Crisi i voluntariat

... de Rafael Ruiz de Gauna

Estem immersos en un canvi d’època molt profund. A més de la crisi econòmica que genera enormes desigualtats, i injustícia social, vivim en un incert debat sobre el paper de l’estat i de la societat, la manera de relacionar-nos amb la irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació, el medi ambient, o la defensa dels drets civils, polítics i socials per esmentar alguns dels eixos de reflexió en aquests moments.

En aquest context i des de les entitats del tercer sector, segurament s’ha parlat poc del voluntariat, encara pensant que podíem continuar amb les pràctiques anteriors.

Certament, el voluntariat s’ha incrementat notablement en els darrers anys. Segons dades de l’Anuari del tercer sector social hi ha més de 300.000 voluntaris en el sector social, un 22% més que l’any 2007, tot i que encara està per sota de la mitjana europea que es situa en un 30% de la població.

Ara bé, en relació al voluntariat les entitats tenim plantejats diversos reptes que cal abordar per millorar el model i el impacte de la seva actuació:

1. El voluntari ha de ser agent de transformació social i de defensa de drets socials. No poden ser mà d’obra allà on els recursos econòmics s’han reduït, i substituir retribuïts per no retribuïts. Aquest mirada de fons ha d’estar present en les nostres organitzacions. Cuidar el sentit i les pràctiques és clau per a mantenir persones vinculades al projecte.
2. No hem d’esperar que l’estat ho faci tot. I més enllà dels drets socials que hem de reivindicar, emergeixen noves necessitats o possibles maneres diferents d’intervenir que demanen noves accions. El voluntariat pot augmentar el grau d’independència de les nostres entitats i ens pot permetre orientar les accions allà on creiem, sense haver de seguir els serveis o models dictats per les administracions públiques. De fet el legislador ja va consagrar les associacions com a entitats de base personalista (els socis) per al interès general, la força de les qual rau en la iniciativa de moltes persones que treballen en el bé comú. http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/73/1204922.pdf
3. El voluntariat s’ha de gestionar i planificar. No val només la bona voluntat. Sinó tenim el risc de “cremar” persones per a la nostra causa, i per a la societat. Això vol dir tenir cura de la captació i selecció, de l’acompanyament, del reconeixement i de la formació, entre d’altres.
4. Fixar els límits de la col·laboració del voluntariat tant dins de les nostres pròpies organitzacions com en les administracions públiques. Amb un atur superior al 25% hem de tenir molta cura de quines accions fan els voluntaris i quines el personal retribuït, i com articulem aquesta relació en base a la complementarietat de manera dinàmica. Les administracions públiques han de cedir a la societat civil l’enquadrament i dinamització dels voluntaris, respectant i potenciant el paper de les entitats com sembla que encertadament es dibuixa en la nova legislació catalana sobre voluntariat.
5. Trobar mecanismes diversos de fer voluntariat a les nostres organitzacions. Estem lluny del compromís únic on calia dedicar moltes hores i d’una única manera. Les persones i les necessitats són diverses i hem de potenciar i reconèixer dedicacions flexibles que contribueixin de manera diferent a la millora de la qualitat de vida de les persones i de l’entorn. També hem d’estar oberts a nous col•lectius, com ara famílies en el seu conjunt, professionals, persones discapacitades... i a fer-ho de manera presencial o a distància.
6. Incorporar la reflexió sobre el voluntariat i les seves pràctiques com a element clau de la millora de l’atenció social i de la participació. En aquest sentit ens calen investigacions que permetin conèixer millor i proposar camins d’avançament.

Els voluntaris reben molt en la seva acció, més enllà d’una retribució econòmica. Se senten útils, creixen personalment i socialment. Ara bé són determinants en un model proper, humà i de qualitat en el treball amb les persones, i la seva vinculació a una causa contribueix una prova de legitimitat de les nostres organitzacions. Aporten dignitat, hospitalitat i esperança en un món freqüentment deshumanitzat, perquè com deia el poeta Pablo Neruda “¿Quienes son los que sufren? No lo sé, pero son míos”.


Article original al Bloc de la Fundació Pere Tarrés

Reflexions sobre la Llei del Voluntariat!

... d'Eulàlia Mas

 

Així, pel broc gros: a mi personalment em sembla una bona Llei. Una Llei que, sense enfrontar-s’hi, surt al pas de diversos models de gestió sobre la participació ciutadana en els afers socials. O, per a dir-ho tal com correspon, surt al pas d’altres models de polítiques públiques sobre voluntariat. Ja sabem que de vegades es camuflen posicionaments polítics sota l’aparença de simples procediments de gestió. I no. Estem davant d’una o d’una altra política en matèria de voluntariat. De colors ben diferents.

En un moment com l’actual, en què la crisi fa estralls arreu, més que mai cal prioritzar i dibuixar les línies vermelles que separen el model català de voluntariat de la resta de models, allà on neixin o es cultivin.

Efectivament, estem davant un moment en què molts sectors poden tenir la temptació d’instrumentalitzar ‘les bones persones’ que volem fer voluntariat. I portar-nos a fer de tot, convocades per ... ajuntaments, consells comarcals, empreses, diputacions, biblioteques, col·legis professionals, clubs esportius, escoles, governs autonòmics o estatals ... o fins i tot entitats! N’hi ha que espremen l’horari dels voluntaris fins a dissimular una jornada laboral. Però no tot s’hi val!

Què ens diu la Llei? Doncs que no.

