3 claus d’èxit en una avaluació

...de Roger Buch i Joan Cuevas

Durant els últims mesos l’interès per l’avaluació està creixent, sobretot en l’àmbit de l’acció social. És un fet que té molt de sentit, ja que les organitzacions del tercer sector i les administracions públiques que fan polítiques socials es troben en un context de necessitats socials creixents i recursos econòmics decreixents.

L’avaluació apareix com una eina que ens permet millorar la nostra intervenció i la nostra estratègia de tal manera que siguem més eficients i que millorem l’impacte. No obstant això, una avaluació ha de tenir molt clars 3 elements que permeten l’èxit d’aquest tipus de projectes o processos. Aprofitem la finalització de l’avaluació de l’execució del Pla Nacional d’Associacionisme i Voluntariat de Catalunya (PNAV) per exemplificar aquests 3 elements.

Transparència
Les dues principals finalitats d’una avaluació són millorar la rendició de comptes i generar coneixement per millorar la gestió. Si els responsables de l’organització no estan disposats a ser transparents –sobretot amb els resultats de l’avaluació- el procés perd gran part del seu sentit.

Vivim en un context de constants canvis i on l’accés a la informació cada cop és més fàcil. Voler amagar les vergonyes i resistir-se al canvi en aquest context és una postura que només porta l’organització a perdre oportunitats i a enrocar-se. L’avaluació permet als responsables de les organitzacions agafar el timó a l’hora d’identificar mancances i a l’hora de resoldre-les.

En el cas del PNAV, la Generalitat de Catalunya va fer públics diferents materials de resultats de l’avaluació, fet que suposa un bon exercici de transparència. Podeu consultar els materials fets públics a Es fa pública l’avaluació del Pla Nacional de l’Associacionisme i el Voluntariat.

Comunicació
Els projectes d’avaluació permeten analitzar processos i organitzacions molt complexes. Si els resultats d’una avaluació també són  complexes i difícils d’entendre el procés perd part del seu sentit. Per aquesta raó és molt important que les avaluacions generin materials que sigui entesos per les persones que els han de llegir. En el cas de l’avaluació del PNAV, a banda d’un extens informe final, també s’han elaborat materials dirigits a perfils menys tècnics, que no estan tant al dia del que ha estat el PNAV.

Millora contínua
El tercer i últim punt és potser el més difícil d’assolir. Es tracta d’aconseguir que el procés d’avaluació faci que l’organització entri en una lògica de millora continua. Això significa distribuir els esforços de manera similar entre les 4 fases de la cadena PDCA (En anglès: Planificar, Desenvolupar, Avaluar, Ajustar). La cultura organitzativa que tenim ens ha portat fins ara a focalitzar-nos molt en els punts inicials de la cadena, dirigint esforços immensos a la diagnosi del context i a la construcció d’una planificació de màxims. La millora contínua implica que restem esforços a aquestes fases inicials i les dirigim a implementar millor els nostres plans (Desenvolupar), a avaluar, i a anar incorporant les millores detectades a través d’aquesta avaluació (Ajustar). Els processos d’avaluació i la millora continua pretenen millorar la gestió a través de l’anàlisi de la nostra pràctica i no tant a través de la investigació més tradicional.

L’avaluació, doncs, ha de tenir en compte que s’emmarca en un dels 4 punts d’aquesta cadena PDCA. Per tant, els materials resultants han de ser útils no només per a rendir comptes, sinó per a poder identificar aspectes de millora tant en la planificació com en la manera en que implementem. En el cas del PNAV s’han elaborat diferents informes que permeten als agents involucrats (Generalitat, administració local, Consell de l’Associacionisme i el Voluntariat de Catalunya...) detectar punts de baixa eficiència o aspectes on els organismes es poden coordinar millor. Un exemple d’aquest tipus de materials són els informes de Grau de Resposta als reptes del PNAV per als anys 2010 i 2011.

