Quan l'associacionisme reinventa la protecció ambiental

Sergi Rovira 

Si ens demanen que pensem en alguna imatge del medi natural, ens vindran al cap llocs idíl·lics (boscos esponerosos, cales verges, camins coberts de fulles, salts d'aigua, etc) que ens evoquen tot tipus de bons sentiments: tranquil·litat, pau, gaudi. Si tot seguit preguntem qui vetlla per aquests espais, no dubtarem a dir que l'administració gestiona una xarxa d'espais protegits i, per tant, se'n responsabilitza. Conclusió que és plenament certa, ... fins a un límit. Què s'ha de protegir? Tot el territori? I si hi ha una alta diversitat d'hàbitats d'alt valor ecològic i naturalístic com a Catalunya? què s'ha de fer?

Hi ha molts indrets de gran bellesa, amb un alt valor natural, que no voldríem que es malmetessin, que, per raons molt diverses, no disposen de cap tipus de protecció formal. Aquests espais, de propietat particular, es poden malmetre o degradar per moltes raons, des d'interessos dels propietaris fins a una gestió inadequada.

D'aquesta situació en neix una iniciativa importada del món anglosaxó i que gaudeix d'un bon recorregut a casa nostra: la custòdia del territori. La protecció de la natura també pot sorgir d'acords entre particulars. La custòdia del territori es materialitza en acords entre associacions (o altres organitzacions de la societat civil) i els propietaris i que a casa nostra s'apleguen a la Xarxa de Custòdia del Territori.

Amb aquests acords, que majoritàriament són iniciativa d'entitats que vetllen per la protecció ambiental, els propietaris es comprometen a preservar els valors naturals i paisatgístics. Per altra banda, les associacions aporten coneixement per a una bona gestió i es fan càrrec de les actuacions que siguin necessàries per a una bona actuació. Ben bé, els que els anglesos en diuen un «win-win», tots hi guanyem. Tot i que realment és un «win-win-win»; perquè, sovint, aquests espais s'habiliten perquè la societat, en general, també en pugui gaudir.

Han de fer política les entitats?

Roger Buch

Han de fer política les entitats? I tant que sí!. Parlem de política en sentit ample, en la idea d'implicar-nos en la transformació i millora del nostre entorn. I com ho fan? Per una banda les entitats poden fer incidència a través de la sensibilització social, a través de campanyes virals per les xarxes socials, amb l'objectiu de crear un estat d’ànim social propici a les demandes, a les causes de l'organització. Per altra banda, també es pot fer política més directament quan les entitats es dirigeixen a les institucions i als representants polítics, demanant-los que prenguin una o altra decisió, mitjançant reunions, manifestos o qualsevol tipus d'acte públic reivindicatiu... 

Però en aquest article no vull entrar a fons en el com es fa aquesta incidència, sinó fins a quin punt les entitats han de dedicar esforços a aquesta incidència. Així d’entrada, podríem distingir tres tipus d’entitats.

En primer lloc hi ha les entitats que la seva principal raó de ser és precisament fer incidència política. Hi ha entitats com les associacions de veïns, les associacions de consumidors, entitats de defensa del territori que són essencialment reivindicatives. Es a dir, que s'han creat sobretot per poder fer incidència política i fer sentir unes determinades demandes. Aquí podríem situar entitats com la Plataforma per la Llengua, Òmnium, AICE-ADICAE o Depana.

En segon lloc trobem les entitats que tenen com a missió principal la realització d’activitats per als seus membres o prestar serveis, però a la vegada han decidit que una part de la seva actuació anirà a fer política. Es el cas de moltes entitats d’acció social que han decidit que a part de prestar assistència a persones que pateixen necessitats, també faran pressió social per denunciar la seva situació. Una entitat que vetlli pels drets dels sense sostre o contra l’exclusió social, potser dedicarà la part més important de la seva activitat a gestionar equipaments o a atendre persones però també sovint un percentatge de pressupost i esforços a la incidència política.

Això es tradueix en campanyes a favor de la pobresa zero, a favor de l’accessibilitat de les persones amb diversitat funcional o moltíssimes més. Un bon exemple és el de Càritas que té la funció principal d'atenció a les persones però que a la vegada publica anualment l’informe FOESSA on denuncia les desigualtats i la pobresa.

