La comunicació com a element motivador: 8 idees claus a partir de frases cèlebres

... d'Eduardo Izquierdo

Habitualment, les entitats obliden que la comunicació és un dels elements claus de la motivació de les persones que hi col·laboren. I és que si ens basem en les teories de Frederick Herzberg -considerat un dels mestres de l’estudi de la motivació- podem arribar a la conclusió que la comunicació és el que ell denominaria factor motivador o intrínsec, és a dir, la seva existència crea satisfacció però el contrari no provoca insatisfacció, sinó no-satisfacció.

Traslladat aquesta espècie d’embarbussament a l’àmbit de la comunicació, podríem entendre que davant d’una bona comunicació, els treballadors i voluntaris de les entitats es sentiran satisfets, mentre que si la comunicació no existeix o és inadequada quedaran no satisfets, amb les conseqüències organitzacionals que es pot despendre d’això.

Per aquest motiu, partint de frases conegudes o populars, hem establert un llistat de vuit elements clau que hauria de tenir tota comunicació que es realitzi a un equip de treball, tant a treballadors com a voluntaris, perquè sigui efectiva:

1.   Les improvisacions són millor quan es preparen (W. Shakespeare). 

La improvisació pot ser un bon recurs però mai la base d’una comunicació. Preparem, encara que sigui breument, el que volem dir i com ho direm.

2.   S’ha de perdre la meitat del temps per utilitzar l’altra meitat (Anònim).

Controlar el temps d’allò que volem comunicar és essencial o aconseguirem que les persones que ens escolten perdin l’interès pel nostre missatge.

3.   Les millors decisions no són fruit d’una reflexió cerebral sinó d’una emoció (Eduard Punset). 

Hem de fugir de  la neutralitat i buscar l’emoció de la nostra audiència. Els treballadors i, sobre tot els voluntaris, buscaran aquesta emoció en les nostres paraules.

4.   El control del silenci és més difícil que el de la paraula (George Clemenceau). 

Hem de controlar els nostres silencis perquè són un element clau de la comunicació. Amb ells aconseguirem tensió, misteri i, sobretot, atenció. El nostre discurs no pot ser únicament un conjunt de frases amuntegades: donem pausa.

5.   L’home és intel·ligent perquè té mans (Anaxàgoras).

Sembla evident, però hem de dominar el nostre llenguatge gestual. Comuniquem no només amb les paraules sinó també amb els nostres gestos.

6.   L’ànima que pot parlar amb els ulls, pot besar amb la mirada (Gustavo Adolfo Bécquer).

Utilitzem el que alguns experts anomenen mirada democràtica, sobretot, quan parlem per a grups: no podem concentrar la nostra comunicació en una o diverses persones perquè ens sembli que ens presten més atenció. Tothom es mereix sentir-se partícip del discurs.

7.   “Hombre de voz hueca, sesera vacía o seca” (Refrany castellà). 

El nostre to de veu també és essencial. Modulem-lo i adaptem-lo a la comunicació.

8.   No caminis pel camí traçat, et portarà només on els altres ja han arribat (Graham Bell).

Utilitzem la creativitat. Una comunicació creativa té un 75% més d’impacte en el receptor que una que no ho sigui. 

Més enllà de l’avaluació de la satisfacció

... de Walter Gonzalez 

 

 

És una realitat que existeix un interès creixent en l’avaluació d’impacte de les accions que realitzen les entitats del sector no lucratiu, des de les que anomenem del tercer sector social, fins a aquelles entitats de l’àmbit cultural o de cooperació internacional. Tanmateix, tot apunta que l’avaluació d’impacte no és una moda, sinó que és una realitat que ha vingut per quedar-s’hi, principalment perquè és un interès de doble entrada: dels finançadors i dels òrgans de govern de les entitats.

En primer lloc, els finançadors de projectes estan evolucionant cap a un sistema de distribució dels recursos molt orientat a resultats. Quan centrem la mirada a Catalunya, veiem que algunes administracions sembla que estan valorant l’entrada de noves fonts de finançament dels projectes d’intervenció, com són els bons d’impacte social. Model que explicat de forma simplificada, vincula el pagament del servei als resultats obtinguts. També veiem com les Obres Socials de les antigues Caixes d’Estalvi s’interessen cada cop més en els seus formularis pels resultats esperats, els obtinguts i els processos d’avaluació que ho verifiquen. A nivell europeu, l’avaluació de l’impacte dels projectes ha cobrat especial rellevància en el programa 2014-2020, on entre d’altres mesures, l’adequada demostració de l’impacte determinarà en cas d’empat, el projecte finançat.