“Sense ànim de lucre” vol dir “plenament compromesos amb la societat”

...de Pau Vidal

Tradicionalment s’ha definit les entitats del tercer sector pel que no són (ONG – Organitzacions No Governamentals – o ONL – Organitzacions No Lucratives) i la pròpia expressió del “tercer sector”, que no és res més que un ordinal no descriptiu. En els darrers temps, sobretot a Estats Units i a Llatinoamèrica, ha sorgit amb força un intent de cercar un nom amb significat com és OSC – Organitzacions de la Societat Civil-.

Aquest fet de vegades porta a fixar-se precisament en allò que no ets, enlloc de centrar l’atenció en el que és la raó de ser. Així, l’altre dia llegia un tuït provocatiu que deia quelcom semblant a: “Què vol dir sense ànim de lucre? Que no necessiten ingressos com qualsevol empresa?”. Evidentment, és cert que les entitats del tercer sector, com qualsevol altra organització, necessiten ingressos per sobreviure i poder complir la seva missió; però la diferència fonamental és que aquests diners són instrumentals, i la raó de ser de les organitzacions no lucratives és el compromís amb la societat; és a dir, treballar per a la millora social o la millora de la convivència. Aquest compromís amb la causa (sigui ambiental, educativa, social, cultural, de cooperació internacional etc.), és el motiu pel qual les persones escullen una forma jurídica no lucrativa pels seus projectes enlloc de fer-ho amb una forma mercantil clàssica. En la seva activitat no busquen el repartiment dels beneficis a uns accionistes particulars ni generar un patrimoni que deixar als seus hereus.

Aquest fort compromís social és el que les entitats no lucratives hem de posar en evidència amb força perquè és el que diferencia i dóna valor a les entitats. Els milers d’organitzacions no lucratives que existeixen al nostre país són el resultat de persones compromeses amb la societat que han decidit lliurement apostar per la societat per sobre dels beneficis personals que poguessin generar els seus projectes. La força d’aquest compromís es manifesta tant en els emprenedors socials que han creat les associacions, fundacions i cooperatives d’iniciatives socials existents; com en els milers i milers de persones que treballen en aquestes organitzacions, conciliant diàriament carrera professional i compromís social.

Evidentment, les organitzacions no lucratives no tenen ni pretenen tenir l’exclusiva del compromís social: també hi ha empreses amb un fort compromís social. Però és cert que l’absència de l’ànim de lucre és una aposta valenta i radical que els permet no haver de conjugar equilibris entre el lucre personal (legítim) i compromís social.

Històricament, aquest fet ha justificat una atenció preferent en forma de subvencions i algunes exempcions. Això obliga a un seguiment públic i obert per garantir el seu caràcter i, de fet, per això el propi tercer sector s’ha dotat d’eines en aquest sentit (autoregulacions, codis, entitats de segon nivell, etc.). El nostre sector és el primer interessat en identificar i desmarcar-se d’aquelles organitzacions que no compleixin realment amb les seves finalitats missionals i que es facin servir pel benefici personal. Afortunadament, són una minoria de casos que no entelen la bona feina quotidiana de milers i milers d’entitats.

No és fàcil ser organització no lucrativa avui dia. Les entitats tenen molts reptes per endavant per adaptar-se a les exigències del canvi d’època que estem vivint. En l’exigent entorn actual no val només tenir aquest compromís social, sinó que per rebre el suport social les organitzacions han de ser capaces de mostrar la seva utilitat social i que la seva aportació és valuosa i val la pena. Així aconseguiran el compromís de la ciutadania, les administracions públiques i tots els actors socials envers les seves activitats. I en això estan treballant activament les entitats, reconeixent la necessitat de mesurar l’impacte social i trobar altres maneres de mostrar el valor aportat. Afortunadament, el nostre país compta amb desenes de milers d’entitats i persones compromeses amb la societat que cada dia aixequen les seves persianes per treballar de manera compromesa i desinteressada en que la nostra societat sigui un lloc millor i més agradable per viure. De fet, és gràcies al treball històric pioner de moltes entitats no lucratives que hem anat avançant en el reconeixement i cobertura de moltes necessitats socials. I això continua passant cada dia. Organitzacions sense ànim de lucre, organitzacions compromeses amb la societat.

