Les dues direccions de la comunicació i la incidència política

Jordi Balot (Taula del Tercer Sector Social) 

Arran de la convocatòria del 3r Congrés Català de l'Associacionisme i el Voluntariat, voldria compartir algunes reflexions sobre la comunicació i la incidència del que fem les entitats.

La comunicació és un dels aspectes rellevants de la tasca que realitzem les entitats socials donat que “el que no es comunica, no existeix”. Moltes vegades, l’atenció directa que realitzem cada dia, no ens deixa temps per a poder seure una estona i transmetre al nostre entorn, tant la nostra feina i els resultats obtinguts, així com poder fer una tasca de sensibilització social, tant en la línia de crear consciència social sobre la importància de donar respostes positives en la construcció d’una societat més justa, solidària i cohesionada, com en la línia de transmetre l’anàlisi de les causes que porten a les desigualtats, fer denúncia de les decisions que ens porten a aquestes situacions i, amb una actitud proactiva i constructiva, també fer propostes per a dur a terme un canvi social eficaç i amb resultats de llarga durada.

Pensem que la comunicació i la incidència política han d’anar en dues direccions diferenciades però complementàries: en primer lloc, cap a la ciutadania en general i els diferents actors socials i, en segon lloc, cap a les institucions públiques. Evidentment, el que comuniquem envers una direcció i una altra ho hem de transmetre de manera diferent, adaptant el missatge i el llenguatge en cada cas perquè el públic que tenim al davant és diferent.

Per una banda, de la ciutadania necessitem que ens coneguin, que comparteixin amb nosaltres les preocupacions, les anàlisis, les ganes de comprometre’s en els nostres projectes i, en definitiva, que confiïn en nosaltres per a poder treballar i construir junts.

D’altra banda, de les institucions públiques volem que incorporin les nostres denúncies en la seva agenda política, que acceptin les nostres propostes polítiques per a dur-les a terme, i que desenvolupin polítiques socials adients a les necessitats plantejades i amb perspectiva de futur. És molt important fer-los-hi entendre que les polítiques socials eficaces tenen un llarg recorregut per endavant i, per tant, independentment del partit polític que estigui governant en un moment determinat, s’ha de fer una planificació a llarg termini. També tenim el repte de fer-los tenir una visió global sobre les repercussions d’una determinada proposta, entenent que la inversió en una determinada política social pot suposar grans estalvis en polítiques sanitàries, polítiques educatives, polítiques judicials, etc. i, per tant, l’atenció a les persones s’ha de realitzar des d’una visió holística i integral. Finalment, hem de fer entendre que una inversió en polítiques preventives donarà resultats a llarg termini, més enllà d’un cicle electoral.

Butlletins, notes de premsa, campanyes de comunicació, actes simbòlics a peu de carrer, són les formes més habituals que tenim per donar a conèixer els nostres projectes a la ciutadania i les nostres reivindicacions a les institucions. Avui dia també juguen un paper fonamental les xarxes socials amb un poder impensable de ressò en el nostre entorn. Però el més important és que siguem clars en el missatge, i que transmetem la importància d’implicar a tothom en el projecte o iniciativa que estem endegant.

Som moltes les entitats que treballem a Catalunya, i la ciutadania té milers de projectes i entitats als que donar suport, i a vegades per tenir-ne masses, es perden possibles col·laboradors. Fer veure el tret diferencial de la nostra entitat i del nostre projecte és el que farà que la ciutadania s’impliqui.

La relació de les associacions amb les administracions

Miky Aragon (Consell d'Associacions de Barcelona)

El 3r Congrés Català de l'Associacionisme i el Voluntariat és una oportunitat per replantejar la relació de les associacions amb les administracions. Com ja dèiem al 2n Congrés de les Associacions de Barcelona:  

“Reclamem el reconeixement de l’administració pública. Necessitem una administració valenta que vulgui fer l’aposta per la millora del sector associatiu, perquè som corresponsables de l’esdevenir social”.

Des d’aquesta corresponsabilitat proposo una sèrie de reptes:

 

Necessitem unes administracions valentes que enforteixin la nostra democràcia. Calen espais que ens permetin incidir en la política pública. Aquest serà l’impuls més gran per l’acció col·lectiva de la ciutadania. Si tenim eines per canviar la realitat fixarem la mirada en l’enfortiment de les bases socials de les nostres  organitzacions.

També, necessitem una administració valenta que s’atreveixi a legislar sobre temes concrets que afecten l’associacionisme. Necessitem un nou model fiscal per les associacions i lleis que facilitin l’ús de l’espai públic.

Per tant, cal una administració valenta que modifiqui la relació amb les associacions. Aquesta relació s’hauria de basar en la confiança per generar noves mirades. Tan sols des d’aquestes noves mirades podrem definir conjuntament un nou model de subvencions i reinventar la relació burocràtica amb l’administració.

En aquest sentit, una bona eina pot ser teixir una política transversal a escala de país de suport a l’associacionisme que disposi d’eines que es puguin liderar des de la política municipal. L’experiència del Pla de Suport a les Associacions de Barcelona pot ser un bon exemple.

