5 factors clau per millorar la gestió del voluntariat

... de Joan Cuevas

Fundació Pere Tarrés

A l’hora de centrar-nos a millorar la gestió del voluntariat, en què ens hem de fixar? Fruit de l’experiència en l’acompanyament d’entitats per millorar la gestió del seu voluntariat, us oferim un recull de 5 factors que han ajudat a millorar significativament el voluntariat.

1. La implicació dels voluntaris a través de la missió de l’entitat

Un dels factors més importants per atraure, implicar i motivar les persones és la pròpia missió i causa principal de l’entitat. Segons Lesley Hustnix, expert en voluntariat, actualment les persones tendeixen a identificar-se principalment amb la causa de l’entitat, mentre que el paradigma clàssic del voluntariat s’havia basat en la identificació envers la pròpia organització i les normes. No motivem doncs amb raons organitzacionals, sinó amb la causa!


La gestió del voluntariat està passant a ser un dels elements prioritaris a abordar per part de moltes entitats no lucratives. Aquesta focalització en la gestió dels nostres col·laboradors no és una casualitat. En un moment en què els recursos econòmics van de baixa i els problemes socials que es volen atendre creixen, es fa especialment necessari tenir més i millors voluntaris. Més gent implicada donant el millor de si mateixos! A continuació us oferim 5 factors per millorar la gestió del voluntariat:

2. El contracte psicològic entre l’entitat i el voluntari

Entre el voluntari i l’organització es recomana que se signi l’anomenat document de compromís. En aquest document s’especifiquen qüestions formals com les tasques que desenvoluparà el voluntari, el temps i horari de dedicació o els drets i deures. Més enllà d’aquest document – de vital importància- cal tenir present el contracte psicològic. És a dir, treballar molt bé què s’espera donar i rebre entre el voluntari i l’entitat. Cal ajustar expectatives en àmbits com els objectius i criteris de les funcions a desenvolupar, la manera de treballar en equip i per separat, o – sobretot- les agendes ocultes (què espera el voluntari més enllà de la pròpia tasca: Aprendre? Oportunitats? Contactes? Fer Currículum? Reconeixement?).

3. El secret de les eines pràctiques en els moments clau

La gestió del voluntariat té una sèrie de moments clau que cal processar molt bé per garantir una experiència profitosa a dues bandes. Invertir en aquests moments ens alliberaran de possibles riscos o problemes futurs. En poden ser un exemple la selecció de voluntaris, l’acollida, o el seguiment. Construir i disposar de bones eines per desenvolupar aquests moments és de gran ajuda. En poden ser exemple un document de criteris per seleccionar els voluntaris, una bona pauta i materials d’acollida, una fitxa d’informació bàsica del voluntari, una bona base de dades per fer seguiment o el propi pla de voluntariat. En tots els casos, cal que aquestes eines siguin el màxim de senzilles, intuïtives i útils. Ens han d’ajudar, no complicar!

4. Visió i actitud de les persones clau i dels òrgans de decisió

Qui dóna suport a l’acció del voluntariat dins l’organització? Tothom té la mateixa visió sobre el paper del voluntariat dins l’entitat? Cal tenir en compte que el voluntariat toca directament el model d’entitat, i que sovint provoca canvis organitzatius que poden comportar resistències. Per aquesta raó el lideratge, els consensos i la participació de persones i grups clau seran vitals perquè el paper del voluntariat dins l’entitat estigui clarificat i on totes les parts donin el millor de si mateixes.

5. Disposar d’un dinamitzador, començar a caminar i aprendre de la pràctica
Un dels factors que més ajuden a millorar la gestió del voluntariat és la incorporació d’una persona remunerada – o amb suficient temps- que lideri i dinamitzi el voluntariat. I tenir clar que no és una despesa, sinó una inversió que generarà molt de retorn. Un altre dels aspectes que més ajuden les entitats, especialment aquelles que encara tenen molts pocs voluntaris i que volen fer un salt, és atrevir-se a començar a caminar. Es tracta de començar des de petit, focalitzant-se en desenvolupar bé els aspectes clau com la captació, la selecció, l’acollida o el seguiment/fidelització. Cal ser valents, atrevir-se a començar a treballar amb el voluntariat i sobretot, aprendre del que fem bé i del que fem malament.

