La captació de fons no curarà totes les malalties

... de David Camps

Al sector no lucratiu de qualsevol àmbit: educació, social, cooperació..., se’ns hi ha instal·lat una malaltia: la retallada de finançament públic en activitats o serveis d’interès general.

Algunes ONL molt afectades per aquesta malaltia estan col·lapsant els serveis d’urgència; en aquest cas, alguns consultors, experts en captació de fons o fundraisers. Arriben molt esverades a la consulta i plantegen el seu autodiagnòstic: “Hem de captar fons privats”, “Hem d’aconseguir 5.000 nous socis aquest any” o “Necessitem que vàries empreses ens donin 200.000 €”.

I aquí és quan “el metge”, després d’una bateria de preguntes del tipus “Quina dependència té el vostre pressupost d’activitat de finançament públic?”, “Perquè ningu no s’hi ha dedicat fins ara a la captació de fons?” o “Perquè és tant poc notòria o coneguda la vostra organització si feu una feina que té impacte i és reconeguda?” arriba a elaborar el seu propi diagnòstic.

Aquests professionals de la medicina “especialitat fundraising” identifiquen clarament que en moltes d’aquestes organitzacions no hi ha hagut medicina preventiva durant massa anys, que en molts casos ja és massa tard i que només hi pot haver tractaments mèdics dràstics: desaparèixer, reduïr activitat, acomiadar personal o fusionar-se amb altres organitzacions.

No vull dir que no hi hagi solucions o que no es puguin revertir situacions complexes a nivell pressupostari, caiguda d’ingressos, fins i tot dèficits. Però els qui ens dediquem professionalment fa anys al fundraising, sabem que totes les malalties no les curarem nosaltres perquè la recerca de fons és una equació de diferents variables que sovint no es donen en aquestes organitzacions ja malaltes, a saber la notorietat de marca i reconeixement de la institució, visió estratègica, tipus de causa que defensa o promou l’ONL, model de governança i implicació i compromís dels òrgans de govern polític (juntes directives i patronats) de l’ONL en la captació de fons, bones propostes, catàleg de serveis, d’activitats, de projectes i bones presentacions, capacitat de lideratge i orientació a resultats dels directius de les ONL, agenda de contactes dels directius i capacitat d’inversió. Doncs, per captar fons privats cal poguer invertir.

La captació de fons privats no curarà totes les malalties. La gestió de la incertesa en els ingressos, en aquests moments demana, a més, múltiples respostes complementàries a la captació de fons privats: reduïr activitat, fer eficients els costos, demostrar impacte, revisar els models de governança, redefinir el pla estratègic, integrar-se amb altres ONL…

Avís per a navegants (això és a gestors, patrons, membres de juntes directives de les ONL): quan en el passat no heu fet els deures, no heu aplicat aquesta “medicina preventiva”, no pretengueu resultats a curt termini. El problema de moltes organitzacions no és la falta de recursos privats o la necessitat urgent de contractar un fundraiser, sinó d’enquistament, de falta d’innovació i de visió estratègica, de reconeixement de debilitats, de catàleg de serveis poc adequat i de models de governança.

Qui ho hauria dit! Les empreses i les associacions poden col•laborar

... de Sergi Rovira

La crisi econòmica ja porta 3 anys aquí i no marxa. Per això, davant d’aquest tràngol, podem lamentar-nos i enrocar-nos en aquesta situació o empescar-nos-les per tirar noves propostes endavant; i com que hi ha qui aposta per trobar solucions, és engrescador veure què proposen.

Hi ha una mena de pensament implantat que ve a dir “ja ens treuran de la crisi”, i ho raona dient “per tant, aguantem i quan hagi passat el xàfec, ja sortirem; pel camí potser s’hi queden alguns, però no hi podem fer més”. Aquesta manera de procedir ja no serveix, la solució l’hem de construir entre tots. Bé, tots, tots, segurament no hi serem tots però, com a mínim, hem de ser una majoria.

En aquesta línia, la cadena de supermercats Bon Preu, dins de la línia que porta des de fa uns anys, se segueix implicant en disminuir els impactes sobre el medi ambient. Enguany tenen una campanya per deixar d’utilitzar el porexpan. El porexpan és el material de les típiques safates blanques dels productes frescos envasats, i és un producte no biodegradable que es calcula que, si el llencéssim, en 1.000 anys el podríem trobar igual. Es podria reciclar, però cal separar-lo de qualsevol altre material i resulta massa car i complicat. En canvi, si ens fixem en els supermercats veurem que és un material molt utilitzat. Per això, sembla increïble que una empresa d’aquestes característiques s’atreveixi a fer front a l’omnipresent porexpan.

Per a aquesta campanya, a més, l’empresa col•labora amb la Fundació per a la Prevenció de Residus i l’Agència de Residus de Catalunya. Aquí és on em sembla que podem trobar detalls significatius que ens mostren nous camins. Les aliances estratègiques entre organitzacions de diferents sectors són imprescindibles per afrontar els reptes que tenim avui.

Des del món associatiu, podem dir que hi ha moltes empreses que no estan disposades a canviar, però justament és a l’inrevés: hi ha empreses que estan disposades a canviar; és més, en fan un valor afegit. Ara el que necessitem és potenciar i aliar-nos amb els que sí que estan disposats: donar idees (les possibles i les impossibles), imaginar propostes de col•laboració, buscar els punts en comú i desenvolupar-los, provar exemples que ja existeixen, trobar solucions... Aquestes aliances estratègiques fan que canviï de rumb la societat i que les empreses que feien el ronso es vegin empeses a pujar al carro del canvi.

Tenim molt a fer i no hem de perdre de vista que les coses canvien molt de pressa. Les empreses que ara malden per sortir-se’n poden ser les grans empreses del demà (de la mateixa manera que, com hem vist, les grans empreses obstinades a continuar igual, poden caure en un tres i no res).

I la teva associació, amb qui està canviant el món? Què feu concretament? Com ho feu saber a tothom? Tot un repte.