Que és molt important donar a cadascú el que li correspon. I que és a les entitats, a la xarxa associativa, a qui li escau la iniciativa de ‘cridar’ el voluntariat. Són les entitats les que han de veure i anunciar les oportunitats de voluntariat. Les que tenen el contacte, el coneixement, el diagnòstic i el pronòstic de la realitat de ben a prop perquè l’atenen diàriament. Per tant, com que elles tenen l’expertesa en aquests afers, tenen alhora la responsabilitat i l’autonomia per a treballar comptant amb voluntariat.

La Llei els dóna el lloc d’adultesa que les entitats mereixen.

Per tant, el que la Llei fa és assenyalar quina és la ruta idònia. I diu que a ningú més no li escau fer aquesta tasca. És rellevant aquest detall, més del que sembla. Perquè si no és respectat, diu la Llei, poden sorgir males pràctiques de tota mena, que promouran actituds cíviques i solidàries però de caràcter individual, desubicades, desenxarxades, no emmarcades en el ‘lloc natural’ on la persona, en peu d’igualtat, col·labora, participa, decideix i actua.

Certament, és una Llei molt orientada a vetllar per la intervenció del voluntariat social dins la xarxa. I també és cert que el voluntariat cultural o fins d’algun àmbit del lleure de vegades no es troba del tot emmarcat en aquest esquema. Perquè expressa que ell no atén terceres persones vulnerables. Aquesta és la diferència. O una de les diferències. En canvi, parla d’identificar-se amb el dinamisme i la vitalitat de la pròpia associació i dels seus socis col.laboradors.

Penso, però, que no ho enfocaríem adequadament si la intervenció en l’espai públic no la lliguem a l’exercici comú que a tots ens relliga: la de responsabilitzar-nos de la transformació social generadora d’oportunitats per a les persones...

D’altra banda, el voluntariat social (o l’ambiental, o el comunitari, o l’internacional) i l’associacionisme cultural sabem que les nostres actuacions afecten tant l’entitat, com a la persona voluntària, com a la persona o a la realitat –la natura, en el cas del voluntariat ambiental- que n’ha de sortir beneficiada. D’aquí la necessitat d’una Llei comuna que abasti aquests tres elements i sigui prou flexible com per articular-los de la manera més sensata possible . La Llei l’hem redactada amb la voluntat de regular el flux de persones que participen a les entitats com a voluntaris/es, les entitats que interactuen a la xarxa associativa i les persones que se’n beneficien. Res que no calgués de totes totes!

Censar un animal i fer-se voluntari és canviable per punts regal!

... d'Eulàlia Mas

Introdueixo el meu article amb aquest titular perquè pretenc reflexionar breument sobre què significa.

De tant simple de vegades ens sorprèn haver de posar per escrit una qüestió senzilla: l’associacionisme i el voluntariat són dues realitats socials molt valuoses que cal promoure de manera inseparable. D’una sola atacada. Així: Indestriablement. El foment de la participació ciutadana en el voluntariat ha d’anar unit, sí o sí, a l’enfortiment de la xarxa associativa d’entitats, perquè és qui donarà impuls a aquest compromís. I això, de tan obvi, no sembla que calgui recordar-ho.

Però sí que cal fer-ho. I potser ara més que mai, justament perquè la marca ‘voluntariat’ està de moda, i molts interessos en poden voler fer ús. Si no, llegiu de nou aquest titular atentament, aparegut en premsa no fa massa dies … tot s’hi val, a l’hora de fomentar les actituds solidàries!
Per tant, sí que ens toca explicar de nou quina és l’aportació de valor que l’associacionisme i el voluntariat lliurem a la societat. El que sembla evident és que les campanyes de promoció que els aborden separadament ens fan un flac favor a tots. Només s’adrecen al voluntariat però silencien la vertebració del sector d’aquest país. Desactiven la nostra capacitat d’incidencia política, d’innovació i creativitat, de denúncia.

Aquesta mena de campanyes són el senyal de perill que ens haurien d’alertar. Perquè el voluntariat és vulnerable, i pot ser manipulat.

Tornem-hi:

No s’hi val a lloar ni a premiar bones obres de ciutadans ‘cívics’, entesos de manera individual, mentre es tolera que es debiliti la xarxa associativa. Quan queden deslligades xarxa associativa i força del voluntariat, deixem de ser aquella força socialment transformadora que ha sostingut aquest binomi a Catalunya des de sempre.

Una vegada més: voluntarisme no és voluntariat.

El voluntariat vertebrat dins les entitats té bona salut en general i molta vida per davant. Però és molt sospitosa aquesta voluntat de segregar-lo de la seva matriu natural. És sorprenent tant reconeixement a la figura del voluntari quan, simultàniament, es permet que s’estripi o s’escanyi la xarxa associativa.

La pregunta que cal fer-nos és: qui activarà el voluntariat ‘a demanda’ si no hi ha teixit? Qui l’impulsarà i el formarà? Qui li dónarà missió?

Resulta sorprenent tant interès a buscar indicadors sobre la inversió econòmica que l’impacte del voluntariat representa, mentre no hi ha cap garantia que les dades obtingudes es posin al servei de les entitats.

La pregunta que cal fer-nos és també: al servei de qui es posaran aquests resultats? seran una palanca per empoderar la xarxa associativa? Les entitats seran més escoltades a partir d’aleshores? Els seus diagnòstics i pronòstics serán tinguts més en compte? Seran les dades que permetran la ‘posada de llarg’ de les entitats? Seran les dades que facilitaran l’obtenció de mecenatges per als seus programes? Seran les dades que els han de facilitar la seva subsistència i el seu dia a dia?

Vigilem que, darrera tanta lloança i reconeixement, no hi hagi interès a convertir el voluntariat en un ‘bomber’ per a situacions de risc o d’emergència, sense que la seva proposta ni la seva denúncia, articulada dins les entitats, no trobi cap via d’expressió.

Penseu que de debò és equiparable censar un gos a fer voluntariat?