 

Discapacitat, esport i país!

... de Francesc Martínez de Foix

 

Avui a Catalunya, més de 3.600 persones amb discapacitat intel·lectual (infants, joves i adults) practiquen esport de manera regular, federada. Es fan lligues, copes i campionats territorials i nacionals, durant tot l’any,

de 16 modalitats esportives. Seleccions catalanes participen en competicions internacionals i esportistes de tot el món assisteixen a convocatòries catalanes. Avui a Catalunya fer esport és un dret generalitzat i quasi ningú discuteix ja els drets de les persones amb discapacitat.

Passa a Catalunya i algunes parts del món, molt comptades: algun Estat dels Estats Units d’Amèrica, a Anglaterra (no a tot el Regne Unit), als Països Baixos, a algun land alemany... Té a veure en tot allò que acaba donant un valor diferencial a un país: la vitalitat del seu teixit social, una escala de valors compartida, el compromís i la responsabilitat social. En el nostre cas, amb l’associacionisme familiar que als anys 60 va començar a revelar-se contra la ignorància i la marginació absoluta del que aleshores s’anomenaven subnormals (si no anormals). Té a veure amb la potent xarxa d’iniciativa social que ha bastit la millor i major part dels serveis i suports dels quals avui disposen, a casa nostra, les persones amb discapacitat. Té a veure també amb la complicitat de la xarxa esportiva ordinària, amb el voluntariat i totes les formes de la solidaritat i, no és freqüent dir-ho, amb el convenciment i coratge que governants i administracions catalanes han tingut malgrat la limitació de recursos i competències.

3.600 esportistes federats pot ser molt: un 8,4% de la població amb aquesta discapacitat censada a Catalunya, s’acosta molt al percentatge “normal” (el 10% en la població catalana fa esport federat).

3.600 esportistes poden ser pocs, els anys d’abans de la crisi (2006) el nombre superava els 4.300. Les crisis són poc democràtiques, castiguen més als sectors més vulnerables.

Hem de recuperar el nivell de participació que teníem fa només uns anys. Aquesta societat cada vegada més inclusiva que hem anat construint entre tots forma part del relat de país que més ens agrada, és part d’allò que ens fa diferents. Catalunya ha de seguir sent un país que es valora per la manera que tracta els ciutadans més vulnerables. Aquesta és la causa de la Federació Catalana d’Esports ACELL, de les nostres 130 entitats i clubs federats i, sens dubte, dels nostres esportistes, de les seves famílies i dels milers de voluntaris, amics i col·laboradors que confien en ells i que estan convençuts que un país on les persones amb discapacitat puguin exercir amb normalitat drets i obligacions és un país més just, més amable i millor per a tots.

No hi ha persones incapaces

... de Jordi Durà Mena

 

Messi, el millor jugador de futbol del món, amb motiu d'una trobada amb esportistes de Special Olympics Bangkok, va dir: "no hi ha diferència entre jugar amb els nens, siguin discapacitats o no, és el mateix, és futbol" i "el primer és gaudir, si ets un xaval, encara millor, participar i divertir-se i, finalment, guanyar o no és el de menys".

I això, encaixa amb la filosofia de Special Olympics Catalunya i en el seu principi bàsic de procurar que els nostres esportistes, amb discapacitat intel·lectual, puguin fer esport, no per guanyar, que, també lluiten per això, sinó per participar, divertir-se i aprofitar els hàbits saludables de l'esport. També és important per la seva funció com a eina de desenvolupament personal i d'integració i normalització a la societat, impregnant-se dels seus valors, com són la lluita, la tenacitat, la superació, la solidaritat, la companyonia, la socialització, la responsabilitat i tants altres.

Sóc conscient de què a aquest món hem vingut a competir, a ser els millors en tot allò que fem i, en definitiva, a guanyar als nostres adversaris i a batre records i, fins a cert punt, ho puc arribar a entendre, doncs hem de tenir una responsabilitat en fer les coses el millor possible i una autoexigència que ens ha de portar a millorar. Però a la vida hi ha coses que, de vegades tenen més importància que guanyar o perdre i, en aquest sentit i seguint els nostres principis, al nostre esport tothom hi té cabuda, amb independència de la seva discapacitat i de la seva edat i tothom té el seu reconeixement al podi, que no consta de tres calaixos o llocs, sinó de tants com participants hi ha, els quals, a més, són capaços de fer seu l’èxit del seu company i contrincant.