A l’altra banda, trobem l’interès dels òrgans de govern de les entitats, que en moltes ocasions han viscut la necessitat de realitzar reflexions estratègiques arrel de la crisi. En un context d’escassetat, la necessitat de focalitzar els recursos s’ha posat de manifest i conseqüentment, en moltes entitats s’ha obert el debat de què cal prioritzar, revisar o eliminar. En aquest marc, la necessitat de conèixer l’impacte dels programes i projectes esdevé cabdal per poder valorar l’alineament amb la missió i poder prendre decisions sobre la seva continuïtat.

Per tant, sembla que l’interès és creixent i que afecta a tots els agents involucrats. Però, davant aquesta necessitat d’avaluar l’impacte, què venim fent les entitats?

En aquest article no es pretén fer una revisió documentada de com les entitats han vingut avaluant l’impacte dels seus programes i projectes, però si que es vol convidar a la següent reflexió: Tendim a sobre utilitzar l’avaluació de la satisfacció de les persones participants com a única mesura final a l’acabar els nostres projectes? 

Des de la Fundació Pere Tarrés creiem que l’avaluació de l’impacte és quelcom imprescindible en qualsevol intervenció. Recollir la satisfacció dels destinataris ens és útil i necessari però pensem que cal continuar aprofundint en l’avaluació, pujar un esglaó més i començar a recollir dades, en dos moments temporals, que ens permetin començar a valorar amb més propietat. Segurament també podem incorporar fàcilment la visió dels agents involucrats. Sabem que establir una relació causal entre allò que fem i allò que succeeix és complex i sovint fora del nostra abast per la necessitat de tenir un grup control (amb tots els dilemes ètics que sovint planteja). Però creiem fermament que cal anar avançant, per poder començar a descriure correlacions i anar recollint arguments d’allò que estem aconseguint gràcies a les nostres intervencions.

 

Promovent nous camins de relació

... de Irene Borràs

 

La forma de relacionar-se i col·laborar -empreses i les entitats no lucratives- ha anat canviant al llarg del temps. És cert que hi ha qui, encara, utilitza arguments simplistes i justifica les relacions dient que les empreses només volen imatge i les entitats només volen diners. No obstant, tot i que encara trobem qui defensa aquest posicionament, també hi ha altres camins que s’han anat fent i altres formes de relacionar-se que van més enllà del canvi d’imatge per diners.


Fruit del curs “Com presentar un projecte motivador a les empreses”, organitzat per la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat de Catalunya, dins el Pla de Formació del Voluntariat a Catalunya, i realitzat per la Fundació Pere Tarrés, hem pogut reflexionar sobre possibles models de relació entre empreses i entitats.

Algunes de les coses que hem constatat, a partir de l’experiència de les organitzacions ha estat:
   
Sobre les empreses:
No saben com acostar-se a les organitzacions i, fruit del desconeixement, hi ha sovint desencaixos.
No coneixen les causes amb les que treballen les entitats.
No sempre volen imatge.

Sobre les entitats:
No entenem que les empreses també tenen les seves pròpies preocupacions i nosaltres som una cosa més a les seves ocupades agendes.
Costa saber què demanar, més enllà dels diners.
No sabem que també hem d’oferir alguna cosa a canvi i, a més, no sabem quines n’hem d’oferir.

En general, són dos móns amb objectius, funcionaments, ritmes i llenguatges diferents. No obstant, la relació és possible i treballar amb metodologia i entenent els punts de partida de cadascú, una (mica) més fàcil.

Sí que hem après aspectes rellevants a tenir en compte i que definiran una nova forma d’acostar-se a les empreses. Una forma en què tothom hi guanyi i la relació no es consideri supèrflua i temporal, sinó amb impacte i productiva per a totes les parts. Alguns consells, fruit de les conclusions aportades pels assistents al curs, són:

