Una crisi, dues societats?

... Òscar Mateos  

Pot canviar una societat en tres anys? I de quina manera i en quins aspectes? Segurament existeixen indicadors i estudis en profunditat que serien capaços de respondre a aquesta pregunta de manera molt més detallada, però jo els hi proposo un senzill experiment personal, que no els hi portarà més d’una hora. Un experiment que, de manera fortuïta, vaig portar a terme a l’assignatura d’Estructura i desigualtats socials i que em va portar a constatar una obvietat que m’atreveixo a afirmar: la nostra societat no és la mateixa des de l’inici de la crisi. I no només ho dic pel greu i visible impacte social que ha tingut la crisi en termes d’increment de la pobresa o de polarització socioeconòmica, sinó també, i de manera esperançadora, en termes de ciutadania.

L’experiment consisteix en veure dos documentals que el programa ’30 minuts’ de TV3 ha emès en els últims anys. El primer, emès al principi de 2011, es titula “Escanyats per la hipoteca” i aborda el fenomen dels desnonaments i la primera reacció ciutadana al respecte. El segon, “Els nous okupes”, apareixerà a les pantalles 32 mesos més tard que el primer, al desembre de 2013. El drama que plantegen ambdós documentals és el mateix: persones desnonades per les entitats bancàries, moltes de les quals anys abans de la crisi no podien ni imaginar-se una situació d’aquest tipus. En ambdós, també apareix un actor fonamental en els últims temps: les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques (PAH). Comparant els dos documentals hom pot copsar que l’actitud de les persones afectades, però també del conjunt de la societat davant aquesta problemàtica, ha canviat substancialment, almenys en tres aspectes essencials:

- En primer lloc, es constata com les PAH han aconseguit sensibilitzar i polititzar al conjunt de l’opinió pública sobre aquesta qüestió, construint un relat que ha proposat entendre la problemàtica dels desnonaments com quelcom estructural i amb unes arrels determinades i no simplement com un problema de responsabilitats individuals, tal i com es feia creure al principi de la crisi amb allò de que “havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats”

- Segon, aquest canvi es fa palès en molts casos en el plànol personal. Mentre que al primer documental l’actitud de les persones afectades era de por i desesperació, en una societat fragmentada i desconcertada pel primer impacte de la crisi, al segon documental es pot corroborar una major confiança d’aquestes, donat que són més conscients dels seus drets, de les possibilitats reals de canviar les coses (#síespot) malgrat algunes institucions insisteixin en repetir que l’status quo és inamovible o, entre d’altres coses, en la constància de les persones afectades de que no estan soles, ja que existeixen espais de solidaritat, d’escolta, d’empatia i d’ajuda mútua.

- Tercer, crida especialment l’atenció com en aquests gairebé tres anys de distància entre un i altre documental la ciutadania, en aquest cas a través de les PAH, ha estat capaç de trobar solucions reals i pràctiques a situacions extremes de moltes persones, mitjançant, per exemple, l’ocupació de pisos buits (fet que és aprofitat per assenyalar una altra contradicció del sistema) i reallotjant a aquelles famílies que s’han quedat al carrer (l’anomenada “Obra social de la PAH”). Aquest fet contrasta clarament amb la lentitud o, sovint, la impotència de les Administracions o d’altres actors socials davant la greu situació social, tal i com alguns protagonistes del segon documental reconeixen obertament.

En front d’una societat creixentment dualitzada i amb menys presència de l’Estat com a conseqüència de les retallades (aspectes ambdós que sembla que s’aguditzaran o enquistaran en els propers anys, tal i com nombrosos informes venen assenyalant), estem davant d’una societat més forta, més cohesionada, més políticament conscient de les causes dels problemes i més socialment disposada a mobilitzar-se i a seguir pensant de manera conjunta possibles solucions? Com a mínim, paga la pena veure i comparar els dos documentals i treure conclusions al respecte.


Podeu trobar l'article original al web de social.cat.

De jove, anava a escoltar mítings i mireu què em va passar...

... Roger Buch

Quan era estudiant de Ciències Polítiques tenia el costum de passejar-me pels mítings electorals de diferents partits. Una vegada en pocs dies de diferència vaig assistir a dos mítings protagonitzats per dos líders de renom.

El del primer dia, un líder de primera categoria, es va posar seriós i en un moment determinat va explicar que al món, i en el nostre propi país hi havia molta gent que s’ho passava malament. Gent gran sola, treballadors sense feina, gent que havia perdut els éssers estimats. Talment com si fóssim en una església aquell dirigent polític ens preguntà si cadascú de nosaltres feia el possible per donar un cop de mà a la gent que s’ho passava malament. Era un toc d’alerta vibrant que arribava al fons de les nostres ànimes. I tu..., que vius tant bé en les teves coses..., ja fas el possible per atenuar el dolor dels altres? Ja dediques part del teu temps a les persones que ho necessiten? L’auditori es va sentir molt interpel·lat.

Pocs dies més tard vaig assistir al míting de l’altre partit. L’orador, també brillant, explicà que al món i al nostre país hi ha gent que s’ho passa malament. Gent que viu en països amb als índexs de pobresa, persones que pateixen exclusió social, joves que el mercat laboral se’ls blinda. El to semblava el mateix, però arribà un gir argumental. En comptes de parlar de què podia fer cada un de nosaltres per arreglar-ho, es preguntà a què es devia aquesta situació d’injustícia. El patiment no ve per casualitat; no és veritat que no s’hi pugui fer res, si hi ha gent que s’ho passa malament és perquè està patint una situació de desigualtat (Sí, DE-SI-GUAL-TAT!) provocada per un sistema econòmic. Si el sistema es canvia, si es transformen les causes que produeixen aquesta situació, la desigualtat i per tant el patiment desapareixeran o almenys s’atenuaran.

Crit a la consciència individual i crit a la consciència col·lectiva. Hi ha persones que ofereixen la seva generositat personal per pal·liar el patiment dels altres. N’hi ha d’altres que dediquen hores a la lluita contra les desigualtats fent crítica social. Finalment, també hi ha aquells que fan les dues coses, perquè ni la primera ni la segona, només faltaria, són incompatibles.