En definitiva, l’esport i la seva pràctica ens demostra que no hi ha persones incapaces sinó que totes tenen les seves capacitats i que és la societat la que ha de posar al seu abast els mitjans necessaris perquè les desenvolupin de forma autònoma i independent. La societat, que ha avançat molt en aquest aspecte, però que encara ha d’avançar molt més, té el deure de treballar amb ells i per ells i de potenciar la pràctica de l'esport, com a eina d’integració i normalització i recolzar aquest esport tan especial, interessant-se per ell, assistint a competicions i fent difusió als mitjans de comunicació. No sabeu com això ajudaria a pujar la seva autoestima i la de les seves famílies. Special Olympics Catalunya té el convenciment de què l'esport no entén de discapacitats ni de barreres i, com han dit esportistes d'elit, en els nostres espots publicitaris, "l'esport ens fa iguals. Especials!!!" i és un deure de la nostra societat lluitar perquè això continuï sent així.

La revolució està servida, la indignació ens estreny el pit!

 ... de Claudio Malta

Durant l’any 2007, Brasil estava il·lusionat esperant la designació de la seu del Mundial 2014.

En aquell moment, hi va haver una gran campanya publicitària liderada principalment per la CBF, la premsa i els principals ens polítics. Ens deien que el Mundial seria un esdeveniment privat organitzat per organitzacions privades com la FIFA o la CBF i que els governs només s’haurien de limitar a invertir en la millora d’algunes infraestructures necessàries per al desenvolupament del campionat.  ​​

La Societat va aplaudir l’elecció final de Brasil, ja que es va veure com una oportunitat de millorar certes situacions socials, gràcies a la inversió que es faria en el país. Però això no va passar! El que realment ha passat és que el Govern, amb ànsies d’aparentar que som el què no som, ha invertit una milionada en reformes per tal d’atraure un turisme ingenu i mostrar al món una imatge falsa del territori. Òbviament això s’ha traduït en un descontent general i protestes als carrers que han anat augmentant, sobretot d’ençà que la presidenta Dila Rousseff ha desaprovat i criticat als manifestants.

Avui, després de 12 estadis construïts i amb totes les inversions publiques en marxa, encara hi ha obres pendents d’acabar a les carreteres, als transports, als aeroports i en general hi ha un sentiment de consternació i indignació en el sí del poble brasiler. El motiu de tot plegat és que tenim una situació social plena de pobresa, fam, analfabetisme, violència, corrupció, explotació sexual dels infants, atur i mentrestant el govern es dedica a invertir milions en unes infraestructures que no reportaran cap millora a la situació del país.

Raquel Rolnik, Relatora Especial del Consell dels Drets Humans de la ONU, va afirmar en referència al Dret a l’Habitatge que “El Mundial no deixarà cap herència significativa per a la població”. Les discussions sobre l’elevada despesa pública en el Mundial ha escalfat els ànims de la població i amenaça amb augmentar a mesura que s’apropi l’esdeveniment.

L’escriptora Adelia Prado, en una entrevista recent parlava de la sensació del poble brasiler respecte al Mundial i deia “en d’altres ocasions la gent pintava les voreres, arreglaven i decoraven els carrers i vivien amb intensitat i alegria l’esdeveniment. Era una sensació de brasilitat i alegria que… avui no es veu per enlloc!”

Contràriament a la publicitat enganyosa internacional finançada per l’intercanvi de monetari i de privilegis que el govern i l’ens organitzador, Brasil no és un país del futur, ni del treball. Ni gràcies al Mundial la gent sortirà de la misèria. El cert és que les desigualtats socials són cada vegada més exagerades. La violència és cada cop més freqüent i més greu. El nivell de l’educació pública és tan baix que empeny als nens i joves a traficar amb drogues o a prostituir-se. La imatge que el món ha tingut fins ara de Brasil canviarà radicalment amb el Mundial. Tota aquesta misèria per fi sortirà a la llum.