1. Canviar la mentalitat de funcionament. Hem après a relacionar-nos amb les administracions públiques. Ara, l’interlocutor n’és un altre i hem d’aprendre de nou les regles del joc.
2. Millorar l’estratègia. Entendre si la relació amb el món empresarial és una prioritat o no i incorporar-ho amb els aspectes propis de direcció i gestió.
3. Planificar. Posar-se objectius assolibles i no improvisar. Treballar els passos necessaris per contactar empreses i fer visites.
4. Entendre el punt de vista de l’empresa, cal posar-se també en el seu lloc i saber quines són les seves necessitats.
5. Això també passa per entendre el seu llenguatge i adequar el nostre per tal que, sense perdre la professionalitat, puguem explicar el projecte des d’un punt de vista no tècnic.
6. Construir relacions. No només filantròpiques, sinó de continuïtat, de benefici mutu, de confiança,... a llarg termini. No es tracta de convèncer per un dia, sinó de fer camí junts.
7. Ser capaços d’adaptar-se a la circumstàncies de l’empresa. El que pot ser vàlid per un moment donat, pot no ser-ho si l’empresa passa per altres circumstàncies.
8. Explicar el projecte, no l’entitat. Posar relleu en allò que volem fer, no en qui som.
9. És tant important el fons com la forma. La manera en què expliquem el projecte, el format, el to i el suport, pot ser tant decisiu com el propi projecte a desenvolupar. El què és tant important com el com.
10. Utilitzar històries per fer el projecte més proper. I salvar, d’aquesta manera, el desconeixement de la causa.
11. Definir les contraprestacions. I explicitar què és el que guanyarà l’empresa pel fet de col·laborar amb l’entitat.
12. No defallir. Si després d’un no ve un altre no, seguir provant-ho. Amb la feina ben feta, arribarà el sí.
13. Entendre que la relació amb les empreses, en sí mateixa, ja és una forma de sensibilitzar i acostar dos móns.

En el proper Marketplace d’octubre, organitzat per la FCVS, tindrem l’oportunitat de veure si aquests aprenentatges s’han posat en marxa i el model de col·laboració empreses – entitats avança cap a nous camins.

Només des de l’apropament, el coneixement, la confiança mútua i les relacions profitoses per a totes les parts, els projectes entitats i empreses tindran continuïtat en el temps i esdevindran motors reals de canvi.  

L’associacionisme construí des del voluntariat el model de cohesió social de Catalunya

... de Pere Baltà

Davant una certa davallada del nivell de prestigi i acceptació de la gestió pública, especialment en les polítiques per fer front a la crisi econòmica, el voluntariat sociocultural està assumint un gran protagonisme. La creació d’associacions torna a ser una realitat, que ens porta a preguntar-nos sobre el paper de l’associacionisme i el voluntariat en temes com la cohesió i la vertebració social. Si ens referim a la societat catalana, cal dir que l’associacionisme i el voluntariat ja van tenir un paper fonamental en el passat vertebrant un model de país, que s’ha fonamentat en la potent xarxa de la societat civil teixida pel voluntariat. Sense l’associacionisme Catalunya no seria el país que és. Per entendre-ho cal cabussar-se en la nostra història.


En la segona meitat del segle XIX i en la primera del XX, Catalunya va desenvolupar un model de convivència que ha transcendit al segle XXI. Una comunitat nacional, fortament caracteritzada per la cultura i per la seva pròpia història, es veu debilitada, en no disposar d’estructures d’estat, quan un altre estat imposa una política dirigida a diluir i, posteriorment, substituir la identitat. Aquesta era la situació de Catalunya en iniciar-se el segle XVIII i va ser encara pitjor quan el 1714 es produí la derrota militar que trencà l’equilibri institucional que, fins aleshores, havia regit les relacions entre Castella i l’antiga Confederació Catalanoaragonesa. La monarquia borbònica optà per la uniformitat dels diversos territoris de l’Estat.

Aquesta política ens ha estat aplicada durant tres-cents anys i tots els intents per canviar-la o superar-la han fracassat: la presidència de govern del general Joan Prim, que aconseguí instaurar una monarquia parlamentària inspirada pel liberalisme, portà al seu assassinat; la Primera República, que van presidir els catalans, Estanislau Figueras i Pi Margall, frustrà l’intent de descentralització federal i, fins els nostres dies, cap català ha tornat a presidir un govern de l’Estat; el propòsit de modernitzar Espanya del catalanisme polític inspirat per Valentí Almirall portà a la dictadura de Primo de Rivera, que aboleix la Mancomunitat de Catalunya impulsada per Prat de la Riba, a partir de les estructures provincials del propi sistema i són prohibits per decret els avenços per protegir i conservar la identitat; la Segona República, novament inspirada des de Catalunya amb l’esperança d’aconseguir llibertat i autogovern, porta a la presó l’any 1934 el president de la Generalitat i tot el seu govern i provoca l’esclat de la Guerra Civil, que condueix a la victòria de l’autarquia inspirada en el feixisme; la democràcia que ens arriba en morir Franco, tampoc ha resolt la problemàtica generada per una comunitat que no es sent còmoda en el si d’una Espanya que l’ofega...

