Sortir de la zona de confort

 ... de Irene Borràs

Fa pocs dies, es va celebrar, a Reus, el I Mercat de Projectes Socials on una trentena d’entitats de diversos àmbits (cultura, social, veïnals, educació, discapacitat) proposaven als estudiants projectes per fer el seu treball de fi de Grau o de Màster en el marc del programa d’Aprenentatge Servei. El I Mercat de Projectes Socials va comptar amb la presència de nombrosos estudiants, professors i coordinadors acadèmics, a més de les pròpies entitats interessades. Podeu veure un recull de notícies relacionades a aquí.

Una iniciativa de la qual se’n poden extreure diferents aprenentatges que m’agradaria compartir:

• Organització conjunta. Anar sol és molt costós (des de tots els punts de vista: humans, materials, econòmics,...). El Mercat de Projectes socials estava organitzat per la Universitat Rovira i Virgili i la Regidoria de Participació i Ciutadania de l’Ajuntament de Reus. Per tant, cadascú aporta el coneixement que li és propi. La Universitat lidera el programa d’Aprenentatge Servei (APS) i la Regidoria dinamitza la participació de les entitats.

• Obrir les portes de les entitats. Les persones involucrades en el dia a dia de l’entitat saben que, massa sovint, els hi toca fer tots els papers de l’auca. Per tant, aquest era un tema nou que, inicialment, podia suposar més feina: buscar un projecte, estructurar-lo, atendre alumnes,... Però sortir cap a fora és una de les poques maneres de fer que et coneguin. Va ser, per tant, un punt de trobada entre estudiants, professors i entitats que difícilment es pot donar en altres espais.

• Marc de confiança. El projecte tira endavant perquè les entitats confien en l’Ajuntament, alhora que les dues institucions –universitat i ajuntament local- es reconeixen i confien en el bon fer de l’altre.

• Projecte innovador. El Mercat de Projectes Socials és una iniciativa innovadora. Acosta la comunitat universitària, les entitats i diverses administracions que li donen suport. El concepte d’APS, tot i que fa temps que va, encara és nou per moltes persones.

Tots aquests punts tenen un element en comú: estar disposat a sortir de la zona de confort. L’opció fàcil i còmode és continuar fent el de sempre: les mateixes activitats, les mateixes propostes, les mateixes crítiques sobre el finançament i la poca participació de la gent,... Amb més o menys matisos... les queixes van per aquí. La part difícil és estar obert a propostes noves. A escoltar a l’altre. A estar obert a noves iniciatives i compartir el protagonisme de la foto. Però per avançar és necessari innovar i arriscar-se a fer coses diferents.

Cal doncs, estar disposats a deixar els dos metres quadrats de comoditat i sortir a aprendre, a veure els problemes com a reptes i encarar noves solucions.

És hora de fer visible quin valor aportem a la societat

... de Pau Vidal

Les organitzacions no lucratives neixen de la passió de les persones per millorar la societat, a partir de la preocupació per causes ben diverses: les desigualtats socials, la cultura, l’acció social, l’equitat, els esports, els temes ambientals,…

Recordo fa temps la presentació dels resultats d’un estudi a una entitat, que ho van resumir en una sola frase: “Quien os conoce, os quiere, porque sabe lo que hacéis y para qué sirve. Lástima que os conoce poca gente…” La frase té una primera part positiva, però la segona part no ho és tant. Evidentment, que les persones que estem implicades a entitats del tercer sector estem plenament convençudes de la utilitat social de les nostres organitzacions: per això estem implicades!

Però no podem estar contents només amb que ens valorin els que tenim al costat. No val només amb el convenciment dels que cada dia veuen i viuen la feina de l’organització. No ens podem quedar contents amb aquella frase tant utilitzada de que són intangibles. Ens toca ser capaços de mostrar, mesurar i reivindicar l’aportació social i econòmica a la societat, i lamentablement això no sempre es evident o fàcil d’explicar.

Fa molts anys que es fan esforços d’avaluació d’impacte a les entitats del tercer sector. Ja fa més de deu anys que als Congressos sobre Recerca al Tercer Sector sento parlar de metodologies per ajudar les entitats a mostrar el valor econòmic i social. Algunes són específiques d’àmbits concrets i altres es poden generalitzar més. Fa 5 anys a Escòcia vaig descobrir l’SROI, una metodologia per la monetització del valor que ara sembla que està arrelant al nostre entorn, i començant a haver-hi experiències d’entitats que hi estan treballant, i això és positiu. Però l’avaluació d’impacte no es pot resumir amb l’SROI ni amb cap altre metodologia. Cadascuna té elements destacables i limitacions, i toca conviure amb el que poden aportar. Fa anys potser es podia admetre un acte de fe sobre el valor d’aportació d’una organització, però avui dia s’estan desenvolupant metodologies i maneres de mostrar el que aportem a la societat: en millores i en estalvis.

Per a mi, el realment destacable és el progressiu desenvolupament d’una cultura d’avaluació d’impacte que porti les organitzacions i els seus equips a fer esforços continuats en aquesta línia, i incorporar-los en la pròpia concepció dels projectes i l’activitat organitzativa. La recollida d’informació sempre és el punt crític per a qualsevol anàlisi, per la qual cosa, si des del principi tenim present que haurem d’avaluar l’impacte, hi haurà moltes més possibilitats d’aconseguir resultatsexplicables de com estem contribuint a la millora social o a la creació de capital social o a la protecció ambiental o….