La corrupció s’està extenent com una epidèmia per tot el país. El diner públic és el blanc de la cobdícia dels polítics sense escrúpols de les altes esferes del govern federal, fins i tot, en petits governs locals i parlaments, tot i que la pobresa mata cada dia milers de brasilers a tots els racons del país.

Les inversions realitzades pel sector públic en el Mundial són qüestionades, ja que hi ha hagut moltes irregularitats en les adjudicacions. Els preus estaven sobre inflats i algunes obres s’ha enrederit a consciencia per justificar així la necessitat de realitzar “obres d’emergència” que s’han autoritzat sense licitació prèvia i així es va engreixant la corrupció.

També va sorprendre la construcció d’estadis en estats on no hi ha cap mena de tradició futbolera, com pot ser el cas de Brasília, Cuiabá o Manaus, ja que aquestes infraestructures no s’utilitzaran per a res un cop acabi el Mundial. Això és encara més flagrant quan en aquestes regions no hi ha ni tan sols cap competició anual en marxa. És evident, per tant, que l’elecció dels llocs on es jugaran els partits, es van decidir sota el mandat de Luiz Inácio (Lula), i que no responien a criteris tècnics, sinó que estaven subjectes a la negociació política, l’intercanvi de suports electorals, els interessos particulars i la voluntat dels grans constructors de Brasil.

El país té uns del impostos més alts del món, mentre que la FIFA i els poderosos tenen exempcions fiscals de tota mena. Això fa que els “narcos” proliferin com a salvadors de les classes humils i així també mica en mica el seu imperi es va engrandint.

La revolució està servida, la indignació ens estreny el pit! 

El Mundial o el futur?

 ... de Bruno de Sousa

Els mitjans internacionals ja fa dies que parlen sobre les manifestacions en contra del Mundial de Brasil. El conegut com a “país del futbol”, serà la seu de l’esdeveniment esportiu més important del món després de 64 anys, però les notícies que rebem són de que hi ha protestes públiques enlloc de l’esperada celebració.

Com a brasiler i apassionat del futbol, em va il·lusionar saber que el Mundial es faria al meu país. No obstant, està clar que no estem aprofitant aquest gran regal que ens ha estat donat. O, més ben dit, crec que no sabíem exactament el què ens esperava. Les condicions que imposa la FIFA per dur a terme l’esdeveniment a Brasil van en contra d’algunes tradicions culturals del poble brasiler, això provoca critiques a l’organisme organitzador. Però si ho analitzem fredament, és realment la FIFA la gran culpable? Algú ens va imposar acollir el Mundial?

La gent es queixa, legítimament, i reclamen millors condicions socials. En un país ple de recursos naturals es pateix, des de fa anys, de greus problemes estructurals i desigualtats econòmiques. Les dificultats que ha d’afrontar Brasil són conseqüència d’anys d’explotació, de l’abandonament dels polítics i la priorització dels interessos financers per damunt dels socials. La manca d’accés a l’educació i la mala qualitat de l’atenció sanitària, es contraposen amb els constants escàndols de corrupció que no paren d’aflorar i apunten sempre en direcció al govern. Aquesta és una de les moltes raons per a la indignació. Aquestes males pràctiques es reflecteixen en l’organització de l’esdeveniment, ja que l’elevat cost en la construcció dels estadis està per damunt dels pressupostos estimats.

Particularment crec que per millorar la situació, cal tenir actituds intrínseques, que produeixin canvis significatius. S’ha sortit al carrer, per cridar i reclamar canvis que ja fa massa anys que són necessaris. El proper mes d’octubre tindrem l’oportunitat de demostrar que tot plegat no ha estat en va ja que tindran lloc les eleccions a president, governador, senadors i representants, on es podrà demostrar quina mena de país volem. Si el de la corrupció i la desatenció o el de la justícia i el poble! Encara albiro un xic d’esperança i confio en que el mundial ens aportarà quelcom de positiu. Cal que diguem ben alt que volem un país que sap viure i organitzar-se més enllà del patró FIFA!