Si tots els intents per canviar la situació han fracassat, què ha fet que Catalunya no desaparegués com a nació que, malgrat el genocidi cultural que ha patit, hagi conservat la seva identitat salvaguardant cultura i costums, model social i formes de vida... Com s’ha produït el fenomen de superar l’adversitat, malgrat patir agressions despietades, sent sacrificats els millors per la repressió...

Un dia els catalans varem entendre que hi havia una forma de lluita que no podia ser derrotada en cap camp de batalla. Va succeir en la primera part del segle XIX. Els catalans –com tot l’occident– vivien sota els impactes de la Revolució Francesa i la industrialització, no menys revolucionària, que transformava la Catalunya rural gràcies a l’energia que generava el vapor, els nostres rius s’omplien de colònies i es creava una potent classe obrera que començava a revoltar-se contra les injustícies que generava el maquinisme.

Una altra revolució havia arribat a Catalunya promovent la universalització de la cultura. “La cultura us farà lliures”, hi havia qui deia. Josep Anselm Clavé liderava aquells il·luminats que van crear corals a cafès i tavernes. Era la Il·lustració que arribava per alfabetitzar les classes populars creant ateneus instructius, que ensenyava els obrers a unir voluntats per crear societats de socors mutu i cooperatives que eren l’alternativa a l’explotació del capital burgés. Davant de cada problema tenien una solució col·lectiva que beneficiava els obrers, aquell va ser el naixement del voluntariat: gent altruista, idealistes que buscaven el benefici fraternal... Des del seu esforç es creà una potent societat civil de caràcter popular. Rere la majoria de corals hi havia una societat obrera i, ja en època de Clavé, les corals es van escampar pel territori, pel pla de Barcelona on hi havia nombrosos vapors, per les conques del Ter i el Llobregat, insòlitament farcides de colònies industrials. Moltes d’aquelles corals construeixen esplèndids ateneus des dels quals es fomentava la convivència social, s’organitzava l’esbarjo i es treballava per trobar solucions als problemes col·lectius. Des de diferents perspectives de l’activisme social, també des dels tradicionals cafès que acollien societats recreatives, sorgeixen els casinos populars interclassistes que s’escampen per Catalunya i acaben configurant un model de convivència social característic. A finals del segle XIX, quan la Església s’adona de la necessitat de crear estructures socioculturals, assumeix el model i crea els patronats i els centres parroquials, al mateix temps que impulsa accions en l’àmbit del que, aleshores, es deia la beneficència.

Curiosament, una nació sense estat que vol desenvolupar el progrés social que s’està imposant a la resta d’Europa, decideix no esperar l’actuació de l’Estat en mans de les oligarquies econòmiques i socials, centralistes i reaccionaries, i troba en la fórmula associativa el camí per fer-ho possible. Davant de qualsevol problema es crea una associació: els ateneus i els casinos populars per organitzar la convivència, les societats de socors mutu per donar suport a la solidaritat obrera, les caixes d’estalvi davant la usura dels primers bancs, les cooperatives per transformar el món rural i humanitzar la indústria... En aquell moment es posen les bases del voluntariat social, sorgeix la sensibilitat davant la misèria i la injustícia. L’alfabetització de les classes populars es fa amb mestres voluntaris, posem per cas. Hi ha força gent que, portada per l’altruisme, acudeix en auxili als espais socials més deprimits.

Pas a pas, l’activisme sociocultural –el que ara es coneix com voluntariat– posa les bases d’unes estructures de convivència que han arribat fins els nostres dies. Com ara, allà on no arribava l’Estat, es creaven fórmules associatives que trobaven solucions. Avui tenim tot un seguit d’associacions, fundacions, ONG... que són hereves d’aquella força popular de l’associacionisme que feia aquí el que al nord dels Pirineus feien els estats. La contribució de l’associacionisme i el voluntariat a la cohesió i vertebració de l’actual societat catalana és inqüestionable.