L’avaluació de l’impacte no és una metodologia sinó una cultura a l’hora de realitzar les nostres activitats, que ens ajuda a seleccionar i realitzar aquelles activitats més directament alineades amb l’impacte social que busca la nostra missió. No es tracta únicament d’un tema de qualitat en l’actuació, sinó de saber que estem canviant: els esforços de mesura d’impacte social i econòmic intenten explicar i mostrar els canvis. La confiança no és cega: es construeix dia a dia a partir de les dades, amb organitzacions transparents que ens esforcem per mostrar el que estem aportant a la societat..

Les organitzacions del segle XXI han de saber explicar a la societat el valor social i econòmic que aporta la seva activitat.

Les Trementinaires de Vallcarca, una Cooperativa de Consum arrelada al barri.

... de Josep Lluís Fernández

Els més petits de la casa diuen: avui és dimecres i toca anar a la “coope”! és la manera abreujada de dir que anem a la cooperativa de consum. Som 25 famílies dels barris d’El Coll i Vallcarca, de Barcelona, i fa més de 5 anys vam crear la cooperativa de consum Les Trementinaires de Vallcarca.

La “coope” no és un supermercat on anem a recollir els aliments que consumim, paguem i marxem cap a casa. La “coope” és la nostra manera de comprar, la nostra manera de consumir i la nostra manera de fer barri i xarxa. Més enllà de ser el lloc físic on anem a buscar la comanda, l’espai on fem les assembles l’últim dimecres de cada més i l’espai en que cada comissió de treball realitza les seves tasques, és l’espai on fem barri, on coneixem veïns i les veïnes amb els mateixos interessos comuns que nosaltres i a on ens relacionem amb altres entitats del barri.

La cooperativa individualment ens permet a cada família consumir productes ecològics, de proximitat i de temporada. Ens considerem afortunats de poder gaudir dins la gran ciutat del sabor autèntic de les fruites i verdures acabades de collir, productes, làctics, pa, carn, peix, productes de neteja... Però com a grup de consum anem més enllà:  participem a les festes del barri, a la primavera verda al costat de les entitats del barri, a les festes de joves i també en tertúlies, taules rodones i debats amb altres cooperatives. Formem part de Coopes amb Gràcia, (una xarxa de cooperatives de consum del districte de Gràcia). En definitiva, construïm junts un espai autogestionat de participació veïnal, de vertebració i per tant motor de cohesió social amb membres de més de cinc nacionalitats diferents on, a més, el català és la llengua vehicular.

Creiem en que un altre món es possible i que cal una acció directa contra els grans grups de distribució i les grans superfícies comercials, que amb les seves polítiques especulatives deixen marges molt petits als petits i mitjans productors, obligats molts a deixar els productes al camps sense recollir. Molts de nosaltres ens hem conegut al carrer, a les places... però creiem que no només cal lluitar al carrer sinó construint o participant en noves alternatives de consum en altres àmbits com poden ser Som Energia (cooperativa de consumidors de llum) o la recentment creada Som connexió (cooperativa de consumidors de telefonia i dades).

Desaprendre per aprendre

... de Irene Borràs 

CAUSES

Tot es mou ràpidament. Sovint, tens la sensació d’anar darrera dels canvis i que quan tu arribes, ja fas tard. Per exemple, després de molt discutir internament de si twitter o no twitter, decidiu –com a entitat- obrir un perfil. I quan ho fas, llegeixes un article o una recomanació d’experts dient que el futur ja no és twitter sinó una altra cosa...  

Em sembla important estar atent als canvis i als reptes que l’entorn ens planteja però crec que encara és més important definir el propi camí com a entitat. Per tant, aprofitant que comencem any, m’atreveixo a fer petites recomanacions per millorar el dia a dia de l’entitat:


1. Saber explicitar quins són els objectius per a l’entitat en el proper any. I que tots els membres de l’entitat els tinguin clars... Els definim i pengem, per exemple, al taulell de l’entitat?

2. Comunicar, comunicar i comunicar. No donar res per suposat. I per molt que comuniquis, sempre hi haurà qui dirà: “doncs jo no ho sabia...” Assumim que això ens passarà SEMPRE. Imprescindible no oblidar-se de comunicar. Per treballar el pla de comunicació, aquí teniu una plantilla senzilla.

3. Corresponsabilitzar i repartir tasques. Sovint ens queixem que sempre som els mateixos els que ho fem tot... No podem esperar que tothom tingui un grau de compromís del 200 % però podem provar de repartir responsabilitats (que no feines) i empoderar als membres de l’equip per tal que cadascú assumeixi un rol i funcions.

4. Parlar poc i escoltar molt. Estiguem atents a les necessitats dels socis, de l’entorn, de les persones ateses,... Això ens permetrà veure si el que fem és el que té sentit i dóna, realment, resposta. Com podrem saber sinó, si estem aconseguint els objectius?

5. Repensem. Sense dubtes existencials que ens paralitzin, però cal saber si el que fem és el que toca o el que té sentit... Repensem també programes, activitats, processos i formes de fer.

6. Obrim les mans. Busquem altres entitats amb les quals poder sumar: aprofitem sinergies, coneixements,... No cal estar creant sempre des de zero.

En resum, crec que es tracta de ser conscients que el que sempre hem fet no té perquè seguir sent vàlid. No pot ser que al nostre entorn tot hagi canviat i la nostra entitat no. No podem pretendre que l’entorn (o els usuaris, o els socis o les administracions) s’adaptin al que nosaltres creiem. Es tracta d’entendre que les preguntes canvien i, per tant, també hem de canviar les respostes. Desaprendre per aprendre i seguir canviant i millorant vides.