compleix, beneficiaran a tota la societat. Sabem que les nostres accions possibiliten una societat que actua amb respecte, és a dir nosaltres som la baula d’una gran cadena que no s’ha de trencar.

Si el civisme són les accions quotidianes del dia a dia, el voluntariat el practiquem de manera organitzada i amb uns objectius conscients. Si el civisme és el primer nivell, el voluntariat és un graó més. La decisió de fer voluntariat és personal però es tracta d’una acció que es fa en grup, que forma part d’una estratègia compartida. Fins i tot en aquelles ocasions que el voluntariat s’exerceix en solitari, pensem en una persona que fa un acompanyament a una persona malalta o que gestiona les xarxes socials d’una ONG des de casa seva, aquella acció forma part d’un projecte acordat de manera conjunta per un grup ampli de persones. El que coneixem com a model català de voluntariat fa especial èmfasi en la necessitat de que el voluntariat estigui en el marc de les entitats no lucratives, siguin associacions o fundacions. El que es fa voluntari pren una decisió personal que demana alinear esforços col·lectius cap a una direcció, un esforç individual per arribar a un èxit col·lectiu.

Les persones que han estat voluntàries i han participat en associacions han desenvolupat moltes habilitats que milloren la qualitat democràtica del conjunt de la societat. Saben escoltar i respecten les opinions dels altres, entenen que hi ha situacions complexes i que per resoldre-les és necessari conèixer els diferents parers i arribar a acords. També tenen paciència i saben que el debat i la negociació permeten arribar a solucions millors. L’experiència vital en qualsevol tipus d’entitat de voluntariat fa millorar, i de quina manera, els hàbits de qualitat democràtica d’un país. Les persones que han tingut experiència en voluntariat i a les associacions després sovint són capaces de tirar endavant projectes on els beneficiaris siguin el conjunt de la població.

Es tracta d’un cercle virtuós molt preuat i que fem bé de cuidar-lo: com més civisme, més sentiment de comunitat i més confiança amb la col·lectivitat. Com més confiança més ganes d’implicar-se i practicar el voluntariat, i com més voluntariat més hàbits cívics incorporarem a la nostra vida quotidiana i més habilitats tindrem que milloraran la qualitat democràtica global de la nostra societat. El voluntariat és aquesta gran escola de confiança col·lectiva que entre tots hem de continuar fent créixer!

Per què els Cineclubs?

... Raquel Sánchez

Els Cineclubs són entitats sense ànim de lucre dedicades a l'estudi i a la divulgació de l'art cinematogràfic. De forma molt acurada se seleccionen les pel·lícules de la programació, per contribuir al debat al voltant del cinema com a expressió artística. Les projeccions es fan en versió original subtitulada i es complementen amb cursos, col·loquis i trobades amb directors, productors i actors dels films.

Els Cineclubs són un exemple de compromís associatiu en l'àmbit cultural, en aquest cas amb l'exploració de manifestacions cinematogràfiques innovadores que contribueixen a l'evolució del llenguatge audiovisual.

Però, per què són necessaris els cineclubs?

Perquè ara mateix són els únics que fan possible veure cinema en pantalla gran a molts indrets de Catalunya, on les lleis de l’oferta i la demanda han acabat imposant-se. Allà on la crisi i l’inexplicable IVA cultural del 21% han tancat la sala del poble, els Cineclubs segueixen lluitant per a fer possible que les imatges en moviment segueixin il·luminant la pantalla i els nostres imaginaris.

Perquè gràcies als Cineclubs podem veure films que no arriben als circuits habituals. I d’una gran varietat i diversitat. D’origen i de gènere: drama, comèdia, western, documentals, animació... Films d’autor i cinema independent fet al marge de la indústria. Això que ara s’anomena “cinema low cost”, sempre ha ocupat un lloc molt especial en la programació dels Cineclubs.

Perquè els Cineclubs contribueixen a la formació en l’audiovisual de tota la ciutadania. Obren una finestra a altres cinematografies, llunyanes geogràficament parlant, però també singulars pel seu grau d’experimentació. Un cinema al qual no estem acostumats, però que ens pot interessar molt més del que sovint esperem.

Perquè són un suport indiscutible pel cinema català, espanyol i europeu. Els cineclubistes sempre estem pendents dels nostres cineastes i esperem amb candeletes la última estrena de l’Isaki Lacuesta, el Lluís Miñarro o qualsevol obra produïda per Paco Poch. Perquè la indústria de l’exhibició cinematogràfica no contribueix a una justa i equilibrada difusió del cinema europeu enfront del monopoli (encara!) de Hollywood. I la lluita dels Cineclubs és honesta, franca, una veritable mostra de petita però duradora resistència.

Perquè la versió original és molt més que una moda. És un respecte als creadors i artistes que participen a un film, i també és la millor forma d’aprendre idiomes: natural i econòmica.

Perquè els Cineclubs són una realitat històrica, que ens acompanya des de fa més de mig segle. Perquè la nouvelle vague no hagués estat possible sense els Cineclubs, perquè són un punt de trobada per (re)pensar les imatges i els seus significats ocults. Per fer avançar el cinema, i la societat.

Perquè als Cineclubs s’hi poden recuperar meravelles de la història del cinema com Sed de Mal del grandíssim Orson Welles o futurs films de culte com La Plaga, de la Neus Ballús.

Perquè els Cineclubs són més que “veure un film”. Ofereixen una experiència enriquida amb debats i col·loquis, l’essència dels primers Cineclubs. Poder parlar de cinema amb altres amants del setè art, compartir amb la resta d’espectadors impressions sobre el film, tenir l’oportunitat de conèixer en primera persona als responsables d’una obra cinematogràfica… Tot això no té preu, i si es fa, és possible gràcies als Cineclubs. Són com festivals de cinema, però que es repeteixen cada setmana. De forma regular i sense haver-nos de desplaçar. Si busquem, segur que descobrim que no gaire lluny de casa nostra n’hi ha un. I que ens sorprèn i ens agrada.