... Alfred Vernis (ESADE)
Situacions com la que es viu al Nepal ens les intenten recordar moltes de les organitzacions no governamentals d'ajuda al desenvolupament. Són la nostra consciència solidària perquè no oblidem que vivim en un món global. En efecte, el nostre món és global per al telèfon d'Apple, la cadira d'Ikea i els pantalons de Zara, però també ho és per al terratrèmol del Nepal, la tragèdia dels refugiats sirians al Mediterrani o la devastació de l'epidèmia de l'Ebola a l'Àfrica occidental. Per això, no deixa de sorprendre'ns que, en una societat relacional global, moltes persones segueixin posant en dubte l'existència d'organitzacions no lucratives serioses i compromeses amb la constant transformació social.
Segurament, part del problema és degut a la sacsejada que han experimentat les societats occidentals l'última dècada arran de la crisi econòmica, en què hem pres consciència que els recursos públics i privats són molt limitats i que cada euro compta. Per això, volem insistir en el fet que és molt important que les organitzacions del tercer sector, tant les que treballen al nord com les que porten a terme la seva tasca al sud, expliquin molt bé quin és l'impacte real de la feina que porten a terme.
Ho intentarem il·lustrar amb un exemple real. El mes passat, un directiu d'una multinacional espanyola ens explicava que havia intentat constituir un fons de col·laboració d'impacte amb una de les grans organitzacions del tercer sector que es dedica a crear ocupació a Espanya. L'aproximació de la multinacional era molt simple i molt enfocada a resultats: «Digueu-nos quant costa crear un nou lloc de treball per a una persona jove i nosaltres finançarem la creació de 1.000 llocs de treball». El fons no es va arribar a crear perquè l'organització no lucrativa no podia comprometre's a crear aquests 1.000 llocs de treball. Les preguntes que sorgeixen immediatament són: aquesta organització que es dedica a lluitar contra l'atur ¿no sap com crear un lloc de treball? ¿Què fa, llavors?
Tot té la seva explicació i, en concret, aquesta organització es dedica a acompanyar les persones a l'atur proporcionant-los formació, ajuda psicològica i ajuda econòmica. I la veritat és que ho fa extraordinàriament bé, i aquest és un primer esglaó fonamental per a la creació d'ocupació. El repte és que l'organització necessita comunicar-ho adequadament. Segurament, aquest és el gran desafiament que afronten les organitzacions del tercer sector: en una societat acostumada a resultats, cada vegada és més difícil quedar-se solament amb les bones intencions. A més, el bonisme segueix fent molt de mal a les oenagés. Moltes organitzacions no lucratives diuen: «El que nosaltres fem és bo», com si el que fessin altres organitzacions públiques i privades fos dolent. Si som una organització que té com a missió la creació d'ocupació, necessitem dir a les persones i a les organitzacions que ens recolzen quants llocs de treball hem aconseguit crear o, millor encara, quantes persones estan treballant gràcies a les nostres accions. Avui en dia les persones volen visualitzar el verdader impacte de l'esforç de les organitzacions del tercer sector.
Mesurar els resultats
La pregunta que ens fem tots és: Com sabem si una oenagé treballa més pensant en l'impacte que en el bonisme? La millor forma de saber-ho és analitzant com defineix el que fa. Seguint amb l'exemple anterior, és molt diferent dir: «Nosaltres ens dediquem a lluitar contra l'atur», que expressar la missió en aquests termes: «Nosaltres combatem l'atur creant nous llocs de treball, facilitant préstecs a interès molt baix a persones i/o organitzacions». O comunicar la missió dient: «Nosaltres portem a terme un servei d'acompanyament en la recerca de feina basat en la personalització i l'assessorament a persones que des de fa temps no troben un lloc de treball». El primer exemple és bonisme en estat pur; el segon i el tercer són d'organitzacions que busquen un impacte molt determinat, ja sigui creant realment llocs de treball o bé acompanyant persones en situació d'atur de llarga durada. En el primer exemple, és impossible conèixer l'impacte; en els altres dos, es pot mesurar amb una sèrie d'indicadors.
Si una organització exposa molt bé el que pretén fer i, a continuació, demostra el que ha fet i l'impacte real de les seves actuacions, molt probablement serà una organització que treballa pensant més en l'impacte del que fa que en el bonisme. Aquestes són les organitzacions no lucratives que necessitem en el segle XXI: amb més impacte i menys bonisme. A aquestes oenagés, la societat espanyola no els girarà l'esquena perquè, per sobre de tot, és una societat solidària. I si, al Nepal, a curt termini es necessiten tendes de campanya i aliments, i a llarg termini reconstruir escoles i hospitals, ho haurem d'exposar bé, demostrar el resultat de les accions empreses i, finalment, explicar l'impacte aconseguit. Llavors hi contribuirem tots, ¿oi?
Article publicat el 30 de juny de 2015 a El Periódico