En resum, necessitem trencar el “clientelisme” entre associacions i administracions. Però per això, no només calen administracions valentes. També esdevé imprescindible un sector associatiu valent i organitzat. Tenim molta feina, aprofitem el congrés!

Entitats i crisi econòmica. On som?

Roger Buch 

Sembla ahir, però l’any 2008 va començar a Occident, una crisi econòmica de gran envergadura que va afectar el nostre país amb especial duresa. Fa tant temps que dura que ja ens hem acostumat a viure-hi i ja no parlem ni de brots verds. Fem una mica de recompte de com va anar tot plegat a partir de l’efecte dòmino.

L’any 2008, crisi financera internacional i els bancs i les caixes van entrant en crisi. L’any 2009, sense accés al finançament, irromp la crisi industrial, moltes empreses tanquen i l’atur creix desmesuradament. L’any 2010 les administracions públiques veuen baixats els ingressos de manera dràstica en haver-se aturat l’activitat econòmica. L’any 2011 les entitats no lucratives veuen com les administracions deixen de subvencionar-les. Les entitats, per tant, pateixen les conseqüències de la crisi amb molt més retard que altres sectors.

Ara s’han recuperat els bancs, s’estan recuperant les empreses que han subsistit, però les administracions, algunes més que altres, encara arrosseguen una posició molt feble i no estan en condicions ni de lluny de retornar al nivell d’ajuts a les entitats que estaven fent abans de la crisi. Quan els gestors públics parlen de deixar de retallar no vol dir tornar al nivell d’abans, sinó tot just mantenir la despesa de l’any anterior...

I les entitats?  Què els hi ha passat mentrestant? Han patit un retallada important de les prestacions públiques però en canvi no en la mateixa mesura de les aportacions privades i sobretot dels ingressos propis. Tot i que alguns socis tenen problemes per pagar la quota, en línies generals, s’ha notat molt més la baixada de subvencions públiques que no pas la dels ingressos privats.

En tot cas, sembla que la crisi econòmica probablement ha estat una bona oportunitat, per deixar en evidència entitats que depenien absolutament de l’administració pública, Les associacions són dels socis, i si els socis no s’hi comprometen no cal demanar que s’hi comprometi l’administració.Han estat els anys d'haver de decidir quants recursos s'havien de gastar, perdoneu... volia dir invertir!, en buscar nous recursos tot desenvolupant noves estratègies de captació de fons.

Precisament, davant d’aquesta demanda de les entitats de diversificar les fonts de finançament fa uns anys Xarxanet.org va apostar per donar prioritat a la informació sobre finançament. Per una banda promovent continguts sobre fundraising i captació de fons per obrint amb noves seccions com l’agenda de convocatòries de finançaments de subvencions per a associacions i entitats,  el butlletí finançament, l’usuari de twitter @ajutentitats o el tant ben valorat Calendari anaul de convocatòries i finançaments.

També ha estat moment pel clàssic de fer “més amb menys”, millorar l’eficiència i replantejar-se el funcionament intern. Deixar de fer allò prescindible i prioritzar el més important.

El que no tinc clar és si la crisi durarà gaire o potser, com diuen alguns, un dia ens adonarem que ja n'hem sortit fa temps...

Les activitats de lleure i el seu impacte a la natura

Pere Vives Cap d’Educació Ambiental. Fundació Pere Tarrés

L’espècie humana és una espècie molt transformadora, donada la seva capacitat  adquirida al llarg de l’evolució, de pensar, fabricar objectes, ser creatiu, comunicar-se amb un llenguatge…per tant tota activitat que fem representa en menor o major grau una transformació constant de l’entorn que ens envolta. És responsabilitat pròpia de cadascú, mesurar quin grau d’afectació causa i quines mesures correctores de conservació o de millora es planteja i aplica en cada cas per deixar l’entorn en igual o millor estat. Aquesta reflexió respon a la voluntat de ser sensible a la conservació de la natura i per tant a la qualitat de vida. Les activitats de lleure són un bon exemple del que estem dient, perquè en ocasions són massificades per segons quins entorns i perquè si volem es pot mesurar molt bé la capacitat del grup per corregir i millorar el possible impacte causat.

Quan anem d’excursió, de colònies o de campaments, el nostre pas per un indret representa una transformació, i el fet que el grup tingui ben après tot un seguit de bones practiques farà que el nostre pas es noti el mínim possible. Caminar per el bosc en silenci, per no destorbar les espècies que hi viuen a la vegada ens permetrà percebre el silenci de la natura i la seva espectacularitat. El respecte per la natura un valor fonamental. O saber caminar de nit sense llanterna, o saber il·luminar el camí adequadament.. aprofitant potser la llum de la lluna pot ser una bona pràctica d’integració dins de la vida al bosc sense modificar els seus paràmetres físics en aquest cas d’il·luminació.