Finalment hi ha les entitats que no fan habitualment incidència política però de sobte alguna circumstància excepcional fa que n’hagin de fer. És el cas de les colles de cultura popular. No està en la seva missió fer sensibilització ni incidència. Recordem el sonat cas dels diables i les bèsties de foc que es van trobar en canvis en la normativa europea del foc, pensada per buròcrates de països on els divertiments al carrer els organitzen professionals a manca de vigor associatiu. En aquell cas, els diables i bestiari van fer política de la bona, recollint signatures, reunint-se amb els eurodiputats i fent una gran concentració a Berga.

Hi ha entitats que en els seus moments inicials no pensen en fer política però amb el pas dels anys, per canvis en el context o perquè els seus socis ho demanen, acaben donant més importància a la incidència. Fins a quin punt una entitat ha de dedicar esforços a la sensibilització social i a la pressió politica és una part molt rellevant de la reflexió estratègica d'una entitat. No cal que tothom faci política ni està prohibit fer-ne, només que quan ens aturem per fer reflexió estratègica ens preguntem si és això és al que ens hem de dedicar i quants esforços hi volem destinar.

Reptes i límits del turisme solidari

Sònia Garcia
(Coordinadora del Màster en Desenvolupament, Cooperació i Acció Comunitària - FPT)

 Setem Catalunya

Turisme solidari, turisme comunitari, turisme responsable, turisme just, turisme contra la pobresa, viatges de solidaritat, brigades solidàries, voluntariat i camps de treball son alguns dels termes que podríem englobar dintre del turisme solidari, segons l'article Turismo Solidario. Una perspectiva desde la Unión Europea que tot i ser publicat al 2007 encara es conserva vigent en molts aspectes.

Aquest ja no tant nou format de  vacances, que navega entre el turisme i la cooperació sembla que ha arribat per quedar-se i presenta punts positius i qüestions a plantejar-nos com a agents de canvi social que intentarem desgranar breument.

La demanda de viatges cada vegada més exclusius, juntament amb la voluntat de crear noves formes de dinamització econòmica a zones empobrides, entre altres raons, ha permès desenvolupar un model de viatges en el que els turistes s'endinsen a petites comunitats locals a les que s'integren formant part del dia a dia, realitzant tasques de suport o simplement compartint les activitats diàries de famílies o col·lectius.

Aquest turisme permet que ambdues realitats convisquin, al menys de forma parcial, intercanviant idees i aprenentatge, tant des de les persones que visiten a la comunitat com a les persones que reben als turistes. Aquest model de turisme, a diferència del turisme de masses, permet una interacció directa amb les persones que formen part de la comunitat, respectant l'entorn en un alt grau i generant ingressos directes per a les comunitats.

Per altra banda  aquests nous models de turisme tenen uns costos elevats, cosa que limita el seu accés a una part de la població amb un nivell adquisitiu mig-alt. La interacció que es dona entre les cultures emissora i receptora poden generar la creació de relacions de dependència econòmica al llarg del temps, i amb elles el canvi de l'activitat econòmica principal, fent del turisme la font principal d'ingressos de les comunitats. Aquest fet pot generar una pèrdua dels valors i les activitats tradicionals; fent de la comunitat receptora, com passa en els casos de turisme convencional, una escenificació del que el turista espera trobar.-hi

El turisme solidari, pot aportar per tant, noves possibilitats d'activació econòmica per les comunitats empobrides, tot i que seria difícil emmarcar-lo en una cooperació integral, atès que no hi hauria un anàlisi profund de les causes que generen les desigualtats a les que es vol fer front.

Podríem dir que els intercanvis entre les cultures són en si mateixos positius I que a la vegada poden generar canvis tant en el país de destí com en el país d'origen de les persones que hi participen, però la despesa realitzada pot generar també qüestionaments sobre fins a quin punt cal una inversió tan gran, o si és el format més idoni.

Hi ha molts tipus d'organitzacions i formats, moltes d'elles ofereixen experiències enriquidores per les persones que hi participen,  caldria plantejar-nos però, si l'experiència ajuda o no a crear un món més just, i revisar les motivacions que ens porten a fer el viatge. Una bona reflexió i formació prèvia son la millor manera d'endinsar-nos en una experiència com aquesta.