12 de juny 2014

La revolució està servida, la indignació ens estreny el pit!

 ... de Claudio Malta


Durant l’any 2007, Brasil estava il·lusionat esperant la designació de la seu del Mundial 2014.

En aquell moment, hi va haver una gran campanya publicitària liderada principalment per la CBF, la premsa i els principals ens polítics. Ens deien que el Mundial seria un esdeveniment privat organitzat per organitzacions privades com la FIFA o la CBF i que els governs només s’haurien de limitar a invertir en la millora d’algunes infraestructures necessàries per al desenvolupament del campionat.  ​​

La Societat va aplaudir l’elecció final de Brasil, ja que es va veure com una oportunitat de millorar certes situacions socials, gràcies a la inversió que es faria en el país. Però això no va passar! El que realment ha passat és que el Govern, amb ànsies d’aparentar que som el què no som, ha invertit una milionada en reformes per tal d’atraure un turisme ingenu i mostrar al món una imatge falsa del territori. Òbviament això s’ha traduït en un descontent general i protestes als carrers que han anat augmentant, sobretot d’ençà que la presidenta Dila Rousseff ha desaprovat i criticat als manifestants.

Avui, després de 12 estadis construïts i amb totes les inversions publiques en marxa, encara hi ha obres pendents d’acabar a les carreteres, als transports, als aeroports i en general hi ha un sentiment de consternació i indignació en el sí del poble brasiler. El motiu de tot plegat és que tenim una situació social plena de pobresa, fam, analfabetisme, violència, corrupció, explotació sexual dels infants, atur i mentrestant el govern es dedica a invertir milions en unes infraestructures que no reportaran cap millora a la situació del país.

Raquel Rolnik, Relatora Especial del Consell dels Drets Humans de la ONU, va afirmar en referència al Dret a l’Habitatge que “El Mundial no deixarà cap herència significativa per a la població”. Les discussions sobre l’elevada despesa pública en el Mundial ha escalfat els ànims de la població i amenaça amb augmentar a mesura que s’apropi l’esdeveniment.


L’escriptora Adelia Prado, en una entrevista recent parlava de la sensació del poble brasiler respecte al Mundial i deia “en d’altres ocasions la gent pintava les voreres, arreglaven i decoraven els carrers i vivien amb intensitat i alegria l’esdeveniment. Era una sensació de brasilitat i alegria que… avui no es veu per enlloc!”

Contràriament a la publicitat enganyosa internacional finançada per l’intercanvi de monetari i de privilegis que el govern i l’ens organitzador, Brasil no és un país del futur, ni del treball. Ni gràcies al Mundial la gent sortirà de la misèria. El cert és que les desigualtats socials són cada vegada més exagerades. La violència és cada cop més freqüent i més greu. El nivell de l’educació pública és tan baix que empeny als nens i joves a traficar amb drogues o a prostituir-se. La imatge que el món ha tingut fins ara de Brasil canviarà radicalment amb el Mundial. Tota aquesta misèria per fi sortirà a la llum.

La corrupció s’està extenent com una epidèmia per tot el país. El diner públic és el blanc de la cobdícia dels polítics sense escrúpols de les altes esferes del govern federal, fins i tot, en petits governs locals i parlaments, tot i que la pobresa mata cada dia milers de brasilers a tots els racons del país.

Les inversions realitzades pel sector públic en el Mundial són qüestionades, ja que hi ha hagut moltes irregularitats en les adjudicacions. Els preus estaven sobre inflats i algunes obres s’ha enrederit a consciencia per justificar així la necessitat de realitzar “obres d’emergència” que s’han autoritzat sense licitació prèvia i així es va engreixant la corrupció.

També va sorprendre la construcció d’estadis en estats on no hi ha cap mena de tradició futbolera, com pot ser el cas de Brasília, Cuiabá o Manaus, ja que aquestes infraestructures no s’utilitzaran per a res un cop acabi el Mundial. Això és encara més flagrant quan en aquestes regions no hi ha ni tan sols cap competició anual en marxa. És evident, per tant, que l’elecció dels llocs on es jugaran els partits, es van decidir sota el mandat de Luiz Inácio (Lula), i que no responien a criteris tècnics, sinó que estaven subjectes a la negociació política, l’intercanvi de suports electorals, els interessos particulars i la voluntat dels grans constructors de Brasil.

El país té uns del impostos més alts del món, mentre que la FIFA i els poderosos tenen exempcions fiscals de tota mena. Això fa que els “narcos” proliferin com a salvadors de les classes humils i així també mica en mica el seu imperi es va engrandint.


La revolució està servida, la indignació ens estreny el pit! 

Cap comentari:

Publica un comentari