Recollir les deixalles que generem en els nostres àpats al camp, de manera que siguem capaços de seleccionar-les i dipositar-les en els contenidors adequats en el lloc adequat. Seleccionar els residus per al seu reciclatge posterior ha de ser el valor a treballar. Quan fem ginkames, jocs i activitats d’orientació, saber deixar el lloc igual com estava o millor, retirar les marques, cintes, proves, papers i altres objectes que haguem utilitzat a l’activitat. També és una bona idea evitar fer marques permanents amb pintura o altres tipus de senyals. El bosc no ha de ser un lloc ple de fletxes, punts de pintura, rètols i marques.

Aprendre a fer una carmanyola quan sortim a la muntanya o d’excursió, amb menjars lliures de residus, sense embolcalls  innecessaris, sense paper d’alumini, sense bosses de plàstic… reduir residus en orígen ha de ser el valor a retenir.

Fer bon ús de l’aigua, un bé preuat i car d’obtenir, la terra disposa de dipòsits relativament escassos d’aigua potable que ens sigui útil, per tant cal cuidar-la. No abocar sabons ni substàncies tòxiques a l’aigua de la muntanya. Cuidar l’aigua un valor més a tenir en compte.

Quan fem activitats cal ensenyar als participants que cal defensar totes les formes i expressions de vida i els animals i plantes  que trobem al nostre pas no poden acabar sota les nostres sabates aixafats  o arrencats per desconeixença, por,  o perquè no sabem si piquen o no piquen, cal evitar aquestes reaccions  a vegades no pensades. Aquest és un valor que cal treballar.

Aquestes i moltes altres bones pràctiques que podríem apuntar a la nostra llibreta personal són algunes breus recomanacions fàcils d’assumir i que cal tenir presents quan fem activitats a la natura, sense oblidar que som transformadors i que el grau d’incidència o impacte a l’entorn més proper  a vegades pot ser major del que imaginem.

L’ascensor participatiu a les entitats.

Roger Buch 

A l’hora de veure com funciona el dia a dia d’una entitat podem mirar quins són els perfils o responsabilitats dels seus membres (voluntaris, junta, socis, usuaris...) però sovint és més interessant fer-ho mirant la intensitat en que les persones hi participen.

De fet, podríem dibuixar com les entitats s’organitzen a partir de cercles concèntrics. Com més endins, més participació i compromís, com més enfora, menys participació.

• Al nucli central hi trobem els motivats, normalment la junta, tot i que no sempre coincideix. Són persones que dediquen força hores a l’organització i que la lideren. 
• Al voltant, a la segona corona, hi trobem els implicats en tasques de suport o que s’impliquen en l’organització d’activitats de manera  puntual 
• A la tercera corona, hi trobaríem els que assisteixen als actes de manera més o menys regular, sense els quals les activitat que fa l’organització no tindrien sentit.  
• Finalment al voltant, hi ha els més perifèric, aquells que simplement paguen o consumeixen alguns actius de l’organització de manera esporàdica.

Depenent de l’entitat el dibuix que podem fer dels cercles concèntrics pot ser diferent. Potser sortiran tres nivells, quatre o fins i tot cinc. A vegades hi ha entitats que tenen una gran concentració al nucli dur. Són, per exemple, les colles de cultura popular. El compromís, per exemple en una colla castellera, és molt elevat. Cal que tothom vagi a cent i assisteixi a tots els assajos per poder funcionar.


Altres, en canvi, com algunes grans ONG, tenen un nucli compacte d’activistes i al voltant milers de persones que donen suport financer o anímic des de la distància però que no s’impliquen en les activitats del dia a dia i no prenen responsabilitats.

Tot i que d’entrada sempre preferiríem entitats amb un nucli central molt poblat, segurament el més interessant és poder trobar l’equilibri entre els diferents cercles. Per exemple, un cas d'una entitat amb un nucli molt potent però que no disposés d’entorn, li mancaria coixí. Però sobretot, l'estructura en cercles concèntrics facilita que els membres puguin decidir fins on s’impliquen tenint en compte el temps que disposin i la motivació. Els qui esteu llegint aquest article, sense poder-ho evitar, segur que ja heu fet recompte de quines corones diferents esteu en les moltes entitats que formeu part...

Dibuixar com està configurada la nostra entitat, ens permet saber quina estructura tenim, i poder facilitar que el pas dels cercles externs als interns sigui el més fàcil possible, que no hi hagi traves per tothom que vulgui incrementar el seu nivell de compromís. No es tracta que tothom participi sempre amb la màxima intensitat sinó el que hem d’aconseguir és que sigui possible passar dels cercles externs als interns de manera senzilla, que hi hagi bons ascensors que facilitin la mobilitat. Facilitar aquest pas de fora cap endins és el que en direm Ascensor Participatiu, que és la base de qualsevol reflexió estratègica sobre participació interna a les entitats.

Un dels problemes habituals en moltes associacions és que la segona corona està poc poblada. Tenen una junta molt activa però no disposen d'aquells socis organitzats, per exemple, en comissions que tenen tasques assignades. Cultivar la segona corona és una de les línies estratègiques que millor treballar fer les entitats per garantir-se un bon futur.