Article original publicat al Bloc TercerSector.net

Una globalització de la resistència

...de Santi Torres

Cristianisme i Justícia

La setmana post-Fòrum Social Mundial és sempre una setmana  de ressaca. La intensitat d’aquests dies tunisians ens deixa amb la sensació d’haver assistit a un torrent d’idees, conflictes, solucions, possibilitats, límits… Aquesta percepció, que és comuna a tots els Fòrums, a Tunis s’ha multiplicat per deu, degut a les circumstàncies que allà s’hi viuen, i que donen a la ciutat un caràcter febril de laboratori polític i d’idees. La primavera àrab té, salvant totes les distàncies, quelcom de revolució dels 60 amb esperances i incerteses mobilitzades a la vegada. El laïcisme més militant de substrat francès, conviu aquests dies a l’arena pública amb les propostes islamistes, i entre ells una gamma immensa de grisos que, per al no iniciat, donen lloc a un panorama com a mínim sorprenent.


Més enllà de la conjuntura local, el Fòrum és un enorme aparador de les grans causes globals. Aquelles causes que s’han anat teixint com a resistència a un model polític i econòmic que està tensant la corda de la inhumanitat fins a límits insospitats. El Fòrum va néixer al Sud quan aquest Sud experimentava en la seva pròpia carn les contradiccions d’un sistema que en aquell moment, semblava l’únic possible, el final perfecte de la història. Brasil, llavors un dels anomenats països en vies de desenvolupament, i més en concret una ciutat, Porto Alegre, van aixecar la bandera de la contra-globalització, o millor de l’altermundialització. La intuïció segueix sent vàlida: davant la globalització liberal i capitalista, que mercantilitza i destrueix als ésser humans, una globalització de la resistència i dels damnificats.

Avui el Fòrum ressona o hauria de ressonar també al Nord. A partir de la crisi financera que va esclatar el 2008 i de la deslocalització de part del nostre teixit industrial, despertem d’un somni, i prenem consciència de què, per culpa d’un deute impagable, les nostres polítiques ja no es decideixen ni a Barcelona ni a Madrid, sinó en altres llocs del món, al dictat dels anomenats “mercats financers”. Cap país en solitari pot fer front a aquesta nova dictadura del capital, i necessitem articular-nos amb altres per fer força junts. Avui dia, els moviments altermundistes, amb totes les seves debilitats, són l’únic contrapès real a una situació que no para de generar violència, pobresa i desigualtat. Una pedra petita a la sabata del sistema, però una pedra que molesta i incomoda.

No obstant no només el sistema econòmic i el deute demanen d’actuacions i contrapesos globals:

1. La qüestió del canvi climàtic, per les seves causes i pels seus efectes, únicament pot ser abordada a partir de tractats vinculants a nivell mundial. Els fracassos de les recents cimeres climàtiques no han fet sinó corroborar tant el pes de determinats lobbies, com la poca o nul·la capacitat dels governs per a afrontar un tema en el qual es juga alguna cosa tan “insubstancial” com la supervivència del planeta.

2. Referent a la sobirania alimentària, el Fòrum va apostar una vegada més per les petites explotacions agràries que destinen la producció al consum de base local. Explotacions respectuoses amb la terra i que extreuen d'ella, només el necessari per a l'alimentació de les comunitats que hi viuen. Fenòmens com l'acaparament de terres, la producció destinada a biocombustibles, el paper de les agroindústries, l'especulació amb el preu dels aliments... a més a més de provocar en algunes zones l'escassetat d'aliments i la fam, estan accelerant el desmantellament de les estructures agrícoles tradicionals, impulsant el desplaçament de milions de persones cap a les ciutats i generant models de desenvolupament econòmic basats en l'explotació agrària que no són sostenibles a llarg termini. Organitzacions com Via Campesina han  recollit experiències de resistència en diferents llocs del planteta, i han denunciat l'enorme pressió que s'està exercint sobre les estructures agràries tradicionals.

3. La immigració va ser una altra de les qüestions globals presents al Fòrum. Tot i que la lliure circulació és un dels drets humans fonamentals (Art 13), la realitat és que aquesta mobilitat ha quedat reduïda al comerç amb éssers humans. La immigració és avui simplement un fluxe de mà d'obra que s'obre quan existeix demanda de força i braços, però que es tanca amb grans murs, en el moment en què el fluxe migratori no es pot assumir. Una pastera de la qual sorgia una llista amb més de 16.000 noms, víctimes totes elles d'un intent desesperat per arribar a Europa, era el signe visible d'una realitat inabordable només amb polítiques migratòries restrictives.

4. La declaració final del Fòrum va incloure una referència als mitjans de comunicació, propugnant la seva democratització i reconeixent en ells un actor clau de l'altermundització. La poca presència que els mitjans oficials van tenir a Tunis, en relació a la cobertura que es dóna, per exemple, a esdeveniments com el Fòrum Econòmic de Davos, és un exemple clar del llarg recorregut que existeix encara per a què aquests temes que amenacen la humanitat tinguin un merescut espai en els mitjans de comunicació convencionals.

5. I finalment, Tunis va ser també el Fòrum de la dona. El volum d'activitats dedicades a la qüestió de gènere, la nombrosa presència i participació de les dones en ponències i debats... han estat un signe de què alguna cosa està canviant de facto en la situació mundial. Perquè moltes de les qüestions tractades en el Fòrum, són causes que afecten directament a les dones de tot el món. Aquestes acostumen a ser la darrera anella en la cadena dels efectes i les conseqüències dels problemes que hem anat enumerant. Elles són també les més interessades en el canvi, per una particular vinculació a la Vida i una especial empatia amb el patiment.

Cal fer esment també de la discreta però significativa presència de la teologia i l'espiritualitat en el Fòrum, presència que des de Cristianisme i Justícia entenem com una mostra de la íntima i profunda vinculació entre els temes discutits i l’essencial que hi ha en totes les religions: respecte profund per la justícia, la creació i la vida humana.

La “tensa corda de la inhumanitat” acaba per afectar tota la humanitat, i només des d'aquesta humanitat sencera podran generar-se en el futur alternatives portadores d'esperança.

 Podeu llegir la declaració final del Fòrum Social Mundial de Tunis 2013 aquí.

Article original publicat al Bloc de Cristianisme i Justícia

Prevenir, gestionar, resoldre i transformar conflictes

... de Xavier Pastor

Struggle - Imatge de Cristian V a flickr.

Tot i que l'acció de l'associacionisme sobre els conflictes de la societat ve de lluny, avui, el fet que l'espai públic ja no sigui patrimoni exclusiu dels governs permet que aquests i altres actors, davant d'una munió de problemes i conflictes, es redefineixin per tal d'adaptar-se a les exigències i necessitats que els nous canvis socials imposen, intensificant el seu paper públic, consolidant les seves funcions socials i adquirint més reconeixement en la societat.

Mentre que a l’any 1996, un 64,9% dels catalans afirmava que “seria desitjable que les associacions poguessin tenir més protagonisme en la resolució de problemes socials”; l’any 2001 era ja d’un 82, 3%.  Al 2010, estic convençut que seria d’un 90%.

Al meu entendre i de forma breu, 7 són les claus del rol associatiu i del voluntariat en la resolució de conflictes públics:

1) Detectar. Hi ha la voluntat i la capacitat per part de les associacions i de les persones voluntàries de detectar els conflictes.

2) Actitud Positiva. Un manera de percebre, pensar i actuar davant dels problemes i de les persones. Les associacions aporten aquesta visió, recursos i suport.

3) Immediatesa i escalada conflictual. Els conflictes són processos amb fases. Les associacions detecten conflictes, donen una resposta immediata i proposen vies de solució abordant les seves causes. També, recorden l'existència de conflictes present no resolts.

4) De baix cap a dalt. Les associacions canalitzen demandes i necessitats col·lectives, vehiculant el malestar ciutadà i són un espai de formació democràtica a través del diàleg i la participació.

5) De dalt a baix. Les associacions s'impliquen en plans i programes amb l'administració per a la millora del sector associatiu i de la societat.

6) Transformar. Les associacions aconsegueixen resultats, plantegen noves propostes, ideen nous projectes, acosten als ciutadans cap al consens.

7) Reivindicar. Les associacions reivindiquen, sovint per mitjà de la generació de conflictes, una acció pública concreta per assolir una societat més democràtica i més plural.